dijous, 31 de desembre de 2015

TANTAL.

Ni fou el primer ni l’últim. I no és el pitjor, passa. 
Com el ciclista, que a punt d'entrar a la meta, cau i l'avença el grup escamot. O quant has fet una observació, un descobriment i algú, o per més medis o per més oportunitat, se t'avença i se'n duu l'honor. Això, amb ciència, en medicina, passa.
Al meu mentor en humanitats, Antoni Pous, malaguanyat per una mort prematura, m'esgarrifo al pensa-ho, quant no hi havien ni ordinadors ni fotocopies li van desaparèixer 600 pagines sobre Raimon Llull. 
Tothom coneix casos de major o menor envergadura.

L’anècdota és sobre un col·lega meu, neuròleg, pel que diré identificable, però que no nomenaré, jubilat ara, un savi, un erudit, complet, tant teòric com pràctic, tenia l’encàrrec de la posta al dia del volum de Neurologia de la col·lecció enciclopèdica “Les Mèdiques” dirigida pel Pr. Pedro Pons. Finals del seixanta.
Era, és, encara que fa temps que no el veig, d’aspecte de savi despistat, estudiós. Jo el provocava.
-"...Però, tu no deus saber totes les entitats, la neurologia es massa amplia... "-
- "Com que no Morera, jo em se totes les entitats, totes.!"-

Jo sé que cada nit, durant al menys dos o tres anys, va estar treballant en l’actualització del volum, que per altra banda, en aquella època, es podia considerar com un premi, un honor aquella immensa tasca. Hi havia gent que creuava l’Atlàntic des de països llatins, es feia una foto amb el Pr. Pedro Pons, se'n tornava al seu origen, ampliava i emmarcava la foto, i vivia d’això. Ara, serien selfies. 

L’edició d'un volum d'aquelles característiques, amb obtenció de material il·lustratiu, dibuixos d'esquemes, imatges d'anatomia patològica, eren al menys 4 o 5 anys en total.
Mentrestant Hounsfield, entre d'altres, van desenvolupar la Tomografia Computada (TAC)( Nobel 1972). On primer es va aplicar aquesta nova tècnica d’imatge va ser al cervell, que d'altre banda, abans nomes podíem aprofundir amb l’exploració clínica, que era molt acurada. 
Tots els gran neuròlegs eren grans semiòlegs, "exploradors", observadors.
Buf!, al moment de corregir les galerades, el llibre ja havia quedat desfasat amb l’aparició del TAC , mai es va editar, fou un fill nounat.
M'ho va explicar, sense dolor, el coneixement acumulat era immens, i a més a més se'l quedava per ell sol.

No obstant aquesta ironia, de no arribar a la meta, em recorda les grans epopeies de molts homes, alguns inclús "delinqüents" com els personatges de Rififi de Jules Dassin, o bé dels "loosers" del cine americà, com el tresor de Sierra Madre del Houston, o de bogeria com l'Aguirre de Herzog.
No va tenir honors, si saviesa. No va semblar massa afectat. Però jo ja mai més, em vaig atrevir a preguntar-li: 
- ...però, tu et coneixes totes les entitats, totes les malalties? "-

Ah, me n'havia oblidat de mencionar-ho, amb ell tenia dues coses en comú: com jo, no tenia carnet de conduir i els seus orígens, de pagès d’Òdena, d'una masia a 100 passes de la Font de Masarnau, i la dels meus avis a unes 1000 passes. 
Ens costava encara una mica més d'esforç l'aigua que bevíem nosaltres.

dimarts, 29 de desembre de 2015

UNA HISTORIA BONICA.

De fet no és una historia bonica. Tampoc és la més terrible. 
Potser en un moment que Picketty avisa sobre el capitalisme del segle XXI, la confrontació entre civilitzacions s'aguditza, i les incògnites que la ciència ficció planteja, com ara el film Elyseum, ens pertorben, potser el tema "meu" d'avui no és tant important, ni tan terrible.
Però, parlo del poder de les tabaqueres. Com, si es coneix que l'enemic més important de la salut en els països desenvolupats és el tabac, és consent que els adolescents s’iniciïn en aquesta addicció? Sense entrar amb teories de la conspiració, les tabaqueres han sigut hàbils i poderoses com per a esquivar la majoria dels obstacles que se'ls hi han posat. Inclús fa poc, un col·lega i jo, hem replicat a l'Institut Nacional (americà) de malalties cardíaques, respiratòries,(NIH) que en un document de planificació per el 2020 no mencionaven el tabac. Oblit per obvi.? En el text hem jugat amb la cançó emblemàtica dels Beatles, “Imagine”, imaginem un mon sense tabac.
Ho sento, és un tema que em pot i l’anècdota es minimalista, al contrari del problema.



Em sona el mòbil. M'hi poso, no sabia qui era, no el tenia marcat.
- "Si, digui'm?"-
- "Soc H..., em recorda?"-
- "Si."-
- "Felicitats per la seva entrevista a la Contra de la Vanguardia."-
- "Ah, si, gràcies."-
Me l'havien feta unes dues o tres setmanes abans, no sabia amb exactitud quin dia sortia. 

-"Encara no l'he llegida..."-
-"Ah, doncs, sàpiga que esta molt bé."-
-"Per casualitat he vist com un home, la llegia, agafava el seu paquet de cigarretes de la butxaca, l’aixafava, i el tirava a la paperera."-
-"Es veritat?"-
- "Si, si, no m'ho invento."-

Ah, doncs es una historia bonica.

dijous, 24 de desembre de 2015

RECORDS DE LA INFÀNCIA.

Com ho diríem? Roda el món i torna al Born. O bé, la història es repeteix. O bé, res de nou sota la capa del sol?
El meu pare, durant els primers anys de la Seguridad Social o el Instituto Nacional de Previsión, fundat a començaments dels anys cinquanta, va ser etiquetat d' antieconòmic. 

Jo deuria tenir 7 o 8 anys i això era un fet terrible per grup familiar. Representava que el meu pare tenia un primer avis de ser expulsat.(els sona això?, ara no utilitzen exactament aquest terme, inclús et poden dir que treballes massa, aquest traumatòleg opera massa, per exemple). El meu pare va organitzar la defensa, i aquí hi vaig participar jo, no era especialment intel·ligent, però era precoç.  Durant potser sis mesos, jo duia la comptabilitat de tot el que receptava. Vaig arribar a tenir una gran habilitat en els números, i vaig a memoritzar els preus dels medicaments que constaven en un vademècum.
Per descomptat, l’etiqueta d’antieconòmic perllongava la "purga" o la represàlia de la post guerra.
Jo, amb la meva tenacitat, i defensa tancada de la innocència del meu pare, vaig crear un “corpus” que el treia de la categoria de "antieconomic". Amb tota la meva precocitat no sabia quin era el misteriós significat d'aquesta paraula.
Tot això va anar acompanyat de diversos viatges al Col·legi de Metges, amb tren o en taxi ( els Balilla, mussolinians).
A mi em colaven al despatx de l'advocat en cap del Col·legi de Metges, no el mencionaré, amb un bigoti al temps, elegant, aire honest. Les bones paraules sempre existien, igualment que les salutacions afectuoses, jo encara creient, deuria resar perquè es fes justícia. Segurament més d'una vegada, l’advocat  em deuria fer alguna carícia al cap, de rutina.
Finalment el meu pare va ser declarat innocent i se li va arxivar l'expedient. La meva mare, de pagès pagès, per a bò i per a dolent, molt més jove que el meu pare, parlava amb veneració de l'advocat, M. F.

Anys després, a la Biblioteca del meu pare, damunt d'una enciclopèdia magnifica,  immensa, dotze toms de ciències naturals, vaig trobar, potser relligats amb una cinta vermella, uns folis, mecanografiats, amb paper de barba. Era la petició de pena de mort pel meu pare, en un consell de guerra sumaríssim, el 1939, just acabada la guerra, per no haver delatat un pacient fugitiu, ingressat a l’hospital d’Igualada.
El fiscal era el coronel M.F.. Indult a última hora.
A la Facultat vaig saber que l'advocat M.F. havia sigut un delator activíssim a Via Laietana, 200 m més amunt de l’edifici del Col·legi de metges d’aleshores.
Va arribar a saber el meu pare que l'advocat defensor havia sigut el seu fiscal?
L'uniforme militar i la por, li deurien esborrar la fesomia d'aquell aprenent de botxí.
Molts anys més tard vaig veure l'esquela a la Vanguardia. Il·lustre... 
La historieta és antiga però amb menys força s’està repetint.

