divendres, 26 de febrer de 2016

UN ADULTERI LIGHT.

Advocat, empresari, ben plantat, segur d'ell mateix, mes aprop del cinquanta que no dels 45 anys. No li fa mal res, es troba be. Doncs perquè ve? (té sentit de l'humor, això m'agrada).
-"Li faig el salt a la meva dona."-
-"Com?"-

Per uns moments vaig pensar que s'havia equivocat d'especialista.
-"Com vol dir? Vol dir que no s'equivoca?"-
-"No, no, no m'equivoco. Li explico."-
-"Val."-
-"Doncs des de de fa cinc anys que desitjo deixar de fumar. He fet molts intents, alguns amb èxit, però sempre recaic. Tinc una addicció molt forta. Ho he provat tot, em conec els pegats, els xicles, els fàrmacs, he fet acupuntura, hipnosi. Sempre recaic.
Però després del darrer intent i recaiguda, no em vaig atrevir a confessar-ho a la meva dona. Cregui’m, conec tots els perfums, colònies, cremes d'afaitar, xicles, caramels i altres trucs per a dissimular. No puc viure mes així, es com portar una doble vida. M’ajudarà.?"-
-"Be, ho intentaré. Li faré la ITV a veure com està."-

Raonablement be, funció respiratòria normal, mínim emfisema als àpex, mínimes calcificacions a les coronares.
-"Estàs relativament be. Tens un perill estadístic, no immediat. Si deixes de fumar compres 6-7 anys estadístics de supervivència. No et convenç?"-
-"Si. Però?"-
-"Has pres mai ....?"-
-"Crec que no, ho provarem."-
-"Si, per favor, perquè ara me'n vaig de vacances amb ella, i com podré dissimular, amagar-me'n?"-

Passat el temps, ara ja porta uns quaranta dies sense fumar. Ens hem fet una mica amics
-"Ah, Robert, i quin tabac fumaves?"-
-"Sempre light."-
-"Ah, doncs, el teu adulteri, es un adulteri light."-

Ens vam posar a riure.
Espero que a setembre quant torni, ho hagi deixat per sempre

dimecres, 24 de febrer de 2016

EL PITJOR DELS OFICIS.

Ara fa un any i mig va ser l´abdicació de Juan Carlos. Per ser exacte fa 19 mesos. 

Estàvem a Maig del 2010. Postoperatori de resecció de nòdul benigne de pulmó,  no desvetllo cap secret, tot això va sortir a premsa. Completava el curt post-operatori a la Clínica Planas. 
Més o menys 5 de la tarda, suite de clínica, espaiosa, no luxosa, atmosfera distesa, alegre. 
Érem a l' habitació el Dr Laureà Molins, suposo que el Dr Oliveró, Avelino Barros (el metge de la Casa Real), jo i algun acompanyant mes.
En Molins estava eufòric, tots ho estàvem. La lesió havia sigut benigne, el postoperatori correcte.
En Molins va deixar-se portar per la satisfacció, i va fer una breu dissertació sobre els aspectes bons de la professió de metge. La  va acabar dient:
-"Sin duda, la profesión de médico, es la mejor profesión que existe."-

Es va produir un silenci. Algú va girar els ulls cap al sostre.
-"Ah, bueno, claro, después de la de Rey, de Monarca."-

Aleshores Juan Carlos va dir:
-"No, no, te equivocas. Ser Rey es la peor. Y sabes porque Laureano?"-
-"No, porqué?"-
-"Porqué es una profesión de la que nunca te puedes jubilar."-

Alguns vam somriure. Es deuria canviar de conversa ràpid.
El vaig veure en un control al cap d'uns mesos. Els pulmons estaven ok.
Em va dir: 
-"Morera, me he olvidado una corbata, que te habia guardado para ti. "-

Sempre es posava amb les meves corbates i americanes.
Al Juny del 2014 es va jubilar.

