divendres, 30 de desembre de 2016

2017: EL GOT D'AIGUA.

Quant estudio, estudio assegut, còmode, en una butaca de cuiro, d’orelles, relativament nova, però que ja comença a estar desgastada,  i amb un McBook portàtil a la falda. Ho faig a repenjat sense incorporar-me (el meu pare estudiava estirat al llit, semi incorporat). Gens romans?
Estudio el màxim número de diumenges, dissabte i fins i tot tardes de divendres.
No és un sacrifici, és quasi un vici. Davant meu, una mica més amunt de l'horitzontal de la meva mirada, tinc un quadre, del malaguanyat Josep Berruezo, titulat "El got d'aigua".

És un dibuix dels voltants del 1990, del moviment Hiperrealisme Màgic, amb una tintada groga, suposo d’aquarel·la homogènia que li dona un certa atmosfera de "dia després”. Hom diria que la casa està abandonada, només un moble, les parets escloscades i la taula crec que d'estil eclèctic, que podria ser dels cinquanta.
El got a mig omplir amb aigua i una misteriosa capsa al costat, potser conté les cartes d'una antiga estimada?
El mosaic en damer blanc i negre, hidràulic, i al fons un gran mirall.
Un amic meu un dia crec que em va donar la pista, el reflexa no segueix les regles de l’òptica. L'ull que el pintava podia travessar les parets?
El detall "màgic del pintor era aquest?
La situació, potser per la biografia del pintor, l’Empordà, però també podria ser una torre del Maresme, a Teià, i el vas és mig ple?
Podria dir que si.

Aquesta introducció és deguda a que aquests dies de final d’any és quan se solen fer balanços del 2016 i prediccions del 2017.
No sóc mil·lenarista, però damunt de la tauleta al costat de la butaca hi tinc el darrer llibre del gran Chomsky “Quien Domina El Mundo?”, i només començar les primeres pàgines, diu que hem d'avençar el rellotge atòmic!!.
Però també tinc el llibre “l'Homo Deus” d'un altre Noah, Harari, amb un capítol tan optimista que diu, que els humans en el futur, superaran la majoria de malalties, i s’allargarà tant l'esperança de vida que tindran temor de creuar el carrer per por de ser atropellats, i morir de mort accidental.
Un amic m'ha enviat un fragment d'una sèrie de ficció on un “dron” només en segons transporta a on faci falta un desfibril·lador, i et dicten a distància les instruccions pel seu us, una idea ja exposada en un llibre magnífic de Bertalan Mesko fa uns pocs anys "The Guide To The Future Of Medicine".

A un laboratori Nord-americà, de les cèl·lules de la pell de ratolins ja se'n han "creat" òvuls fertilitzables, també anticipat per "Jugar A Ser Dios" del nostre Salvador Macip. I no parlem de nanotecnologia, busqueu Calico, empresa de recerca científica de Google.
Una terrible notícia, des del meu punt de vista, ha sortit recentment a la premsa.
Us sona Martin Schreli?
Al febrer del 2015 va fundar el Laboratori "Turing Pharmaceuticals" i va comprar a Impax Laboratories, els drets sobre un fàrmac, Daraprim, (Pirimetamina de nom químic), fora de patent. Aquest fàrmac l’havia descobert Gertrude Belle i Elion el 1952, i li va fer guanyar el premi Nobel de Medicina el 1988, conjuntament amb altres descobriments posteriors.
Martin Schreli va incrementar en un sol dia el preu de Daraprim de 3,40 $ la unitat  a 750 $, o sigui va multiplicar per 56 el seu preu.
El fàrmac és relativament minoritari aparentment, però a la realitat no és així, ja que entre altres indicacions, és un  fàrmac de segona línia de prevenció/tractament d’una de les complicacions més freqüents del SIDA, i també és un fàrmac de segona línia del tractament de la Malària.
Això no afecta a Europa, a on un altre companya comercialitza aquest fàrmac al preu antic. I ni per descomptat a la Índia, que son grans fabricants de genèrics.
Martin Schreli ja havia “experimentat“ menys escandalosament aquesta aventura, a la companyia Retrophin, amb el Thiola , tractament d’una malaltia minoritària.
Malgrat les queixes a les xarxes socials, les protestes d’associacions com "Infectious Diseaases Society Of America" o la de “HIV Medicine/Association" entre d'altres, i haver-se guanyat el títol de " l'home més odiat dels Estats Units", La seva resposta ha sigut “clarificadora”: 
-"És legal, És el capitalisme."-

No us estranyareu si us dic que és un “fan” de Donald Trump, i que cínicament feu una donació de 1.500 $ a Bernie Sanders, qui la va rebutjar!

No vull estendrem més en el personatge, a Google i a les hemeroteques https://en.wikipedia.org/wiki/Martin_Shkreli podeu trobar moltes més dades sobre les aventures especuladores d’aquest jove, 33 anys, farmacèutic, fill de pares albanesos emigrants extremadament pobres.
Però la millor resposta li han etzibat 11 estudiants adolescents a classe de pràctiques de química, que van sintetitzar la mateixa molècula amb un pressupost ridícul.
Aquestes noticies d’especuladors de la salut, albirant el futur, em deixen el got quasi buit.
No, el meu pessimisme no arriba a tant.

Estic ja cansat, me'n vaig a dormir, demà serà 31 de 2016.
Ja he saludat aquest mati al l'home dels nassos.
Pujo a l’habitació, m’aturo a mirar una pintura, és d'un pintor que vaig descobrir fa uns anys, per atzar a una fira d’artistes a la Boqueria, pels voltants de Nadal.

Després ha exposat, també casualment a la mateixa galeria on vaig comprar el Berruezo, és diu David Salvadò i sé que viu i pinta a un poble del Maresme.
El quadre és més petit, pintat a l'oli, uns 30 x 20cm, penjat molt a prop del capçal del meu llit. En aquesta pintura i ha una taula amb dos gots, del tot buits, amb una ampolla d'aigua, en aquest cas no hi ha dubte.

Vol dir alguna cosa?

divendres, 23 de desembre de 2016

MONTSERRAT (conte de Nadal).

Última hora del migdia. Un traumatòleg amic meu em demana si puc veure un pacient al que se li ha detectat una possible paràlisi del diafragma esquerre.
74 anys, una mica desendreçat, jubilat, havia sigut directiu d'una empresa, barba de tres o quatre dies. No sembla que es cuidi massa.
Fumador fins ara. Vaig de pressa a fer la història clínica, és ja molt tard. Havia tingut un càncer de bufeta urinària, aparentment curat, fa 8 anys. 
Polimedicat: hipotensors, hipoglicèmics orals, antidepressius, ansiolítics.
No sap si és roncador, dorm sol, viu sol. Tos, expectoració, ofec que darrerament ha augmentat.
SaO2 de 94%, justeta. Efectivament, dorm millor del costat esquerre.
El faig asseure a la llitera, no acostumo a explorar exhaustivament els malats. Amb camisa i samarreta apujades, intento confirmar si té paràlisi diafragmàtica. És una maniobra que faig bé, però tot i així m’és impossible confirmar-ho, massa teixit adipós i a més a més, no coordina la respiració amb facilitat.
S'arregla i s'asseu altra vegada davant meu. 
-"Viu sol? "-
-"Si, fa poc la meva dona se n'ha anat de casa."-
-"Puc preguntar-li per que?"-
-"Si, diu que soc un lladre, que li robo."-
-"I és veritat?"-
-"No, clar que no."-