Més recentment, un director mèdic de l’hospital on treballava, em va cridar al seu despatx.
-"Hola Josep, al teu servei es recepta massa alfa-1-antitripsina. Cada tractament representen 2000 € mensuals."-
-"Si, però tots ells estan indicats."-
-"Si, però el meu gerent m'ha dit que això s'havia de retallar."-
-"No sé com."-
-"No estarà ben vist que no compleixis les ordres."-
-"Es tot?"-
-"Si."-

Complir ordres. Alguns hi tenen més ganes que altres. El meu director era una bona persona, el gerent...
La medicina hauria d'estar condicionada el menys possible per l'economia i les obediències cegues, algunes poques  vegades s'han arribat a jutjar.

dimarts, 22 de desembre de 2015

STRESS POSTRAUMÀTICA.

Era interna meva, sempre somrient, alegre, accent català oriental, simpàtica, entusiasta, culta. Ja portava uns 5 mesos en el meu equip de planta. Prima, uns ulls molt oberts, cabell a la garçon, ros, probablement tenyit. Deuria ser el 77 o el 78.
Algun dia havíem anat al cinema (Johnny Guitar, potser?) i a dinar. He dit que sempre aparentava ser alegre, però ja quant la coneixies més, li entraven moments de tristesa. 
Un dia estaven dinant a un restaurant. Quina llàstima, desaparegut fa temps, mestressa amb un mix de vedette del Molino i de pagesa rica, el Canari de la Garriga, a quatre passes de l'antic Ritz. Les parets estaven plenes de dibuixos del Casas, Rusinyol. Llimona. Ah, i cuina catalana.

Es va posar trista. Em va confessar que havia sigut amiga de Salvador Puig Antich. Em va ensenyar una carta que sempre portava damunt, on li deia, "la meva daina". Quina comparació tant ben feta, si, semblava fràgil com una daina.
Pels voltants de nadal, em va dir si volia passar un cap de setmana llarg amb ella i un germà, i un o dos amics del germà, en una mena de refugi de muntanya, a l’àrea dels Pirineus.
Els seus pares tenien un hostal a un poblet aprop. No hi havia cap compromís sentimental entre cap de nosaltres, érem mès joves, l’època respirava llibertat. 
A les nits dormíem en dues estances i en lliteres. Jo amb prou feines coneixia els Pirineus, no havia tingut temps, absorbit per tot el meu passat a Igualada, Odena i Barcelona. Els esmorzars, Déu meu la millor mantega, a l'hostal dels pares, embotits, formatge. Passejàvem els dos sols o el grup per la muntanya.
Ella cantava sovint, la cançó Bella Ciao. 
La darrera nit, em va dir si volia dormir amb ella. Li vaig dir que si.
Em va dir, m'agrada tenir companyia. 
El germà i els amics ens van deixar sols a l'estança. Vàrem compartir una llitera estreta i petita. No era massa tard, es feia fosc aviat, teníem els porticons de la finestra oberts, li agradava dormir amb claror ( devia fer lluna) .
Em va dir, no podràs dormir molt be amb mi. Amb tota naturalitat, em va confessar, fa uns anys em van detenir per la meva relació amb el grup del Salvador. Obvio detalls. Em varen torturar tres dies i tres nits. Em van violar amb fusells. Em van deixar per morta, al bosc. Vaig tenir sort, els camarades vigilaven la caserna  on sospitaven que se m'havien endut.
Em varen rescatar,
Aquella nit, mes que dormir la vaig vetllar. Contínuament es despertava i xisclava i es movia. Entenc que totes les nits eren així.
Els metges, millor dit, els psiquiatres, en tenen un nom per això, quasi correctament polític "stress postraumàtic"
Em va fer més confessions, que encara ara, tants anys després, no m’atreviria a divulgar.
El seu dolor em va fer estimar-la, com una germana o una filla. Ens van retornar a Barcelona. Ens vam acomiadar a l’estació de Metro d'Urquinaona. Ens vam besar.
Va tenir parella, crec que no fills, va exercir com a metge, en la seva especialitat, ens vàrem trobar casualment alguna vegada. 
Estava convençuda que portava mala sort els seus amics, el
Salvador..
Ha mort jove. Que sàpiga, la primera amiga meva que ha mort
Bella ciao.
Ja! Total, stress postraumàtic

dijous, 17 de desembre de 2015

PSIQUIATRIA.

No sé si ja ho he dit alguna vegada, però jo no volia ser metge. El meu pare i el meu avi patern ho varen ser.
El meu pare sempre deia que al menys a Igualada, mai es passava de tres generacions de metges. Descartat el meu germà, (ni en somnis, deia en Pius), el candidat era jo. 
El meu pare tenia una diferencia d'edat d'uns 57 anys amb mi. Va esperar a morir-se, pocs mesos després que jo obtingues el títol de Medicina. Però jo, secretament, no ho volia ser de metge. 
A l'acabar el batxillerat i el Preu, era molt jove, un adolescent.
Volia ser escriptor? No tant. Filosofia, potser si. Però els desitjos del meu pare malalt eren una coacció involuntària. Vaig matricular-me, el darrer dia de termini.
Vaig pensar que faria psiquiatria. Al meu cap bullia una novel·la 
sobre les 24 h. darreres d'un condemnat a mort. Un al·legat contra la pena de mort, (fruit de l´epigenètica?), donat que el meu pare havia sigut indultat al 1940 d'una condemna de mort. No crec que l’epigenètica arribés a tant.

El primer curs fou indigest. El professor d'histologia dedicava la primera classe a predicar que el tabac no era causa de càncer, - que contradictori!-, ja que els nazis van ser els primers en afirmar-ho,  i ell era pura escola alemanya amb tot... 
L’anatomia, professor amb camisa blau-fosc, falangista, que fins i tot dibuixant, saludava amb el braç ben alt. I el de fisiologia, "missioner de l'Opus”.

A segon, psiquiatria. Ara era la meva.
Recordo la primera classe, aparició estel·lar de Ramon Sarró. Extraordinàriament brillant, culte, oratòria fàcil. La llegenda urbana deia que a Viena, on va ampliar estudis quan Viena era la capital intel·lectual d'Europa, havia festejat amb una filla de Freud. Indubtablement havia begut a les fonts originals de Freud, però la tesi l'havia feta sobre l’esquizofrènia, del que crec que fou un gran teòric. Al seu prestigi potser el van perjudicar que havia substituït a la càtedra a un professor “purgat”, crec que emigrat així com molt respectat, el professor Mira. També el seu " hipisme", després ho explicaré, també el moviment d'antipsiquiatria i l’animadversió d’alguns psiquiatres clarament més antifranquistes que no pas ell, que era un expert entre les aigües.

Doncs, primer dia de classe espectacular, enraonava a l'estil Dalí, o el reves, perquè segur que es coneixien, i al final de la classe traca final. 
-"Quins de vostès volen ser voluntaris per prendre LSD? Només qui hagi pres LSD, podrà entendre la bogeria."-
-"No pateixin, estaran tothora vigilats pels meus ajudant."-

The Doors. Les portes de la percepció. Això no era Viena, Freud no coneixia el lisèrgic, això era Huxley. El mon feliç?
No em vaig presentar, clar. Aquell dia vaig decidir no fer psiquiatria. Varen influir mes coses, els ajudants, no tant brillants, un text impregnat de Gestalt. No me'n penedeixo.

Molts anys després vaig tenir ocasió de tenir-lo com a pacient. Tenia un basament pleural metàstasis. L'anava a veure a casa ja que vivia a una torre prop de Teknon. No m'era un sacrifici i a més a més, tenia 93 anys. Tenia amistat amb una filla seva, també psiquiatra tardana, amb qui jo havia compartit ideologies a la Facultat.
Jo sabia que Sarró era un expert amb esquizofrènia. Des del meu punt de vista havia intentat aplicar els mètodes descriptius i nosològics de la patologia del cos a la de l'anima. Havia classificat  20 "deliremes" o "mitogemes"

Poc temps abans de morir en va dir:
-" Morera, em moriré amb el misteri, amb l'enigma de que tots els esquizofrènics creuen amb Déu."-

dimarts, 15 de desembre de 2015

PENSION MORERA.

Si algú de vostès un dia està malalt, amb un problema relativament important, si pogués triar, a igualtat de coneixements, triï un metge obsessiu però no un obsessiu compulsiu.
L'obsessiu es aquell que mai es deixa el gas obert. El que quant es fica el llit es pregunta: "no m’hauré deixat el gas obert?"
Transportat a la practica mèdica, es aquell que quant surt de l’habitació, pensa,..."no se m’haurà escapat de preguntar-li si hi veu doble?,... o si el color de l'orina es normal?"


