ADAGIETTO DE MALHER.

És un escriptor famós. A la vegada un erudit, en clàssics i en moderns, en angles en llatí o en grec.
Molt aprensiu, extremadament educat, va consultar-me sobre una lesió sense importància, motiu pel que em freqüentava unes tres o quatre vegades a l'any.
Que em va consultar és un dir, un eufemisme, perquè ell sempre ja coneixia la resposta d'antuvi, estadístiques i possibilitats, i disparava amb la major de les amabilitats, una nova pregunta. 
Molt obsessiu, les visites, sempre s'allargaven mes del compte. Afortunadament també parlàvem de literatura, art i cinema. 
Era extremadament competitiu, ho sabia, ho sap tot i et pot recitar Catul en  llatí. 
Vaig començar a observar que si li feies alguna pregunta de l’àrea d'humanitats, que no sabia, abreujava la visita.
Un dia, jo tenia la consulta extremadament plena i ell, amb intervencions intercalades cultes, tornava a donar voltes sobre la seva lesió, que ja he dit no tenia importància. Aquell dia, home sempre de corbata, portava una corbata amb la icona d'un fotograma de la Marylin, que no li esqueia gens ni al seu estil, ni a la seva edat, mes de seixanta, ni a les seves professions. 
Desesperat, donava voltes sobre la seva salut, vaig començar a parlar de cinema.

-"No sabia que eres tan cinèfil."-
-"Si, si, moltíssim."-
-"Quin es el teu director preferit? "-
-"Murnau, sens dubte."-
-"Ah, el meu potser Welles."-

Vam anar a parar a les bandes sonores
-"Per cert, saps quines son les dues pel·lícules que posen l'Adagietto de Mahler?".-

Es va posar rígid...
-"Ah, Visconti, a “Mort a Venècia”... "-
-"Si, però n'hi va haver un altre abans..."-

Va mirar el rellotge,..
-" Ostres, se m’està fent tard. Quant em tornaràs a veure?"-
-"Vine’m a veure en quatre mesos. Però estigues tranquil, ja saps que no tens res important."-
-"Si, si..."-
-"Ah, m'ha agradat la teva corbata sobre la Marylin."-

Es va acomiadar. 
No dubto que ràpidament se'n va anar a investigar sobre qui més havia posat l'Adagietto de Mahler.