Va començar a plorar. No unes llàgrimes, plor, plor. No semblava tenir pudor per fer-ho, ho necessitava, necessitava deslliurar els esfínters de l’emoció.
Va començar a explicar: 
-"Fa molts anys, el meu fill adolescent es va tancar en ell mateix,-(el seu fill ara deu tenir uns 45 anys) -, s’enclaustrava a l’habitació, faltava a l'escola, no tenia amics. Amb recança anava a la visita d'un psiquiatra famós i amic, però es comunicava poc i no volia cap tractament. El psiquiatra estava desesperat per a ell i per a mi."-

Continuava plorant mentre revivia temps tan antics i difícils.
-"Un dia, que el meu fill no hi era vaig entrar a l’habitació. Vaig remenar-li tots el papers, tenia dietaris, llibretes amb anotacions. Al final, amagat, en el fons, d'un calaix, un sobre amb una carta. Era una carta d'acomiadament d'aquest món i de nosaltres.Vaig embogir. Vaig copiar el text i me'n vaig anar a casa del psiquiatra."-

-"Porta el teu fill ara mateix a la consulta."-
-"No vindrà. Quina excusa li podem donar?"-
-"Doncs jo ara mateix us vinc a veure amb qualsevol excusa."-

-"La visita a casa nostra no va servir, no el va treure del mutisme.
Jo desesperat, me'n vaig anar a Montserrat. Vaig demanar ajuda.
Un monjo, ja gran, va estar consolant-me i preguntant-me coses  del meu fill."-

-"Tranquil·litzis, vindré a Barcelona a veure'ls."-

Haig de dir que portava mitja hora explicant entre plors la història i haig de confessar que a més de la meva compassió, havia sabut crear un clímax d'intriga. Tindria happy end.?
El pacient va continuar: 
-"Interiorment vaig fer una promesa. Si el meu fill sortia del pou, la resta de la meva vida la dedicaria a la Verge de Montserrat. El monjo va venir varies setmanes a casa i el meu fill va començar a sortir de la seva closca. Va tornar a anar a l'escola i estava més comunicatiu. Vaig veure l'arc de Sant Marti. I sap el què ara és el meu fill?"-

I aquí va esclatar a plors.
-"Disculpi, no tinc dret a fer-li perdre el temps així."-
-"No, no. El proper dia m'ho acaba d'explicar."-

Ja ràpidament i amb l'ajuda de la Montse, (sic) li vàrem demanar un TAC i unes proves funcionals respiratòries.
-"Torni d’aquí una setmana."-
-"Gracies per tot."-

-"Montse, avui no dino."-
-"No dinem. Vaig al gimnàs directe."-
-"A mi m’haurà vingut bé dejunar."-

A la setmana no va tornar. 
A la següent  va venir a les 12h.
Es va asseure en el racó de la consulta, d'esquena. Vaig estar content de veure'l.
-"Si, el TAC confirma la paràlisis diafragmàtica, però hi ha bones noticies, no tens res dolent."-

Vaig ampliar amb preguntes relacionades que no detallo.
Segurament als 30 anys ja deuria tenir la paràlisi diafragmàtica.

-"Però... m'ha d'acabar d'explicar l'historia del seu fill."-
-"Ah, actualment és una persona molt reconeguda en el seu àmbit acadèmic, (no seria adequat dir res més). S’ha casat i té un fill."-
-"I el misteri dels diners robats?"-
-"Cada any he fet diferents aportacions al Monestir, econòmiques i d'altres. Ara soc pensionista i algunes empreses les he tingut que anar tancant. Vaig treure uns diners de la llibreta. Però... la meva dona, mai m'ha entès i no va entendre el perill del seu fill.  Ella amb les seves amigues en tenia prou."-

-"M'agradaria tornar-lo a veure per fer el seguiment."-
-"A mi també, l'altre dia em va aguantar molt."-
-"Forma part del nostre ofici. Em posaré amb contacte amb el seu traumatòleg.  I vigili no extraviï  la documentació mèdica que li hem donat."-

dilluns, 19 de desembre de 2016

ALEXIS CARREL.

Ahir va tenir lloc la gala de lliurament dels Nobel a Estocolm, de Medicina i de tots els altres premis. 
El de literatura va ser el més polèmic i controvertit, i finalment es va resoldre amb la recuperació de la cançó de Bob Dylan, "A Hard Rain a Gonna Fall" amb la magnifica interpretació de la veu de Patty Smith, que va emocionar a tots els assistents  a la cerimònia, i a ella mateixa.

El primer Nobel de medicina es va donar al 1901 (Von Behring, inventor del sèrum antidiftèric).
Alexis Carrel fou un biòleg, cirurgià i escriptor francès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1912.
Alguna vegada he mencionat a Alexis Carrel, per què el seu llibre "La Incògnita del Hombre" estava en les estanteries del menjador de casa, i jo vaig llegir a la infància. S'havia editat en anglès al 1937 i la traducció al castellà deuria ser del 40, més o menys. 

Alexis Carrel actualment està més que oblidat. Havia sigut poc acceptat per la medicina francesa, facultat de Lió, i és va obrir camí científicament a Estats Units passant primer per Quebec. 
Bàsicament va treballar amb experimentació animal i va innovar en sutura vascular ( predecessor de les tècniques de By-Pass). 
Però el més rellevant del seu treball, és que va dur a terme en animals, els primers transplantament cardíacs el 1905 i el primer transplantament pulmonar en 1907.
“La Incognita del Hombre” és un llibre que es pot baixar en PDF lliure, des de Google, i a més a més d'un repàs divulgatiu de la fisiologia humana, té aspectes visionaris i futuristes avançats en el seu temps.
D'altra banda havia tingut el mèrit de ser el primer en "imaginar” i predir la substitució d’òrgans a començaments del segle XX.
A França se’l va desqualificar perquè fou testimoni "crèdul" d'un fet a Lourdes, suposadament la "curació" de Marie Bertrand, una noia malalta que patia una tuberculosi generalitzada aparentment en fase terminal. 
Essent laic prèviament, Carrel es va convertir al catolicisme, però no per això va deixar de ser científic, amb una mínima impregnació mística en alguns dels seus escrits.

Per cert, la cançó "A Heard Rain a Gonna Fall", és una cançó de protesta o bé mística?




dilluns, 12 de desembre de 2016

IKIRU.