dilluns, 22 de febrer de 2016

23 F.

Aquesta anècdota no es estrictament mèdica, millor dit, no ho es quasi gens. Només els primers 15 minuts de les 24 hores de la història. Però també tinc que dir que juga amb fets d'atzar que algunes d'elles tenen i que a mi em commouen o captiven.
S'ha dit, i de fet es repeteix en alguns films, on eres, que feies quan va morir Kennedy? Doncs encara mes es podria dir, aquí, on eres, que feies quant es va produir el 23 F?
Jo me'n recordo perfectament. En aquella època, comptabilitzava el meu treball de Cap Clínic de Pneumologia a la Vall d'Hebron, amb una plaça de metge de l'Ajuntament de Barcelona.
Aquesta segona, no donava massa feina, no crec que fos massa remunerada, amb destins variables dintre de Barcelona, alguna guàrdia i mai mes de dues hores. Eren les sis de la tarda i encara no havia arribat el meu relleu. Es retardava uns minuts.
A les 18.10 aproximadament, va tornar excitat d' un cafè pròxim darrera la Plaça Orfila, el "practicant o infermer". Era granadet, ara que ho intento recordar, al meu cap em ve el nom de Lluis i del que si recordo perfectament el seu pronunciat català de Lleida. Deuria estar prop de la jubilació. Va explicar, ho havia escoltat per radio en directe, l'intent de cop d' Estat, els tirs i els crits al Parlament de Madrid.
Impactant. En minuts va arribar el meu relleu, el Dr. M..., i em vaig apressar a anar-me'n.
-"Buf !, ja em perdonareu, me'n vaig volant cap a casa a escoltar musica "-.
A aquella època escoltava molta musica clàssica, en tocadiscs de plat i polivinil, esta clar. 
I vaig reblar la frase:
- "... aquests c... aviat ens prohibiran escoltar música ". 


Era sabut que en alguns cops d'Estat això s'havia donat. Potser a Grècia, no feia massa, o a Xile?
Vaig agafar el Metro i en poca estona vaig arribar a casa. Aleshores vivia amb una parella a un pis de l'eixample, el quart ( un pis per replà) d'una escala, sense ascensor, i amb entresol i principal), accés lliure, quasi exclusiu a terrassa. 
El pis era compartit i es respirava una atmosfera penúltima hippie, o beatnik, i restava lliure a qui en so de pau volgués venir. De la "mirilla" de la porta en sortia un simple cordill, que obria el pany i permetia l' entrada. Era, una expressió clara, de la cançó de'n Sisa, que tantes vegades ens ha encisat, i per varies generacions: ... “oh Benvinguts, passeu, passeu,....a casa meva és casa vostre si es que hi ha, cases d’algú”. 
De fet mai en vaig tenir clau, no es feia servir.
Vaig entrar a l’habitació, moqueta marró fosc, magnífica, agafo
Bach, i,... no hi havia tocadiscs! Algú l'havia robat. Passejo pel pis i aparentment, res havia desaparegut.
S'havia complert, però per una via diferent que no podria escoltar música. 
No detallaré la nit, telefonades, temors, el "tranquil, Jordi tranquil”, que ara ens fa riure, però aleshores va ser una alenada d' esperança. Però, malgrat tot, la nit sencera vaig estar obsessionat en qui havia robat el tocadisc?- Al meu cap em ressonava la
meva frase, ..."que aviat no ens deixaran escoltar musica".
A l’endemà, afortunadament, ja era evident que l' intent de cop d'estat havia fracassat. Vaig anar, com cada dia a l'hospital. D'altra manera no hi hagués pogut anar, encara massa recent teníem el record de Xile i les places de braus.
Els diaris i la televisió van repetir escenes i imatges. Jo em vaig adonar, que durant dos o tres anys havíem tingut a en Tejero al menjador.
Que m'empatollo? Doncs si, arramblat a la llar de foc de marbre del menjador, un amic, ex-estudiant de medicina, hippie a l'Eivissa, que feia titelles ens havia deixat una figura sobre un pal de fusta, un tricorni verd i un guàrdia civil, amb el mateix mostatxo que el del Tejero.
Algú va fer el comentari de com s'hi assemblava. Jo vaig callar, ningú la va retirar. 
I mai sabré que va passar amb el tocadisc. Em vam comprar un altre. Conservàvem els altaveus marrons que feien joc amb la decoració de l’habitació, també magnífics. 