Jo sóc força obsessiu i no me'n penedeixo. Jo sempre dic que els pacients son com material explosiu, que qualsevol oblit pot provocar un desastre.
Jo feia guàrdia un diumenge, amb un dels meus companys, dels que mes he après. Dos anys més gran però pràcticament de la mateixa generació. Era, és, molt bo, molt brillant, i més intel·ligent, això se sap, ho notes, però també és veritat que cada un de nosaltres aprenia de l'altra. 
Ell era encara més obsessiu. Estiu. Vàrem veure una noia amb mal de cap i febre. Deuríem fer analítiques i radiografia de tòrax i vàrem arribar a la conclusió que era un procés infecciós, però no important. Crec que em va consultar a mi, segurament perquè el meu company encara era més obsessiu que jo.
A l'hora de sopar, - aleshores el menjador estava  a la planta 11 del Valle Hebron -, va tornar insistir. Tenia l'angúnia que no se'ns hagués escapat o una meningitis o una encefalitis. Em va contagiar els temors.
No ho havíem fet mai. Decidirem anar-la a veure a l’endemà al domicili. Això era absolutament inusual.
Vàrem agafar les dades, vivia a les Rambles. 
A l’endemà a la tarda, cap a les 6, sortint de l'hospital ens vam adreçar a casa seva. Era una escala humil, sense ascensor, potser un tercer o quart pis. Al final o al començament de les Rambles, segons es miri, molt a tocar del antic restaurant Amaya.
Vàrem trucar. No van tardar a obrir-nos. 
El pare, molt educat, català, ens va reconèixer immediatament.
Probablement el cor li va fer un salt.
-"No, no es preocupi, son visites rutinàries que estem obligats a fer, com una mena de control de qualitat."-

Segurament el terme control de qualitat no és el que vam emprar.
-"Com s'ha trobat la Teresa?"

La Teresa, d'uns 16 anys, fresca com una rosa, molt bé, molt bé, va dir ràpidament:
-"La febre se m'ha n'ha anat. De fet volia sortir amb el meu promès, clar si ho creuen."-
-"Oh, si, si. El control està acabat."-

Vaig notar el sospir de satisfacció de meu company.
Baixant les escales, ens vam riure de nosaltres mateixos.
-"Cap on vas G...? "-
-"Ah, jo vaig cap a dalt."-
-"Ah, jo trencaré cap a la dreta."-

Aleshores em vaig donar compte, que al portal de l’edifici hi havia una placa, d'aquelles d'abans, no crec que fes mes de 12 per 3 cm. Era del principal. Ho posava ben clar: Pensión Morera.

dilluns, 14 de desembre de 2015

B. K. S. IYENGAR.

Avui al llevar-me, obro l’ordinador i a Google hi trobo el Google Doodle  que commemora el dia del naixement de Ballur Krishnamachar Sundararaja Iyengar, un nom massa llarg per recordar-lo sencer.

El  20 d'agost de l’any passat, vaig llegir a la Vanguardia l'obituari. 
Qui en vulgui saber mes pot consultar Wikipedia i You Tube. 
Va viure 96 anys, un dels “gurus” hindú del ioga (no en sé res del ioga, però el respecto), que entre d'altres famosos va "tractar" a en Yehudi Menuhin ( suposo que de la síndrome del violinista), i a algun cap d'Estat, i potser inclús a algun pontífex.
Vàrem coincidir, ja fa anys.
M’havien invitat a donar una ponència, a una, no sé si dir-ne comunitat ioga-budista, al Moianès, a una jornada de coneixement sobre la respiració en context de ioga. A mi em demanaven una conferencia de divulgació sobre el funcionament de l'aparell respiratori, per a un públic que aleshores encara no, ara em podríem dir "yuppies". 
Donar-la em va ser molt útil perquè encara utilitzo alguna de les "metàfores" o simplificacions que vaig idear per a divulgar.
Un dels conferenciants era Iyengar. Era l'estrella indiscutible. Aleshores tenia un aspecte espectacular, alt, tirant a prim, vestit amb una túnica, negre, no blanca com el Gandhi, rodejat de seguidors i de "fans" com una estrella de rock. Ens varen presentar. A mi com a pneumòleg. Es va deturar i vàrem dir-nos alguna frase en anglès. Ell, va al·ludir al seu domini i control respiratori. Em va fer alguna demostració, com espiracions allargades de mes d'un minut que no acabaven mai.
 Però el mes "inexplicable", per no dir-ne misteriós, es que em va  exhibir  com podia respirar amb un sol pulmó, alternativament. Es a dir tenia un domini sobre la respiració, del tot incomprensible, des del punt de vista dels coneixements fisiològics. I m'ho va demostrar, ja  que tenia el control absolut sobre la motilitat diafragmàtica.
Quant ho he explicat a col·legues, tots m'han dit, això es impossible!.
Però jo ho vaig veure i auscultar, va fer que li posés l'orella a cada un dels hemitòrax. 
I de fons el paisatge del Moianès.

divendres, 11 de desembre de 2015

JAMBOREE.

Qui no coneix el Jamboree? 
El Jamboree actual es una rèplica del dels anys seixanta, prou bona, a la Plaça Real, no exactament a la mateixa cantonada, però importa poc, té una atmosfera que pels nostàlgics, és molt semblant. Per als que ens hem fet grans, té un avantatge: una sessió a les 20h .
El Vanguard Village a la 7ena Avinguda de Nova York no és superior. Hi vaig començar a anar amb un dels meus mestres, Joan Vivancos, un clínic dels d'abans, i que malgrat ser un "looser", un "outsider", ha tingut una escola fidel, fins al punt que encara fa pocs dies vàrem celebrar com cada any, sempre amb sopar i sempre amb jazz en directe, un alegre “in memoriam” d’amics i deixebles. Borrull, Simó, entre d'altres, el 30 aniversari de la seva mort, massa prematura.
Mai, mai parlaments, sobrarien. Simplement el portem a la memòria o millor dit, al cor.

Jo algunes vegades dic que vaig estudiar al Jamboree. És exagerat.
Però encara me'n recordo que quant a la llibreria Freixenet vaig descobrir la col·lecció de texts, enciclopèdia de Medicina de 8 toms, tapes dures i vermelles, paper agradable, en recordo l'olor, que feien joc amb el roig de les llums del local, dirigida per un tal Péquignot (no en sé res d'ell, fou un "looser" tambe?).
Els vuit el vaig llegir al Jamboree. Em col·locava a l'esquerre, arramblat a la paret, a primera fila (on hi havia menys foscor) i estudiava. Arribava mitja hora abans que comences, però no interrompia la lectura, m’acoblava la ment a la musica, inclosos els “solos” de bateria.
La primera vegada que vaig anar-hi actuava en Lou Bennet. Em va fascinar. Tocava l’harmònium, tenia una mirada demoníaca que es transportava cap a no sé on, hereter del Gospel i potser del Vudú. Es pot trobar a You Tube. Amb ell tocava un guitarra francès, estill Django, manouche, nom de qui no recordo. Vaig quedar enganxat.
Després hagueren moltes nits com també concerts, polivinils, etz. Ara de tant en tant vaig al Jamboree, entre nostàlgic i amb pressa.
Si vull relacionar Jazz amb medicina, buff, ho podria fer-ho. Vivancos i altres col·legues, al Jamboree hi discutíem casos difícils i també observàvem les conseqüències en els “maudits”, per l’alcohol i per la droga, musics excepcionals.
El que mes m'ha impressionat, Thelonius Monk, junt amb els Messengers, al Palau, caminant i tocant com un autòmat pocs dies després d'haver rebut electroshocks a Camarillo.
Els dos primers saxos que en directe em van fascinar, varen patir un ictus: Pony Poindexter i Frederic Roda. 
Ara es comença a dir que els musics de vent tenen mes risc d’hemorràgia cerebral!

dimecres, 9 de desembre de 2015

Intel·ligència Intuïtiva

Heu llegit Malcolm Gladwell? Es un sociòleg que exerceix de periodista i divulgador, canadenc. Me'l va descobrir el meu amic Joan Escarrabill. 
Un dels seus llibres que em va seduir, fou "Blink, the power of thinking without thinking" ( 2005) traduït com  “Inteligencia intuitiva: Porque sabemos la verdad en dos segundos". Us el recomano, igual que un altre del mateix autor: "Outliers".


El Dr Piñol, mestre de molts dermatòlegs era una combinació de les dos coses, llegia i estudiava molt però diagnosticava en dos segons.
Un dia, - jo ja no estava al Clínic- , vaig anar a la seva sala, no recordo perquè i em va cridar. 
-"Dr. Morera, vol veure un pacient?"-
-"Val"-
-"Passi"-

Em va fer entrar  a veure un pacient, amb pijama, tot ell vermell com una bombeta encesa, amb alguna descamació.
-"Que pensa?"-
-"Doncs, sembla una Eritrodermia, un "homme rouge".-
-"Ja, però de quina causa?"-
-"Buf, no ho se, un Sezary, una reacció medicamentosa... no ho sé."-
-"Morera, m’està fallant, es una sarcoïdosi."-
-"Segur? Es molt rar"-
-"Biòpsia de conjuntiva."-
-"Doncs si. Però era indiagnosticable."-
-"Doncs jo ho vaig dir."-

Com ho va endevinar? No ho se. Arronsant les espatlles, se'n va anar. Tenia intel·ligència intuïtiva, dos segons. Ah, però també era un “Outlier”, estudiava molt. Com els Beatles que van ser bons perquè assajaven moltes hores.