Amb el cinema classic passa com en la bibliografia mèdica: els joves ja no la coneixen.
Per als que consulten Film-Affinity, té una alta puntuació de 8,3 i jo diria molt alta.
Està dirigida per Kurosawa i n'és coguionista. És del 1952, recorda les pel·lícules del neorealisme italià, contemporani, blanc i negre.
No la recordo fidelment però en tinc les primeres imatges a la retina de la memòria: un metge amb bata blanca, un pacient menudet, un negatoscopi, màxima llum de l'escena, i una radiografia, una "papilla" en un trànsit gàstric, imatge típica de càncer gàstric que afectava tota la curvatura menor (casualment similar a la imatge del transit digestiu del meu pare uns mesos abans de morir).
El metge li comunica al nostre personatge Sr Watanabe que li resta mig any de vida.
Vidu, vida monòtona de buròcrata a l'ajuntament de Tokio, fa temptatives d'aprofitar el temps residual. Ikiru significa "viure". Passar per un bordell on patèticament canta la cançó "La vida es curta".
Finalment, Watanabe s'incorpora a l’acció d'un grup de dones valeroses, el que actualment en diríem moviment veïnal i s'esmerça a contribuir de forma altruista, a l'objectiu de drenar i assecar una zona pantanosa i transformar-la en un parc infantil.
D’aquesta forma aconsegueix el sentit de la seva vida i es gronxa poc abans de morir en un gronxador del parc, potser enyorant la infància i tornant a cantar, ja menys patèticament, "La vida es curta".
L'hauré de tornar a veure.

S'ha dit que l'argument és un homenatge a Tolstoi, història antitètica del conte "La mort d'Ivan Ilitch". 
Un bon amic m'ha dit que la millor frase del meu llibre "Anecdotari d'una Vida Mèdica" és aquella en la que menciono que els estudiants de primer curs de medicina haurien de llegir aquest conte de Tolstoi. Doncs ho reblo dient que també haurien de veure IKIRU.
Es difícil creure que "El Gran Torino" de Clint Eastwood no s'inspira en Ikiru. També comença amb una escena mèdica, en aquest cas de la meva especialitat, una hemoptisi, que anuncia el càncer de pulmó del personatge, i a partir del qual, el caràcter agressiu es converteix en benèvol.

Ikiru, viure, la vida és curta.

dimarts, 6 de desembre de 2016

NO M’HO PODIA CREURE.

No m’ho podia creure. Vostès encara menys. 
3 de Novembre, 15 h., despatx 26, Clínica Teknon. 
El primer pacient no estava prèviament citat. 
Uns set mesos abans l'havia vist per molèsties imprecises al tòrax, jubilat, mai fumador, TAC amb algun petits nodulets, s’aconsellava control als dotze mesos. 
Acudia, -li va explicar a la Mònica-, per un problema nou. 
-"No, cap inconvenient, el veuré."-

Mentre es buscava la historia del pacient, reviso el correu en el meu IPhone. Poc abans m'havia arribat el “share” del “post” publicat aquell dia en el meu blog: ALIEN, que s'havia penjat a les 13.30 h.
No tinc temps de veure com ha quedat.
-"Ja pot passar "-, li dic al pacient.

Encaixada, una ullada superficial a la història.
-"Gràcies per atendre'm sense hora. Estic preocupat."-
-"Digui'm."-
-"He tret un bitxo tossint. Crec que es una Dirofilaria Immitis."-

Un pacient informat. Havia tingut unes hores per cercar a Internet.
-"Per què ho pensa?"-

Es va treure una capseta, de plàstic amb el “cadàver” d'un cuc, d'uns 10 mm de longitud.
-"És un Nematode o una Dirofilaria."-, em va dir amb fermesa.
-"Es biòleg vostè?"-
-"No, no, però m'ho he estudiat avui. Sóc jubilat de banca."-
-"I per què pensa en una Dirofilaria?"-
-"Tinc gos, i el nòdul que em van veure fa uns mesos en el TAC  deuria ser aquest  bitxo."-
-"Ah, i no és una larva"-, va afegir amb autoritat.

Irònicament, jo vaig dir:
-"De moment podem dir que es un Alien."-
-"Si, un Alien."

Vaig raonar-li: 
-"Encara que no és freqüent que la gent expulsi cucs alguna cosa en sé. La Dirofilaria Immitis arriba al pulmó per via sanguínia, des de l'aparell digestiu. Dels pulmons  ja no se n'escapa, no pot traspassar el filtre dels capil·lars pulmonars. N'he vist un cas, en un nòdul pulmonar extirpat, la reacció pulmonar parcialment li feia de “sarcòfag”, enquistat. 
Per força aquest cuc s'ha enfilat pel tub digestiu, corrent amunt, i li ha passat a la faringe i finalment l'ha expulsat."-

El pacient mentre m'escoltava, amb el cap anava fent senyals de dubte o de negació.
-"Però i els nòduls del TAC?"-
-"No hi tenen res a veure. El més probable es que sigui un oxiür. Son els més freqüents, abans amb els nens eren quasi universals."-
-"No em convenç."-

Tot i no convèncer-lo, el vaig tranquil·litzar. 
-"Et demanaré examen en femta, anàlisi de sang per a paràsits i repetirem el TAC i ja veuràs que no ha canviat. Després et desparasitaré."-
.· Ah, per cert,- no em vaig poder aguantar-, jo tinc un bloc a internet i l’anècdota que avui acaba de sortir es diu ALIEN."-

No va semblar immutar-se.
-"Ha, però el teu, per sort per a tu, molt més innocent."-

Va tornar uns 15 dies després.
-"Ja tens resultats?"-
-"No, no. Vinc perquè avui n'he fet més d’aliens."-

Ja va utilitzar aquest terme. 
Em va portar una segona capseta. Eren una mitja dotzena de cucs, de menys de 5mm, molt més petits.
-"Veus, segur que et venen del tub digestiu. Son oxiürs i no t'has de preocupar."-
-"L'altre dia no li vaig dir, fa molts anys també en vaig fer. I em van tractar. Però com que fa poc m'havia trobat els nodulets al pulmó..."-

(Quanta raó House, els malalts mai diuen tota la veritat).
-"Bé, no tardis a portar-me els anàlisi quant els tinguis."-

I al sortir, em diu:
-"Vaig llegir Alien al seu blog. Si, una coincidència. Li he portat una foto del primer cuc, vaig pensar que vostè potser en tornaria a escriure un altre."-
-"Oh gracies, no tardis a tornar."-

No tardarà.
Però de veritat, el primer dia, no m'ho podia creure!!

dimecres, 30 de novembre de 2016

CHELSEA HOTEL.

No ha sigut Bob Dylan el primer cantautor premiat pel seu valor literari. Primer fou el recent traspassat Leonard Cohen premiat amb el Premi Astúries de les Lletres l'any 2011.
Els dos m'agraden com poetes, dels dos en tinc sengles llibres de poemes en versió bilingüe angles/castellà de la primera meitat de la dècada dels setanta.
Leonard Cohen és un dels ídols de la meva generació i em sedueix la seva veu, greu, quasi recitativa, de les seves cançons. Ha rebut el sobrenom de "depressiu no químic" però no ho és per a mi, és quasi sedant.
No ho he llegit enlloc, ni sóc foniatra, ni tampoc expert en cançó. És conegut el poder eròtic que han fomentat i aprofitat les companyies Tabaqueres de les actrius i actors de cinema fumant, com Lauren Bacall o bé Humpfrey.
Però en canvi no se n'ha parlat del poder eròtic, associat segurament a masculinitat, de les veus masculines dels cantants amb veu ronca, de tonalitat greu, en molts casos resultat de les cigarretes. Els papers ocults de les tabaqueres en son conscients?
Segurament.
Altres cantants notables, Tom Waits, Johnny Cash o bé Sabina en serien exemple. Han sigut propagandistes, gratis, innocents de les tabaqueres. Probablement.
Leonard Cohen ha viscut 82 anys fèrtils, i han corregut per la xarxa les humils paraules rebent el Premi Principe de Astúrias 2011, al·ludint d'altra banda al tema colpidor del suïcidi 

Leonard Cohen - Discurs pel premi Príncipe de Asturias 


Hem sabut sobre un període d’aproximació budista i també d’una instantània sionista, amb la guitarra al costat d'Ariel Sharon a la guerra del Yon Kippur.
Ronc, pel tabac potser, el seguiré escoltant, com un dels meus preferits.
Evitaré la cançó Chelsea Hotel, referit a Janis Joplin, una dels principals que formen el tràgic grup de "viure ràpid, morir jove, tenir un cadàver bell”. Es mereixia uns versos millors.

dilluns, 28 de novembre de 2016

MIAU.

