divendres, 11 d’agost de 2017

FES FAVORS I ET PAGARAN,...

Un poble de l'Alt Empordà. Deu fer uns vint i cinc anys. No era lluny del poblet on hi teníem una petita casa pels cap de setmana, Llampaies, que ningú no coneix. Hi vàrem tenir amics, interessants, i vàrem conèixer bé els pobles i poblets de prop i molta gent de “can fanga”
Els veïns, pagesos, sobretot un d'ells que jo li deia Obelix per què estava segur que caçava els senglars a cops de puny,  però que els pares li deien delicadament “el nen”, i que criaven els millors ànecs muts que mai a la vida he menjat, foren el culpables de que abandonés la dieta vegetariana, no vegana, que estrictament havia respectat fins i tot en restaurants Michelin del sud de França.
Fou una etapa de la vida. No estàvem tampoc lluny del Pla de l'Estany i del Baix Empordà. 
La coca de pa i la coca dolça de can“la Palica”, que encara existeix a Camallera, mig forn i mig bar, eren obligades.

Un dia passejant pels voltants, vàrem topar amb una parella, d'uns 45, que la Rosa coneixia de Barcelona. Artistes, fills de la burgesia barcelonina, jo amb prou feines els coneixia, vaig adoptar una posició d'estaquirot la qual cosa em va permetre fixar-me amb la seva una nena, d'uns dos o tres  anys, mocs fins els llavis, palmes de les mans i cara plenes de lesions eritemato-papuloses i també una crosta negra a la galta dreta.
-"Hola, la vostra nena us ha tingut febre?"-
-"Si, ahir tarda va arribar a 39º. Li vàrem donar un xarop antitèrmic."-
-"L'heu fet veure pel metge?"-
-"Pel metge? No, no. Nosaltres només la portem al nostre pediatra de Barcelona . A més a més, sols és un xarampió."-
-"Escolteu, la vostra filla té una febre botonosa, per picada de 
paparra."-
-"Impossible, nosaltres no en tenim."-
-"Teniu gos?"-
-"Si, clar."-
-"Puc explorar a la nena a casa vostre?"-
-"Si, si."-, (fent-me un favor).


Només unes passes i arribàvem a la casa. A baix, un pati amb gespa i un cotxe de col·leccionista.
Unes escales i estàvem asseguts als sofàs de la sala. Un gos, una mena de retriever, ni es va immutar i jo no m'hi vaig acostar. 
Vaig explorar la nena. Estava febril i tenia una febre botonosa de llibre.
-"L’hauríeu de tractar."-
-"A la nostra filla?"-
-"Si, clar."-
-"Amb que?"-
-"Amb antibiòtics."-
-"Antibiòtics? Els antibiòtics debiliten."-
-"Potser si, però s'ha de tractar. Aneu a Barcelona o al Trueta"-
-"No, no, aquesta nit tenim una festa amb els..."-, (cognoms barcelonins de casa bona).
-"I tu no ens pots fer el tractament?"-
-"Si, clar. Un petit problema, jo no sóc pediatra i això s'ha de tractar amb Tetraciclines (Doxiciclina) que li deixaran les dents tacades i li poden créixer defectuoses, o bé amb ciprofloxacino que encara no coneixem prou i que pot afectar el creixement ossi. Jo, m'inclino per la cipro, són pocs dies i no li passarà res."-
-"Ho consultem al pediatra."-
-"Si, es bona idea. Poseu-m'hi."-

Mentre procedien a buscar el telèfon i trucar-lo, era un divendres d'agost, vaig passejar-me per l'estança. Mig amagada hi havia una porta de fusta que deuria conduir a un terrat o unes golfes.
La porta, que no sé de quin color era inicialment, ara fosca-negre. Estava tota ella coberta de paparres, com un gran rusc de paparres.
-"Ja el tenim."-
-"Ah, doncs vinc."-
-"Hola sóc Morera, metge, no pediatra. La nena té una febre botonosa i volen conèixer la teva opinió sobre quin antibiòtic."-
-"Ah! tu mateix..."-

En aquell moment no estic segur que el pediatre conegués la febre botonosa ni les quinolones.
-"Ah, molt bé, ho faré així."-
-"Quant tornin a Barcelona, fes-li a la nena la serologia per Rickèttsia."-
-"D'acord."-
-"Molt gust de conèixer-te."-
-"Igualment."-

Vaig fer- li la recepta de cipro amb xarop i dosi adaptada
No els hi vaig donar massa ocasió de que donessin les gràcies, mentre baixàvem les escales.
-"Ah! i encara que ja sé que vosaltres no teniu paparres a casa, feu-li una ullada a la casa i al gos. Si teniu cap problema, ens ho feu saber."-

L'agost ja s'acabava i la Rosa va saber que s'havia curat.
Anys següents, si me'ls creuava, feia veure que no els veia.
Jo només em fixava si la nena creixia.
Un dia li varen dir a la Rosa:
-"Per que ho va dir el teu marit, però els antibiòtics no ens agraden gens."-
-"Ja..."-
-"Podríeu venir un dia a sopar a casa?"-
-"Gràcies, però no crec que el Josep vulgui, és molt poc sociable."-

divendres, 4 d’agost de 2017

ELS ENCANTATS.

