dijous, 26 de novembre de 2015

BLOQUEIG DE BRANCA ESQUERRE.

Les generacions de la Facultat de Medicina de la meva època (nomes el Clínic) identificaran el personatge central. Inevitable. Quan coincidim en  trobades, sempre surten anècdotes del professors o dels companys. No obstant mantindré fins on pugui l’anonimat. 


Era Catedràtic, fortament andalús, d'escola mèdica madrilenya, autèntic "patró" una característica d'aquella època, amb passos de visita espectaculars. La literatura, la pintura o inclús el cinema ho han immortalitzat. 
Jo havia acabat tercer curs. Era probablement l'1 de juliol, la meitat de la carrera, i debutava com alumne intern en una de les plantes de medicina. El Clínic, aleshores hospital de beneficència, pràcticament tots els metges ja estaven de vacances. Tenia algun tutor benèvol per damunt meu, dedicació de mínim temps amb la canícula. Jo no ho sabia però va ser un dia important. 
La primera historia clínica, el primer pacient, no de practiques, real.
70 anys, d'Albacete, havia vingut amb tren a "cristianar" el seu primer net. Al tren havia començat a ofegar-se i havia ingressat. El cor, a la radiografia, immens, ara en diem miocardiopatia dilatada, aleshores miocardosis.
Pas de visita, amb menys sèquit. El Catedràtic, bata blanca impecable, hipnotitzava al públic amb la mirada. 
Explico la historia, i amb veu severa diu: 
-"Electro."-
Li mostro  l'electrocardiograma.
- “Bloqueo de rama derecha”-,
diu emfàticament, fent eco ell mateix
Se'm va escapar: 
-"No profesor, bloqueo de rama izquierda"-.
Segons de silenci, bates blanques d'incondicionals immòbils.
-"Hijo mio, que curzo hace? "-
-"Acabo de terminar tercero."-
-"Que nota te hemo puezto?" -
-"Matricula, profesor".-
-"Menoz mal..."-

Era aficionat als braus, i com podeu veure" torero"
Vull fer justícia. Les classes eren amenes, bagatge humanístic, dels dos textos seus, el menys llegit, probablement era avançat nosològicament, amic d'alguns dels fundadors de Democràcia Cristiana, quan això era ser mes progre que al 2015 ser del PSOE. Em feia passar al despatx quant ja em va conèixer mes
perquè l'informes del moviment estudiantil. Tinc bon record.
Després va tornar a Madrid. 
Al 1975 jo estava acomiadat, i malgrat això vaig presentar papers per a cap clínic de pneumologia al Vall d’Hebron, la primera convocatòria  a Barcelona. El tribunal local em va col·locar el darrer amb una recomanació explicita de que no se'm podia donar. 

Any 1976, tribunal a Madrid i em van donar la plaça.  No ho he comprovat, (era facil fer-ho),  però segurament ell estava al tribunal.

dimarts, 24 de novembre de 2015

UNA HERNIA INCARCERADA.

Crec que va ser a l'estiu del 74, que em van acomiadar del Instituto Nacional de Prevision, (INP) del Hospital del Generalisimo  Franco, como anomenàvem al que avui és l’Hospital del Valle d’Hebron.
Amb aquesta dada és fàcil recordar que aleshores tenia trenta anys, però amb un recorregut que es podria considerar brillant. Era adjunt consolidat de Medicina, des de feia uns anys. 
El context, precisaria que altres contemporanis me’l recordessin be, era una situació de repressió a una gran part dels metges residents dels hospitals del INP, que es va ampliar a  un percentatge molt més  reduït  dels metges adjunts. En aquell moment es vivia una vaga estatal per una reivindicació laboral dels residents. Els adjunts ens solidaritzàvem. A Catalunya els hospitals que lideraven la lluita eren el Valle d’Hebron i Bellvitge, on la repressió va ser  més dura.
En el meu cas, l’acomiadament amb expedient obert era merescut, vull dir que no m’havia inhibit sinó tot el contrari, m’havia destacat força. Lamentablement como moltes repressions, eren capritxoses, i el col·lectiu d’adjunts més afectat del nostre hospital va ser el de la guàrdia dels divendres en ple.
Un dels motius era que estaven "contaminats” per mi, i a més a més perquè probablement el Director Mèdic de l’Hospital, que havia sigut  alumne nostre, gandul i ignorant, amb  aires i tal vegada també  dotació de pistoler, és  va prendre la  revenja. Després durant  la transició  va fundar un partit pseudofeixista, arribant a diputat al Nord d’Espanya. Em va doldre la discriminació de la repressió perquè em va fer sentir culpable.

