dimarts, 30 de juny de 2015

Paulo Cesar Farias.


Era segurament el 1995 o 1996. 
La meva secretària al matí m’havia avisat per un malalt important que m’havia donat hora. Era estranger, i alguns periodistes ho havien volgut confirmar.
Els dos vam ser puntuals. Es va apuntar amb un nom fals, ell mateix m´ho va dir. El motiu era ser una persona de l’equip de govern de Color de Mello, al Brasil. No semblava lògic que em consultés, encara que si que era veritat que en algunes agències efe havien aparegut noticies meves relacionades amb la Síndrome de Apnees de la Son
No era un cas difícil. Era roncador, la seva promesa li deia que feia apnees, portava una gravació en un  casset. Era extremadament educat. 
Em va preguntar si havia estat a Brasil i li vaig dir que en general, jo era massa poruc per a viatjar a països que jo considerava menys segurs. Ell em va dir que anant amb ell viatjava amb la màxima seguretat. 
Em va dir;
-" Jo soc de l’estat d’Alagoas, que es l’estat més bonic del món, literalment el paradís i que unes platges com Macelo no hi eren enlloc."- 
Aquella nit se li va practicar una polisomnografia, es va comprovar que roncava. I que era una cas molt lleu de SAOS. Li vam recomanar que disminuís de pes i que m’agradaria tornar lo a veure amb mig any. 
Ell per la seva banda em va donar els seus telèfons per localitzar-lo i em va convidar de tot cor a visitar Brasil.
No em vull estendre. Al cap d’uns mesos el vaig veure mort, en una fotografia al diari ELPAIS, jo diria que se’ns dubte la fotografia més “amarilla” que mai havien inclòs en aquell diari. Ell i la seva promesa estaven estesos, nusos, junts, morts violentament. 
He mirat al Google, i la platja de Macelo sembla idíl·lica.

dijous, 25 de juny de 2015

Pastilles Juanola.


No és House. Es autèntic, i de fet està publicat en una revista mèdica, totalment indexada, i per tant podria no incloure l’anècdota perquè d’alguna forma ja està explicada. Però conté prou aspectes com per a poder-la tornar a explicar. Molts dels protagonistes s´hi sentiran identificats, però de fet més d’un d’ells signa la publicació.
Era, és, un col·lega i amic meu. Molt esportista. Potser ell no ho sap però de fet li dec que en un algun moment de la vida jo dediqués temps a l’esport i a l’exercici físic, cosa que ara considero important, i que pels començaments dels anys setanta considerava una frivolitat a la que jo no hi podia perdre el temps.
Era un dilluns. Va venir molt alarmat. Es pesava regularment, i aquell cap de setmana, sense haver variat la dieta, havia augmentat potser quatre o cinc kilograms. Era impossible però era així. 
Va trucar a un resident seu, molt bon clínic per cert. El va anar a veure a casa, i li va semblar que tenia una mica d’edema, això vol dir, els turmells potser una mica inflats. Diumenge, a casa del meu company, no disposava de massa ajuda per al diagnòstic, però disposava d’una tira de Labstix que era una tireta de paper, molt útil que virava de color segons si l’orina contenia algun compost que es considerés anormal. I va ser positiu, per albúmina, i doncs amb aquestes dades tant provisionals s’estava construint un possible diagnòstic de malaltia renal. 
Sent com jo soc de neuròtic, em puc imaginar quina nit d’angoixa deuria passar aquella nit el meu amic.
Des de primera hora del dilluns alguns ens vam mobilitzar. Es va punxar sang per analitzar en el laboratori, es va recollir orina per a quantificar l’albúmina, i es va fer una radiografia de tòrax, que vam llegir entre els dos, i semblava que hi havia una mica de líquid pleural a la cissura, la qual cosa fomentava la hipòtesis de retenció anormal d’aigua. Vam esperar els resultats. Sempre, els “resultats fan angúnia. Li vaig fer companyia, aleshores entre els col·legues d’un hospital el companyerisme potser era més intens que ara. 
Aleshores ell va desplegar una qualitat que ell mateix potser no va poder apreciar, i que a mi em va admirar. Tenia un original de publicació científica, a mig escriure, i durant els 120 minuts que deuríem esperar pels resultats va escriure febrilment, com si fos el seu darrer dia, com si escrivís el testament, cosa que afortunadament no va ser així. 
Jo tenia el pressentiment que no seria res, però no sabia què. Era poc probable, i confiava en que el labstix positiu era un positiu fals, cosa que passava freqüentment i que alguna cosa se’ns escapava. Vam anar a buscar ells resultats, el primer que vaig buscar era la creatinina, que era normal, i la proteïnúria quantitativa que era despreciable. 
- "Doncs, no tens cap malaltia de ronyó, això es segur"-
Però alguna cosa causava la retenció de líquid. 
-"Que has fet de particular aquest cap de setmana?"- .
- "Res"-.
-"Alguna cosa de la que no te’n recordes, que has oblidat."-