Llegeixin a Malcom Gladwell, si poden.

dijous, 3 de desembre de 2015

EL DESTI.

18 de Juliol ( dissabte, no celebro res, ei) i estic llegint, l’edició avançada d'agost de la Revista Thorax. 
He començat per  una mena d'editorial, Hot off the breath, "Preventing out-of-hospital asthma deaths" i en primer lloc menciona morts per asma, que han transcendit a la premsa per algun motiu, la del nen de deu anys Cameron Good mort a novembre del 2014 després d' un partit de futbol, la nena Olivia Chandler, o el periodista Anthony Shadid's. 
Afortunadament les morts per asma no son freqüents, menys a Barcelona on l’accés a un hospital o una clínica es molt fàcil.


Deu fer uns deu anys, jo no hi era, hi havia una reunió de pneumologia, una mena de seminari, creuria que propiciada per la SOCAP, Societat Catalana de Pneumologia, i alguna indústria farmacèutica. Pernoctaven a un hotel d'alguna petita ciutat de la Catalunya central, al menys un centenar de pneumòlegs o residents de l'especialitat. 
Al mati, a l'hora de l' esmorzar, entre el personal de l'hotel i alguns dels hostejats tenien un rictus de pesar evident. 

Un amic meu m'ho va explicar.

-"Que passa alguna cosa?"-
El director de l' hotel va respondre astorat encara.
-"Hem tingut una defunció aquesta nit."-
-"Algun familiar?"-
-"No, no, un hostatge."-
-"Com ha sigut?"-
-"Un nen, un nen asmàtic. Els pares l'han començat a tractar, però cada vegada s'ofegava mes.Hem fet telefonades, ningú no contestava, no hem trobat cap metge."-

dimarts, 1 de desembre de 2015

ADAGIETTO DE MALHER.

És un escriptor famós. A la vegada un erudit, en clàssics i en moderns, en angles en llatí o en grec.
Molt aprensiu, extremadament educat, va consultar-me sobre una lesió sense importància, motiu pel que em freqüentava unes tres o quatre vegades a l'any.
Que em va consultar és un dir, un eufemisme, perquè ell sempre ja coneixia la resposta d'antuvi, estadístiques i possibilitats, i disparava amb la major de les amabilitats, una nova pregunta. 
Molt obsessiu, les visites, sempre s'allargaven mes del compte. Afortunadament també parlàvem de literatura, art i cinema. 
Era extremadament competitiu, ho sabia, ho sap tot i et pot recitar Catul en  llatí. 
Vaig començar a observar que si li feies alguna pregunta de l’àrea d'humanitats, que no sabia, abreujava la visita.
Un dia, jo tenia la consulta extremadament plena i ell, amb intervencions intercalades cultes, tornava a donar voltes sobre la seva lesió, que ja he dit no tenia importància. Aquell dia, home sempre de corbata, portava una corbata amb la icona d'un fotograma de la Marylin, que no li esqueia gens ni al seu estil, ni a la seva edat, mes de seixanta, ni a les seves professions. 
Desesperat, donava voltes sobre la seva salut, vaig començar a parlar de cinema.

-"No sabia que eres tan cinèfil."-
-"Si, si, moltíssim."-
-"Quin es el teu director preferit? "-
-"Murnau, sens dubte."-
-"Ah, el meu potser Welles."-

Vam anar a parar a les bandes sonores
-"Per cert, saps quines son les dues pel·lícules que posen l'Adagietto de Mahler?".-

Es va posar rígid...
-"Ah, Visconti, a “Mort a Venècia”... "-
-"Si, però n'hi va haver un altre abans..."-

Va mirar el rellotge,..
-" Ostres, se m’està fent tard. Quant em tornaràs a veure?"-
-"Vine’m a veure en quatre mesos. Però estigues tranquil, ja saps que no tens res important."-
-"Si, si..."-
-"Ah, m'ha agradat la teva corbata sobre la Marylin."-

Es va acomiadar. 
No dubto que ràpidament se'n va anar a investigar sobre qui més havia posat l'Adagietto de Mahler.

dijous, 26 de novembre de 2015

BLOQUEIG DE BRANCA ESQUERRE.

Les generacions de la Facultat de Medicina de la meva època (nomes el Clínic) identificaran el personatge central. Inevitable. Quan coincidim en  trobades, sempre surten anècdotes del professors o dels companys. No obstant mantindré fins on pugui l’anonimat. 


Era Catedràtic, fortament andalús, d'escola mèdica madrilenya, autèntic "patró" una característica d'aquella època, amb passos de visita espectaculars. La literatura, la pintura o inclús el cinema ho han immortalitzat. 
Jo havia acabat tercer curs. Era probablement l'1 de juliol, la meitat de la carrera, i debutava com alumne intern en una de les plantes de medicina. El Clínic, aleshores hospital de beneficència, pràcticament tots els metges ja estaven de vacances. Tenia algun tutor benèvol per damunt meu, dedicació de mínim temps amb la canícula. Jo no ho sabia però va ser un dia important. 
La primera historia clínica, el primer pacient, no de practiques, real.
70 anys, d'Albacete, havia vingut amb tren a "cristianar" el seu primer net. Al tren havia començat a ofegar-se i havia ingressat. El cor, a la radiografia, immens, ara en diem miocardiopatia dilatada, aleshores miocardosis.
Pas de visita, amb menys sèquit. El Catedràtic, bata blanca impecable, hipnotitzava al públic amb la mirada. 
Explico la historia, i amb veu severa diu: 
-"Electro."-
Li mostro  l'electrocardiograma.
- “Bloqueo de rama derecha”-,
diu emfàticament, fent eco ell mateix
Se'm va escapar: 
-"No profesor, bloqueo de rama izquierda"-.
Segons de silenci, bates blanques d'incondicionals immòbils.
-"Hijo mio, que curzo hace? "-
-"Acabo de terminar tercero."-
-"Que nota te hemo puezto?" -
-"Matricula, profesor".-
-"Menoz mal..."-

Era aficionat als braus, i com podeu veure" torero"
Vull fer justícia. Les classes eren amenes, bagatge humanístic, dels dos textos seus, el menys llegit, probablement era avançat nosològicament, amic d'alguns dels fundadors de Democràcia Cristiana, quan això era ser mes progre que al 2015 ser del PSOE. Em feia passar al despatx quant ja em va conèixer mes
perquè l'informes del moviment estudiantil. Tinc bon record.
Després va tornar a Madrid. 
Al 1975 jo estava acomiadat, i malgrat això vaig presentar papers per a cap clínic de pneumologia al Vall d’Hebron, la primera convocatòria  a Barcelona. El tribunal local em va col·locar el darrer amb una recomanació explicita de que no se'm podia donar. 

Any 1976, tribunal a Madrid i em van donar la plaça.  No ho he comprovat, (era facil fer-ho),  però segurament ell estava al tribunal.

dimarts, 24 de novembre de 2015

UNA HERNIA INCARCERADA.

Crec que va ser a l'estiu del 74, que em van acomiadar del Instituto Nacional de Prevision, (INP) del Hospital del Generalisimo  Franco, como anomenàvem al que avui és l’Hospital del Valle d’Hebron.
Amb aquesta dada és fàcil recordar que aleshores tenia trenta anys, però amb un recorregut que es podria considerar brillant. Era adjunt consolidat de Medicina, des de feia uns anys. 
El context, precisaria que altres contemporanis me’l recordessin be, era una situació de repressió a una gran part dels metges residents dels hospitals del INP, que es va ampliar a  un percentatge molt més  reduït  dels metges adjunts. En aquell moment es vivia una vaga estatal per una reivindicació laboral dels residents. Els adjunts ens solidaritzàvem. A Catalunya els hospitals que lideraven la lluita eren el Valle d’Hebron i Bellvitge, on la repressió va ser  més dura.
En el meu cas, l’acomiadament amb expedient obert era merescut, vull dir que no m’havia inhibit sinó tot el contrari, m’havia destacat força. Lamentablement como moltes repressions, eren capritxoses, i el col·lectiu d’adjunts més afectat del nostre hospital va ser el de la guàrdia dels divendres en ple.
Un dels motius era que estaven "contaminats” per mi, i a més a més perquè probablement el Director Mèdic de l’Hospital, que havia sigut  alumne nostre, gandul i ignorant, amb  aires i tal vegada també  dotació de pistoler, és  va prendre la  revenja. Després durant  la transició  va fundar un partit pseudofeixista, arribant a diputat al Nord d’Espanya. Em va doldre la discriminació de la repressió perquè em va fer sentir culpable.