Vaig tenir sort. A les tres setmanes em van “fitxar” com a cap  de Departament de Medicina del nou Hospital dels Camils, ara Hospital de Sant Pere de Ribes. 
Fou un acte "progressista” d’un jove gerent, al qui no coneixia i al que mai li agrairé suficient.
Vaig  tenir la llibertat de contractar a diversos  acomiadats, i sé que posteriorment s’ha reconegut que vàrem iniciar un salt qualitatiu en el nivell  assistencial dels hospitals comarcals.
Relacionat amb això, voldria  parlar-los-hi de que  alguns errors mèdics es produeixen per "menyspreu" al pacient.
La repressió va originar un allau de solidaritat amb els acomiadats, motiu pel qual, malgrat la distància, rebíem una gran quantitat de malats de “la Franco” per  ingressar, o bé considerats menys greus o menys interessants
Sabien que  amb això contribuïen a mantenir  econòmicament el nostre Hospital.
Un dels pacients venia amb un informe d’un col·lega a las portes de ser designat Catedràtic ds Medicina. El traslladaven en llitera, no podia caminar. L’informe posava dos diagnòstics: - Polineuropatia alcohòlica - , - Hernia inguinal encarcerada -
El diagnòstic no era ben exacte.
El pacient no podia caminar, tal vegada si que tenia polineuritis, molts alcohòlics aleshores en tenien, però tenia encara un motiu més potent: una fractura de fèmur. Només  veient el seu peu dret en abducció forçada, cap a la dreta el diagnòstic era obvi.
Ah, i la hernia dreta? Elemental, era el cap del fèmur desplaçat que sobresortia a l’engonal. Increïble!
Aquest error només pot produir-se  per menyspreu envers al pacient.
Ah, dos o tres meses després, amb Franco difunt, agonia que vivia cada matí per la radio per las corbes de Garraf, un magistrat, millor que el meu advocat defensor, em va readmetre. No vaig dubtar a tornar. En total nou meses, com si fos un embaràs.

Ah!... i vaig descobrí Sitges.

dijous, 19 de novembre de 2015

LA LLAMADA MISTERIOSA.

Utilitzant els telèfons mòbils, amb els sistemes fàcils d’emmagatzemar contactes i trucar sense marcar, és fàcil que es produeixin errors. Per exemple, en el meu actual domicili i per la semblança del meu numero de telèfon amb el d'una companya de calefacció, un munt de dislèxics em demanen, quan tot just comença l'hivern, que els  hi arregli urgentment la caldera. 
A un altre pis que vaig viure, durant molts anys em feien comandes de llàpis Staedtler. 
Recentment, una senyora gallega, indubtablement pel seu accent, em truca en nits especials, cap d'any, solstici, pasqua..., i em diu molt “sensualment”: 
- "Manolo, vienes..?"-

Ja li tinc dit que actualitzi les seves dades. L’orujo gasta males passades.