Mes o menys a les 18 hores del dia 24, vaig posar ben alta la novena de Beethoven i em vaig posar a estudiar, com solia fer.

divendres, 19 de febrer de 2016

LA FORÇA DE LA MENT.


Fa aproximadament un any,  entra a la meva consulta un home d'uns seixanta i pico, no gaire alt, i potser una mica ple, però fort. Va el gra. Fa uns anys va ser intervingut d'un càncer de bufeta urinària, i ara amb un dels darrers controls li han trobat una “taqueta” en el pulmó. Encara que li han dit que no és res, vol una segona opinió.
El seu cognom no es comú i em sonava. No em va costar que em digués que havia fet els "seven summits", el set cims mes alts de cada continent. No vull mentir, crec que em va dir que era el català de més edat que havia fet l'Everest.
L'historia més o menys és que li havien diagnosticat i intervingut del càncer de bufeta. Ell, que era muntanyenc de tota la vida, s'havia fer el propòsit de fer els set cims, el que ell en diu, un camí per superar el càncer. És a dir "resiliència" pura cent per cent, resiliència en barra, es a dir, la hòstia.
Vàrem enraonar. Li vaig dir que de gran m'agradava la muntanya, però més el senderisme. No vaig poder evitar presumir d’haver pujat als 67 a la Pica d'Estats.
-"Ah, que bé, així podries fer el Kilimanjaro. És el més fàcil dels seven."-
-"Potser si, però no vull córrer riscos."-

I aleshores, sincerament li vaig dir:
-"Quina enveja em fas!"-
-"Bé, que fem de lo meu?"-
-"Doncs ara mateix et fem un TAC, i abans d'una hora tens la meva opinió."-

Vaig baixar a Radiologia amb el Dr R.....Vàrem estar d'acord que no era una lesió sospitosa.
-"Estigues tranquil, tens que continuar controls a l’hospital que et segueixen, i és suficient. Amb dubtes, véns a veurem. El TAC no el tindràs encara informat, passa qualsevol dia."-

No havia sigut fumador, però venint de la fabricació tèxtil, el seu càncer era una factura retrasada de les anilines dels tints.
Ens vàrem acomiadar efusivament. 
Al cap d'una setmana me'l trobo a la sala d'espera. 
-"Que hi fas aquí ?"-
-"Ah, res, et portava aquest llibre"-

El llibre era: Joan Clofent. "Els meus set cims. Un camí per superar el càncer". Amb una dedicatòria, que acaba :...sàpigues trobar el camí dels teus set cims. Cal·ligrafia elegant.
El llibre té dos pròlegs, els dos de col·legues meus. Joan Prats i Lopez, uròleg, i Jaume Planell i Piqueras, psiquiatra i muntanyenc. Aquest segon titulat, "El poder de la ment".

Però a més a més a la contraportada, un fragment del llibre, menciona que el dia abans d'anar a quiròfan havia fet la Matagalls-Montserrat, en 17h 42'. Per sota de la seva millor marca, però la fa. 100 km i de muntanya, 60 anys, amb Damocles al darrera. 

La força de la ment!

dimecres, 17 de febrer de 2016

LAËNNEC.


Avui, 17 de Febrer, el " doodle" de Google m'ha fet adonar que fa 200 anys Laënnec, pràcticament el fundador de la pneumologia, va introduir el primer estetoscopi de fusta per a auscultar, especialment per pudor ja que abans es feia directament amb l'orella. 
L 'estetoscopi de fusta com l'original, el tenia el meu pare damunt de la taula exploració que per cert, era de vidre.
Jo d'estudiant sempre vaig auscultar amb el fonendoscopi,  instrument que s'ha convertit en un símbol de metge, i que alguns, coquetament, porten com si fos un collar. 

