dijous, 31 de desembre de 2015

TANTAL.

Ni fou el primer ni l’últim. I no és el pitjor, passa. 
Com el ciclista, que a punt d'entrar a la meta, cau i l'avença el grup escamot. O quant has fet una observació, un descobriment i algú, o per més medis o per més oportunitat, se t'avença i se'n duu l'honor. Això, amb ciència, en medicina, passa.
Al meu mentor en humanitats, Antoni Pous, malaguanyat per una mort prematura, m'esgarrifo al pensa-ho, quant no hi havien ni ordinadors ni fotocopies li van desaparèixer 600 pagines sobre Raimon Llull. 
Tothom coneix casos de major o menor envergadura.

L’anècdota és sobre un col·lega meu, neuròleg, pel que diré identificable, però que no nomenaré, jubilat ara, un savi, un erudit, complet, tant teòric com pràctic, tenia l’encàrrec de la posta al dia del volum de Neurologia de la col·lecció enciclopèdica “Les Mèdiques” dirigida pel Pr. Pedro Pons. Finals del seixanta.
Era, és, encara que fa temps que no el veig, d’aspecte de savi despistat, estudiós. Jo el provocava.
-"...Però, tu no deus saber totes les entitats, la neurologia es massa amplia... "-
- "Com que no Morera, jo em se totes les entitats, totes.!"-

Jo sé que cada nit, durant al menys dos o tres anys, va estar treballant en l’actualització del volum, que per altra banda, en aquella època, es podia considerar com un premi, un honor aquella immensa tasca. Hi havia gent que creuava l’Atlàntic des de països llatins, es feia una foto amb el Pr. Pedro Pons, se'n tornava al seu origen, ampliava i emmarcava la foto, i vivia d’això. Ara, serien selfies. 

L’edició d'un volum d'aquelles característiques, amb obtenció de material il·lustratiu, dibuixos d'esquemes, imatges d'anatomia patològica, eren al menys 4 o 5 anys en total.
Mentrestant Hounsfield, entre d'altres, van desenvolupar la Tomografia Computada (TAC)( Nobel 1972). On primer es va aplicar aquesta nova tècnica d’imatge va ser al cervell, que d'altre banda, abans nomes podíem aprofundir amb l’exploració clínica, que era molt acurada. 
Tots els gran neuròlegs eren grans semiòlegs, "exploradors", observadors.
Buf!, al moment de corregir les galerades, el llibre ja havia quedat desfasat amb l’aparició del TAC , mai es va editar, fou un fill nounat.
M'ho va explicar, sense dolor, el coneixement acumulat era immens, i a més a més se'l quedava per ell sol.

No obstant aquesta ironia, de no arribar a la meta, em recorda les grans epopeies de molts homes, alguns inclús "delinqüents" com els personatges de Rififi de Jules Dassin, o bé dels "loosers" del cine americà, com el tresor de Sierra Madre del Houston, o de bogeria com l'Aguirre de Herzog.
No va tenir honors, si saviesa. No va semblar massa afectat. Però jo ja mai més, em vaig atrevir a preguntar-li: 
- ...però, tu et coneixes totes les entitats, totes les malalties? "-

Ah, me n'havia oblidat de mencionar-ho, amb ell tenia dues coses en comú: com jo, no tenia carnet de conduir i els seus orígens, de pagès d’Òdena, d'una masia a 100 passes de la Font de Masarnau, i la dels meus avis a unes 1000 passes. 
Ens costava encara una mica més d'esforç l'aigua que bevíem nosaltres.

dimarts, 29 de desembre de 2015

UNA HISTORIA BONICA.