Fa poc estava fent la historia clínica a una senyora quan va sonar el el meu mòbil.
Encara que el tingui en silenci, sempre m'hi poso, sobretot si no l’identifico, entre  d'altres motius, perquè dono el meu numero a molts pacients. Així doncs,  m'hi vaig posar. 
A l'altre banda del telèfon vaig sentir uns gemecs agònics, com si m’intentessin demanar socors però no poden articular les paraules. La respiració era pesada i angoixada. Con de pel·lícula de terror. Estava convençut que a l'altre banda hi havia una dona que s’estava morint. 
Va durar un 30 segons i no sabia que fer. Afortunadament es van començar a sentir veus cada vegada mes disperses, algunes cridant, altres rient, la qual cosa em va tranquil·litzar totalment. Però vaig anotar aquest telèfon com la trucada misteriosa.
A l’endemà vaig tenir més temps i vaig tenir curiositat de qui havia sigut. Vaig marcar. S'hi va posar una veu femenina, andalusa per l’accent, jovial.
-" Mire yo soy Josep Morera, Dr. Morera, y tengo una llamada perdida de usted. ¿Quién es usted?"-
-"Ah. Yo soy R...C..., y le conozco, he asistido a conferencias suyas...,"- 

Fins i tot semblava entusiasmada. Jo li vaig preguntar: 
-"¿De que industria farmacéutica es? "-,
pensant que podia ser una monitora de assajos clínics. 

-"No, no, yo soy neumóloga, y le conozco perfectamente."- 
-"¿Y como tiene mi teléfono?"-
-"Ah, pues no se si se acuerda que cuando hicimos un grupo de trabajo sobre EPOC para el FISS nos pasamos material y yo le mandé mi curriculum."-
-"Ah, si, si. Ahora me acuerdo usted colaboraba con el Dr. O...
Pero yo no le llamé."-
-"Bueno, quizás me tenia archivado en sus contactos y se le disparó involuntariamente el móvil."-
-"Ah, cuanto lo siento..."-
-"Ah, no, no, no se preocupe, a mi también me ocurre."-
- "El problema es que se oía una respiración muy agitada, y muy suspirosa, como pidiendo ayuda..."-

Y entonces ya con humor y con confianza le dije:
-"Bueno usted sabrá lo que estaba haciendo..."-
-"Ah!, a que hora fue?"-
-"Aproximadamente a las 17 horas..."-
-"Ah, entonces si tengo la coartada perfecta. Le estaba practicando un test de esfuerzo con consumo de oxígeno a una señora gordita..."-

Nos reimos. Nos despedimos. Seguro que nos buscaremos en el próximo congreso que podamos  coincidir

dimarts, 17 de novembre de 2015

LA BONA ESTRELLA.


L'he vista fa pocs dies. De la primera vegada que la vaig veure deuen haver passat al menys sis o set anys. Origen humil, casada, mai he vist al marit. Venedora ambulant fins que el negoci de roba se'ls va fondre, suposo que per la competència xinesa. Crec que fa feines. El seu gran amor és un fill, em sembla, informàtic, que treballa a Londres, la truca cada dia i l'ajuda econòmicament.
La vaig veure per un nòdul, tot feia pensar que era benigne. La morfologia, no creixia, no era fumadora. Però l'anava controlant. Ella m'apreciava, m'aprecia, perquè s'adonava  del meu interès.
No vull que les meves historietes tinguin un caràcter massa tècnic. No es el meu objectiu. Em temo que en aquesta no me'n podré fugir del tot.
En un control, potser als 36 mesos havia crescut uns tres o quatre mil·límetres. De 7 mm. havia passat a 11mm. Si ets patidor i jo ho soc, sempre tens un cert suspens al veure el resultat. Els malalts, la majoria també. 
Seguia pensant que era benigne, però calia fer alguna cosa mes. Vaig solicitar-li un PET-TAC. Sorpresa, a la zona del càvum, localitzat a la faringe, hi havia una àrea hipercaptant i el nòdul també captava. L'informe, que la malalta va llegir prèviament, ho posava: neoplàsia de càvum amb metàstasi pulmonar. Va entrar plorant.
Ho vaig voler comprovar abans d'enviar-la a l’oncòleg. La vaig enviar a un cirurgià otorrino molt bo: va biopsiar àmpliament l’àrea del càvum, i en aquest cas, sorpresa agradable. Teixit limfàtic normal, es a dir, una mena de "carnot" de més, a un lloc on no tocava. Ens faltava el nòdul pulmonar.
La vaig fer operar per una cirurgiana, jove però molt competent. El diagnòstic anatomopatològic fou de carcinoide ben diferenciat, és a dir benigne.
El negre es va convertir en blanc, en aquest cas també va plorar d'alegria i emoció.