Hi ha misèria?
No em refereixo a la maldat de les persones que fa que els hi diguem miserables. Aquesta existeix.
Tampoc em refereixo a la misèria dels països sobretot africans i asiàtics, que també definitivament existeix, i especialment  ara que les guerres enlloc de finalitzar sembla que s'enardeixen. 
Fins i tot a països com a Índia, on sembla que l'avenç tecnològic es exponencial, una amiga meva que em vaig trobar fa poc que havia visitat recentment  la Fundació Vicens Ferrer, de la que va parlar molt elogiosament, em deia, no Josep, no et facis il·lusions, la riquesa no es mai per a la casta dels "Intocables".
Em refereixo a la misèria econòmica dels nostres conciutadans. Existeix?
Les noticies cada vegada de forma mes alarmant ens parlen d'increments de l’índex de pobresa, i la Fundació Arrels acaba de comptabilitzar 1.500 persones "sense sostre" a Catalunya. Picketty i altres economistes estan recuperant un llenguatge que recorda Marx.
El meu pare m'explicà una vegada, que de tant en tant anava a visitar una velleta malalta, que vivia sola i que s’aixecava escassament del llit, confinada per la malaltia.
Vivia a unes golfes on hi havien rates i  que a vegades s'enfilaven al peus del seu llit. L'enginy d'aquella dona i l'instint li havia desenvolupat l'habilitat d'imitar a la perfecció el miolar dels gats. 
-"Miau, miau, miau..."-

Ens ha de semblar increïble aquesta historia dels anys cinquanta?
Doncs sí, però el meu pare n’havia estat testimoni.
No ens hauria de semblar més increïble l’incendi i mort, a Reus, d'una anciana de 81 anys fa menys de dues setmanes per misèria energètica?





dimarts, 22 de novembre de 2016

EL RELLOTGE.

Uns 10 anys abans del desenllaç, una telefonada:
-"el Sr. N pregunta per vostè."-

 M'hi poso. 
-"Hola, soy el Sr.N, me gustaría que me visitara. Mi despacho y mi domicilio están cerca de donde vd. visita. "-

Vaig tenir una breu premonició, el seu cognom m’havia evocat la mort. 
No tenia per que ser així.
Era el meu primer període de privada, a la Clínica Tres Torres. 
El vaig veure aquella mateixa tarda, estic parlant de començaments del 80. Havia fet una hemoptisi, sang amb tos.
La Radiografia era normal. Es va practicar broncofibroscopia. Fou normal. Diversos controls posteriors als 2 ò 3 anys varen ser normals.
Ara ja havien passat més de deu anys.
-"El Sr N diu si es pot posar al telèfon."-

 El presagi fou fins i tot més intens.
-"Hola, cuanto tiempo."-
-"Si, estoy grave, tengo un cáncer de pulmón con metástasis y me han deshauciado."-
-"En que puedo ayudarle?"-
-"Le agradeceré que me venga a ver. Le recordaré mi dirección."-

Era notari. Pis de més de 300 m2 de la part alta.
Amb batin elegant, alt, color trencat, potser una mica més prim de com el recordava. No li deurien faltar massa pels setanta. El diagnòstic li havien fet a un hospital públic.
-"Me han ofrecido entrar en un ensayo clínico, con pocas probabilidades. No tengo las mutaciones que me alargarían. He rehusado."-

Vaig repetir la frase del mati.
-"Y en que puedo ayudarle?"-
-"Durante el tiempo que no nos hemos visto mi esposa falleció. Mis tres hijos me quieren y son solventes. Simplemente no quiero sufrir. "-
-"Bueno, ahora usted ya sabe que..."-
-"Si. Pero le pediría que de vez en cuando me visitara. Podemos conversar."-

No era fàcil tenir conversa, era bona persona, pero políticament era de dretes, sabia més de lleis que d'altres matèries. Encara enyorava la dona.
Era creient i sovint repetia:
-"No me importa morir, tengo la conciencia tranquila."-

Un dia, la seva filla em va telefonar:
-"Mi padre quiere verle."-
-"Ok, paso esta tarde. "-

Em va rebre dret, recolzat  a la lleixa d'una llar de foc que centrava l'ample sala. 
Sempre tenia un tò solemne. No estava especialment malament.
-"Le he llamado porque no quisiera morirme sin dejarle en testamento uno de los objetos que mas aprecio."-
-"Por favor, no me debe nada."-
-"Tenga, mi reloj, yo aún lo llevo."-

Era un rellotge antic, de cadena, dels que es penjaven a la butxaca de l'armilla, de plata, d'un valor artístic que jo no sabia apreciar prou.
-"Ah, me quiero despedir de Ud."-
-"Pero..."-
-"Usted me ha hecho compañía estas últimas semanas."-
-"Pero..."-
-"Este reloj hará que se acuerde de mi."-

A l'endema, a les 12 del migdia, em va telefonar la filla.
-"Esta noche mi padre ha muerto."-
-"Oh, cuanto lo siento. Transmita mi pésame a sus hermanos."-
-"Asi lo haré."-

Guardo el rellotge, a un calaix de la calaixera de la meva habitació. Esta parat. Ningú li dona corda....

divendres, 18 de novembre de 2016

M’HO HAVIES D’HAVER DIT.

Estàvem de guàrdia. Encara me'n recordo. Segurament s’havia  canviat el dia, jo era de la guàrdia dels divendres i crec que ella era dels dimarts, de l’Hospital Vall d’Hebron. 
Deuria ser a començaments del seu 2º any de resident de pneumologia.
Fort accent català occidental, de les terres de l'Ebre. 
-"Josep, em vols mirar aquests anàlisis?"-

I una mica tremolosa em va passar unes dues o tres pagines d’analítiques.
-"Són meus."-
-"Val, a veure."-

Impossible no arrugar el front. 14.5 mg de calci.
-"Per que t'has fet aquesta analítica C.?"-
-"Estava cansada."-

Fins aquell moment la coneixia poc. El primer any deuria haver rotat per altres serveis. Era tímida i insegura, aparentment, ja que després vaig adonar-me que era molt forta. 
-"Hauràs de demanar consulta a un especialista i repetir-te els anàlisis."-