Vaig tenir sort. A les tres setmanes em van “fitxar” com a cap  de Departament de Medicina del nou Hospital dels Camils, ara Hospital de Sant Pere de Ribes. 
Fou un acte "progressista” d’un jove gerent, al qui no coneixia i al que mai li agrairé suficient.
Vaig  tenir la llibertat de contractar a diversos  acomiadats, i sé que posteriorment s’ha reconegut que vàrem iniciar un salt qualitatiu en el nivell  assistencial dels hospitals comarcals.
Relacionat amb això, voldria  parlar-los-hi de que  alguns errors mèdics es produeixen per "menyspreu" al pacient.
La repressió va originar un allau de solidaritat amb els acomiadats, motiu pel qual, malgrat la distància, rebíem una gran quantitat de malats de “la Franco” per  ingressar, o bé considerats menys greus o menys interessants
Sabien que  amb això contribuïen a mantenir  econòmicament el nostre Hospital.
Un dels pacients venia amb un informe d’un col·lega a las portes de ser designat Catedràtic ds Medicina. El traslladaven en llitera, no podia caminar. L’informe posava dos diagnòstics: - Polineuropatia alcohòlica - , - Hernia inguinal encarcerada -
El diagnòstic no era ben exacte.
El pacient no podia caminar, tal vegada si que tenia polineuritis, molts alcohòlics aleshores en tenien, però tenia encara un motiu més potent: una fractura de fèmur. Només  veient el seu peu dret en abducció forçada, cap a la dreta el diagnòstic era obvi.
Ah, i la hernia dreta? Elemental, era el cap del fèmur desplaçat que sobresortia a l’engonal. Increïble!
Aquest error només pot produir-se  per menyspreu envers al pacient.
Ah, dos o tres meses després, amb Franco difunt, agonia que vivia cada matí per la radio per las corbes de Garraf, un magistrat, millor que el meu advocat defensor, em va readmetre. No vaig dubtar a tornar. En total nou meses, com si fos un embaràs.

Ah!... i vaig descobrí Sitges.

dijous, 19 de novembre de 2015

LA LLAMADA MISTERIOSA.

Utilitzant els telèfons mòbils, amb els sistemes fàcils d’emmagatzemar contactes i trucar sense marcar, és fàcil que es produeixin errors. Per exemple, en el meu actual domicili i per la semblança del meu numero de telèfon amb el d'una companya de calefacció, un munt de dislèxics em demanen, quan tot just comença l'hivern, que els  hi arregli urgentment la caldera. 
A un altre pis que vaig viure, durant molts anys em feien comandes de llàpis Staedtler. 
Recentment, una senyora gallega, indubtablement pel seu accent, em truca en nits especials, cap d'any, solstici, pasqua..., i em diu molt “sensualment”: 
- "Manolo, vienes..?"-

Ja li tinc dit que actualitzi les seves dades. L’orujo gasta males passades.

Fa poc estava fent la historia clínica a una senyora quan va sonar el el meu mòbil.
Encara que el tingui en silenci, sempre m'hi poso, sobretot si no l’identifico, entre  d'altres motius, perquè dono el meu numero a molts pacients. Així doncs,  m'hi vaig posar. 
A l'altre banda del telèfon vaig sentir uns gemecs agònics, com si m’intentessin demanar socors però no poden articular les paraules. La respiració era pesada i angoixada. Con de pel·lícula de terror. Estava convençut que a l'altre banda hi havia una dona que s’estava morint. 
Va durar un 30 segons i no sabia que fer. Afortunadament es van començar a sentir veus cada vegada mes disperses, algunes cridant, altres rient, la qual cosa em va tranquil·litzar totalment. Però vaig anotar aquest telèfon com la trucada misteriosa.
A l’endemà vaig tenir més temps i vaig tenir curiositat de qui havia sigut. Vaig marcar. S'hi va posar una veu femenina, andalusa per l’accent, jovial.
-" Mire yo soy Josep Morera, Dr. Morera, y tengo una llamada perdida de usted. ¿Quién es usted?"-
-"Ah. Yo soy R...C..., y le conozco, he asistido a conferencias suyas...,"- 

Fins i tot semblava entusiasmada. Jo li vaig preguntar: 
-"¿De que industria farmacéutica es? "-,
pensant que podia ser una monitora de assajos clínics. 

-"No, no, yo soy neumóloga, y le conozco perfectamente."- 
-"¿Y como tiene mi teléfono?"-
-"Ah, pues no se si se acuerda que cuando hicimos un grupo de trabajo sobre EPOC para el FISS nos pasamos material y yo le mandé mi curriculum."-
-"Ah, si, si. Ahora me acuerdo usted colaboraba con el Dr. O...
Pero yo no le llamé."-
-"Bueno, quizás me tenia archivado en sus contactos y se le disparó involuntariamente el móvil."-
-"Ah, cuanto lo siento..."-
-"Ah, no, no, no se preocupe, a mi también me ocurre."-
- "El problema es que se oía una respiración muy agitada, y muy suspirosa, como pidiendo ayuda..."-

Y entonces ya con humor y con confianza le dije:
-"Bueno usted sabrá lo que estaba haciendo..."-
-"Ah!, a que hora fue?"-
-"Aproximadamente a las 17 horas..."-
-"Ah, entonces si tengo la coartada perfecta. Le estaba practicando un test de esfuerzo con consumo de oxígeno a una señora gordita..."-

Nos reimos. Nos despedimos. Seguro que nos buscaremos en el próximo congreso que podamos  coincidir

dimarts, 17 de novembre de 2015

LA BONA ESTRELLA.


L'he vista fa pocs dies. De la primera vegada que la vaig veure deuen haver passat al menys sis o set anys. Origen humil, casada, mai he vist al marit. Venedora ambulant fins que el negoci de roba se'ls va fondre, suposo que per la competència xinesa. Crec que fa feines. El seu gran amor és un fill, em sembla, informàtic, que treballa a Londres, la truca cada dia i l'ajuda econòmicament.
La vaig veure per un nòdul, tot feia pensar que era benigne. La morfologia, no creixia, no era fumadora. Però l'anava controlant. Ella m'apreciava, m'aprecia, perquè s'adonava  del meu interès.
No vull que les meves historietes tinguin un caràcter massa tècnic. No es el meu objectiu. Em temo que en aquesta no me'n podré fugir del tot.
En un control, potser als 36 mesos havia crescut uns tres o quatre mil·límetres. De 7 mm. havia passat a 11mm. Si ets patidor i jo ho soc, sempre tens un cert suspens al veure el resultat. Els malalts, la majoria també. 
Seguia pensant que era benigne, però calia fer alguna cosa mes. Vaig solicitar-li un PET-TAC. Sorpresa, a la zona del càvum, localitzat a la faringe, hi havia una àrea hipercaptant i el nòdul també captava. L'informe, que la malalta va llegir prèviament, ho posava: neoplàsia de càvum amb metàstasi pulmonar. Va entrar plorant.
Ho vaig voler comprovar abans d'enviar-la a l’oncòleg. La vaig enviar a un cirurgià otorrino molt bo: va biopsiar àmpliament l’àrea del càvum, i en aquest cas, sorpresa agradable. Teixit limfàtic normal, es a dir, una mena de "carnot" de més, a un lloc on no tocava. Ens faltava el nòdul pulmonar.
La vaig fer operar per una cirurgiana, jove però molt competent. El diagnòstic anatomopatològic fou de carcinoide ben diferenciat, és a dir benigne.
El negre es va convertir en blanc, en aquest cas també va plorar d'alegria i emoció.

No l'he vista en 2-3 anys. Un dia la secretària em fa saber que la malalta demanava visita conjunta. Li vaig comunicar que aquell dia estava fora, i li vaig fer saber a la cirurgiana. Me'n vaig oblidar.