Estic passant uns dies a Espot, al Pallars Subirà, relativament al peu del llac de Sant Maurici. Hi passarem uns dies, és un bon lloc, Pirineus, per a desconnectar.  
Les nits són fresques, no els dies si fa sol. Permet fer excursions de muntanya, de senderisme. 
Estem al Saurat, un hotel que vaig conèixer gracies a les cròniques del diumenge a “La Vanguardia” d’en Joan de  Segarra, ja fa anys. 
Per casualitat al "Cultures" de “La Vanguardia” del dissabte passat, també en torna a parlar, o sigui que aquest agost també hi serà.
Un dels atractius de l'hotel és la biblioteca, confegida a base de llibres donats pel mateix Sagarra al llarg dels anys.

El llac de Sant Maurici, millor dit, Estany de Sant Maurici, forma part del Parc Natural d’Aigües Tortes i està a uns 1.900 m d’altitud. Te uns 100 m de llargada i uns 200 d, amplada i està presidit pels Encantats, dues agulles una més alta que l'altre, de 2900 m i escaig. 
L'Estany és d'una bellesa que l'ha fet mític i ha propiciat la llegenda del Encantats, en que les agulles serien dos caçadors que varen sofrir l'encanteri de quedar petrificats eternament, per algun tipus de transgressió.
N'hi ha moltes llegendes al voltant. 


https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AEls_Encantats_i_l'estany_de_Sant_Maurici.JPG - By Victor molas (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons 


La setmana passada, dilluns, vaig visitar una pacient asmàtica crònica, ja coneguda de control difícil.
Seguint el tòpic d’aquestes dates, com cada any passa, es comenten les vacances.
-"Donde iran de vacaciones?"-
-"Nosotros vamos al pueblo?"-

Crec que van a algun poble de Galicia
-"Y vd.,¿también debe hacer vacaciones?"-
-"Si, si, los primeros quince dias los paso en Espot."-
-"Ah, Espot, es bonito."-
-"Lo conocen?"-
-"Si, si," - va contestar ella, i mirant al marit.
-"Allí, en el llac de Sant Maurici fue donde me pediste de casarnos."-

El marit, generalment molt seriós, va somriure.
-"Ah, que bien, un lugar bonito para declararse."-

El dijous de la mateixa darrera setmana, entra una nova pacient que jo no coneixia.
Cognom estranger, accent més aviat francès, però anglesa.
Venia per un problema d'insomni. Tots els sorolls la despertaven.
75 anys, extremadament prima, havia enviudat uns tres o quatre anys abans, però aquest son fràgil el tenia de més antic.
No prenia hipnòtics, ni cap fàrmac. No ho volia.
-"Honestamente no creo que le solucione el problema, la polisonografía que solicita nos proporcionará información, pero no estoy seguro que sea definitivamente su solución."-

La malalta va agrair la meva sinceritat, però estava decidida a fer-se la proba.
-"Además, -va afegir-,  me interesa tener el resultado durante el mes de agosto."-
-"Me será difícil, el martes próximo voy de vacaciones a Espot, si quiere, puedo enviarle un correo o llamarla."-

Primer se li van entelar els ulls però després va plorar obertament.
Jo no ho entenia.
-"La he ofendido?"-
-"No, no, es que mi marido me declaró su amor al pie del llac de Sant Maurici."-

Se'm va fer un nus a la gola.
-"Oh, lo siento. "-
-"No, no, es un bello recuerdo."-

Després d’això, no tinc clar que els encantats fossin dos caçadors. 
I per que no dos enamorats?

divendres, 28 de juliol de 2017

RONCS.

Va venir a veurem una parella, que viu a temps parcial a Barcelona, probablement  pels negocis del marit que l’obliguen a viatjar contínuament a altres ciutats. 
Molt educats els dos, ell d’origen germànic és enorme, colossal, immens, en estatura, amplada i també en obesitat.
Ella, molt i molt prima, nòrdica, em recordava la sèrie de la 
"Pipi Calzaslargas" que jo havia vist a la tele en blanc i negre feia  més de 40 anys.
Consulten per apnees. És un cas típic.
A la història clínica, res de no esperable.
-"Sap el seu pes?"-
-"No amb exactitud, sé que estic per sobre dels 150 kg."-
-"Expliquis, que vol dir amb això?"-
-"La bàscula que jo tenia mesurava fins el límit de 150 kg,  i ja fa mesos que la vaig trencar, per això crec que supero els 150."-
-"Hipertensió?"-
-"Controlada."-
-"S'adorm amb facilitat?"-
-"Si, per això venim. M’adormo molt sovint al volant, i ja he tingut un petit accident per aquest motiu."-
-"Ronca?"-
-"Si, clar, molt, moltíssim"-, diu l'esposa.
-"No li molesta?"-
-"No especialment."-
-"??? que dormen en habitacions separades?"-
-"No, no."-
-"Doncs, taps?"-
-"No, no. Nosaltres dormim en un llit molt gran, i tenim 5 buldogs francesos que també dormen al llit. "-
-"Els 5 buldogs junts ronquen molt més que el meu marit!!"-

No vaig saber que dir.
Quant torni a escriure una publicació sobre el tractament del ronc, afegiré la compra de buldogs francesos.

Vam estudiar el pacient i vam tractar-lo. 
És un home disciplinat i està perdent pes.
-"Han comprat una bascula?"-
-"Si, si, ara peso 138 kg."-

divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.