De fet no és una historia bonica. Tampoc és la més terrible. 
Potser en un moment que Picketty avisa sobre el capitalisme del segle XXI, la confrontació entre civilitzacions s'aguditza, i les incògnites que la ciència ficció planteja, com ara el film Elyseum, ens pertorben, potser el tema "meu" d'avui no és tant important, ni tan terrible.
Però, parlo del poder de les tabaqueres. Com, si es coneix que l'enemic més important de la salut en els països desenvolupats és el tabac, és consent que els adolescents s’iniciïn en aquesta addicció? Sense entrar amb teories de la conspiració, les tabaqueres han sigut hàbils i poderoses com per a esquivar la majoria dels obstacles que se'ls hi han posat. Inclús fa poc, un col·lega i jo, hem replicat a l'Institut Nacional (americà) de malalties cardíaques, respiratòries,(NIH) que en un document de planificació per el 2020 no mencionaven el tabac. Oblit per obvi.? En el text hem jugat amb la cançó emblemàtica dels Beatles, “Imagine”, imaginem un mon sense tabac.
Ho sento, és un tema que em pot i l’anècdota es minimalista, al contrari del problema.



Em sona el mòbil. M'hi poso, no sabia qui era, no el tenia marcat.
- "Si, digui'm?"-
- "Soc H..., em recorda?"-
- "Si."-
- "Felicitats per la seva entrevista a la Contra de la Vanguardia."-
- "Ah, si, gràcies."-
Me l'havien feta unes dues o tres setmanes abans, no sabia amb exactitud quin dia sortia. 

-"Encara no l'he llegida..."-
-"Ah, doncs, sàpiga que esta molt bé."-
-"Per casualitat he vist com un home, la llegia, agafava el seu paquet de cigarretes de la butxaca, l’aixafava, i el tirava a la paperera."-
-"Es veritat?"-
- "Si, si, no m'ho invento."-

Ah, doncs es una historia bonica.

dijous, 24 de desembre de 2015

RECORDS DE LA INFÀNCIA.

Com ho diríem? Roda el món i torna al Born. O bé, la història es repeteix. O bé, res de nou sota la capa del sol?
El meu pare, durant els primers anys de la Seguridad Social o el Instituto Nacional de Previsión, fundat a començaments dels anys cinquanta, va ser etiquetat d' antieconòmic. 

Jo deuria tenir 7 o 8 anys i això era un fet terrible per grup familiar. Representava que el meu pare tenia un primer avis de ser expulsat.(els sona això?, ara no utilitzen exactament aquest terme, inclús et poden dir que treballes massa, aquest traumatòleg opera massa, per exemple). El meu pare va organitzar la defensa, i aquí hi vaig participar jo, no era especialment intel·ligent, però era precoç.  Durant potser sis mesos, jo duia la comptabilitat de tot el que receptava. Vaig arribar a tenir una gran habilitat en els números, i vaig a memoritzar els preus dels medicaments que constaven en un vademècum.
Per descomptat, l’etiqueta d’antieconòmic perllongava la "purga" o la represàlia de la post guerra.
Jo, amb la meva tenacitat, i defensa tancada de la innocència del meu pare, vaig crear un “corpus” que el treia de la categoria de "antieconomic". Amb tota la meva precocitat no sabia quin era el misteriós significat d'aquesta paraula.
Tot això va anar acompanyat de diversos viatges al Col·legi de Metges, amb tren o en taxi ( els Balilla, mussolinians).
A mi em colaven al despatx de l'advocat en cap del Col·legi de Metges, no el mencionaré, amb un bigoti al temps, elegant, aire honest. Les bones paraules sempre existien, igualment que les salutacions afectuoses, jo encara creient, deuria resar perquè es fes justícia. Segurament més d'una vegada, l’advocat  em deuria fer alguna carícia al cap, de rutina.
Finalment el meu pare va ser declarat innocent i se li va arxivar l'expedient. La meva mare, de pagès pagès, per a bò i per a dolent, molt més jove que el meu pare, parlava amb veneració de l'advocat, M. F.

