divendres, 15 de setembre de 2017

PROJECTE 523.

Algú de vostès sap de que es tracta?
Algun dels meus col·legues ho sap?
És probable que no. 
La informació que els hi donaré, no només té un interès mèdic, sinó que també de caràcter general.

Creuen possible que un mandat o un edicte ordenat o proclamat per un dictador, pot arribar a generar un fàrmac efectiu per a un tractament d'una malaltia important? 
Les nostres conviccions democràtiques ens farien pensar que no.
Al 1967 Mao-Ze-Dong ordena el Projecte 523, amb la finalitat de trobar un fàrmac per tractar el paludisme, que assolava l'exèrcit del Vietnam del Nord. 
Com a conseqüència, tots els científics xinesos es van centrar en aquesta línia de recerca.
Finalment, la Dra Tu Youyou va descubrir l’eficàcia d'un extracte d'una planta ( artemisia annua qīnghāo) al 1970, després d’experimentar amb 500 plantes xineses.  

Era efectivament l’Artemisina, un fàrmac extremadament actiu en front el paludisme, que posteriorment ha estat considerat el descobriment mèdic més important per l’Africa i altres països, de tot el segle XX.
De Jorge Ferreira - Original work by Jorge Ferreira, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5533626

Les primeres publicacions occidentals daten dels 80 (encara puc recordar l’esquema de l'enunciat i la pagina del Lancet quan es va publicar), i avui buscant-ho, he confirmat que va ser el 1982. 
De fet al 1596, Li Shizem, un metge xines, ja n'havia recomanat les infusions i també s’han trobat referències en textos antics de més de dos mil anys. 
Es repetia la història similar a la de la quinina a Amèrica.

Actualment l’Artemisina se’l considera un fàrmac fonamental sobretot per el paludisme falciparum, i es recomana en combinació amb un o més fàrmacs per evitar els problemes de resistència.

La planta d’artemísia és molt ubiqua, no exclusiva de Xina.
Els analistes creuen, que donades les posicions cada vegada més expansives dels xinesos a l'Africa, seran ells els qui eradicaran el paludisme abans que ho faci la Fundació Bill i Melinda Gates.

La Dra.Tu Youyou va néixer el 1930, metge, farmacèutica i química, va rebre el premi Albert Lasker al 2011, i el 2015 el premi Nobel de medecina pel descobriment de l'Artemisina, sent la vuitena dona en obtindré el Nobel de medecina.

L'Artemisina podria tenir algun efecte antiasmàtic i també s’està investigant en el tractament del càncer.

Que ningú es pensi que aquest post és una nostàlgia de les dictadures suposadament d'esquerres que la història una a una els hi ha passat factura demolidora i incontestable.

Malgrat tot, como si de moda es tractés, les fascinacions nostàlgiques semblen larves en creixement i he de dir que amb el perill de ser titllat d'antic, em va alarmar la gran estàtua de Lenin que decorava el carrer del Progrés a la Festa Major de Gràcia d’enguany.

A finals d’abril, i haig de dir que a contracor, vaig fer turisme a Xina. I entre altres visites, vàrem anar a una suposada Universitat de Medicina Xinesa Tradicional. 
La majoria de nosaltres érem escèptics de les meravelles que ens explicava un metge, ja gran, però en molt bona forma. 

Irònicament, no havien passat ni dos dies de la nostre tornada, 
que s’anunciava el projecte d'un gran Centre Europeu de Medicina Tradicional Xina ubicat a l’Hospitalet, veurem... 

Ja he dit que l’artemísia no és exclusiva de Xina, quasi ubiqua. En català s’anomena donzell i en castellà “ajenjo”, i l'absenta és la beguda alcohòlica fabricada a partir d’aquesta planta.
L’absenta ha estat vinculada a pintors com ara Degas, Van Gogh o Picasso, o a poetes com Baudelaire o Verlaine.
L’únic que va estar exposat  a paludisme fou Rimbaud, que emmalaltir a l'Africa i era bevedor d'absenta. Se li deuria acabar.

Però alguna lliçó hauríem de treure del Projecte 523. 
La concentració d'esforços sens dubte fa possible obtenir resultats a més curt termini. 
Així també va succeir amb el descobriments dels primers tractaments del Sida

A Barcelona, a prop de la plaça Maragall hi ha el carrer Àrtemis, de la deessa Àrtemis i d'on deriva el nom d’artemísia. 

Igual m'hi refugio, mai es pot dir..

divendres, 8 de setembre de 2017

LA VIDA SENSE MONTAIGNE.