Una pacient, finals del seixanta. va ingressar amb una sèpsis pneumocòccica i va desenvolupar una pericarditis pneumòcica. Tenia un soroll pericardíac, el mes intens que mai he sentit, nosaltres en diem un frec pericardíac. La pacient era una noia agradable d'uns 25 anys. El professor l’auscultava amb l'orella directe. M'hi vaig fixar i ho feia al reves que Laënnec, als homes amb fonendo i a les noies orella directe o amb mocador interposat.
Era un gran professor, vaig aprendre moltes coses que havia de fer, però me'n va ensenyar, indirectament una altra, una que mai havia de fer.

Laënnec va descriure el primer emfisema, els bronquièctasi, la caverna tuberculosi, i per cert, va morir de tuberculosi.
A Laënnec se li atribueix una frase:
"No hi han malalties, hi han malalts."

Google esta viu.

EROS I TANATOS.

La Montse, em fa entrar una pacient. Jove, alta, elegant m'atreviria a dir, extravertida i simpàtica, decidida.
-"Edat?"-
-"29 anys."-
-"Fumes?"-
-"No."-
-"Professió?"-
-"Treballo a Sancho d’Àvila."-
-"En que treballes? Ets recepcionista?"-
-"No, no, soc tanatòloga."-

Vaig fer cara de voler més detalls
-"Si, em dedico a arreglar l'aspecte dels difunts."- 
-"Fa molt que treballes en això?"-
-"He fet uns 300 cadàvers de pràctiques, i en porto uns 1000 més des de que estic contractada."-
-"Es podria dir que ets una maquilladora?"-
-"Si, és el que li dic a la gent. El meu ofici fa “yuyu”. No trobaria mai parella."-
-"Tens algun risc especial?"-
-"Crec que no, sempre treballo amb guants."-

Jo vaig pensar que si, que era de risc. Depenia de la causa de la consulta
-"Tens fills?"-
-"No, no."-
-"Prens algun fàrmac?"-
-"No."-
-"Anticonceptius?"-
-"No, no."-
-"Fas esport?"-
-"Si, gimnàs 5 dies a la setmana."-
-"Per què véns?"-
-"Des de fa uns 30 dies no se me’n va la tos."-
-"Això és freqüent, generalment es post-virasis. No et preocupis
T'exploro una mica."-
-"Val."-

L'assento a la llitera. L'exploro molt superficialment, amb pudor. No vaig poder evitar donar-me compte que ella anava maquillada amb gust.
-"No tens xiulets."-
-"Montse, li podem fer una radiografia i una espirometria?"-
-"Ara mateix."-

Els resultats eren normals.
-"Hola, mira, À..., tot és normal. La tos et va de baixa, com a molt em prendria codeïna abans d'anar a dormir."-
-"I de dia, em prenc alguna cosa?"-
-"No cal, crec que els teus clients no es molestaran."-

Amb un excés d'humor negre dels dos, va respondre:
-"No, això si que no. Tinc que tornar.?"-
-"Si no se te'n va la tos, tornes."-

Es va acomiadar. Amb talons era de la meva alçada. 
-"Doncs, a reveure."-

En aquell moment va somriure i coquetament es va tapar la boca donant a entendre que no ho havia volgut dir, tenint en compte la seva feina.
-"Adéu, que vagi bé."-

Era a això que es referia Freud quant parlava d’Eros i Tanatos?
Potser si, potser no

dijous, 11 de febrer de 2016

PRENDRE PARTIT.

Fa poc vaig anar a veure al Teatre Goya, l'obra “Prendre Partit” interpretada pel Pou, una gran actuació, final amb catarsi. És l'interrogatori a l'Alemanya post-nazi, a un gran director d'orquestra, Furtwangler, un del més grans de la història. L’interrogatori fou degut a que havia sigut prou covard per no negar-se a acceptar el càrrec de Director de l'Orquestra de Berlin, en el període de Hitler. La seva defensa és que mai n'havia fet apologia i que havia ajudat a fugir a col·legues seus jueus. Es tant difícil jutjar, en situacions límits!