No l'he vista en 2-3 anys. Un dia la secretària em fa saber que la malalta demanava visita conjunta. Li vaig comunicar que aquell dia estava fora, i li vaig fer saber a la cirurgiana. Me'n vaig oblidar.

Al cap de dues o tres setmanes tornava a estar citada. No em va preocupar.
-"Hola, como va, cuanto tiempo. Ya le dijeron que yo no podia verla pero ya sabe que la Dra. R... se cuida mucho de Vd. y es muy buena."- 
-"Si, si, ya lo se, pero ya se enteró vd de toda la historia?"-
-"No, no, pasa algo?"-
-"Bueno, la Dra R... me pidió un TAC y en el informe ponia metàstasis por todas partes, hígado, vértebras."-

Mentre m'explicava això se la veia excitada però alegre.
-"¿Y...?"-
-"Pues la Dra se dio cuenta pronto del error. El Tac no me correspondia, era de otra paciente. Se habían cruzado los sobres. ¡Que susto!"- 

Menys mal que no m'havia passat a mi. Jo soc menys ordenat amb el tema de noms, detalls no estrictament mèdics. Hi ha algunes "escoles" que el primer que ensenyen es a comprovar les dades de filiació.
-"Debió tener una gran alegria."-
-"Si. Pero despues me vino un gran disgusto. Empecé a pensar en la otra señora, en el disgusto que tendría."-

Com veieu la pacient és molt generosa i m'agradaria pensar que aquest era el seu premi.
-"Pero, a ver, cuente vd. las veces que ha nacido."-
-"Oh. Si. Ya lo puede decir."-
-"Tendrá cumpleaños todo el año."-
-"Ya lo puede decir, Doctor."-

La malalta, de nom es diu Estrella, per cert no molt comú.
Jo diria, bona Estrella.

dijous, 12 de novembre de 2015

ESCURÇÓ.

Quantes vegades s'ha dit: aquest gos s'assembla al seu amo! 
Es repeteix, moltes vegades sense que es precisi en que consisteix la semblança. En general s'assumeix que és similitud de caràcter, ja que fora difícil assemblar-se físicament, en les orelles o en el morro...
Però la ciència popular sempre ho ha acceptat.

Ja fa anys, posem a començaments dels 80, a Urgències, molt de tant en tant assistíem a individus que havien sofert una mossegada de serp, al bosc. Nosaltres, no érem experts en aquest tema i sempre recorríem a l'ajut d'un zoòleg expert en ofidis del parc zoològic de Barcelona. Que ho sàpiga, mai cobrava pel seu assessorament i de fet estava orgullós d'ajudar-nos. I tenia disponibilitat per a que se'l requerís de nit, cosa que havia passat mes d'una vegada. 
Per les característiques de la dentegada, el lloc geogràfic on havia passat i la descripció de l'accidentat, el zoòleg en deduïa el tipus de serp i ens proposava conducta i fins i tot, ens proporcionava  sèrums específics de la farmàcia del Parc. Un 10 de col·laborador.
Un dia que jo estava de guàrdia, va acudir un ferit, que havia aconseguit "caçar" la serp i la duia dins un flascó transparent. Vàrem cridar el "nostre" home. Va acudir va mirar la ferida, i després, amb parsimònia, va agafar el flascó i va mirar-lo fixament.
La serp es va posar erecte i es varen mirar fit a fit. Aleshores ho vaig veure clar. Ambdós eren idèntics, home i ofidi.