Al cap de dues o tres setmanes tornava a estar citada. No em va preocupar.
-"Hola, como va, cuanto tiempo. Ya le dijeron que yo no podia verla pero ya sabe que la Dra. R... se cuida mucho de Vd. y es muy buena."- 
-"Si, si, ya lo se, pero ya se enteró vd de toda la historia?"-
-"No, no, pasa algo?"-
-"Bueno, la Dra R... me pidió un TAC y en el informe ponia metàstasis por todas partes, hígado, vértebras."-

Mentre m'explicava això se la veia excitada però alegre.
-"¿Y...?"-
-"Pues la Dra se dio cuenta pronto del error. El Tac no me correspondia, era de otra paciente. Se habían cruzado los sobres. ¡Que susto!"- 

Menys mal que no m'havia passat a mi. Jo soc menys ordenat amb el tema de noms, detalls no estrictament mèdics. Hi ha algunes "escoles" que el primer que ensenyen es a comprovar les dades de filiació.
-"Debió tener una gran alegria."-
-"Si. Pero despues me vino un gran disgusto. Empecé a pensar en la otra señora, en el disgusto que tendría."-

Com veieu la pacient és molt generosa i m'agradaria pensar que aquest era el seu premi.
-"Pero, a ver, cuente vd. las veces que ha nacido."-
-"Oh. Si. Ya lo puede decir."-
-"Tendrá cumpleaños todo el año."-
-"Ya lo puede decir, Doctor."-

La malalta, de nom es diu Estrella, per cert no molt comú.
Jo diria, bona Estrella.

dijous, 12 de novembre de 2015

ESCURÇÓ.

Quantes vegades s'ha dit: aquest gos s'assembla al seu amo! 
Es repeteix, moltes vegades sense que es precisi en que consisteix la semblança. En general s'assumeix que és similitud de caràcter, ja que fora difícil assemblar-se físicament, en les orelles o en el morro...
Però la ciència popular sempre ho ha acceptat.

Ja fa anys, posem a començaments dels 80, a Urgències, molt de tant en tant assistíem a individus que havien sofert una mossegada de serp, al bosc. Nosaltres, no érem experts en aquest tema i sempre recorríem a l'ajut d'un zoòleg expert en ofidis del parc zoològic de Barcelona. Que ho sàpiga, mai cobrava pel seu assessorament i de fet estava orgullós d'ajudar-nos. I tenia disponibilitat per a que se'l requerís de nit, cosa que havia passat mes d'una vegada. 
Per les característiques de la dentegada, el lloc geogràfic on havia passat i la descripció de l'accidentat, el zoòleg en deduïa el tipus de serp i ens proposava conducta i fins i tot, ens proporcionava  sèrums específics de la farmàcia del Parc. Un 10 de col·laborador.
Un dia que jo estava de guàrdia, va acudir un ferit, que havia aconseguit "caçar" la serp i la duia dins un flascó transparent. Vàrem cridar el "nostre" home. Va acudir va mirar la ferida, i després, amb parsimònia, va agafar el flascó i va mirar-lo fixament.
La serp es va posar erecte i es varen mirar fit a fit. Aleshores ho vaig veure clar. Ambdós eren idèntics, home i ofidi.

-"Si, efectivament és un escurçó"-, va dir. 
-"Es una mossegada perillosa. Ara mateix telefono per a que ràpidament enviïn el sèrum adequat."-

dilluns, 9 de novembre de 2015

DE TEVES A MEVES.

Des de molt jove, des de la infància, que soc molt hipocondríac, terriblement aprensiu.
Durant un temps vàrem tenir una petita casa, a un poblet de l'Alt Emporda. D'una banda segurament, el contacte amb la natura m' evocava els estius de la infància passada a casa els avis materns, teníem algun petit nucli d'amics amb qui compartíem coneixements o gustos similars, gaudíem de la gastronomia, tot i que aquesta em va fer abandona l’hàbit vegetarià.
Anàvem a buscar bolets, passejàvem pel bosc, reposàvem, no hi havia insomni.
Els diumenges al vespre tornàvem a casa de Barcelona. Aquesta era la part més dura, ja que teníem que fer en primer lloc una neteja a fons, i després transportar amunt i avall menjar, paquets, estris de cuina,...I a sobre amb l'amenaça de tenir que treballar l’endemà dilluns. 
Un dia tornant del cap de setmana, em vaig espolsar el cap, portava els cabell descabellats i vaig adonar-me que havia aterrat un petit insecte que amb molta velocitat fugia. Instintivament el vaig esclafar.
El dissabte següent vàrem tornar a Llampaies, el poble. 
Quant em vaig ficar al llit, de sobte vaig adonar-me de que creixia, quasi en notava el moviment (exageració) un bony semitou darrera l'orella esquerra i me'n començava a créixer un de similar a la regió lateral del coll. 
Dos ous de colom. No em trobava be, estava febrós, i extraordinàriament espantat. Us podeu pensar els diagnòstics que m'aterroritzaven.

No vaig dormir en tota la nit sentint com creixien les masses, també angoixadament intentava pensar que em passava.
De sobte vaig recordar la fugida de l'insecte. Em vaig palpar el cabell, i al vèrtex del crani m'hi tocava una crosta, potser 1 cm2. Vaig començar a tranquil·litzar-me. Ambdues coses estaven relacionades, no era un limfoma cavalcant.
Vaig repassar les malalties produïdes per paparres, l'insecte mes probable que m’havia picat, ja que havíem anat a buscar bolets i pels camins on hi pasturen les ovelles, les cabres o hi corren els gossos, en pots agafar.
La febre Botonosa dona taques vermelles disseminades, la malaltia de Lyme es rara a Catalunya i dona una única taca gran al principi, la Babesiosi no es dona aqui. 
Però jo estava tranquil, la relació era obvia. Una paparra m'havia xuclat la sang i l'havia espolsat, no m'ho inventava.
A l’endemà vaig anar a la casa d'estiueig d' un amic metge, a una distancia de tres kilometres, clínic i infectoleg extraordinari i va estar d'acord. Vam dir que era prudent començar tractament amb Doxicliclina per prevenir la febre Botonosa.
Sempre fins fa uns deu anys, comprava llibres de medicina, de qualsevol especialitat. Me'n podria comprar un apartament a Barcelona amb el que hi he gastat. Vaig repassar els volums de malalties infeccioses, tots el que hi havien en angles i castellà. En cap d'ells no hi vaig trobar res mes del que ja sabia. Vaig buscar un text d'anatomia patològica de malalties tropicals de les forces armades americanes, i tampoc.
De sobte em vaig enrecordar que tenia dos volums, em prou feines els havia obert, de malalties tropicals.
Eh! Voila ! allí estava perfectament descrit el que hem passava. No era una infecció per una Rickèttsia transmesa per la paparra, era una reacció local del meu sistema limfàtic al "verí" de la paparrra.
Els ganglis es feien molt grans, i... uf! si els biòpsies es troben cèl·lules idèntiques a les cèl·lules d'Stenberg. Les cèl·lules de Stenberg es consideren diagnostiques del limfoma de Hodgkin, però deixava clar que era una altre cosa. O sigui que segons com, hagués pogut ser diagnosticat de limfoma amb les conseqüències derivades d'aquest diagnòstic.
A l’endemà al mati, a les 8 en punt, vaig anar a veure un dermatòleg savi que,  en aquell moment, era Director mèdic del l'hospital on treballava. Va inspeccionar el meu cap, els ganglis i em va confirmar el meu diagnòstic i em va afegir: 
-"Ni se t'acudeixi biopsiar-te, podries ser diagnosticat erròniament de limfoma de Hodgkin."-

Ara quan veig pacients amb Hodgkins perifèrics, no viscerals sempre els pregunto per picades.
Uns vegada mes, el meu afany Borgià d'acumular llibres, en aquest cas de medicina, em va ser útil.
Ara no en compro. Internet...

Per molt empàtic que siguis, l’angoixa pròpia supera de bon tros a la que sens pels altres. 
Vaig entendre allò de teves a meves!

dijous, 5 de novembre de 2015

PLANS DE FUTUR.

Agost del 2013. 
Museu d'Art Contemporani de Montreal. 
Estem la Rosa i jo començant a contemplar una pintura. Darrera meu sento una veu coneguda, que em parla amb català.
-"Que feu aquí? Quina casualitat."-

Era el Dr. Marc Miravitlles, pneumòleg, amic, força mes jove que jo, junt amb la seva companya.
-"I vosaltres?"-

Ni un ni l'altra sabíem que anàvem a Canada. 
No teníem massa temps. Era la darrera tarda a Montreal, i tancaven el Museu en mitja hora. Ell anava cap a Vancouver i jo tornava a Atlanta.
La darrera vegada que ens havíem trobat a Barcelona, havia sigut dinant, planificant el XIV " Symposium de Epoc" que per primera vegada organitzàvem conjuntament. 
Allí, a aquella planta del museu, vam somriure mes que no enraonar, sorpresos de la casualitat. No podíem sopar junts perquè embarcàvem a les tres de la nit, cosa que ja em tenia pertorbat. Ens vam acomiadar, amb vots de tornar nos a retrobar a Barcelona.
Vam romandre uns segons més davant del quadre. Era d'en Salvador Dalí, quasi un exercici de començaments, el retrat d'una dama de Figueras, amiga de la família, res a veure amb l'estil surrealista de Dalí.
Aleshores, la Rosa em va dir: 
-"Si, es la pintura reproduïda a la novel.la de Marius Serra, Plans de futur . La novel.la es un biòpic magnífic i estimulant del matemàtic català Ferran Sunyer i reprodueix el retrat de  Maria Carbona, un dels personatges. -"

                                       A. Maria Carbona / Salvador Dali / 1925 - Musée des Beaux-Arts, Montréal

Efectivament , plans de futur.!, amb el Marc.
Vam fer una rapida ullada a les diferents sales, mancava poc temps. No es un museu massa conegut però en recordo algunes escultures hiperrealistes, que quan jo era més jove n’hagués dit “frapants”.
Fora, al carrer, just a la sortida del Museu, hi havia una exposició d'un conjunt escultòric de Plensa.
Les casualitats, son això, casualitats. El mateix Marius Serra, en una columna al diari La Vanguardia, fa poc, en comentava una curiosa coincidència al voltant dels noms de Dr Hide i Mr. Jeckill, crec que extreta d' Oscar Wilde.
No li vaig comentar a en Marc. 
Sort que la Rosa llegeix mes novel.la que jo.

divendres, 30 d’octubre de 2015

Víveres.