La va portar una amiga meva, endocrinòloga, bona i empàtica, molt seriosa i rigorosa. Aleshores no hi havien TACs ,però segurament per gammagrafia es va confirmar un tumor, d'una de les quatre paratiroides
Es va operar. Localment no hi havia invasió. No hi havien ganglis sospitosos. Post-operatori correcte i la millor noticia era que el calci era normal.
L'informe anatomopatològic era ambigu, i no podia descartar malignitat però sense confirmar-ho. 
Donat que la malalta no era responsabilitat directa meva, vaig confondre els desitjos amb la realitat, i vaig considerar que estava curada. Crec que la seva metge em va comentar la forma com li donarien la informació.
Si s’hagués considerat maligne crec que no se li hauria  pogut oferir cap tractament efectiu. Malgrat que era un tumor molt infreqüent, no es va fe consulta a cap centre anatomopatològic amb més experiència.
La C.Ll. era alegre, amistosa, tenia una amiga intima amb qui compartien moltes activitats i un "novio" amb qui no vivia, relativament jove, amb diàlisi, de qui parcialment vetllava. 
Crec que no estava enamorada de ningú. Molt lliure, penso que no li agradaven els vincles massa compromesos.
Deurien passar dos anys. Continuava la residencia amb normalitat. Havia anat al cinema amb ella, la seva amiga, la darrera vegada al Publi, 
"Las amargas lagrimas de Petra Von Kant", de Fassbinder, i ens fèiem confidències. 
Bona “copain”. Vivia molt independent a un dúplex petit però molt ben situat. A l'estiu de 3º a 4º any de residencia, va anar a Estats Units de viatge amb la seva amiga i l'amic de l'amiga. Tots eren metges. 
Al Sud, probablement New Orleans entre d'altres. Va començar a troba-se malament, i a la ciutat de Missouri es va confirmar una recaiguda. Els patòlegs tenien raó. Era maligne.
Suposo que la meva amiga endocrinòloga s'ho deuria passar malament al tenir que aixecar les cartes tapades.
Poc temps després, va entrar al meu despatx, amb cara severa:
-"Josep, perquè no m'ho havies dit?"-
-"Pensava, desitjava que fos benigne."-
-"Però això no és suficient excusa."-
-"Jo no era el teu metge."-
-"D'acord, però només et faré una pregunta."-
-"Si..."-
-"Tu, tu, haguessis preferit que t'ho diguessin?"-
-"Si, crec que si."-
-"Doncs com et vas atrevir a pensar que jo soc diferent a tu?"-


Silenci. No tenia resposta. 
Se'n deuria anar del despatx alleugerada d'haver vomitat la ràbia de la malaltia i la traïció dels seus amics. Una altra vegada Ivan Ilitx.
Adéu, mitja abraçada.
Tothom li va fer costat. Els dos o tres mesos es va anar complicant, i va morir a Intensius.
La cerimònia del funeral es va celebrar a la capella de l'Hospital. Recordo, especialment, el seu pare, menut, calb, desconcertat per la pèrdua prematura. 
No és veritat que els homes no ploren.

dilluns, 14 de novembre de 2016

CALÓ.

Era ja gran, envellit, potser 70, venia amb dona i fills, ètnia gitana, catalans, de fora de Barcelona. 
Encara que al llarg de la meva carrera n'he vist molts de pacients gitanos i amb diverses circumstàncies, aquest ha sigut dels més interessants.
Era una jerarquia del grup, no sé més, bona persona, com tots ells, una mica desconfiats de la medicina convencional.
Em va costar convèncer-los, a ell i sobretot a la seva família, de programar-li un TAC, en dejú, dos o tres dies després a primera hora de la tarda. Clínica Teknon.
Quan vaig arribar aquella tarda, camí del Tac, ja vaig observar que tots els espais estaven discretament ocupats, no correlativament, per membres del grup, principalment dones, fent mitja, algunes amb criatures al braç. 
Era obvi que el pacient era important. 
A mida que m'acostava n'hi havien cada vegada més d'homes llegint o parlant. Quant vaig arribar al centre del TAC, em vaig trobar amb una situació difícil entre familiars, tècnics i metges, discutint pacifica però tossudament. Volien tenir uns representants dintre de la sala. 
Això es anòmal, pel risc d’irradiació, i normes internes.
- "Hola,- vaig dir a l’arribar -, me parece que tenéis un problema". dirigint-me al cap de servei, Dr. C, aparentment menys acostumat.

-"Si, dicen que si no están dentro de la sala del TAC, no se le hace."-
-"Bueno, y qué. Son especiales, sus reglas son diferentes a las nuestras."-
-"¿Pues que sugieres?"-
-"Puente de plata."-
-"Pues te cuidas tú."-

Em vaig dirigir al pacient que estava en una cadira de rodes, com un ocellet.
-"Hola, que tal, ¿dispuesto...?"-
-"Bueno, es que no dejan que me acompañen."-
-"Todos no pueden acompañarte, ya sabes, los rayos. Aqui tienes a más de una hija preñada."-
-"No, entrarían solamente dos varones."-
-"Bueno, creo que podrá ser."-
-"Dr C. Quieren entrar un par, yo les dejaría."-
-"Bueno, que entren. Pero nosotros dos también."-
-¿Cómo...?"-
-"Nos ponemos tu y yo, protegidos por el biombo."-

Hi havia una àrea protegida de la radiació, amb la part superior, però transparent.
Va entrar la comitiva i nosaltres. Nosaltres ens vam col·locar darrera del biombo.
Per part d'ells, un guardaespatlles, un armari de 1.90 d'alt i d' ample. L'altre, petitó, un nyicris.
El meu col·lega va començar a dir improperis. 
-"Cállate, C. !,... no te has dado cuenta que el armario  da las hostias y el pequeñín es el que lee los labios."-

Acollonit.
-"¿Tú crees?"-
-"Seguro."-

Malauradament, com ja sospitava, tenia un tumor al pulmó amb líquid a la pleura. Poc a fer en aquest context.
Vaig sortir. Els vaig donar noticies breus i el vaig dir:
-"Vayan viniendo a la consulta 26. Sobretodo, no le digan nada al paciente."-
Normalment amb els pacients d’aquesta ètnia em sento còmode. 
La majoria d’ells parlen català. 
Alguna pacient m'ha arribat a fer proselitisme evangelista. 
Tenen una gran fe. Mantenen el dol de forma severa i la mort és un esdeveniment encara més terrible que per a nosaltres.
Alguna vegada a can Ruti m'han nomenat mediador, em coneixen i s'ho diuen entre ells.
Encara me’n recordo, un dia des del finestral del meu despatx de Can Ruti, la comitiva amb el taüt en braços, baixant per la carretera, el taüt de Camarón de la Isla, impactant.
Tinc un amic col·lega pneumòleg, gitano i poeta, que va està a la vetlla i em va dir: 
-"Hemos estado velando toda la noche, nos turnábamos recitando poesía."-

dijous, 10 de novembre de 2016

BUÑUEL.