-"Si, efectivament és un escurçó"-, va dir. 
-"Es una mossegada perillosa. Ara mateix telefono per a que ràpidament enviïn el sèrum adequat."-

dilluns, 9 de novembre de 2015

DE TEVES A MEVES.

Des de molt jove, des de la infància, que soc molt hipocondríac, terriblement aprensiu.
Durant un temps vàrem tenir una petita casa, a un poblet de l'Alt Emporda. D'una banda segurament, el contacte amb la natura m' evocava els estius de la infància passada a casa els avis materns, teníem algun petit nucli d'amics amb qui compartíem coneixements o gustos similars, gaudíem de la gastronomia, tot i que aquesta em va fer abandona l’hàbit vegetarià.
Anàvem a buscar bolets, passejàvem pel bosc, reposàvem, no hi havia insomni.
Els diumenges al vespre tornàvem a casa de Barcelona. Aquesta era la part més dura, ja que teníem que fer en primer lloc una neteja a fons, i després transportar amunt i avall menjar, paquets, estris de cuina,...I a sobre amb l'amenaça de tenir que treballar l’endemà dilluns. 
Un dia tornant del cap de setmana, em vaig espolsar el cap, portava els cabell descabellats i vaig adonar-me que havia aterrat un petit insecte que amb molta velocitat fugia. Instintivament el vaig esclafar.
El dissabte següent vàrem tornar a Llampaies, el poble. 
Quant em vaig ficar al llit, de sobte vaig adonar-me de que creixia, quasi en notava el moviment (exageració) un bony semitou darrera l'orella esquerra i me'n començava a créixer un de similar a la regió lateral del coll. 
Dos ous de colom. No em trobava be, estava febrós, i extraordinàriament espantat. Us podeu pensar els diagnòstics que m'aterroritzaven.

No vaig dormir en tota la nit sentint com creixien les masses, també angoixadament intentava pensar que em passava.
De sobte vaig recordar la fugida de l'insecte. Em vaig palpar el cabell, i al vèrtex del crani m'hi tocava una crosta, potser 1 cm2. Vaig començar a tranquil·litzar-me. Ambdues coses estaven relacionades, no era un limfoma cavalcant.
Vaig repassar les malalties produïdes per paparres, l'insecte mes probable que m’havia picat, ja que havíem anat a buscar bolets i pels camins on hi pasturen les ovelles, les cabres o hi corren els gossos, en pots agafar.
La febre Botonosa dona taques vermelles disseminades, la malaltia de Lyme es rara a Catalunya i dona una única taca gran al principi, la Babesiosi no es dona aqui. 
Però jo estava tranquil, la relació era obvia. Una paparra m'havia xuclat la sang i l'havia espolsat, no m'ho inventava.
A l’endemà vaig anar a la casa d'estiueig d' un amic metge, a una distancia de tres kilometres, clínic i infectoleg extraordinari i va estar d'acord. Vam dir que era prudent començar tractament amb Doxicliclina per prevenir la febre Botonosa.
Sempre fins fa uns deu anys, comprava llibres de medicina, de qualsevol especialitat. Me'n podria comprar un apartament a Barcelona amb el que hi he gastat. Vaig repassar els volums de malalties infeccioses, tots el que hi havien en angles i castellà. En cap d'ells no hi vaig trobar res mes del que ja sabia. Vaig buscar un text d'anatomia patològica de malalties tropicals de les forces armades americanes, i tampoc.
De sobte em vaig enrecordar que tenia dos volums, em prou feines els havia obert, de malalties tropicals.
Eh! Voila ! allí estava perfectament descrit el que hem passava. No era una infecció per una Rickèttsia transmesa per la paparra, era una reacció local del meu sistema limfàtic al "verí" de la paparrra.
Els ganglis es feien molt grans, i... uf! si els biòpsies es troben cèl·lules idèntiques a les cèl·lules d'Stenberg. Les cèl·lules de Stenberg es consideren diagnostiques del limfoma de Hodgkin, però deixava clar que era una altre cosa. O sigui que segons com, hagués pogut ser diagnosticat de limfoma amb les conseqüències derivades d'aquest diagnòstic.
A l’endemà al mati, a les 8 en punt, vaig anar a veure un dermatòleg savi que,  en aquell moment, era Director mèdic del l'hospital on treballava. Va inspeccionar el meu cap, els ganglis i em va confirmar el meu diagnòstic i em va afegir: 
-"Ni se t'acudeixi biopsiar-te, podries ser diagnosticat erròniament de limfoma de Hodgkin."-