Alguna vegada mes ho he dit i probablement ho repetiré. Sempre, la mort m'ha fet una por o temor que alguns podrien pensar que inclús es incompatible amb la meva professió. 
Afortunadament no ha arribat a aquest extrem i potser aquest temor em proporciona un major grau d'empatia cap als pacients i una posició que sempre adopti una postura que jo en dic d'advocat penalista defensor, que siguin quines siguin les proves contra el meu client, defenso la seva innocència.
El meu temor cap a la mort m'estava fent dubtar d'escollir medicina, i de fet la vaig començar pensant que em dedicaria finalment a la psiquiatria, per fer compatible la meva " paüra" amb els desitjos del meu pare, ja gran i malalt, que desitjava que algú seguis la saga,
Les llegendes urbanes que corrien al voltant de la “morgue” de l' Hospital Clínic, semblant a algunes histories de terror de zombis, no afavorien per res la meva vocació. 
La meva primera aproximació, com una mena d’adaptació terapèutica, la vaig fer sent encara estudiant de preu, en que, donat que l’assistència era molt lliure, com una mena de portes obertes d' un cole, vaig anar pel meu compte a una necròpsia, autòpsia, on encara jo recordo, el cadàver era masculí, amb unes disseminades taques, tècnicament exantema, que a posteriori sempre he pensat que era un secundarisme sifilític, no rar aleshores. 
L' espectacle no va augmentar l' interès per la medicina, però tampoc el va anular del tot, com tampoc ho varen fer les horribles (segurament també inútils) practiques de dissecció amb membres, un braç anònim, de quin homless i de quant temps d' antiguitat, per exemple. Resumint, la “morgue” en aquella època, tenia tots els ingredients tètrics d'un film de terror, inclús el soroll de l' ascensor antic per on pujaven i baixaven els cadàvers que haurien fet de bon afecte especial, i no cal dir de l'ombra del perfil, d'un del personal del que no seria ètic que en dones detalls. No sent obligatori, sempre vaig evitar anar-hi.
Cal recordar, no obstant, que durant força segles, tant a anatomistes, com inclús a artistes- hi mes d' un llegendari quadre lliçó d'anatomia, no sols el de Rembrandt, com de cirurgians i clínics que sublimen la necròpsia com a font de coneixement. I sense anar mes lluny, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, hi presideix una taula d’autòpsia, on hi havien donat classes magistrals  cirurgians - anatomistes tan il•lustres com Pere  Gimbernat. 

Doncs be, ara si enfocant ja la directe, cap a l’anècdota, quant a finals dels seixanta em van fitxar pel naixent servei de Medicina de la Residencia Francisco Franco, una cosa que immediatament va sorprendrem gratament era la pulcritud, l'atmosfera respectuosa, la ubicació ( li dèiem els pins, o els "Pinos") perquè estava situada en una àrea on s' havien conservat bosc al voltant molt semblant ja, inclús m'atreviria a dir, als tanatoris actuals. Les necròpsies tenien un caràcter molt asèptic, i que freqüentment el Pr. Pedro Pons hi exercia el seu mestratge. 
Un dia sortia absort, pensant en el resultat de l'autòpsia d'un pacient meu, se'm va acostar una persona, que amb una extrema educació em va preguntar:
-"Perdón, aqui es víveres?"-
Jo, sense pensar-m’hi més, vaig contestar-li, 
-"No, aquí es muérteres."-
No em vaig parar, pensant  que l’home ja entraria a preguntar-ho a algú....
Vaig tardar temps a adonar-me que a uns cent metres i en una altra direcció hi havia un edifici “Almacen” amb un gran rètol esculpit que posava “Viveres”. Deuria ser on es portava el menjar per a tota la “Ciutat Sanitaria Francisco Franco".

Fa dos o tres minuts, mentre ho estic escrivint, el meu fill que m'ha espiat m' ha fet adonar que avui és l' 1 de novembre. Es a dir, Halloween!!


dilluns, 26 d’octubre de 2015

SABOTATGE.

Fa uns pocs anys. Era la vigília d'una reunió científica organitzada per mi, en relació a la MPOC (EPOC), malaltia pulmonar obstructiva crònica, totalment relacionat amb l’hàbit tabàquic. Aprofitant l’ocasió  i amb la intenció de divulgar la malaltia amb finalitats preventives, a la que jo i molts col·legues de la meva especialitat hem esmerçat esforços, havíem convocat una conferencia-debat oberta al públic en general, a la seu del Col·legi de Periodistes.


La sala, al començament de la Rambla de Catalunya, estava, jo diria que plena. El debat-conferencia es feia sense suport de power-point i el públic estava molt actiu, inclús sospito que massa actiu. Era un acte clarament contra les tabaqueres i indirectament, els seus dispensadors/venedors.

No recordo els detalls de la meva exposició ni tampoc del debat. Però va haver un moment clau: un home, passat els seixanta, arreglat, discurs clar, vehement, se'm va adreçar:

-"Dr. Morera, tot això que diuen vostès els metges, que el tabac és perjudicial, no m'ho acabo de creure. Sense anar massa lluny, per la insistència de la premsa he deixat de fumar fa quatre mesos. Doncs, sàpiga que mai havia tossit tant, i demà tornaré a començar a fumar."-

Fundada o infundadament, en aquells moments estava segur que era un sabotejador contractat.
Ah, vaig respondre:

-"Vostè és lliure de fer el que vulgui. Però tingui en compte que aquells que aparentment deixen de fumar sense cap causa, durant els dos anys següents tenen més risc de que se'ls detecti un càncer de pulmó. És un artefacte estadístic perquè el que realment passa és que el fumador ja no es troba bé, inconscientment. Jo de vostè em faria una radiografia demà."-

Va remugar.
I aleshores, un fet no predictible.
Un senyor del públic, d'uns seixanta anys, també va demanar la paraula.

-"Jo he vingut a aquest acte per donar-li les gràcies. Estic viu, degut al mateix raonament que vostè em va fer fa cinc anys. Li vaig seguir el consell, em van trobar un tumor al lòbul inferior esquerre, em van operar i aquí estic per explicar-ho."-

No cal dir que es va produir una catarsi especial a la sala. Jo no sabia que dir, vaig regraciar-li el seu agraïment públic.
Estic segur que el primer era un sabotejador contractat de les tabaqueres. Però, el segon, l'havia contractat jo? 
No penso desvetllar el misteri, els que em coneixen saben la resposta.

dijous, 22 d’octubre de 2015

PASOLINI AL CLINIC.