No sé exactament perquè el meu fill no ha volgut mai veure una pel·lícula de Buñuel. Potser per considerar-ho elitista?
Molts records estan, per una cosa o altre, relacionats amb Buñuel.
La prohibició de la Projecció de Viridiana, a la Facultat d’Econòmiques, que va originar un tall del tràfic pels estudiants, d'ample a ample de la Diagonal. Un cotxe intencionadament va atropellar a un company meu, que fa poc he tornat a veure després de cinquanta anys. Absurda la prohibició.
O bé les frases inicials de la seva biografia, “Mi Último Suspiro” un any abans de morir, o bé el començament de "Le chien Andalou", o bé “Abismos de Pasión" una adaptació increïble de “Cumbres Borrascosas” amb actors mexicans.
Té descripcions de l'aracnofobia que també ell patia,  en imatges magnífiques, o bé de paranoia, perfectes, com “Ensayo de un Crimen” ( la vida de Archibaldo de la Cruz). És un personatge que tota la vida, ja des de petit, coincideix amb morts accidentals de les que se sent culpable, en part perquè les havia desitjat.
Vaig fer el Pre-universitari als Escolapis de Sarrià, professorat seglar boníssim, gratuïtament a canvi de feines administratives. Li feia de "secretari" al rector, per les tardes. Engolat, bon “vivant”, hetero i mandrós.
Poca feina em donava, cosa que em permetia estudiar. Amb mi era benèvol, però la seva benevolència era despòtica a la vegada. Puc certificar de la seva honestedat en temes econòmics. 
Una vegada, fent de correu o missatger, vaig dur al superior d'un altre comunitat, un sobre ple de bitllets de mil, com a cessió de diverses misses sufragades que la comunitat no donava abast a cobrir. 
Aquell estiu acabat el Preu, ja a Igualada, ple agost, em diuen:
-"Sabeu....?  Ha mort “fulano” de tal. "- 
El meu "amo" durant uns mesos, el Rector!.
-"Com ha sigut?"-
-"Nedant, a Sitges."-


Aleshores era rar que un sacerdot es banyés en una platja pública.
Vaig sentir, tinc que confessar-ho, una mena de sentiment de culpabilitat.
Haig de jurar que mai he desitjat la mort de ningú, ja no és una qüestió ètica, també es professional.

Filmoteca, carrer Mercaders, assidu a les tardes, Buñuel m’ho va recordar-ho uns anys després.

dijous, 3 de novembre de 2016

ALIEN.

Despatx 26 de la Clínica Teknon. Dijous mati. 
Un pacient rus. No el tipus de malalt rus, que totes les clíniques privades busquen.
Mecànic, ve acompanyat de la filla, ambdós es fan entendre prou bé, i el gendre, per si de cas fallés la comunicació i la comprensió.
Uns 55 anys, prim, no molt alt, cara de malalt, mans d’obrer manual, treballa al Baix Llobregat, sens dubte espantat.
Fa un any el van operar d'un hipernefroma, un tumor renal. Fa poc li han dit que se li ha estes al pulmó. El porta un oncòleg, ve per una segona opinió. Porta un TAC de pulmó de fa un mes. 
Porta un mocador a la ma.
-“Esta mañana he escupido eso”.-
-“A ver?”-

Desplega el mocador i ensenya el contingut. 
Sembla un tros de carn, tot ell sòlid, dur, consistent, en forma de cuc allargat, 20 per 5mm, afilat per les dues puntes. Vaig sospitar el què era. 
-"Si està d'acord repetirem el TAC."-
-"Si, si, d’acord."-,  els tres.

Al cap d'uns 45 minuts estem comparant el TAC actual amb el previ. Un nòdul d'uns 15 mm. havia passat a uns 40 mm.  amb la particularitat de que estava penetrant com les arrels d'una figuera, a l’interior dels  bronquis, fins arribar al bronqui principal esquerre.
No hi havia dubte. El fragment que portava era un tros de tumor, un Alien. 
Poques vegades els tumors son tan ràpidament invasius. Poc hi podia fer. 
Em vaig assegurar que aquell mateix dia l'atendrien a l'hospital públic que disposaven del millor assaig clínic de tractament oncològic pel seu cas.
-“Lleveles este trocito que ha expulsado, lo van a analitzar”.-
-“Doctor, dígame la verdad, ¿me estoy muriendo?”-
-“Usted ya sabe que tuvo un tumor de riñón, que ahora se ha extendido al pulmón. Esto siempre es grave. Su tumor ha crecido muy rápido, però a veces son los más sensibles al tratamiento."-

Em vaig acomiadar, repetint les instruccions per a que anessin al centre mes adequat. El pacient encara estava mes pàl·lid. Diria que tot ell estava tremolant. La filla i el gendre dissimulaven les emocions. 
Jo també i em sentia inútil.

Davant de casa dels meus avis, a un petit hort, al marge, havia crescut una figuera amb les arrels que amenaçaven. La meva avia, analfabeta, la va assecar amb 20 quilos de sal.
Quant, tindrem sal d'aquesta, pels tumors, pels Aliens?

divendres, 28 d’octubre de 2016

HENNA.

Joan Vivancos, Lleida, bon clínic, ja he parlat d'ell, mestre de molts, bona persona, histriònic explicant, periquito, amant del Jazz, d’esquerres no definides, generós, ràpid diagnosticant, estudiós, heterodoxa, iconoclasta, nascut a Murcia, a Calasparra, deuria conservar un esperit “anarco” del llevant, una testa notable de buldog, parcialment calb, puro a la mà, aparentment masclista, podia ser seductor, tendre, sentimental, tou com la mantega. Els deixebles l’adoràvem. Per un Hospital Clínic jeràrquic, era incòmode.
Pare tramviaire, jubilat, orígens humils. Boig pels pares i els fills, arrossegava un parell de tragèdies terribles: la primera, la seva dona atropellada pel tramvia pel carrer Muntaner i la segona, un fill malalt.
Presumit, no orgullós, esperit hedonista, amant de les comèdies americanes. Elegant, roba sempre a mida, la millor, un pel dandi.
Clientela abundant, fidel, no tenia problemes econòmics però era més ric d’ànima que de butxaca.
Tinc tantes històries...
Un cas difícil. Un marit ric, preocupat perquè any rere any arribant maig la seva dona patia uns exantemes generalitzats.
Els millor dermatòlegs s'havien rendit, s'havia a fer sessions clíniques del cas.
La pobre dona se'n anava a Galicia, d'on provenia, i el marit home de negocis pròspers als pocs dies rebia una trucada: 
-"Oye Juan, que ya estoy curada. Las aguas de Galicia me curan."-
-"Ay, Manolita, que alegria me das. No vuelves?"-
-"Que va!, hasta Septiembre no puedo."-
-"Uy, me sentiré muy solo."-

Al final es va diagnosticar. Crec que en Vivancos va malfiar de que les aigües gallegues ho curessin tot.
I a l’any següent ,va provar amb diversos dissolvents, aconseguint “el miracle” de curar el misteriós exantema.

No és difícil d’imaginar la continuació.


Una “meiga” casolana,(haberlas haylas), sí a Barcelona, una artista, ajudava a paisanes amb “morriña” de connotacions infidels.
En Vivancos, extremava al màxim el seu histrionisme, amb els ulls esbatanats, cada cop que ens ho explicava.
El marit la volia matar. No per les banyes, pels diners gastats amb tots els metges que l'havien vista.
El pigment estava, molt aconseguit, saviesa secular de “meigas”.
Henna? No, no, la Henna encara no es coneixia.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

CIBERBULLING.

