dimarts, 26 de maig de 2015

Lipiduria.

La utilització del raonament basat amb Ockam, - el que se n’ha dit la “navalla d’Ockam” -, funciona, normalment en la pràctica mèdica.
Un dia, pels passadissos de l’hospital de Vall d’Hebron, em vaig trobar  amb un col·lega, nefròleg d’especialitat, i en aquella època que quasi tots ens coneixíem, em diu:
- "Morera, estic preocupat"- 
Els metges sempre estem preocupats, per les malalties, principalment les que pensem que podem tenir o per nosaltres i/o les persones a qui estimem.
- " ¿Què et passa? "- 
- "Doncs, que la meva filla de tres anys te una lipiduria"- 
Era molt poc probable que tingués una lipidúria. Però quant es tracta de persones pròximes a nosaltres, i prou que ho sé per pròpia experiència, perdem les nostres capacitats de raonament equilibrat.
Lipidúria, no l’he vista mai a la vida, es rara, i en general hauria d’haver sigut per una anomalia congènita, o sigui que l’hauria d’haver tingut abans, però clar, que es el que li devia preocupar al meu amic un limfoma o algun tipus de tumor hauria pogut produir alguna compressió que la produís. Entenia que no podia ser, però de teves a meves, no es el mateix quant et passa a tu o a un dels teus.
- "Escolta’m, i des de quant té lipidúria?"-
-" Res, fa mitja hora, la meva dona que és infermera, s’ha adonat que sobre l’orina recollida en un orinal, hi suraven gotes de grassa."- 
Jo, implicant-me i volent-lo ajudar, li vaig dir.
- "Vols dir que, no serà que li heu posat unes hores abans un supositori antitèrmic, i ara en deu haver expulsat unes gotes de grassa que s’hauran barrejat..."- 
- "No, no, impossible, jo sabria que la meva filla té febre, i la meva dona m’hagués consultat."- 
- "Si, es clar, però a mi es el que se m’acudeix, es el més lògic. Perquè no li telefones a la teva dona i li preguntes."- 
- "Tant de bo tinguis raó..."- 
Ens vam separar, ell amb el cap cot i preocupat-
El vaig veure al cap de mitja hora somrient. Va venir me a buscar expressament, a dir-me-ho,.
- "Morera, era tal com has dit. Havia tingut una mica de febre i li havia posat un parell d’hores abans un supositori antitèrmic."- 
- "Me’n alegro molt"-,  li vaig dir
-" Et dec un sopar."- 
-" Val."- 
No es va fer, no per res, sinó per la feina. Els dos ja estem jubilats de la pública. Per una pacient meva, amiga d’ell se que es un “bon vivant” i un bon gourmet. Quant la torni a veure, ho miraré de lligar.

dimarts, 19 de maig de 2015

Les sabates.

Si aquest col•lega amic meu, llegeix la meva historieta, s’identificarà. No és maliciosa, i per tant tampoc importarà excessivament que altres col·legues imaginin alguns dels personatges.
Era un dia important pel protagonista de la història, un professional que merescudament ha rebut quasi tots els reconeixements, premis, títols, càrrecs que es poden tenir.
Un diumenge es celebrava per la tarda un acte molt solemne entre els actes acadèmics que es poden celebrar amb més solemnitat. No vull donar més pistes. Jo hi havia d’anar per força. En general no tinc tendència a acudir-hi, i si puc me’n excuso. No sóc amant del protocol. Però no me’n podia escapar, feia ja una temps, inclús amb menys discreció de la que calia, m’havia retret que anys abans jo no havia anat a un sopar on es celebrava un altre dels honors merescuts que havia rebut aquest col•lega.
Varen ser segurament noranta minuts solemnes, de discursos solemnes, de gestualitat formal, de salutacions. Inclús m’atreviria a dir que el protagonista anava amb smoking perquè el guió ho exigia.
Aquest col·lega durant un temps va tenir uns vincles professionals i jeràrquics amb un professional de la mateixa especialitat que s’havia format en un país europeu, i feien un tàndem potent mèdic i d’amistat. Aquest col·lega  va tenir una desgràcia, un accident, a casa seva crec, era despistat com molts savis, va caure amb tant mala fortuna que se li va produir un traumatisme cranial, que li varen deixar seqüeles que no solament no milloraven sinó que empitjoraven. De fet, a mi, el seu amic protagonista de la història me’l va remetre en consulta per si, amb un intent de millorar-lo, amb un tractament propi de la meva especialitat, molt indirectament podíem obtenir una millora o al menys deturar l’evolució del seu deteriorament. Així vaig tenir ocasió de tenir més converses amb ell, i també amb la seva esposa, però lamentablement va anant desapareixent de l’escena mèdica. Però probablement estava present en l´acte del que estic referint-me con un testimoni apreciat més.
Al final de l’acte es va produir una aglomeració final, a la sortida, a les mateixes escales del digne edifici, de felicitacions, xocades de mans, abraçades, i jo bé que hi estava perquè de cap manera volia que tingués dubte que li havia repetit el lleig d’anys abans. Tot de cop, ell estava a tres o quatre esglaons finals de l’escala, d’esquena, quan va relliscar. Us puc jurar, que vaig tenir bons reflexes, i que potser els meus antecedents de vulgar porter de futbol al cola, però li vaig blocar, literalment, a 5 cm. de terra, la coronilla que anava a xocar, amb tot el seu pes, és un home prou alt. Em va donar les gràcies, però amb l’emoció i el rebombori de tot plegat, no es va donar compte que havia evitat que se si repetís el mateix destí, o encara pitjor que al seu amic.
Aleshores, jo li vaig dir:
-"Si em vols creure, llença aquestes sabates "-
Eren noves, de sola de cuiro, molt relliscoses.
Encara que el lector no em cregui, però soc totalment fidel a la veritat, una setmana o dues després vaig coincidir amb ell en un altre acte solemne, no tant. Ell anava amb un vestit fosc que contrastava amb el blanc del guix que duis a l’avantbraç i el mocador blanc que li sostenia el braç.  A l’acabar, me li vaig acostar i li vaig dir
-"Veus, M...., no em vas fer cas, no vas llençar les sabates com et vaig dir"-
Va somriure
Després, ara som mes amics, hem tingut ocasió de comentar la jugada, i sobretot els estranys atzars del destí.

