divendres, 23 de setembre de 2016

DUEL A LA PRIMERA.

Es una historia antiga. Qui se'n recorda? Probablement ningú.
Era l’època de transició de l'ull clínic a l'era actual, a on predomina, en general, les exploracions complementaries especialment d’imatge.
Jo en vaig ser testimoni. 
Aquestes escenes, encara que no clavades, en vaig viure moltíssimes, de fet una mica, alguns dels guions de la sèrie de House li han fet homenatge.
Era un resident de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron, jove, intel·ligent, esportista, amb cert aire seductor, una mica iconoclasta, estudiós i amb un ull clínic immens, sobretot tenint present que deuria ser només un resident de segon any.
Va, i veient a un dels seus caps de servei, ja canós, que presumia d'ull clínic, li diu:
-"Dr. V..., aquí al llit 108-b ha ingressat un malalt interessant. Vostè segur que el diagnostica nomes veure'l."-

El Dr. V ... Ho va prendre com un elogi i va entrar a l’habitació. Al cap d'uns cinc minuts, va sortir, i li diu:
-"Malaltia d'Addison."-


El meu resident, que una altre de les qualitats que tenia, era la flegma, quasi britànica, lentament aixeca l’avantbraç esquerre, el mira, i li diu:
-"Si , però vostè ha tardat 5' i jo nomes 3'."-

Això no era una broma, era una humiliació deliberada, li deuria tornar alguna de prèvia. 
No ho va dir-ho, era bon tenista, segur que deuria pensar, ara estem 1-1.

dijous, 15 de setembre de 2016

PLATKO.

Aquell pacient havia ingressat a Cirurgia i estava convalescent d'una extensa ferida infectada al braç que s’havia produït en una feina agrícola, any1970 aproximadament. 
Jo era el consultor mèdic d'aquella planta i estava visitant a un altre pacient del costat. Tot de cop vaig veure que aquell home, el de la ferida, a l'aixecar-se de cop es tirava a terra com un porter de futbol per parar una pilota.
Tot i que no era el pacient per qui em consultaven, no vaig poder evitar preguntar per ell.
-"Si, des de fa unes hores, fa coses rares. Ja ha passat el metge resident aquest mati i ha dit que li donéssim Valium, perquè creu que el pacient vol cridar l’atenció."-

No em va convèncer.
Més de setanta anys, braç embenat, pagès, conversador, despert, espavilat.
-"I doncs, que li passa?"-
-"Que no em puc dominar, que de vegades quant estic dret, , sembla que em donin una empenta, i m’haig de llençar a terra.  Em dura uns segons i després ja em puc aixecar. Sort que soc fort perquè sinó ja m’hagués trencat algun os."-

Vaig fer una hipòtesi, ja que era poc probable que el quadre clínic, tenint en compte les característiques del malalt, fos un histèric i menys un simulador. 
Vaig mirar si li costava obrir la boca, és a dir si tenia trisme, un símptoma típic que jo estava sospitant. No, al menys no clar.
El que el pacient descrivia, eren espasmes episòdics. No era epilèpsia, no perdia el coneixement. Per a mi allò era un tètanus, relacionat amb la ferida.
Els espasmes del tètanus normalment són al contrari, en extensió, cap enredera, no cap endavant, opistòtons. El tètanus no té una prova diagnostica, un test, una biòpsia..., és purament un diagnòstic clínic.
Vaig fer avisar a cirurgians adjunts. No s'acabaven de creure el diagnòstic. Mentrestant ho comentàvem, el pacient va fer dos o tres més parades de penals virtuals.
És una malaltia rara, manifestació atípica, i ningú dels presents  n'havia vist mai cap. 
Jo sabia el que havia estudiat, i a més a més, els casos que el meu pare m'havia explicat, sempre amb pagesos. N'estava segur, és tractava d’un estrany cas de tètanus crònic o subagut.
El van traslladar a intensius, l’evolució va ser bona, i compatible amb el diagnòstic de tètanus.
No sempre en medicina, es diu, que dos i dos son quatre. 
Ara, en l’època quàntica encara menys.
Posats a batejar amb noms propis a les malalties, aquell pacient tenia la Síndrome de Platko.



dijous, 8 de setembre de 2016

AVEC LE TEMPS.

Era, millor dit, havia sigut en el passat, una camarada. Prima, alta, recordava l'Olivia del Popeye. 
De Barcelona, però es pot dir que pagesa, vivia en una de les darreres masies d'Horta. 
Els pares, els havia conegut en alguna ocasió, m'eren familiars, la mateixa saviesa popular que els pagesos de l'Anoia que coneixia.
Intel·ligent, de les primeres feministes de la facultat de medicina, admiradora de Simone de Beaovoir, amb una avidesa de viure, com si presentis que la seva no seria llarga, sensible, 
Encisada per  la cançó francesa que sempre escoltava,- Léo Ferré, Brassens i Becaud -. Devoradora de llibres, Erich Fromm rellegit cent vegades, folrat amb paper de diari, subratllades totes les línies amb llapis, anhelant una revolució total que mai arribaria, i també l'amor total que tampoc no trobaria. 
La vaig perdre, diferent especialitat, diferent hospital. Franco havia mort al llit i segurament la masia dels pares desapareguda en alguna requalificació o pla urbanístic.
Un dia, em diuen:  “...sabeu que la ML s'ha pres barbitúrics, està en coma.”
Ah, se'n va sortir. Bona noticia
No havia passat un mes, potser l'enyorament de la primera Arcàdia familiar, a una hípica, cau d'un cavall, traumatisme cranioencefàlic i els antics amics ens vam retrobar al tanatori.

Al tornar a casa, vaig posar, amb polivinil, es clar, "Avec le Temps". 
Ara ho recordo, a l'escriure, melangiós, i torno a recordar, el darrer tercet  “d'Ajedrez II de Borges”.