Anys després, a la Biblioteca del meu pare, damunt d'una enciclopèdia magnifica,  immensa, dotze toms de ciències naturals, vaig trobar, potser relligats amb una cinta vermella, uns folis, mecanografiats, amb paper de barba. Era la petició de pena de mort pel meu pare, en un consell de guerra sumaríssim, el 1939, just acabada la guerra, per no haver delatat un pacient fugitiu, ingressat a l’hospital d’Igualada.
El fiscal era el coronel M.F.. Indult a última hora.
A la Facultat vaig saber que l'advocat M.F. havia sigut un delator activíssim a Via Laietana, 200 m més amunt de l’edifici del Col·legi de metges d’aleshores.
Va arribar a saber el meu pare que l'advocat defensor havia sigut el seu fiscal?
L'uniforme militar i la por, li deurien esborrar la fesomia d'aquell aprenent de botxí.
Molts anys més tard vaig veure l'esquela a la Vanguardia. Il·lustre... 
La historieta és antiga però amb menys força s’està repetint.

Més recentment, un director mèdic de l’hospital on treballava, em va cridar al seu despatx.
-"Hola Josep, al teu servei es recepta massa alfa-1-antitripsina. Cada tractament representen 2000 € mensuals."-
-"Si, però tots ells estan indicats."-
-"Si, però el meu gerent m'ha dit que això s'havia de retallar."-
-"No sé com."-
-"No estarà ben vist que no compleixis les ordres."-
-"Es tot?"-
-"Si."-

Complir ordres. Alguns hi tenen més ganes que altres. El meu director era una bona persona, el gerent...
La medicina hauria d'estar condicionada el menys possible per l'economia i les obediències cegues, algunes poques  vegades s'han arribat a jutjar.

dimarts, 22 de desembre de 2015

STRESS POSTRAUMÀTICA.

Era interna meva, sempre somrient, alegre, accent català oriental, simpàtica, entusiasta, culta. Ja portava uns 5 mesos en el meu equip de planta. Prima, uns ulls molt oberts, cabell a la garçon, ros, probablement tenyit. Deuria ser el 77 o el 78.
Algun dia havíem anat al cinema (Johnny Guitar, potser?) i a dinar. He dit que sempre aparentava ser alegre, però ja quant la coneixies més, li entraven moments de tristesa. 
Un dia estaven dinant a un restaurant. Quina llàstima, desaparegut fa temps, mestressa amb un mix de vedette del Molino i de pagesa rica, el Canari de la Garriga, a quatre passes de l'antic Ritz. Les parets estaven plenes de dibuixos del Casas, Rusinyol. Llimona. Ah, i cuina catalana.

Es va posar trista. Em va confessar que havia sigut amiga de Salvador Puig Antich. Em va ensenyar una carta que sempre portava damunt, on li deia, "la meva daina". Quina comparació tant ben feta, si, semblava fràgil com una daina.
Pels voltants de nadal, em va dir si volia passar un cap de setmana llarg amb ella i un germà, i un o dos amics del germà, en una mena de refugi de muntanya, a l’àrea dels Pirineus.
Els seus pares tenien un hostal a un poblet aprop. No hi havia cap compromís sentimental entre cap de nosaltres, érem mès joves, l’època respirava llibertat. 
A les nits dormíem en dues estances i en lliteres. Jo amb prou feines coneixia els Pirineus, no havia tingut temps, absorbit per tot el meu passat a Igualada, Odena i Barcelona. Els esmorzars, Déu meu la millor mantega, a l'hostal dels pares, embotits, formatge. Passejàvem els dos sols o el grup per la muntanya.
Ella cantava sovint, la cançó Bella Ciao. 
La darrera nit, em va dir si volia dormir amb ella. Li vaig dir que si.
Em va dir, m'agrada tenir companyia. 
El germà i els amics ens van deixar sols a l'estança. Vàrem compartir una llitera estreta i petita. No era massa tard, es feia fosc aviat, teníem els porticons de la finestra oberts, li agradava dormir amb claror ( devia fer lluna) .
Em va dir, no podràs dormir molt be amb mi. Amb tota naturalitat, em va confessar, fa uns anys em van detenir per la meva relació amb el grup del Salvador. Obvio detalls. Em varen torturar tres dies i tres nits. Em van violar amb fusells. Em van deixar per morta, al bosc. Vaig tenir sort, els camarades vigilaven la caserna  on sospitaven que se m'havien endut.
Em varen rescatar,
Aquella nit, mes que dormir la vaig vetllar. Contínuament es despertava i xisclava i es movia. Entenc que totes les nits eren així.
Els metges, millor dit, els psiquiatres, en tenen un nom per això, quasi correctament polític "stress postraumàtic"
Em va fer més confessions, que encara ara, tants anys després, no m’atreviria a divulgar.
El seu dolor em va fer estimar-la, com una germana o una filla. Ens van retornar a Barcelona. Ens vam acomiadar a l’estació de Metro d'Urquinaona. Ens vam besar.
Va tenir parella, crec que no fills, va exercir com a metge, en la seva especialitat, ens vàrem trobar casualment alguna vegada. 
Estava convençuda que portava mala sort els seus amics, el
Salvador..
Ha mort jove. Que sàpiga, la primera amiga meva que ha mort
Bella ciao.
Ja! Total, stress postraumàtic