Deu tenir uns setanta. És alta i prima, no és presumida, se la veu intel·ligent, molt franca.
La primera vegada que va venir a la consulta encara feia poc de la seva viudetat. El seu home era metge i en alguns aspectes de la seva especialitat era un referent. Era antic company de promoció meva. Té un llibre traduït a l’anglès. Era un bona persona.
La meva malalta, que li direm Sra M, constantment li guarda la memòria i té la seva fotografia en el perfil del seu smartphone. Sempre acudia a la consulta  amb un llibre a la mà.
Li va recomanar que vingués a veurem una malalta amiga seva,  que té una malaltia similar i que també és pacient meva. Crec que són excursionistes i coneixen bé la serra de Collserola.
Utilitzant el terme d’una forma una mica  lliberal, a la seva malaltia se la denomina amb un nom molt literari, Síndrome de Lady Windermere, de l’obra d’Oscar Wilde, nom molt exagerat que m'ha obligat a veure la representació de l'obra i a llegir-ne el text.
El nom tindria a veure amb l’ús del ventall que feien servir les dames victorianes per dissimular-ne l’expectoració.

Durant aquests dos o tres anys que l’he a anat visitant, s'ha creat un corrent d'amistat i en diferents moments m'ha regalat llibres.
Un d'ells és "Como vivir o una vida con Montaigne” de Sarah Bakewell, quasi 500 pàgines denses i erudites.
M'ho he passat molt be llegint-me’l.


Amb alts i baixos, la seva malaltia evolucionava. Havíem identificat el germen responsable,  i li controlava amb molta freqüència la funció respiratòria. Havíem pactat no tractar amb intenció d’eradicar el germen i fèiem tractaments puntual amb bons resultats.
Però començava a empitjorar la funció respiratòria i vàrem decidir fer tractament definitiu, que representa entre 18 a 24 mesos amb fàrmacs de diferent toxicitat. Li vaig donar instruccions sobre els efectes secundaris i les formes de detectar-les.
Son moltes instruccions, una d'elles control de la visió.
Un setembre la pacient em diu: 
-"A la clínica X (una clínica oftalmològica molt competent) m'han dit que m’hauré d'operar de cataractes."-

Jo deuria tenir la guàrdia baixa aquell dia. No vaig insistir en que es busques una segona opinió.
Novembre , dos mesos més tard, em truca:
-"Josep, estic perdent molta vista."-

Em volia fondre, li vaig dir que suspengués immediatament el tractament i consultes a un altra oftalmòleg.
Es va confirmar que tenia una neuritis del nervi òptic com un efecte secundari a la medicació.
-"Només puc llegir amb lupa i encara amb dificultat."-

- ("Déu meu! com he pogut ser tant burro?") -, va ser el meu pensament.
Jo li havia advertit sobre aquest efecte:
-" El primer símptoma és no distingir bé els colors, fes-te veure periòdicament per un oftalmòleg, però és una complicació poc freqüent."-

Realment mai m'havia passat. Però no es pot dir mai, ara m’estava passant!
Normalment és reversible, però no en el 100%. I si no es recupera?.
Quasi no gosava a telefonar-la i quant ho feia em temia males noticies.
Vaig pensar, quina ironia, ella, tan lectora no podrà llegir.
Era un avis?: “Como vivir o una Vida con Montaigne”!
Cap retret, a cada progrés em telefonava.
-"Ja puc llegir els subtítols de la tele!"-
-"Ja puc llegir els llibres electrònics!"-

Ara, ja quasi s'ha recuperat .
D’aquí uns mesos s’operarà de cataractes i acabarà recuperada del tot.
Però jo cents de vegades em repetia:
-"Com podrà viure sense Montaigne?"-


Síndrome de Lady Windermere, Montaigne, massa literari tot plegat.

divendres, 1 de setembre de 2017

COARTACIÓ AÒRTICA.

La coartació aòrtica és una malformació cardíaca rara, estimada en una freqüència de 1 de cada 5.000 naixements, té una severitat variable i actualment reparable gracies als avenços de la cirurgia cardíaca.
Els pneumòlegs de la meva època la coneixíem bé per que es podia diagnosticar en la radiografia de tòrax per unes típiques osques a les costelles produïdes per la circulació hipertròfica de les arteries intercostals, en un intent  per pal·liar l’obstrucció de l'aorta.

En aquell temps, podien posar-te com a trampa, una radiografia amb aquesta malaltia, i quasi mesurar els segons que tardaves en detectar-les visualment, processar-les i fer el diagnòstic. 
Les llegendes urbanes, en algun sector de la medicina, afirmen, que només els radiòlegs de més de 75 anys saben treure el màxim partit d’una radiografia simple de tòrax.

Ara ha passat tant temps de l’anècdota, que ja es pot explicar...

Estava jo ingressat a l'Hospital Militar amb la sana intenció de lliurar- me de la mili, avui no explicaré el meu cas. 
Cal dir que no era l’únic de la meva promoció que estava ingressat, i amb intencions similars a la meva, al·legant diferents malalties.
Allí vaig coincidir amb un bon amic, molt bon clínic J .O. que va al·legar depressió, amb èxit, malgrat estar con un gínjol, però que s'havia rapat al zero, cosa no freqüent aleshores.