L’he vista per primera vegada fa poc, menys de mig any.
Divuit anys, "pneumònia" al lòbul inferior pulmó esquerra.
Portada per un col·lega amic de la família, encara no resolta desprès de 4 mesos.
El col·lega me l'envia, prefereix declinar la responsabilitat de portar el cas de la filla d'un amic.
Tot s'havia fet correctament i portava molta documentació.
L'historia clínica no és senzilla, a la infància havia patit una malaltia hematològica, tractable però d’evolució incerta.
Filla única, sobreprotegida per un pare molt correcte, hipermeticulos, amb la càrrega de la malaltia de nena i haver enviudat feia poc després de la lluita de la seva esposa amb un càncer, i algun altre tema que la pacient taxativament va dir que no se'n havia de parlar.
Vaig repassar el material. Haig de dir que vaig estar de sort en el diagnòstic. Va sortir de la consulta amb una petició d’anàlisi d'esput, moltes vegades la mostra no es bona, però al cap de 72 hores tenia una comunicació urgent de probable tuberculosi i, ràpidament confirmada per estudi molecular.
La família també va rebre avis i jo la vaig tornar a veure immediatament.
 Vaig desdramatitzar, porto més de cinquanta anys veient-ne, i he viscut quasi totes les etapes de la malaltia, menys la pre-antibiotica.
La tuberculosi no estava cavitada, no tossia, havia estat atenuada per altres antibiòtics per la suposada pneumònia.
No era un error del primer metge, donada la localització i els  símptomes atípics, i per tant, probablement era poc contagiosa, però s'havien de fer controls a l'entorn, el “noviet”, les amigues...,s'havia de comunicar a Sanitat i això sempre es un rebombori amb tendència a hiperalarma perquè es una malaltia històricament estigmatitzada i la informació no sempre es prou matisada.
A més s'havia d'intentar salvar el curs, faltaven un dos mesos.
El tractament standard podia tenir alguna possible interferència amb la malaltia hematològica de la infància.
Tot es tindria en compte. Forma part del meu ofici.
Jo ho comunicava a Sanitat i el pare també ho comunicava a la Universitat (privada) per preservar-ne el curs.
La noia, vàrem fer broma. Aquells dies havia llegit alguna cosa sobre un conjunt o una cançó, " Los malditos dieciocho".
Pràcticament, ara està curada, tot i problemes de toxicitat del tractament.
Ha pogut salvar una part del curs.
El “noviet” ha desaparegut. Les amigues li fan el vuit.
Ha rebut molts correus de ciberbullig: " ens volies contagiar", " no ens havies dit res", i no solament de les amigues sinó també de les mares de les companyes de classe.
No hi ha hagut cap cas de contagi.
Ella, dissimula, però està més trista.
L'altre dia vaig rebre un whasap d'ella: -"Acabo de complir 19 anys."-

Vaig captar el missatge. Ja ha deixat enrere, " Los malditos dieciocho".


dijous, 20 d’octubre de 2016

OLAF ULVESTAD.

Potser mai he explicat que el segon curs de medicina el vaig fer al bar de la facultat, no pensin malament, sóc aiguader absolut, el cafè aleshores no m'agradava, l'aigua mineral existia? I a més no tenia diners per pagar-me-la. El bar estava situat, a prop del pati central i freqüentment estava ple com un ou. 
Hi havia uns sofàs a la paret en forma de L, l’entapissat era de color verd envellit, de vellut de mala qualitat. A segons quines hores havia que batallar per poder- se asseure o fins i tot per acostar-se a la barra. 
No recordo si hi havia més d'un tauler d’escacs. 
Era de tipus reglamentari i les peces també. 
Recordo tres contrincants, érem quatre els que sempre jugàvem alternant-nos. Només d'un d’ells no he perdut la pista. No crec que es molestin si en dic els noms. Un d'ells, neuròleg, Dr Miquel, especialitzat en patologia extrapiramidal, havia guanyat algun torneig de rápides, estava federat, potser jugava amb el Sant Andreu, discret, de poques paraules, lleial, de color trencat, tímid. 
Fa molt poc me'l vaig trobar, ell anava acompanyat i jo també. Sempre que me'l trobo m'intenta convèncer de jugar per correu, i retornar. 
El segon es deia Coromina o Corominas, extravertit, molt ràpid també, molt competitiu, agressiu jugant i de paraula, sense malicia, també federat i de categoria preferent. L'he perdut de vista. Els dos clarament superiors a mi. L'altre es deia Colomé, més reflexiu, menys brillant, rocós, poc expressiu. 
No es pensin que no estudiava, simplement no anava a classe, vaig inaugurar la meva dosi d’heterodòxia. 
A l'any següent el meu esport era llençar octavetes.
On havia començat a jugar a escacs?.
El meu pare me'n va ensenyar de petit, suposo que també per estimular-me. El meu oncle Joan, pagès, pagès, havia tallat un joc d'escacs magnífic, amb fusta de boix, desertor, amagat al Bages, i segurament rodejat d'altres que van ensenyar-li. No jugava malament i les nits de vacances a la masia propiciaven alguna partida d’última hora amb la llum de carburo. 
A Igualada hi havia molta afició. Als 12, 13, 14 anys el meu germà Pius i jo, a l'estiu anàvem a la Granja Pla, tampoc consumíem, era la seu de l'equip d'Igualada de primera divisió.
Tants taulers com contrincants com mestres que volguéssim.
Allí vaig veure per primera vegada a Olaf Ulvestad

Es troba a wikipedia la seva biografia, i a internet hi ha un post signat el 17 de Març del 2013, que intenta fer-li justícia. 
El meu germà Pius el coneixia molt millor que jo. 
D’origen noruec, de família humil immigrant a Estats Units,  va néixer al 1912 i va morir  2000.
Havia guanyat tornejos importants, havia jugat amb l’equip d'Estats Units i havia editat revista d'escacs, i sobretot se'l coneix per la variant Ulvestad, de l'apertura de quatre cavalls. A més era especialista en partides simultànies a cegues.
Com havia anat a parar a Igualada?. No ho sé.
Va arribar a Europa amb les tropes americanes a la segona guerra mundial i va formar part de comandos especials antitancs. Va estar a l'Africa contra les tropes del general Rommel, i al meu germà li va explicar l’estratègia d'aquests comandos antitancs, formats per cinc combatents, on no com als escacs existeixen les taules (els empats), nomes existia guanyar o perdre.
No com amb el gran mestre Berstein en que va empatar fer 1-1, aquí totes les partides estava obligat a guanyar-les, però amb ferides a l'ànima de les que segurament fugia.
De físic imponent, 1.95, trets nòrdics, ja calbejant, admirador de Gershwin, baríton no professional, cantava les melodies de Cole Porter, i també Gospel. Era difícil distingir la frontera entre esperit bohemi i l’estrès posttraumàtic. Mentre vivia a Igualada, jugava, professional a l'equip de l’Espanyol, campió de lliga d'escacs, sempre de primer tauler.
El meu germà va intimar, venia a casa nostre i varen pactar que el meu germà li donava classes de català i ell d'escacs. Un intercanvi.
Va cantar, al Cercle Mercantil d'Igualada, al si de l’organització Lacetania.
No cal dir que el meu germà sempre em guanya a escacs. 

