Factor Babel.

No m’agradaria que la col·lecció d’anècdotes s’interpretessin com unes memòries enclavades en el passat, donat que al llarg d’estudiant i de metge, primer internista i després pneumòleg, per sort, m’han donat l’ocasió de veure diferents transicions tan científiques, les més importants sens dubte pels malalts, i els metges que a la vegada també ens en beneficiem com a subjectes que emmalaltim. 
No m’agradaria parlar de canvis de paradigmes, perquè aquest un terme, moltes vegades hiperutilitzat i per descomptat més aplicable a les ciències pures, no la medicina que es un entremig entre ciència aplicada i tècnica, amb una dosi d’humanisme, jo mateix m’autoqualifico de lletres. 
Per aquest motiu explicaré un cas recent, de fa tres o quatre mesos, que no té la intenció de tocar el tema dels error mèdics encara que també va d’això. 
De fet va de que jo sempre dic que el malalt es “material inflamable” i que tot el que no fem bé pot tenir repercussió, a vegades inclús fatal. Es al que més li temo i no per raons jurídiques sinó per raons ètiques i encara que una mica menys noble, però que també em serveix per a ser cautelós, per amor propi, s’ha parlat de la soledat del porter davant del penal, però també existeix el temor del que pica el penal. 
Això em passa a mi, sempre tinc por de fallar el penal i si més no, el passi.

Era un dia al matí, i una pacient telefona demanant una visita urgent, per a una segona opinió. Al centre que treballava aquell dia, la meva secretària es molt condescendent amb les peticions, i ni em va preguntar, li va donar hora.
Quant la vaig veure, - no em sobrava temps - , m’entra una pacient jove de menys de cinquanta anys, ex-fumadora, que una hora abans havia sigut donada d’alta d’un ingrés d’uns tres o quatre dies d’una clínica de prestigi i vista per diversos equips competents.
La primera impressió que vaig tenir és que seria un cas sense importància donat que tenia una tos intensíssima, d’antiguitat curta, alguna setmana, ex fumadora i bon aspecte. La intensitat de la tos no necessàriament té relació amb gravetat.
La pacient portava un alta ben elaborada, detallada i el darrer metge responsable li havia comunicat que era una tos per refluxe i tenia que prendre un antiàcid.
La malalta estava desconfiada perquè li havien fet dues vegades, es a dir repetir, TACs toràcics i en un primer moment s’havia parlat de fer-li una broncofibroscòpia que després s’havia descartat.
L’alta entre d’altres informacions i pistes, portava insertada en miniatura, una reproducció de la radiografia anteroposterior de tòrax. Potser vaig tenir un extra d’inspiració però es veia una asimetria en les artèries pulmonars d’ambdos pulmons, sospitosa. Al cap d’una hora es repetia el TAC amb contrast i efectivament tenia un tumor gran de 4-5 cm rodejant i ocluint l’artèria pulmonar esquerre. Tot i que estava davant d’un error mèdic era impossible que no s’hagués vist, s’havien fet i repetit les proves. Com podia ser?
L’informe dels tacs fets a la clínica inicial, que es reproduïen parcialment en l’alta en realitat ho deien. Però ho deien a la seva manera, segurament l’informe era d’un col·lega hispanoamericà, amb una terminologia que en podríem dir ”spanglish” que els que van rebre els informes no van captar. Dit d’altra forma, l’informe s’havia encriptat involuntàriament. I no s’havia desencriptat. A partir d’ara en diré factor BABEL.
La malalta tenia extensió a ganglis que obligava a quimioteràpia. Es va iniciar ràpidament. 
Dijous passat, fa tres dies vaig rebre un guasap del cirurgià que ja li havien pogut extirpar el tumor amb èxit. Per atzar, a la tarda, em vaig trobar la família que m’ho va agrair. No em calia la felicitació,  ja m’havia arribat abans amb la satisfacció del guasap.