Aleshores, ell va comentar,: 
-" Bé, el divendres, nerviós pel partit de futbol que vàrem jugar, vaig mastegar compulsivament, més que mai, pastilles Juanola"- 
 "Moltes?"-
- "Sí, moltes, potser dues o tres capses."- 
Ah, això jo ho sabia, la regalèssia i les pastilles Juanola tenen un compost que és l’àcid glicirrínic, que és una substància que se’n diu DOCA-like o aldosterona-like, és a dir que té una acció per similitud química molt semblant a unes hormones de les suprarenals que fan retindré sodi, i per tant, aigua. 
-"Eh, voila" -.Li vaig dir. 
Ens vam posar a saltar, l’enigma estava resolt, només calia que pixés uns pocs dies sense l’efecte del glicirrínic. No calia res més.
Ell va voler publicar el cas, com una mostra més d’aquella qualitat que li vaig endevinar de capacitat del que ara se’n diria resiliència, en aquells 120 minuts en que febrilment va acabar d’escriure la publicació que tenia a mitges.

dimarts, 16 de juny de 2015

Paint in Black.

Jo sempre dic que la medicina es una professió bona, interessant, de fet per dintre a vegades penso que la millor, i no ho dic per raons econòmiques, en que amb seguretat no es ni la pitjor, ni la millor. 
També he de dir que l’exercici de la medicina ha variat tant, que la que faran els deixebles més recents ja no s’assemblarà per res a la que feia el meu pare, ja que actualment hi ha  tantes "supersespecialitats"  que cada una d’elles ja segurament té diferents punts d’interès, la qual cosa fa poc generalitzable la frase en que he començat. 
Però en el que ja estaríem tots més d’acord, es que l’aspecte menys agradable de la professió és quan hem de donar males notícies. S’ha fet molta broma sobre allò de que les dolentes són... i les bones són... per atenuar el que a ningú de nosaltres ens agradaria escoltar.
Ara deu fer uns set anys veia per segona vegada, després d’haver-li indicat una broncocofibroscòpia, un pacient que unes vuit o deu setmanes se li havia diagnosticat una pneumònia del lòbul mig i m´havia vingut amb una radiografia no neta. De família adinerada, suposo que al mig d’un divorci, venia una mica desvalgut, encara fumador, amable, potser ja una mica temorós. 
A la segona visita, en la que jo tenia que donar-li els primers resultats va venir acompanyat, clarament suportat per la seva esposa de qui s’estava separant. Els dos tenien clar que la salut i la malaltia no tenen res a veure en aquestes situacions. Magnífic, sempre el gènere humà hauria de comportar-se així.
Ara tinc un i-phone 5, però aleshores tenia, crec un Ericsson, i com a senyal el meu fill hi havia posat un fragment d’una peça, que de fet m’agradava pel ritme potent en què començava, però que desconeixia, perquè jo l’època del rock me l’havia perduda en part per la dedicació als estudis, en part per la dedicació a l’agitació política i en part perquè era del jazz, no del rock. El fragment era dels Rolling, i més tard vaig saber que la cançó era “paint in black”. 