*: una referència experta trobada a internet sobre el pas del mestre Ulvestad per Espanya: http://www.ajedrez365.com/2013/04/olaf-ivan-ulvestad-primer-neo-profesional-del-ajedrez-en-espana.html

dijous, 13 d’octubre de 2016

PRESENTIMENT.

Érem amics. Prefereixo pensar que ell diria que molt amics. 
La seves qualitats principals, la generositat i l’apreciï a l 'amistat. 
Amb bigoti, cabell arrissat, estatura mitjana, apassionat al discutir, tossut, havia après la seva especialitat començant com a tècnic.
Molts records d'un període de la meva vida estan vinculats a persones estimades del seu entorn, sempre rodejat d'amics. 
No ho recordo amb precisió, però el seu ADN era d'haver estat escolta, versió catalana dels "boy scout", i des del punt de vista d'una escola mèdica, compacta, holística, molt centrada en la persona malalta.
Va estar intern amb mi durant un any, a l’hospital Vall d’Hebron, però no era estrictament deixeble perquè era d'una altre especialitat. 
Sent bondadós, també podia ser colèric.
Un dia em va trucar alarmat:
-"Hola, no t'ho he comentat mai, però jo estic predestinat a morir abans de complir quaranta. He fet una mica de sang a l'expectorar."-

Vaig fer una mica de broma:
-" XX quants en tens ara?"-
-"Trenta cinc."-
-"Doncs no t'has de preocupar."-
-"Va, Pep, no te me'n fotis."-
-"Fes-te una placa de tòrax i et veig en una hora."-

No recordo on el vaig veure. Vaig fer-li historia clínica, però no la vaig escriure. Deuria ser a casa seva.
Estava agitat. La seva mirada estava angoixada. No em va costar tranquil·litzar-lo. El seu pressentiment no tenia cap base. L`hi vaig dir:
-"Però deixa de fumar."-

Ja en aquell moment, era cap de servei de la seva especialitat d'un hospital de 2º nivell. El director del centre era un antic deixeble meu, bon amic, bon internista. Li direm CR.
Entre ells dos s'havien fet amics. Suficient com per que un d'ells era el padrí d'un fill de l'altre.
Però ja se sap, els directors, els gerents sempre estan obsessionats per la productivitat i la despesa. 
I aleshores, encara que això nomes ho sabia per tercers, van discutir-se i després barallar-se. Va prevaldre el principi de l'autoritat i CR va acomiadar a XX.
Per atzar, pocs dies després en un sopar solemne, ple d'autoritats sanitàries per un recanvi de conseller, en CR es va asseure al meu costat.
Hi vaig anar directe.
-"Hola, et veig bé. Es cert que has acomiadat a XX? No ho pots fer això."-
-"Ja esta fet. M'ha buscat molt les pessigolles."-
-"Però éreu amics, si us plau."-
-"No puc fer marxa enrere."-
-"Si vols faig de negociador."-
-"No, no, el que està fet, fet està ."-

XX es va prendre un canvi d'aires.
Enrolat a una ONG, se'n va anar a fer de metge de campanya a Sarajevo. Uns quatre mesos després va tornar. Volia explicar-me les seves vivències. 
Vindria a sopar a casa nostra. Feia poc temps que vivíem al Masnou. Potser va ser la primera persona que hi va sopar, menjador a mig moblar.
Estava excitat, indignat, trist, horroritzat. 
Sempre recordaré que em va explicar com es deixaven mines trampa amb forma de joguina, que amputaven les mans dels nens. 
-"I saps on es fabriquen? Son made in Spain."-

Va mencionar una coneguda fàbrica d'armes espanyola. Se'n va anar tard, abraçant-nos, tenia una abraçada forta, encara me'n recordo.

Uns dies després en CR va sofrir una mort sobtada, va caure desplomat sobre la catifa de la seva entrada de casa.
Al funeral va assistir-hi el amic- desamistat XX.
No tot acaba aquí, XX també va morir, als vuit dies, també de mort sobtada, una hemorràgia cerebral, mentre conversava amb en Josep Maria Ballarin, amic seu amb qui es refugiava de tant en tant.
Aviat havia de complir els quaranta.


Aquest cap de setmana, dinant, menjant arròs negre al Delta amb la Rosa i la Conxa, jo deia que tot ja està escrit, sóc determinista, és filosòfic, no religiós. Tot està escrit.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

PER FAVOR, CIANUR.

5 d'agost 2016. Ahir vaig rematar la re-lectura de "Som Mortals" d'Atul Gawande. Tinc a mitges “Semper Dolens” de Ramon Andrés, que no coneixia, extraordinàriament erudit, recomanable només per persones equilibrades ( és que jo ho sóc?)
No estic segur que siguin lectures per vacances. I a més, casualment, ahir, passades les 23 h, més descansat que en dia de feina, vaig llegir el darrer conte, "Sempre ho havíem dit" del darrer llibre d'Empar Moliner, èxit de vendes al dia de Sant Jordi.
"Som Mortals" hauria de ser una lectura complementària obligada pels professionals metges. No us dic més.

Fa poc, una consulta a la planta. A les clíniques que vaig no les solc fer jo, porten massa temps, que no tinc. 
No me'n podia escapar, no hi havia ningú més aquella tarda. Vaig pujar a la 4º planta. Ja havia vist la història clínica prèviament, 86 anys, segon ingrés hospitalari en poc temps, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, pròtesi de fèmur.
-"No, no és mogui. Com es troba?"-
-"Ja ho pot veure."-



La infermera li mira la saturació d'oxigen, 92% amb oxigen amb sonda nasal.
-"Té oxigen a casa?"-
-"No, no, m’han dit que encara no em fa falta."-
-"Surt de casa?"-
-"No, ja fa temps que no surto."-
-"Com ho porta això de caminar?"-
-"Per casa, puc"-, (va dir senyalant una crossa que tenia a prop).
-"Qui es cuida de vostè?"-
-"Una dona ve a casa cada dia."-
-"Té fills?"-
-"El meu marit i jo no en vam tenir."-
-"Llegeix?"-
-"Si, La Vanguardia."-
-"La pensió?"-
-"Baixa, no havia treballat, el meu marit era arquitecte."-
-"Té estalvis?"-
-"Se m'estan acabant."-
-"Podria vendre el pis?"-
-"No, que va, malgrat el meu marit havia participat en centenars de pisos, mai va comprar, era partidari de llogar."-
-"Escolti’m, vostè té que passar a la medicina pública. A vostè li convé estar adscrita a un CAP i que la visitin a casa seva."-
-"Ho pensaré."-

Va demanar si la infermera podia sortir de l’habitació. Ella va sortir discretament.
Aleshores, la pacient va adoptar un to solemne.
-"Escriuré una carta al govern, (no va dir quin, si el Govern o al “Gobierno de la Nación”), per a que en casos com jo, ens donin cianur. És una injustícia que no se'ns doni."-

No sabia que dir-li.
-"Ja veurà con tot s’arreglarà."-

Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar a veure la metge internista que feia la consulta. Era nova.
-"Hola, t'he vist la malalta del 409. Segón ingrés amb poc temps. 
Aquesta vegada se'n sortirà, però està sense companyia ni medis.
Passa-la si us plau a la pública, necessita assistència a domicili i una assistenta social."-
-"Ah, m'ha demanat cianur."-

La col·lega va emmudir.