divendres, 30 d’octubre de 2015

Víveres.

Alguna vegada mes ho he dit i probablement ho repetiré. Sempre, la mort m'ha fet una por o temor que alguns podrien pensar que inclús es incompatible amb la meva professió. 
Afortunadament no ha arribat a aquest extrem i potser aquest temor em proporciona un major grau d'empatia cap als pacients i una posició que sempre adopti una postura que jo en dic d'advocat penalista defensor, que siguin quines siguin les proves contra el meu client, defenso la seva innocència.
El meu temor cap a la mort m'estava fent dubtar d'escollir medicina, i de fet la vaig començar pensant que em dedicaria finalment a la psiquiatria, per fer compatible la meva " paüra" amb els desitjos del meu pare, ja gran i malalt, que desitjava que algú seguis la saga,
Les llegendes urbanes que corrien al voltant de la “morgue” de l' Hospital Clínic, semblant a algunes histories de terror de zombis, no afavorien per res la meva vocació. 
La meva primera aproximació, com una mena d’adaptació terapèutica, la vaig fer sent encara estudiant de preu, en que, donat que l’assistència era molt lliure, com una mena de portes obertes d' un cole, vaig anar pel meu compte a una necròpsia, autòpsia, on encara jo recordo, el cadàver era masculí, amb unes disseminades taques, tècnicament exantema, que a posteriori sempre he pensat que era un secundarisme sifilític, no rar aleshores. 
L' espectacle no va augmentar l' interès per la medicina, però tampoc el va anular del tot, com tampoc ho varen fer les horribles (segurament també inútils) practiques de dissecció amb membres, un braç anònim, de quin homless i de quant temps d' antiguitat, per exemple. Resumint, la “morgue” en aquella època, tenia tots els ingredients tètrics d'un film de terror, inclús el soroll de l' ascensor antic per on pujaven i baixaven els cadàvers que haurien fet de bon afecte especial, i no cal dir de l'ombra del perfil, d'un del personal del que no seria ètic que en dones detalls. No sent obligatori, sempre vaig evitar anar-hi.
Cal recordar, no obstant, que durant força segles, tant a anatomistes, com inclús a artistes- hi mes d' un llegendari quadre lliçó d'anatomia, no sols el de Rembrandt, com de cirurgians i clínics que sublimen la necròpsia com a font de coneixement. I sense anar mes lluny, a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, hi presideix una taula d’autòpsia, on hi havien donat classes magistrals  cirurgians - anatomistes tan il•lustres com Pere  Gimbernat. 

Doncs be, ara si enfocant ja la directe, cap a l’anècdota, quant a finals dels seixanta em van fitxar pel naixent servei de Medicina de la Residencia Francisco Franco, una cosa que immediatament va sorprendrem gratament era la pulcritud, l'atmosfera respectuosa, la ubicació ( li dèiem els pins, o els "Pinos") perquè estava situada en una àrea on s' havien conservat bosc al voltant molt semblant ja, inclús m'atreviria a dir, als tanatoris actuals. Les necròpsies tenien un caràcter molt asèptic, i que freqüentment el Pr. Pedro Pons hi exercia el seu mestratge. 
Un dia sortia absort, pensant en el resultat de l'autòpsia d'un pacient meu, se'm va acostar una persona, que amb una extrema educació em va preguntar:
-"Perdón, aqui es víveres?"-
Jo, sense pensar-m’hi més, vaig contestar-li, 
-"No, aquí es muérteres."-
No em vaig parar, pensant  que l’home ja entraria a preguntar-ho a algú....
Vaig tardar temps a adonar-me que a uns cent metres i en una altra direcció hi havia un edifici “Almacen” amb un gran rètol esculpit que posava “Viveres”. Deuria ser on es portava el menjar per a tota la “Ciutat Sanitaria Francisco Franco".

Fa dos o tres minuts, mentre ho estic escrivint, el meu fill que m'ha espiat m' ha fet adonar que avui és l' 1 de novembre. Es a dir, Halloween!!


dilluns, 26 d’octubre de 2015

SABOTATGE.