Un dia estaven ell i jo jardí, i se'ns va acostar un company de promoció, RT, que coneixíem molt poc, i que havia mantingut més en anonimat les seves intencions.
-"Hola, que hi fas aquí?"-

No va respondre el que esperàvem, el mateix que vosaltres, sinó que va dir: 
-"Estic molt preocupat."-
-"Doncs?"-
-"Tinc una coartació aòrtica."-
-"Però que dius? Impossible, és molt poc freqüent."-
-"Si, però el cas es que he al·legat una coartació aòrtica per lliurar-me, (ho va dir avergonyit), i resulta que la tinc."-
-"Que t'empatolles?"
-"Si, si. Ja m'ho ha dit la monja:“El jueves pròximo pasa por el tribunal médico y le dan la inutilidad total. Pobre, sin pulsos en los pies y tensión cero en las femorales. Rezaré por vd."-

El meu company i jo estàvem astorats. Com s'ho podia creure?
RT, neuròtic com tots els metges recents llicenciats, i sense cap experiència de veure malalts durant la carrera, s’ho havia cregut.
-"No, home no, això se t'ho ha inventat la monja."-
-"No, no, que va,! Si m'he fet amic d’ella i m'ha ensenyat l'expedient:

  • Pulso en arterias pedias: ausente
  • TA en antebrazos: 165/ 95
  • TA en arteria femorales: 35/10

Ens va costar dissuadir-lo.
-"Deixa't d'h.., anem a la teva habitació. Estira't. Descalça't. Tens uns polsos als peus de c..."-

Ens vàrem fer amb un aparell de tensió arterial. 
No cal dir-ho, tensió arterial a les cames, normal.
-"No tens una coartació aòrtica."-
-"I doncs?"-
-"Home, has elegit una malaltia rara, i has tingut sort. T’ha tocat un cardiòleg insegur. S'ha estudiat la simptomatologia de la malaltia i ho ha copiat a la teva història clínica."-

Dels dos cardiòlegs de l’Hospital Militar, jo ja prèviament sabia per experiència pròpia, que un d’ells tenia molt bona formació. 
I ara amb el que havia passat, ja no tenia cap dubte que el segon cardiòleg era inexpert i insegur.
Amb aquesta informació tant valuosa, ja sabia que hi havia un 50% de probabilitats de lliurar-se de la mili al·legant un malaltia cardiològica poc freqüent.

Molts amics van agrair-me posteriorment  aquesta informació.

divendres, 25 d’agost de 2017

TRES CANTOS.

Majoritàriament pneumòlegs, no tots. 
Primavera? Potser si, no importa.
Visitàvem les instal·lacions d'un laboratori. 
Si haig de dir la veritat, sense gran entusiasme, aquestes activitats, resultat del màrqueting de les multinacionals són avorrides.
Un dels visitants, col·lega, no era conegut per ningú de nosaltres, però en canvi era inevitable no fixar-se amb ell. 

Era molt baix. No crec que fes més de 1.45 m. Simplement era més baix, no tenia cap tret que fes pensar amb alguna cromosomopatia.
Mes d'un vàrem preguntar, 
-"Qui és? Algú el coneix?"-

Finalment, potser algun membre del laboratori que visitàvem ens va dir:
-"és de ...., (mencionant una ciutat catalana). És metge de família, molt interessat amb la patologia respiratòria."-

Vàrem saber que alguna de les línies de recerca establertes a Tres Cantos, en aquell moment era la investigació de nous antibiòtics antifúngics, o sigui fàrmacs contra les malalties generalitzades per fongs, pròpies d’immunosupressió, on sobretot en aquell moment hi havien escletxes.
Estàvem caminant per una sala, llarga, d'aspecte estèril, com si caminéssim per una sala d'hospital, potser tan asèptica  com d'Intensius.
Ens havien fet posar bata i polaines
De sobte, el col·lega desconegut va començar a fer esses, a caminar vacil·lant, i no va tardar massa a caure.
Un company i antic resident meu, excel·lent clínic, el Dr.RO, i jo, ens vàrem acostar abans  que ningú. 
Li vam  prendre el pols, constatar que estava pàl·lid i suat, que no tenia asimetries a la cara, i en RO i jo ens vàrem mirar, sense dir-nos res, però ja sabíem que tenia.
-"Si us plau, a la infermeria teniu ampolles de sèrum glucosat.?"-

No tardaren els d'infermeria a portar-ne.
Via endovenosa i només en segons ja estava recuperat.
Després ell ho va explicar.
Des del dos anys patia diabetis juvenil. Aquest és el motiu pel qual era baix d'estatura.
S'havia injectat insulina com cada dia però no havíem esmorzat. 
L'ambient no li era favorable, no coneixia a ningú, i ai!  quant ens van fer posar la bata, es va despendre també de l'americana on hi portava el terrossos de sucre!
A l'hora de dinar tots amistosament comentàvem l’anècdota.
Ara, el tractament antidiabètic ha millorat molt les pautes. 
Tinc una pacient diabètica juvenil, prou alta i corpulenta, que no es posa les sabatilles sinó es per fer al menys 100 kilòmetres i per muntanya!.