dijous, 17 de desembre de 2015

PSIQUIATRIA.

No sé si ja ho he dit alguna vegada, però jo no volia ser metge. El meu pare i el meu avi patern ho varen ser.
El meu pare sempre deia que al menys a Igualada, mai es passava de tres generacions de metges. Descartat el meu germà, (ni en somnis, deia en Pius), el candidat era jo. 
El meu pare tenia una diferencia d'edat d'uns 57 anys amb mi. Va esperar a morir-se, pocs mesos després que jo obtingues el títol de Medicina. Però jo, secretament, no ho volia ser de metge. 
A l'acabar el batxillerat i el Preu, era molt jove, un adolescent.
Volia ser escriptor? No tant. Filosofia, potser si. Però els desitjos del meu pare malalt eren una coacció involuntària. Vaig matricular-me, el darrer dia de termini.
Vaig pensar que faria psiquiatria. Al meu cap bullia una novel·la 
sobre les 24 h. darreres d'un condemnat a mort. Un al·legat contra la pena de mort, (fruit de l´epigenètica?), donat que el meu pare havia sigut indultat al 1940 d'una condemna de mort. No crec que l’epigenètica arribés a tant.

El primer curs fou indigest. El professor d'histologia dedicava la primera classe a predicar que el tabac no era causa de càncer, - que contradictori!-, ja que els nazis van ser els primers en afirmar-ho,  i ell era pura escola alemanya amb tot... 
L’anatomia, professor amb camisa blau-fosc, falangista, que fins i tot dibuixant, saludava amb el braç ben alt. I el de fisiologia, "missioner de l'Opus”.

A segon, psiquiatria. Ara era la meva.
Recordo la primera classe, aparició estel·lar de Ramon Sarró. Extraordinàriament brillant, culte, oratòria fàcil. La llegenda urbana deia que a Viena, on va ampliar estudis quan Viena era la capital intel·lectual d'Europa, havia festejat amb una filla de Freud. Indubtablement havia begut a les fonts originals de Freud, però la tesi l'havia feta sobre l’esquizofrènia, del que crec que fou un gran teòric. Al seu prestigi potser el van perjudicar que havia substituït a la càtedra a un professor “purgat”, crec que emigrat així com molt respectat, el professor Mira. També el seu " hipisme", després ho explicaré, també el moviment d'antipsiquiatria i l’animadversió d’alguns psiquiatres clarament més antifranquistes que no pas ell, que era un expert entre les aigües.