Fa uns pocs anys. Era la vigília d'una reunió científica organitzada per mi, en relació a la MPOC (EPOC), malaltia pulmonar obstructiva crònica, totalment relacionat amb l’hàbit tabàquic. Aprofitant l’ocasió  i amb la intenció de divulgar la malaltia amb finalitats preventives, a la que jo i molts col·legues de la meva especialitat hem esmerçat esforços, havíem convocat una conferencia-debat oberta al públic en general, a la seu del Col·legi de Periodistes.


La sala, al començament de la Rambla de Catalunya, estava, jo diria que plena. El debat-conferencia es feia sense suport de power-point i el públic estava molt actiu, inclús sospito que massa actiu. Era un acte clarament contra les tabaqueres i indirectament, els seus dispensadors/venedors.

No recordo els detalls de la meva exposició ni tampoc del debat. Però va haver un moment clau: un home, passat els seixanta, arreglat, discurs clar, vehement, se'm va adreçar:

-"Dr. Morera, tot això que diuen vostès els metges, que el tabac és perjudicial, no m'ho acabo de creure. Sense anar massa lluny, per la insistència de la premsa he deixat de fumar fa quatre mesos. Doncs, sàpiga que mai havia tossit tant, i demà tornaré a començar a fumar."-

Fundada o infundadament, en aquells moments estava segur que era un sabotejador contractat.
Ah, vaig respondre:

-"Vostè és lliure de fer el que vulgui. Però tingui en compte que aquells que aparentment deixen de fumar sense cap causa, durant els dos anys següents tenen més risc de que se'ls detecti un càncer de pulmó. És un artefacte estadístic perquè el que realment passa és que el fumador ja no es troba bé, inconscientment. Jo de vostè em faria una radiografia demà."-

Va remugar.
I aleshores, un fet no predictible.
Un senyor del públic, d'uns seixanta anys, també va demanar la paraula.

-"Jo he vingut a aquest acte per donar-li les gràcies. Estic viu, degut al mateix raonament que vostè em va fer fa cinc anys. Li vaig seguir el consell, em van trobar un tumor al lòbul inferior esquerre, em van operar i aquí estic per explicar-ho."-

No cal dir que es va produir una catarsi especial a la sala. Jo no sabia que dir, vaig regraciar-li el seu agraïment públic.
Estic segur que el primer era un sabotejador contractat de les tabaqueres. Però, el segon, l'havia contractat jo? 
No penso desvetllar el misteri, els que em coneixen saben la resposta.

dijous, 22 d’octubre de 2015

PASOLINI AL CLINIC.

