divendres, 20 de gener de 2017

ESTRICNAL B1.

No m’agradarà estendre’m amb l’anècdota ni al lector que jo ho faci.
Es diu que l'home té un instint innat per la supervivència i que l'home en les religions cerca o la immortalitat o la supervivència.
Ara que en el darrer segle l'esperança de vida ha augmentat tan notablement, la biologia, la física i l'enginyeria albiren increments encara superiors.
No obstant, el cert es que seguim passant a "l'altre món", excepte els que ho fan de forma sobtada (per accidents, arítmies, o altres..) per una situació clínica, descrita ja per Hipòcrates que és l'agonia.
Jo crec que els estudiants de medicina o els metges joves, instintivament hem desitjat deturar-la, cercant el miracle, i en la meva època d'estudiant s'utilitzaven rutinàriament analèptics respiratoris per revertir l’agonia.
Ara, més realistes, els pal·liatius potser acceleren el gota gota del sedants.

Era estudiant de quart curs de medicina.
A una habitació amb quatre malalts (la pública es resisteix a posar habitacions individuals com si la malaltia fos una qüestió lúdica), un d'ells iniciava un "procés d'agonia"
El cap mèdic que passava visita, enèrgicament, dona la ordre:
-"Estricnal B1 “cada dos hores”..."-.

L’endemà el malalt ja havia traspassat. 
Però en el seu llit ja hi havia un altre pacient.
Pas de visita ràpid del professor, es detura davant del seu llit:
-“Estás mucho mejor hijo mío”. El estricnal B1 “pásenlo a cada 8 horas”-.

Ningun de nosaltres ens vam atrevir a dir-li la realitat.
Vàrem pensar, que com es diu, els savis son despistats.

divendres, 13 de gener de 2017

CARPE DIEM.


Va ser el dia de cap d'any de 2015, a la tarda, al voltant de les cinc. Entro a una farmàcia, estic empiocat i necessito paracetamol. Al meu costat esta N., esperant a que el servissin. Una farmàcia no és un confessionari, però a vegades té una promiscuïtat de la que no ens en adonem. 
N. deu tenir una edat semblant a la meva, potser una mica més. És alt, corpulent, conserva cabell abundant, he comprovat que els hiverns vesteix abrics de llana o de tela i no es deixa mai la corbata. És un expert amb pintura contemporània i deu ser col·leccionista, culte i refinat . Hem coincidit en algunes conferències. Se'l veu alegre, optimista és irònic.
Surt el depenent.
-"Escolti, em diuen que sense recepta medica..."-
-"Ah, doncs...."-
-"Que demanaves?"-

Mínimament ruboritzar
-"Demanava Viagra."-
-"És una urgència?"-
-"Je, je, no, no és una urgència."-
-"Segur?"-
-"Segur."-
-"Si vens amb mi, - (estàvem a uns 300 m del meu despatx)-, te' n faig una."-
-"No, no, gràcies, me'n deu quedar."-
-"Com vulguis, sense compromís."-

Ens hem seguit veient, per atzar o bé per coincidir a alguna conferència. Alguna vegada ha fet alguna al·lusió a l’anècdota.. 
Se'l veu content.
Carpe Diem.

dijous, 5 de gener de 2017

METGES.

Era un bon company. Era un bon professional en la seva especialitat que després els hi mencionaré. I crec que era un bon futbolista amateur, jugava de davanter centre. 
Prim, d'aspecte afable i seriós. 
Jo l'havia visitat alguna vegada per símptomes imprecisos. 
En el nostre Servei se li havia practicat una broncofibroscòpia quasi
per auto petició, amb l'excusa d'un esput tenyit de sang.
Resultat: una troballa anodina, un petit diverticle a la tràquea. 
Els metges, com malalts, som els mes difícils, i és un tòpic, però un tòpic real. Presagiava alguna cosa? Mai no ho sabrem. Jo, tot i que l'apreciava mai no vaig ser íntim.
El següent ja va ser la mala noticia.
Em va arribar, ja al final de les vacances, al tornar a l'Hospital. 
El Dr. XX de forma molt ràpida estava desenvolupant una malaltia neurològica degenerativa. 
Anava a assistir a un congrés de la seva especialitat, anestesia-reanimació, viatge que es feia amb autocar.
Estava menjant alguna cosa, un caramel potser?, quan de sobte es va ennuegar, degut a la seva malaltia.
Va parar l'autocar?
Dels quaranta col·legues que deurien viatjar amb ell, quins deurien dirigir les operacions de reanimació? 
Els mes pròxims? Els seus deixebles? Els mes capaços? Els mes forts? (la coneguda maniobra de Heimlich requereix una certa força física)
No sé detalls, però me'ls puc imaginar. Els segons passen de pressa i s'apleguen en minuts. 
Però malauradament va morir.
Que no va funcionar a la maniobra de Heimlich?
Ningú va intentar "obrir-li" la tràquea?
Jo me'n recordo, d'ell i del que vagament em van explicar. 
Amb la ironia d’un autocar ple de metges experts, el destí el va alliberar del previst guió de la malaltia degenerativa. 
Només metges!!


Henry Heimlich ha mort fa poc a Cincinnati, als 96 anys, el 17 de desembre del 2016. Havia publicat la seva maniobra de com desbloquejar la via aèria d’un tros d’aliment produït per un ennuegament, el 1974. En el Youtube se’n troben una pila de vídeos tutorials, però posteriorment la maniobra va ser controvertida i no universalment acceptada per totes les societats científiques de reanimació.
La premsa s’ha fet ressò de la seva mort.