Ara quan veig pacients amb Hodgkins perifèrics, no viscerals sempre els pregunto per picades.
Uns vegada mes, el meu afany Borgià d'acumular llibres, en aquest cas de medicina, em va ser útil.
Ara no en compro. Internet...

Per molt empàtic que siguis, l’angoixa pròpia supera de bon tros a la que sens pels altres. 
Vaig entendre allò de teves a meves!

dijous, 5 de novembre de 2015

PLANS DE FUTUR.

Agost del 2013. 
Museu d'Art Contemporani de Montreal. 
Estem la Rosa i jo començant a contemplar una pintura. Darrera meu sento una veu coneguda, que em parla amb català.
-"Que feu aquí? Quina casualitat."-

Era el Dr. Marc Miravitlles, pneumòleg, amic, força mes jove que jo, junt amb la seva companya.
-"I vosaltres?"-

Ni un ni l'altra sabíem que anàvem a Canada. 
No teníem massa temps. Era la darrera tarda a Montreal, i tancaven el Museu en mitja hora. Ell anava cap a Vancouver i jo tornava a Atlanta.
La darrera vegada que ens havíem trobat a Barcelona, havia sigut dinant, planificant el XIV " Symposium de Epoc" que per primera vegada organitzàvem conjuntament. 
Allí, a aquella planta del museu, vam somriure mes que no enraonar, sorpresos de la casualitat. No podíem sopar junts perquè embarcàvem a les tres de la nit, cosa que ja em tenia pertorbat. Ens vam acomiadar, amb vots de tornar nos a retrobar a Barcelona.
Vam romandre uns segons més davant del quadre. Era d'en Salvador Dalí, quasi un exercici de començaments, el retrat d'una dama de Figueras, amiga de la família, res a veure amb l'estil surrealista de Dalí.
Aleshores, la Rosa em va dir: 
-"Si, es la pintura reproduïda a la novel.la de Marius Serra, Plans de futur . La novel.la es un biòpic magnífic i estimulant del matemàtic català Ferran Sunyer i reprodueix el retrat de  Maria Carbona, un dels personatges. -"

                                       A. Maria Carbona / Salvador Dali / 1925 - Musée des Beaux-Arts, Montréal

Efectivament , plans de futur.!, amb el Marc.
Vam fer una rapida ullada a les diferents sales, mancava poc temps. No es un museu massa conegut però en recordo algunes escultures hiperrealistes, que quan jo era més jove n’hagués dit “frapants”.
Fora, al carrer, just a la sortida del Museu, hi havia una exposició d'un conjunt escultòric de Plensa.
Les casualitats, son això, casualitats. El mateix Marius Serra, en una columna al diari La Vanguardia, fa poc, en comentava una curiosa coincidència al voltant dels noms de Dr Hide i Mr. Jeckill, crec que extreta d' Oscar Wilde.
No li vaig comentar a en Marc. 
Sort que la Rosa llegeix mes novel.la que jo.