Efectivament, Pasolini va donar una conferencia a l'Hospital Clínic, ho volia explicar en alguna de les meves anècdotes. 
Era l´any 1964, el dictador encara va tardar 11 anys a anar-se'n i jo era delegat de Facultat, de l'anomenat sindicat democràtic d'estudiants. Dos anys abans de la Caputxinada, Pasolini havia vingut a Barcelona, sobretot segurament per l'amistat amb Irazoqui, estudiant d’econòmiques, actor principal, aleshores actor amateur, de la pel·lícula “La passió segons Sant Matteo”. 
Irazoqui en aquells moments era un estudiant d’Econòmiques i Polítiques de la Universitat de Barcelona , molt activista antifranquista i es va intentar que Passolini donés una conferencia a la seva facultat, on, dins del districte universitari, hi havia una major tolerància per part del professorat. En aquella època el degà era Fabià Estapé,  i inesperadament ho va prohibir. A traves d'una amiga d'Irazoqui, estudiant de medicina, i també molt activa en el sindicat democràtic, C. A..., i també amb amistat familiar amb el Prof. Piulachs, moderadament franquista, vàrem aconseguir l'inversemblable. Que Pasolini donés la conferencia a la seva classe, es a dir a la seva aula i amb la seva protecció. Per a que Piulachs fes aquest acte democràtic i de rebel·lia  hi deuria influir que era un lletraferit, de fet anys després va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, òbviament amb un poemari escrit en castellà, i deuria conèixer l'obra poètica de Pasolini. Cinematogràficament Piulachs aquell dia es va convertir en un General de la Rovere, un petit heroi. Va posar una condició, que ell començaria la classe i se'n aniria al cap d'uns minuts de classe mèdica.
No es va anunciar la conferencia de Pasolini, però clandestinament es va fer córrer, per tant aquell dia la classe estava molt plena:
els alumnes de quart que ho ignoraven, els assabentats de Medicina, els assabentats del districte universitari, lògicament Irazoqui. També alguns intel·lectuals com Goytisolo.
Jo vaig fer els últims acords amb en Piulachs. Tot una mica surrealista.
Pasolini estava assegut a primera fila de l’amfiteatre de la classe, en el seient més central. Va començar la classe Piulachs, va dictar dos o tres minuts de la lliçó que tocava aquell dia, va dir que hi havia un alumne excepcional que es deia Passolini i se'n va anar. Passolini va parlar, en italià, no se li entenia tot, va parlar de marxisme i cristianisme i revolució. La paraula marxisme es la que més va sonar.
Estàvem enlluernats per Gramsci (Passolini havia escrit el poema" les cendres de Gramsci), per Togiatti, per la popularitat del PCI i per la grandesa del moment. Ell era l'evangelista del proletariat. Parlava pausat, era elegant, front i barbeta de l'estereotip del rostre romà, vestia americana gales, unes espatlles amplíssimes.
El vespre va repetir, també amb un grup d'iniciats, a la cúpula del Coliseum, de la mà de Ricard Salvat.
A internet quasi no en queda res. Goytisolo 20 anys després rememora els fets, en una crònica periodística.
La narració es menys exacte, lògicament, perquè ell no coneixia els temes interns de la universitat ni del Clínic. No menciona Piulachs, i l'amiga d'Irazoqui la qualifica d'una “estudiante listilla”.
Pasolini personatge intel·lectual controvertit, amb biòpic de Ferrara aquest any, n’havíem vist Accatone i la Comare Secca, els epígons del neorealisme, més tard en vàrem veure Teorema, que realment per a molts va ser el teorema de l'amor lliure, sobretot de la burgesia. I Piulachs, per a mi es va guanyar el respecte com humanista que abans ja tenia com a clínic quirúrgic. Tenia un estil d'anamnesi, interrogatori, ràpid com a ningú he vist, trepidant, quasi amfetamínic.
Irazoqui, brillant, ho ha fet tot, escaquista fenomenal va ser àrbitre del primer torneig mundial de robots d'escacs.
Goytisolo diu que Pasolini va parlar al paranimf, no és exacte, fou al l’amfiteatre de cirurgía. Qui sí que va recitar a l’amfiteatre del Clínic, va ser Quasimodo, ja premi Nobel de literatura, el vaig invitar  tres anys abans, i l'acte no es va prohibir.
Encara recordo la seva veu greu i l'austeritat al vestir.

dilluns, 19 d’octubre de 2015

LA MORT D´IVAN ILITX.

Ja fa molts anys, va ser a un despatx privat que vaig tenir durant poc temps, potser duran dos anys, em feia vergonya que se sapigués, no lligava amb la meva ideologia. Hi tenia inclús un aparell de raigs X per a fer escòpies, quin error..., deuria ser 70-72. “Demodé”, però freqüent aleshores.
Em va consultar la família, venia el pacient i la senyora. Venien de Lleida, ell era d'uns seixanta anys, fumador, calmat, prim, d'esperit rural, mestre d'escola de primària, amant de la professió. Venia ja diagnosticat, em va dir la esposa d'amagat, tenia un càncer de pulmó, amb metàstasi a columna, incurable, al menys aleshores. Encara recordo l'escòpia, la brillantor de la pantalla, el blanc i negre del tòrax i la massa al lòbul inferior dret. En tinc la foto al cap.
L'esposa, mentre es vestia, em va dir:

-"De cap de les maneres vull que li digui el que té, jo el conec molt bé.Digui-li una mentida."-

Volia dir el que en diem una mentida pietosa.
Al menys el vaig veure un parell de vegades mes, mes prim, desganat i amb un dolor toràcic suportable.
Al cap d'uns mesos va demanar visita l'esposa. Vestida de negre de cap a peus.