Amb això dels mòbils quasi tots som uns mal educats. Jo el primer. Jo estava amb aquell pacient, i la seva acompanyant, explicant-els –hi que el resultat era d’un carcinoma escatós de bronqui del lòbul mig, que pensava que encara que em faltava el TAC-PET la lesió tenia moltes possibilitats de que fos operable, que havíem tingut una sort relativa que es descobrís arrel de la pneumònia..., quant inoportunament, inesperadament va començar a sonar la melodia de  “paint in black”. Inesperadament perquè poso en silenci el mòbil encara que de vegades el contesto quant són de malalts que identifico. 
Van ser uns segons. Però aleshores els vaig veure més emocionats que no uns instants abans en que ja els informava de que el cas era delicat. Sense cap pudor, cosa que sempre els hi agrairé, sempre estem aprenent, em varen comentar que s’havien emocionat per la música dels Rolling Stones, que els evocava moments feliços d’ells. No crec que tingués a veure res amb el títol.
El cas va ser operable, per algunes troballes va caldre radioteràpia i quimioteràpia motiu pel qual el vaig derivar a una oncòloga competent i empàtica. Els vaig perdre de vista, però sabia que el cas havia anat bé.
Ara fa poc, una mica més de mig any, es va venir a revisar. Li vaig dir, 
-"C...., com has tardat tant a venir, no saps que també els metges patim pels malalts". - 
De facto ja està curat. Com si fos poc important li vaig parlar dels Rolling i que ja no portava aquella música. 
No vaig preguntar li com havia continuat tot, o si li vaig preguntar no recordo la resposta. Però estic segur que van restaurar la relació.


De tant en tant, quant em queden 5 minuts pel telediari de les 21h de TV3, busco en el YouTube, el paint in black. “I wanna see it painted, painted, painted, painted black. Yeah¡"

dimarts, 9 de juny de 2015

Només una lletra.

Estava de guàrdia. Al Valle Hebron. A l’altra fil del telèfon demanen per el cap de guàrdia.
- "Digui" -
Una veu accelerada, angoixada. 
- "Es vostè el metge de guàrdia? Els hi ha vingut algú molt greu, fa poc?"- 
-"No especialment."-
-"Doncs el hi vindrà un pacient intoxicat per cianur."-
-"I per què?"-
-"Soc farmacèutic i fa poca estona un dependent nou que tenim, a una senyora que portava una recepta de clorur potassi li hem donat cianur de potassi"-
-"D’acord, gràcies per dir-nos-ho, però espero que no passi."-
-"Si, acabo de telefonar a l’esposa per advertir-la i ja ha passat.
Ho sento."-
Al fons d’urgències es va sentir un enrenou. Efectivament amb una llitera arribava un cadàver, la persona sobre la que ja ens havien advertit. 

Es varen fer el tràmits per trasllat a la morgue i la comunicació i paperassa judicial. Terrible.
L’esposa es va quedar asseguda, abatuda, en una cadira de dintre un box. Vaig entrar a recollir una mica les dades de la història. Ella entenia perfectament tot el que havia passat, un error fatal, amb conseqüències fatals
-"Com ha sigut?"-
-"Bé, com a costum jo anava a buscar els “sellos” de clorur potàssic."-
-"Per què els prenia?"-
-"El meu marit tenia una insuficiència cardíaca de fa molts anys, i feia una dieta molt estricta sense sal. El metge m’hi donava el clorur de potassi com a substitut, per a donar-li sabor."-
-"Ja."-
Tot plegat ha sigut terrible
-"Si, però vostè encara no sap el pitjor."-
-"Què ha passat."-
-"El meu marit feia força anys en que ja estava confinat pràcticament a l’habitació i ell se sentia un invàlid, el desesperava no poder-se valdre,  i sovint em deia: M...., sóc una càrrega per a tu."-
-"Tots podríem ser una càrrega".-
-"Si M..., però jo no ho vull, m’hauries de matar".-
-"No diguis aquestes coses, com pots imaginar que jo..."-
-"Creu-me, ho hauries de fer."-
-"Aquesta tarda, quan jo li he portat la sopa, ha tastat dos o tres cullerades, i li ha trobat un sabor amarg. Tot ha sigut molt ràpid, però mentre perdia el coneixement, ell m’ha mirat i m’ha dit: m’has matat. Quina angúnia, l’últim pensament ja sigut de que finalment li havia fet cas. Déu meu!"-

Després alguna cosa vaig llegir als diaris sobre aquest cas. Segurament coses tècniques, judicials. Però segurament aquest sentiment tant particular del matrimoni es va obviar.