Doncs, primer dia de classe espectacular, enraonava a l'estil Dalí, o el reves, perquè segur que es coneixien, i al final de la classe traca final. 
-"Quins de vostès volen ser voluntaris per prendre LSD? Només qui hagi pres LSD, podrà entendre la bogeria."-
-"No pateixin, estaran tothora vigilats pels meus ajudant."-

The Doors. Les portes de la percepció. Això no era Viena, Freud no coneixia el lisèrgic, això era Huxley. El mon feliç?
No em vaig presentar, clar. Aquell dia vaig decidir no fer psiquiatria. Varen influir mes coses, els ajudants, no tant brillants, un text impregnat de Gestalt. No me'n penedeixo.

Molts anys després vaig tenir ocasió de tenir-lo com a pacient. Tenia un basament pleural metàstasis. L'anava a veure a casa ja que vivia a una torre prop de Teknon. No m'era un sacrifici i a més a més, tenia 93 anys. Tenia amistat amb una filla seva, també psiquiatra tardana, amb qui jo havia compartit ideologies a la Facultat.
Jo sabia que Sarró era un expert amb esquizofrènia. Des del meu punt de vista havia intentat aplicar els mètodes descriptius i nosològics de la patologia del cos a la de l'anima. Havia classificat  20 "deliremes" o "mitogemes"

Poc temps abans de morir en va dir:
-" Morera, em moriré amb el misteri, amb l'enigma de que tots els esquizofrènics creuen amb Déu."-

dimarts, 15 de desembre de 2015

PENSION MORERA.

Si algú de vostès un dia està malalt, amb un problema relativament important, si pogués triar, a igualtat de coneixements, triï un metge obsessiu però no un obsessiu compulsiu.
L'obsessiu es aquell que mai es deixa el gas obert. El que quant es fica el llit es pregunta: "no m’hauré deixat el gas obert?"
Transportat a la practica mèdica, es aquell que quant surt de l’habitació, pensa,..."no se m’haurà escapat de preguntar-li si hi veu doble?,... o si el color de l'orina es normal?"


Jo sóc força obsessiu i no me'n penedeixo. Jo sempre dic que els pacients son com material explosiu, que qualsevol oblit pot provocar un desastre.
Jo feia guàrdia un diumenge, amb un dels meus companys, dels que mes he après. Dos anys més gran però pràcticament de la mateixa generació. Era, és, molt bo, molt brillant, i més intel·ligent, això se sap, ho notes, però també és veritat que cada un de nosaltres aprenia de l'altra. 
Ell era encara més obsessiu. Estiu. Vàrem veure una noia amb mal de cap i febre. Deuríem fer analítiques i radiografia de tòrax i vàrem arribar a la conclusió que era un procés infecciós, però no important. Crec que em va consultar a mi, segurament perquè el meu company encara era més obsessiu que jo.
A l'hora de sopar, - aleshores el menjador estava  a la planta 11 del Valle Hebron -, va tornar insistir. Tenia l'angúnia que no se'ns hagués escapat o una meningitis o una encefalitis. Em va contagiar els temors.
No ho havíem fet mai. Decidirem anar-la a veure a l’endemà al domicili. Això era absolutament inusual.
Vàrem agafar les dades, vivia a les Rambles. 
A l’endemà a la tarda, cap a les 6, sortint de l'hospital ens vam adreçar a casa seva. Era una escala humil, sense ascensor, potser un tercer o quart pis. Al final o al començament de les Rambles, segons es miri, molt a tocar del antic restaurant Amaya.
Vàrem trucar. No van tardar a obrir-nos. 
El pare, molt educat, català, ens va reconèixer immediatament.
Probablement el cor li va fer un salt.
-"No, no es preocupi, son visites rutinàries que estem obligats a fer, com una mena de control de qualitat."-

Segurament el terme control de qualitat no és el que vam emprar.
-"Com s'ha trobat la Teresa?"