-"Doctor Morera, venia per dir-li, que si alguna altra vegada l'esposa d'un malalt li demana una mentida pietosa, no li faci cas. Mai em podré perdonar haver-li amagat la veritat. Els últims temps em deia, dieu que no tinc res però cada dia estic pitjor."- 

No ho explicitava, però estava clar que també m'ho retreia a mi.
Ara fa uns dos anys em va venir de Lleida una dona, d'uns 45 anys, per un procés banal. Al mig de la visita em va dir:

-"Vostè havia visitat al meu pare, però es impossible que se'n recordi, vostè veu tants malalts..., era mestre, de Lleida."-

I tant que me'n recordava, tot em va venir al cap.
-"A casa meva sempre es parla bé de vostè..."-
-"Oh, gracies."-

Regirant llibres m'he trobat amb el conte de Tolstoi, “La mort d’Ivan Ilitx ”. S'hauria de llegir a primer curs.
Com diu Gawande, a “Being Mortal”, ens ensenyen a salvar vides, no a....

dimarts, 13 d’octubre de 2015

David Sharon

Ahir, començaments de vacances. 
Vaig anar a una, jo diria la, llibreria d' El Masnou. No tenien el llibre, jo en portava la foto al I-phone feta als voltants de maig, esperant tenir més temps . El llibre és "Jugando a ser Dios", de Salvador Macip, metge que treballa a Leicester en recerca biològica, magnífic divulgador i a la vegada novel·lista de ficció, sempre en temes de ciència. Li he llegit ficció i ciència, i és més que recomanable, no el conec personalment. 
Això em va fer recordar a en Lluis Daufí i Moreso. Havia sigut professor meu de patologia general, durant deu anys va escriure una columna de divulgació de ciència a la Vanguardia (no és exacte, tenien disposició horitzontal), va ser el primer director de Salut Pública, després de la restauració de la Generalitat (poc mes d'un any. No sé com va acceptar coneixent-lo,). 
Salvant la distància de l'edat crec que ens teníem mútua simpatia.
Té l'honor de figurar en la llista que va publicar la revista  Sapiens, com dels opositors de Franco mès rellevants. Va ser expulsat de la Universitat junt amb mites com Sacristan o Valverde, per estar a la Caputxinada i haver signat un Manifest. A mi em va doldre molt, perquè m'era pròxim, i no era de cap partit i pe tant, naif.
Molt bon didacte, llibres breus útils pels estudiants, sense protagonisme, voluntàriament al costat del seu " jefe". 
Era de Tortosa, no se per jo el feia de l'Osona ( l'accent?), prim, nas afilat, sobri en tot, ironia discreta, humil.
Va introduir l'examen tipus “múltiple choice”, abans que a cap altra Universitat.
Va acceptar l’expulsió sense escarafalls i amb una beca se'n va anar a la Universitat d’Ann Arbor. Al tornar crec que va estar un any a Lisboa.

Ja he dit que va ser un gran divulgador. Doncs bé, va ser un gran novel·lista de ciència ficció. Totes les novel·les les va escriure amb un pseudònim, David Sharon. Una d'elles , la "Solucion Final" del que no en penso dir res, editada per Plaza y Janés, per que us l'aconsello de debò, tenia que veure amb la meva especialitat. 
Es parlava del tumors de pulmó "oat cell" o de cèl·lula petita.