Clorur(Cl), Cianur(Cn), només una lletra equivocada, i un drama...

dimarts, 2 de juny de 2015

Mal d’ull de veritat

Sempre havia sigut una malalta amb molta personalitat, probablement molt intel·ligent, crec que soltera o separada, sense fills, amb tendència a vestir de negre, amb una certa aversió cap el “gènere” metge, encara que no a tots. Molt enèrgica i autoritària, alguna vegada havia generat algun conflicte a algun servei urgències com acompanyant d’algun familiar. 
Tenia una malaltia molt poc freqüent, a més de seqüeles de tabac i tuberculosis i una sobreinfecció per M. Xenopii que realment vaig reeixir en eliminar li després de 24 mesos de tractament la qual cosa va afavorir la freqüentació. 
No ho vull ser literari però de veritat que tenia una mirada penetrant, inquietant, de vegades.
Amb tot aquest temps va adquirir confiança per a fer-me saber que tenia “poders”, poders especials, endevinatoris i altres. L’anècdota més impactant que m’havia fet saber es com s’havia comunicat amb la seva mare a l’altre món.
La seva mare, de qui tenia cura i amb qui vivia va desenvolupar un càncer digestiu del que inexorablement al cap d’uns mesos havia de morir. Amb les cartes clares les dues varen pactar que si hi havia un “més enllà” de poder ser la mare, el dia crec del seu sant, li faria saber amb alguna senyal. I si haguéssim de creure a la meva pacient, el “més enllà” existeix, per què el dia del seu sant, al migdia, sense res al voltant, ni cap aire especial, tot de cop va caure a terra un gerro d’unes estanteries que la seva mare li havia regalat, i que sabia prou bé que no li agradava.  Doncs bé, jo vaig continuar veient a la pacient per a controlar-la, i sempre es practicava la radiografia de tòrax en el mateix centre perquè ja havia fet amistat amb el director i de qui sempre en parlava bé. Quant ella em portava la radiografia, per descomptat ella ja l’havia revisada i li havia donat el vist i plau a l’Informe Radiològic, donat que ella era una experta al menys en el “seus” pulmons.
Un dia va venir amb una de les radiografies molt indignada. S’havia barallat obertament amb el seu, fins aquell moment, radiòleg preferit.
-"Com pot ser?"- 
- "Doncs que la radiografia que em va fer tenia una tècnica defectuosa i em van “escapçar” la base esquerre i li vaig demanar que me la repetís."-
- "I..."- 
- "Se m´hi negava. M’hi vaig discutir. Finalment me la va repetir. No hi tornaré."- 
I aleshores, amb una mirada terrible, d’actriu de tragèdia grega em va dir:
-"Ah!,... però li vaig fer mal d’ull!"- 
Aquella setmana em vaig assabentar  que el radiòleg havia tingut una embòlia retiniana  a l’ull esquerre. Però això no va ser tot. L’esposa del radiòleg es va fracturar el fèmur i la filla d’ambdós va tenir que ser ingressada per l’empitjorament d’una malaltia crònica.
Quant el fill li explicava totes aquestes desgràcies a una amiga meva radiòloga, va dir:
-"Sembla que algú ens hagi fet mal d’ull."- 
Només vaig veure una vegada més a la pacient. Per descomptat no vaig explicar-li les desgràcies d’aquella família, això hagués augmentat la seva seguretat sobre el seus poders. Aquell dia jo quasi no gosava mirar la directament als ulls. Li vaig donar la bona notícia, estava definitivament curada, ja no calia que tornés.
No l’he tornat a veure.