Efectivament, Pasolini va donar una conferencia a l'Hospital Clínic, ho volia explicar en alguna de les meves anècdotes. 
Era l´any 1964, el dictador encara va tardar 11 anys a anar-se'n i jo era delegat de Facultat, de l'anomenat sindicat democràtic d'estudiants. Dos anys abans de la Caputxinada, Pasolini havia vingut a Barcelona, sobretot segurament per l'amistat amb Irazoqui, estudiant d’econòmiques, actor principal, aleshores actor amateur, de la pel·lícula “La passió segons Sant Matteo”. 
Irazoqui en aquells moments era un estudiant d’Econòmiques i Polítiques de la Universitat de Barcelona , molt activista antifranquista i es va intentar que Passolini donés una conferencia a la seva facultat, on, dins del districte universitari, hi havia una major tolerància per part del professorat. En aquella època el degà era Fabià Estapé,  i inesperadament ho va prohibir. A traves d'una amiga d'Irazoqui, estudiant de medicina, i també molt activa en el sindicat democràtic, C. A..., i també amb amistat familiar amb el Prof. Piulachs, moderadament franquista, vàrem aconseguir l'inversemblable. Que Pasolini donés la conferencia a la seva classe, es a dir a la seva aula i amb la seva protecció. Per a que Piulachs fes aquest acte democràtic i de rebel·lia  hi deuria influir que era un lletraferit, de fet anys després va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, òbviament amb un poemari escrit en castellà, i deuria conèixer l'obra poètica de Pasolini. Cinematogràficament Piulachs aquell dia es va convertir en un General de la Rovere, un petit heroi. Va posar una condició, que ell començaria la classe i se'n aniria al cap d'uns minuts de classe mèdica.
No es va anunciar la conferencia de Pasolini, però clandestinament es va fer córrer, per tant aquell dia la classe estava molt plena:
els alumnes de quart que ho ignoraven, els assabentats de Medicina, els assabentats del districte universitari, lògicament Irazoqui. També alguns intel·lectuals com Goytisolo.
Jo vaig fer els últims acords amb en Piulachs. Tot una mica surrealista.
Pasolini estava assegut a primera fila de l’amfiteatre de la classe, en el seient més central. Va començar la classe Piulachs, va dictar dos o tres minuts de la lliçó que tocava aquell dia, va dir que hi havia un alumne excepcional que es deia Passolini i se'n va anar. Passolini va parlar, en italià, no se li entenia tot, va parlar de marxisme i cristianisme i revolució. La paraula marxisme es la que més va sonar.
Estàvem enlluernats per Gramsci (Passolini havia escrit el poema" les cendres de Gramsci), per Togiatti, per la popularitat del PCI i per la grandesa del moment. Ell era l'evangelista del proletariat. Parlava pausat, era elegant, front i barbeta de l'estereotip del rostre romà, vestia americana gales, unes espatlles amplíssimes.
El vespre va repetir, també amb un grup d'iniciats, a la cúpula del Coliseum, de la mà de Ricard Salvat.
A internet quasi no en queda res. Goytisolo 20 anys després rememora els fets, en una crònica periodística.
La narració es menys exacte, lògicament, perquè ell no coneixia els temes interns de la universitat ni del Clínic. No menciona Piulachs, i l'amiga d'Irazoqui la qualifica d'una “estudiante listilla”.
Pasolini personatge intel·lectual controvertit, amb biòpic de Ferrara aquest any, n’havíem vist Accatone i la Comare Secca, els epígons del neorealisme, més tard en vàrem veure Teorema, que realment per a molts va ser el teorema de l'amor lliure, sobretot de la burgesia. I Piulachs, per a mi es va guanyar el respecte com humanista que abans ja tenia com a clínic quirúrgic. Tenia un estil d'anamnesi, interrogatori, ràpid com a ningú he vist, trepidant, quasi amfetamínic.
Irazoqui, brillant, ho ha fet tot, escaquista fenomenal va ser àrbitre del primer torneig mundial de robots d'escacs.
Goytisolo diu que Pasolini va parlar al paranimf, no és exacte, fou al l’amfiteatre de cirurgía. Qui sí que va recitar a l’amfiteatre del Clínic, va ser Quasimodo, ja premi Nobel de literatura, el vaig invitar  tres anys abans, i l'acte no es va prohibir.
Encara recordo la seva veu greu i l'austeritat al vestir.

dilluns, 19 d’octubre de 2015

LA MORT D´IVAN ILITX.

Ja fa molts anys, va ser a un despatx privat que vaig tenir durant poc temps, potser duran dos anys, em feia vergonya que se sapigués, no lligava amb la meva ideologia. Hi tenia inclús un aparell de raigs X per a fer escòpies, quin error..., deuria ser 70-72. “Demodé”, però freqüent aleshores.
Em va consultar la família, venia el pacient i la senyora. Venien de Lleida, ell era d'uns seixanta anys, fumador, calmat, prim, d'esperit rural, mestre d'escola de primària, amant de la professió. Venia ja diagnosticat, em va dir la esposa d'amagat, tenia un càncer de pulmó, amb metàstasi a columna, incurable, al menys aleshores. Encara recordo l'escòpia, la brillantor de la pantalla, el blanc i negre del tòrax i la massa al lòbul inferior dret. En tinc la foto al cap.
L'esposa, mentre es vestia, em va dir:

-"De cap de les maneres vull que li digui el que té, jo el conec molt bé.Digui-li una mentida."-

Volia dir el que en diem una mentida pietosa.
Al menys el vaig veure un parell de vegades mes, mes prim, desganat i amb un dolor toràcic suportable.
Al cap d'uns mesos va demanar visita l'esposa. Vestida de negre de cap a peus.

-"Doctor Morera, venia per dir-li, que si alguna altra vegada l'esposa d'un malalt li demana una mentida pietosa, no li faci cas. Mai em podré perdonar haver-li amagat la veritat. Els últims temps em deia, dieu que no tinc res però cada dia estic pitjor."- 

No ho explicitava, però estava clar que també m'ho retreia a mi.
Ara fa uns dos anys em va venir de Lleida una dona, d'uns 45 anys, per un procés banal. Al mig de la visita em va dir:

-"Vostè havia visitat al meu pare, però es impossible que se'n recordi, vostè veu tants malalts..., era mestre, de Lleida."-

I tant que me'n recordava, tot em va venir al cap.
-"A casa meva sempre es parla bé de vostè..."-
-"Oh, gracies."-

Regirant llibres m'he trobat amb el conte de Tolstoi, “La mort d’Ivan Ilitx ”. S'hauria de llegir a primer curs.
Com diu Gawande, a “Being Mortal”, ens ensenyen a salvar vides, no a....

dimarts, 13 d’octubre de 2015

David Sharon

Ahir, començaments de vacances. 
Vaig anar a una, jo diria la, llibreria d' El Masnou. No tenien el llibre, jo en portava la foto al I-phone feta als voltants de maig, esperant tenir més temps . El llibre és "Jugando a ser Dios", de Salvador Macip, metge que treballa a Leicester en recerca biològica, magnífic divulgador i a la vegada novel·lista de ficció, sempre en temes de ciència. Li he llegit ficció i ciència, i és més que recomanable, no el conec personalment. 
Això em va fer recordar a en Lluis Daufí i Moreso. Havia sigut professor meu de patologia general, durant deu anys va escriure una columna de divulgació de ciència a la Vanguardia (no és exacte, tenien disposició horitzontal), va ser el primer director de Salut Pública, després de la restauració de la Generalitat (poc mes d'un any. No sé com va acceptar coneixent-lo,). 
Salvant la distància de l'edat crec que ens teníem mútua simpatia.
Té l'honor de figurar en la llista que va publicar la revista  Sapiens, com dels opositors de Franco mès rellevants. Va ser expulsat de la Universitat junt amb mites com Sacristan o Valverde, per estar a la Caputxinada i haver signat un Manifest. A mi em va doldre molt, perquè m'era pròxim, i no era de cap partit i pe tant, naif.
Molt bon didacte, llibres breus útils pels estudiants, sense protagonisme, voluntàriament al costat del seu " jefe". 
Era de Tortosa, no se per jo el feia de l'Osona ( l'accent?), prim, nas afilat, sobri en tot, ironia discreta, humil.
Va introduir l'examen tipus “múltiple choice”, abans que a cap altra Universitat.
Va acceptar l’expulsió sense escarafalls i amb una beca se'n va anar a la Universitat d’Ann Arbor. Al tornar crec que va estar un any a Lisboa.

Ja he dit que va ser un gran divulgador. Doncs bé, va ser un gran novel·lista de ciència ficció. Totes les novel·les les va escriure amb un pseudònim, David Sharon. Una d'elles , la "Solucion Final" del que no en penso dir res, editada per Plaza y Janés, per que us l'aconsello de debò, tenia que veure amb la meva especialitat. 
Es parlava del tumors de pulmó "oat cell" o de cèl·lula petita.




Vaig coincidir en un dinar. Ell, quasi setanta anys, plenes facultats, al Gorría, a prop d'on treballava aleshores. Érem quatre al dinar.
-" Quant temps Dr Daufi "- (li parlava de vostè). -"Quantes coses."-
-"Si, ja ho pots dir."-
-"He llegit la "Solucion Final". Que bona!"-

Es va ruboritzar una mica, era tímid.
-"Ah, doncs Morera,  (convençut que malgrat que el tema queia a la meva especialitat, ell el dominava més), et repto a que em diguis el que és estrictament ciència i el que es ciència ficció."- 
-"Que bé! "- 

Ell que hagués pogut haver-se enfonsat, ara lluint una altra faceta, això si amb modèstia.
-"Ah, i escriuré mes."-
-"Si, clar que si, 
- "En tinc varies preparades. Vull arribar a tenir èxit com Ken Follet."-

Va ser traduït. Per a mi millor que Cook, o un Ken Follet
Busqueu-lo, David Sharon.