dimarts, 12 de maig de 2015

La Llacuna.

Fa uns dos anys vaig visitar a un pacient per tos. Deuria tenir a prop de vuitanta anys. La història clínica era aparentment anodina, i vaig demanar-li aquella tarda mateixa una radiografia de tòrax.
Va ser una sorpresa per a mi, la radiografia descobria que tenia unes lesions molt extenses a pulmó dret, amb aspecte de lesions antigues. Pels que hem vist moltes radiografies similars era força obvi que aquell pacient havia sofert una tuberculosi extensa ja feia molts, sense aspecte d’activitat actual tot i que això no ho pots assegurar a la primera.
Era molt poc probable que aquest episodi hagués passat desapercebut, i vaig començar a indagar, amb molta cura per què anava acompanyat de la seva esposa que va mostrar molta sorpresa d’aquella primera notícia, i jo interiorment vaig pensar que el pacient li havia amagat a la seva dona a l’hora de festejar i casar-se degut a com estava d’estigmatitzada la malaltia sobretot a la primera meitat del segle passat. De fet, de primer antuvi ho vaig donar per fet.
 Vaig remuntar-me en l’anamnesi (com en diem de “l’interrogatori”) i vaig preguntar per alguns fets que a vegades orienten cap a tuberculosi antiga com familiars tornant del front de la guerra civil o bé en camps de concentració,  etz,  però ell encara era massa jove quant la guerra i cap dels familiars més directes havien estat al front.
 D’on era, on vivia a la infància i a la joventut: de La Llacuna, un poble petit de l’Alt Anoia,
aproximadament a uns 700 metres d’altura. La malaltia, efectivament el pacient la desconeixia, havia passat desapercebuda (no és infreqüent) perquè ell i la seva esposa havien començar a festejar als 17 anys i a més eren del mateix poble.
Bé, la clau, probable d’aquella tuberculosi passada estava a La Llacuna, no hi havia caigut mai, els llocs més perillosos per contagiar-se de tuberculosi eren els llocs òbviament que la població considerava més sans.
Degut a creença generalitzada, tant popular com per la mateixa medicina era que quant no hi havia cap tractament realment efectiu per a aquesta terrible malaltia era favorable, guaridor, el clima sec de muntanya o llocs alts. I clar, a pobles com la Llacuna estiuejaven o reposaven malalts amb tuberculosis. No ho he llegit mai, però deu haver estat recollit en algun lloc, que els pobles amb més risc de contagi eren els que es consideraven més sans. Tot una paradoxa.
Aleshores també vaig caure amb una altra deducció. Els meus orígens en certa manera era estaven a La Llacuna. M’explicaré.
El meu pare sempre el vaig conèixer com metge a Igualada però arrastrava un pesar, una tragèdia, que només una vegada en el temps que el vaig tenir, va verbalitzar: el meu pare havia sigut vidu abans de casar-se amb la meva mare, i la tuberculosi, la pesta blanca s’havia endut a la seva primera dona, i , que terrible!, una filla de 18 anys.
El meu pare a l’acabar la carrera va anar a fer de metge de poble a La Llacuna, i va estar durant un període. Allí, deurien contraure la tuberculosi. Potser si no fos per la creença que els llocs de muntanya, i de clima sec eren els més sans, jo no hauria tingut oportunitat de néixer.
Ho buscaré. O bé en textos mèdics antics, o bé a la literatura té que haver alguna referència al risc dels llocs geogràfics amb Sanatoris o considerats òptims per a la convalescència de la tuberculosi.