La Teresa, d'uns 16 anys, fresca com una rosa, molt bé, molt bé, va dir ràpidament:
-"La febre se m'ha n'ha anat. De fet volia sortir amb el meu promès, clar si ho creuen."-
-"Oh, si, si. El control està acabat."-

Vaig notar el sospir de satisfacció de meu company.
Baixant les escales, ens vam riure de nosaltres mateixos.
-"Cap on vas G...? "-
-"Ah, jo vaig cap a dalt."-
-"Ah, jo trencaré cap a la dreta."-

Aleshores em vaig donar compte, que al portal de l’edifici hi havia una placa, d'aquelles d'abans, no crec que fes mes de 12 per 3 cm. Era del principal. Ho posava ben clar: Pensión Morera.

dilluns, 14 de desembre de 2015

B. K. S. IYENGAR.

Avui al llevar-me, obro l’ordinador i a Google hi trobo el Google Doodle  que commemora el dia del naixement de Ballur Krishnamachar Sundararaja Iyengar, un nom massa llarg per recordar-lo sencer.

El  20 d'agost de l’any passat, vaig llegir a la Vanguardia l'obituari. 
Qui en vulgui saber mes pot consultar Wikipedia i You Tube. 
Va viure 96 anys, un dels “gurus” hindú del ioga (no en sé res del ioga, però el respecto), que entre d'altres famosos va "tractar" a en Yehudi Menuhin ( suposo que de la síndrome del violinista), i a algun cap d'Estat, i potser inclús a algun pontífex.
Vàrem coincidir, ja fa anys.
M’havien invitat a donar una ponència, a una, no sé si dir-ne comunitat ioga-budista, al Moianès, a una jornada de coneixement sobre la respiració en context de ioga. A mi em demanaven una conferencia de divulgació sobre el funcionament de l'aparell respiratori, per a un públic que aleshores encara no, ara em podríem dir "yuppies". 
Donar-la em va ser molt útil perquè encara utilitzo alguna de les "metàfores" o simplificacions que vaig idear per a divulgar.
Un dels conferenciants era Iyengar. Era l'estrella indiscutible. Aleshores tenia un aspecte espectacular, alt, tirant a prim, vestit amb una túnica, negre, no blanca com el Gandhi, rodejat de seguidors i de "fans" com una estrella de rock. Ens varen presentar. A mi com a pneumòleg. Es va deturar i vàrem dir-nos alguna frase en anglès. Ell, va al·ludir al seu domini i control respiratori. Em va fer alguna demostració, com espiracions allargades de mes d'un minut que no acabaven mai.
 Però el mes "inexplicable", per no dir-ne misteriós, es que em va  exhibir  com podia respirar amb un sol pulmó, alternativament. Es a dir tenia un domini sobre la respiració, del tot incomprensible, des del punt de vista dels coneixements fisiològics. I m'ho va demostrar, ja  que tenia el control absolut sobre la motilitat diafragmàtica.
Quant ho he explicat a col·legues, tots m'han dit, això es impossible!.
Però jo ho vaig veure i auscultar, va fer que li posés l'orella a cada un dels hemitòrax. 
I de fons el paisatge del Moianès.

divendres, 11 de desembre de 2015

JAMBOREE.

Qui no coneix el Jamboree? 
El Jamboree actual es una rèplica del dels anys seixanta, prou bona, a la Plaça Real, no exactament a la mateixa cantonada, però importa poc, té una atmosfera que pels nostàlgics, és molt semblant. Per als que ens hem fet grans, té un avantatge: una sessió a les 20h .
El Vanguard Village a la 7ena Avinguda de Nova York no és superior. Hi vaig començar a anar amb un dels meus mestres, Joan Vivancos, un clínic dels d'abans, i que malgrat ser un "looser", un "outsider", ha tingut una escola fidel, fins al punt que encara fa pocs dies vàrem celebrar com cada any, sempre amb sopar i sempre amb jazz en directe, un alegre “in memoriam” d’amics i deixebles. Borrull, Simó, entre d'altres, el 30 aniversari de la seva mort, massa prematura.
Mai, mai parlaments, sobrarien. Simplement el portem a la memòria o millor dit, al cor.