Vaig coincidir en un dinar. Ell, quasi setanta anys, plenes facultats, al Gorría, a prop d'on treballava aleshores. Érem quatre al dinar.
-" Quant temps Dr Daufi "- (li parlava de vostè). -"Quantes coses."-
-"Si, ja ho pots dir."-
-"He llegit la "Solucion Final". Que bona!"-

Es va ruboritzar una mica, era tímid.
-"Ah, doncs Morera,  (convençut que malgrat que el tema queia a la meva especialitat, ell el dominava més), et repto a que em diguis el que és estrictament ciència i el que es ciència ficció."- 
-"Que bé! "- 

Ell que hagués pogut haver-se enfonsat, ara lluint una altra faceta, això si amb modèstia.
-"Ah, i escriuré mes."-
-"Si, clar que si, 
- "En tinc varies preparades. Vull arribar a tenir èxit com Ken Follet."-

Va ser traduït. Per a mi millor que Cook, o un Ken Follet
Busqueu-lo, David Sharon.

dijous, 1 d’octubre de 2015

La Mili.

Ara, el Servei Militar no és obligatori. Per exemple el meu fill de 28 anys potser ni n'ha sentit a parlar, tot i que ha fet la carrera de Polítiques.
A la meva avia li havia sentit que abans de la guerra civil, els hereus se'n podien lliurar amb una tributació econòmica. No ho consultaré.
El que és segur és que a la meva època es feia de forma obligatòria. Per alguns podia ser atractiu, per altres educatiu, al menys físicament, per d’altres inclús el començament d'una professió i per a molts un entrebanc, con ho hagués pogut ser per a mi. Algun dia potser expliqui el meu cas.
Els estudiants de medicina probablement érem el sector amb més exclusions per a causa mèdica. Els nostres coneixements, i a vegades fins i tot una certa condescendència dels nostres col·legues militars, ens en lliuraven.
Coneixíem les malalties mes difícils de demostrar i les que més temien els metges militars de donar-les com aptes: l’epilèpsia i l’esquizofrènia. Les dues podien generar situacions de perill pel col·lectiu de reclutes o per l'exercit.
Conec diversos casos de companys de facultat que es varen lliurar al·legant malalties d'aquest ordre. Ingressats en observació a l'Hospital Militar els reconeixies perquè menjaven sense un cobert: el ganivet, només cullera i forquilla.
Però el cas més curiós que conec es el d'un col·lega extraordinàriament brillant en l’exercici de la professió. No vull emprar expressions grolleres, però els tenia...
Va al·legar glomerulonefritis. Aleshores era mes freqüent que ara, i no s'hi podien fer bromes. Se la temia
El meu col·lega, una mica més gran que jo, havia ingressat  en observació, ben equipat. No era fàcil el seu pla. Primerament es va situar, horaris, sistemàtica, rituals, etz.
El "lavabo" era el seu camp d'operacions. Les seves experteses adquirides a la carrera, d’intern de guàrdia, imprescindibles.
Arremangar-se el braç esquerre, xeringa i agulla fina a la mà dreta, extracció d'uns 10 c.c de sang.
Baixar-se els pantalons. Sonda uretral, una mica de vaselina, sondar-se, autoinjestar-se a la bufeta el 10 cc de sang. Netejar-ho. Tornar al llit. S'acosta el seguit del pas de visita.

-"A vd. Antonio, que le pasa?"-
-" Comandante, padezco glomerulonefritis. Mi médico me ha dicho que soy un caso grave. Estoy muy preocupado, a lo mejor Vd. me puede curar. Acabo de hacer sangre."- 
-"Por la orina?"-
-"Si,si "-
-"Veamos, traigan una vasija."-

Aleshores hi havien menys manies que ara.

-"Tenga, coja la vasija y miccione."-

No cal dir de quin color era l'orina.

-"Me curaré comandante?"-
-"Si, claro, pero hoy mismo le doy el alta para que vuelva a su médico. El Jueves próximo su caso pasará tribunal. Malas noticias, le declararemos inutil."-

D'aquest brillant col·lega s'expliquen mes llegendes, de molts tipus. Potser no totes son veritat. Però aquesta me la crec.
Però, si mes no, si non e vero, e ben trobato.