(imatge By V Roig from Barcelona, SPAIN (La Font Cuitora 1) [CC BY 2.0 (http://creativecommons.org/licenses/by/2.0)], via Wikimedia Commons)

dimarts, 5 de maig de 2015

Ivan el Terrible


Agost, canícula, finals dels seixanta. 
M’havia refugiat al cine Publi, buscant satisfer la meva cinefília i la refrigeració. Sessió de tarda. Estava veient la segona part d ‘Ivan el Terrible, d’Eisenstein. Jo era un fan d’Eisenstein, i el film és molt particular. No ho repasso, devia ser de l´any 36 més o menys, i com a particularitat recordo que hi havien inclosos fragments en color, o sigui que estava experimentant per primera vegada en aquesta modalitat.,
No us ho creureu, però s’apaga la pel·lícula, - estàvem a mitja pel·lícula -, i s’encenen els llums. Què haurà passat? 
A la pantalla, mitjançant el projector, apareix una “filmina”, un equivalent de diapo, escrita a mà que més o menys deia: -"Si el Dr. Josep Morera està a la sala, si us plau que surti que li hem de donar un missatge"-.
Cent vint, no suposo que a cent quaranta em bategava el cor. Vaig sortir pitant, i a fora, això no ho recordo tant bé, em van dir que em requerien per un pacient meu, al Passeig Marítim. No recordo tampoc quan imprecisos van ser, però alguna cosa precisa em deurien dir per a que jo, ja no angoixat, em dirigís cap a la Barceloneta.
Vaig dirigir-me, no sé si a peu o amb transport públic, quasi exactament davant del que ara és la façana de l´Hospital del Mar.
A distància, ja vaig divisar una aglomeració de transeünts al voltant d’alguna cosa que els hi cridava l’atenció.
Hi havia un taxi, i el conductor tenia el cap inclinat, caigut, sobresortint, igual que també el seu braç i la seva mà esquerre penjant. Encara que no sóc fisonomista no em va costar reconèixer un pacient que pocs mesos havia tingut ingressat en el clínic. 
No era un cas comú perquè l’havia tingut ingressat només amb 35 anys, per un infart de miocardi. Aquella època clarament hi havien menys infarts i a aquella edat era extraordinàriament rar. Pobre, havia tornat a treballar, es deuria trobar malament, va aparcar allí y s’havia mort. El cadàver estava allí des de la una del migdia, ja eren les set de la tarda, i tot el dia, un vesper de curiosos que s’anaven tornant havien sigut testimonis d’aquell “espectacle”.
Per a què se’m requeria? Com és que no s’havia aixecat el cadàver? De ben poc servia jo.
Al pacient se li havia trobat a l’americana el meu informe, mecanografiat, i tinc que dir amb orgull, que feia una exposició molt  detallada  de la historia clínica i de la malaltia del pacient, un infart de miocardi. Estava signada, i algú, el jutge, es va prendre la molèstia de cercar el meu domicili, - aleshores vivia al carrer Ventalló, no tenia telèfon ni existien els mòbils -,  i algun funcionari es va desplaçar a casa, contactar amb la meva dona, que sabia que havia anat probablement al Publi. 
Varen fer tots aquells esforços per localitzar-me i perquè em personés al lloc. En total havien trigat cinc o sis hores. Bé, per no allargar-me, el jutge de guàrdia em va preguntar a través d’un funcionari si estava disposat a signar un certificat de mort natural. Vaig dir que sí, era un cas clar de mort natural. Es va autoritzar el trasllat del cadàver al domicili.
Al vespre, ja tard, a l’hora de sopar, varen venir uns familiars amb un imprès de certificat, que vaig omplir rutinàriament al rebedor del meu petit pis. La família agraïda, em volia pagar. No ho podia acceptar.
Sempre vaig creure, que aquell episodi tant rocambolesc es va produir per què el jutge cobria o protegia al metge forense de guàrdia, que estava absent, ves a saber per quina aventura, probablement de llençols. Però això no ho sabré mai. Però la família ho va interpretar com un gran favor que havia estalviat tots els inconvenients d’una necròpsia judicial i l’havien pogut acomiadar des de casa