Jo algunes vegades dic que vaig estudiar al Jamboree. És exagerat.
Però encara me'n recordo que quant a la llibreria Freixenet vaig descobrir la col·lecció de texts, enciclopèdia de Medicina de 8 toms, tapes dures i vermelles, paper agradable, en recordo l'olor, que feien joc amb el roig de les llums del local, dirigida per un tal Péquignot (no en sé res d'ell, fou un "looser" tambe?).
Els vuit el vaig llegir al Jamboree. Em col·locava a l'esquerre, arramblat a la paret, a primera fila (on hi havia menys foscor) i estudiava. Arribava mitja hora abans que comences, però no interrompia la lectura, m’acoblava la ment a la musica, inclosos els “solos” de bateria.
La primera vegada que vaig anar-hi actuava en Lou Bennet. Em va fascinar. Tocava l’harmònium, tenia una mirada demoníaca que es transportava cap a no sé on, hereter del Gospel i potser del Vudú. Es pot trobar a You Tube. Amb ell tocava un guitarra francès, estill Django, manouche, nom de qui no recordo. Vaig quedar enganxat.
Després hagueren moltes nits com també concerts, polivinils, etz. Ara de tant en tant vaig al Jamboree, entre nostàlgic i amb pressa.
Si vull relacionar Jazz amb medicina, buff, ho podria fer-ho. Vivancos i altres col·legues, al Jamboree hi discutíem casos difícils i també observàvem les conseqüències en els “maudits”, per l’alcohol i per la droga, musics excepcionals.
El que mes m'ha impressionat, Thelonius Monk, junt amb els Messengers, al Palau, caminant i tocant com un autòmat pocs dies després d'haver rebut electroshocks a Camarillo.
Els dos primers saxos que en directe em van fascinar, varen patir un ictus: Pony Poindexter i Frederic Roda. 
Ara es comença a dir que els musics de vent tenen mes risc d’hemorràgia cerebral!

dimecres, 9 de desembre de 2015

Intel·ligència Intuïtiva

Heu llegit Malcolm Gladwell? Es un sociòleg que exerceix de periodista i divulgador, canadenc. Me'l va descobrir el meu amic Joan Escarrabill. 
Un dels seus llibres que em va seduir, fou "Blink, the power of thinking without thinking" ( 2005) traduït com  “Inteligencia intuitiva: Porque sabemos la verdad en dos segundos". Us el recomano, igual que un altre del mateix autor: "Outliers".


El Dr Piñol, mestre de molts dermatòlegs era una combinació de les dos coses, llegia i estudiava molt però diagnosticava en dos segons.
Un dia, - jo ja no estava al Clínic- , vaig anar a la seva sala, no recordo perquè i em va cridar. 
-"Dr. Morera, vol veure un pacient?"-
-"Val"-
-"Passi"-

Em va fer entrar  a veure un pacient, amb pijama, tot ell vermell com una bombeta encesa, amb alguna descamació.
-"Que pensa?"-
-"Doncs, sembla una Eritrodermia, un "homme rouge".-
-"Ja, però de quina causa?"-
-"Buf, no ho se, un Sezary, una reacció medicamentosa... no ho sé."-
-"Morera, m’està fallant, es una sarcoïdosi."-
-"Segur? Es molt rar"-
-"Biòpsia de conjuntiva."-
-"Doncs si. Però era indiagnosticable."-
-"Doncs jo ho vaig dir."-

Com ho va endevinar? No ho se. Arronsant les espatlles, se'n va anar. Tenia intel·ligència intuïtiva, dos segons. Ah, però també era un “Outlier”, estudiava molt. Com els Beatles que van ser bons perquè assajaven moltes hores.

Llegeixin a Malcom Gladwell, si poden.

dijous, 3 de desembre de 2015

EL DESTI.

18 de Juliol ( dissabte, no celebro res, ei) i estic llegint, l’edició avançada d'agost de la Revista Thorax. 
He començat per  una mena d'editorial, Hot off the breath, "Preventing out-of-hospital asthma deaths" i en primer lloc menciona morts per asma, que han transcendit a la premsa per algun motiu, la del nen de deu anys Cameron Good mort a novembre del 2014 després d' un partit de futbol, la nena Olivia Chandler, o el periodista Anthony Shadid's. 
Afortunadament les morts per asma no son freqüents, menys a Barcelona on l’accés a un hospital o una clínica es molt fàcil.


Deu fer uns deu anys, jo no hi era, hi havia una reunió de pneumologia, una mena de seminari, creuria que propiciada per la SOCAP, Societat Catalana de Pneumologia, i alguna indústria farmacèutica. Pernoctaven a un hotel d'alguna petita ciutat de la Catalunya central, al menys un centenar de pneumòlegs o residents de l'especialitat. 
Al mati, a l'hora de l' esmorzar, entre el personal de l'hotel i alguns dels hostejats tenien un rictus de pesar evident. 

Un amic meu m'ho va explicar.

-"Que passa alguna cosa?"-
El director de l' hotel va respondre astorat encara.
-"Hem tingut una defunció aquesta nit."-
-"Algun familiar?"-
-"No, no, un hostatge."-
-"Com ha sigut?"-
-"Un nen, un nen asmàtic. Els pares l'han començat a tractar, però cada vegada s'ofegava mes.Hem fet telefonades, ningú no contestava, no hem trobat cap metge."-

dimarts, 1 de desembre de 2015

ADAGIETTO DE MALHER.

És un escriptor famós. A la vegada un erudit, en clàssics i en moderns, en angles en llatí o en grec.
Molt aprensiu, extremadament educat, va consultar-me sobre una lesió sense importància, motiu pel que em freqüentava unes tres o quatre vegades a l'any.
Que em va consultar és un dir, un eufemisme, perquè ell sempre ja coneixia la resposta d'antuvi, estadístiques i possibilitats, i disparava amb la major de les amabilitats, una nova pregunta. 
Molt obsessiu, les visites, sempre s'allargaven mes del compte. Afortunadament també parlàvem de literatura, art i cinema. 
Era extremadament competitiu, ho sabia, ho sap tot i et pot recitar Catul en  llatí. 
Vaig començar a observar que si li feies alguna pregunta de l’àrea d'humanitats, que no sabia, abreujava la visita.
Un dia, jo tenia la consulta extremadament plena i ell, amb intervencions intercalades cultes, tornava a donar voltes sobre la seva lesió, que ja he dit no tenia importància. Aquell dia, home sempre de corbata, portava una corbata amb la icona d'un fotograma de la Marylin, que no li esqueia gens ni al seu estil, ni a la seva edat, mes de seixanta, ni a les seves professions. 
Desesperat, donava voltes sobre la seva salut, vaig començar a parlar de cinema.

-"No sabia que eres tan cinèfil."-
-"Si, si, moltíssim."-
-"Quin es el teu director preferit? "-
-"Murnau, sens dubte."-
-"Ah, el meu potser Welles."-

Vam anar a parar a les bandes sonores
-"Per cert, saps quines son les dues pel·lícules que posen l'Adagietto de Mahler?".-

Es va posar rígid...
-"Ah, Visconti, a “Mort a Venècia”... "-
-"Si, però n'hi va haver un altre abans..."-

Va mirar el rellotge,..
-" Ostres, se m’està fent tard. Quant em tornaràs a veure?"-
-"Vine’m a veure en quatre mesos. Però estigues tranquil, ja saps que no tens res important."-
-"Si, si..."-
-"Ah, m'ha agradat la teva corbata sobre la Marylin."-

Es va acomiadar. 
No dubto que ràpidament se'n va anar a investigar sobre qui més havia posat l'Adagietto de Mahler.