Carl Jung, un dels grans del psicoanàlisi, amb centenars de "believers" a la psicologia actual, amic i rival de Freud a la vegada, més que intrigat pels fenòmens paranormals, contradictori però enciclopèdic, també va ser acusat de col·laboracionista, malgrat que era descendent de jueus. Jung es va justificar, afirmant que havia arribat a ser l'agent 844 de la CIA incorporat pel mateix Foster Dulles.
Ah, però la medicina no es neutra.
Wegener, patòleg alemany, que va descriure la malaltia de Wegener, degut a haver sigut col·laboracionista amb Hitler, en una editorial relativament recent a la revista Thorax es demanava que mai mes se'l cités, que exclusivament es parlés de vasculitis granulomatosa.
Però un dels casos amb més repercussió a la terminologia mèdica
Pneumològica: Les cèl·lules Clara, descrites pel patòleg alemany del mateix nom, cèl·lules de la paret bronquiolar, i amb funció exquisidament coneguda i que durant anys s'havien abreviat com cèl·lules Cl. Van ser descobertes i estudiades amb víctimes del camps de concentració, de víctimes jueves.
La millor solució que hi va trobar la comunitat medica, entre elles una carta a l'European Respiratory Journal, és dir-ne cèl·lules Club, Cl.
Doncs efectivament, la medicina, la pneumologia no és neutra. Menys encara que no la música o el psicoanàlisi. I aleshores, es té que prendre partit.

Ara, els pneumòlegs joves es preguntaran, per què cèl·lules club? I de quin club?
Potser en podríem dir cèl·lules Barça que és més que un club.

dimarts, 9 de febrer de 2016

MAQUIAVEL.

Ja fa anys, el 83 exactament, dinant, m'enrecordo com si fos ara. 
A un bar, a Montbau, proper al Valle Hebron (els dos, però més ell, hauríem elegit un restaurant mes especial). Em va dir:
-"Morera, quins son els teus millor amics ? "-
-"Son ............."-
-"Doncs aquests son els que et trairan."- 

Ell era cap de Servei d'una especialitat mèdica, i ara jubilat, dedicant-se a altres activitats. Es pot dir que ha tingut una trajectòria professional merescudament exitosa.
Ho va reblar:
-"Morera, tu ets jove i innocent. Jo dormo amb Maquiavel a la tauleta de nit.!"-


Avui m'he enrecordat de l’anècdota. Fa uns quatre anys, vaig anar a un simpòsium d’actualització. Cada any es feia una mena de discussió de casos, força improvisada, però molt interessant. Es llegia el cas molt breument, el radiòleg descrivia les imatges  i algú de nosaltres el discutia. Quasi sempre érem els mateixos i després el patòleg donava el diagnòstic definitiu. Un patòleg discutia el cas, generalment era un invitat nord-americà, simpàtic, en presencia del patòleg local i sempre amb una informalitat atractiva. Tinc que confessar que en més d'una ocasió hi havia anat quasi sense preparar-me'l, perquè la reunió era poc exigent. 
La darrera vegada, repeteixo, la darrera vegada que vaig ser convidat em vaig preparar el cas. El vaig donar a una resident per a discutir-lo en sessió clínica. Així recollia l’opinió de tots. La resident va reaccionar perfecte i va fer una discussió molt bona. Es tractava d'una malalta d'uns 40 anys que, per fibrosi quística vint anys abans havia sigut trasplantada d’ambdós pulmons, - tants anys volia dir que a un Hospital estranger-,  i després per diverses complicacions, ironies de la medicina, havia tingut que ser trasplantada de ronyo per insuficiència renal, i en l'actualitat tornava a estar amb diàlisi. Amb això s'havia precipitat una insuficiència respiratòria, amb uns pulmons "blancs" difusament afectats.
La resident, -i tothom -, va pensar amb una infecció oportunista per la immunosupressió, la majoria s'inclinava per pneumonitis carinii, i jo, perquè volia un diagnòstic mès rar i algun detall ètnic de la pacient, m'inclinava per una estronglioidosi pulmonar. Vaig dir que defensaria aquest diagnòstic, sense negar tots els altres possibles.
El dia de la discussió em vaig llevar mes d’hora, tres quarts de sis. Vaig tornar-me a llegir el cas, vaig reparar en algunes dades analítiques, i eureka !... ho vaig veure clar, aquella pacient tenia un hiperparatiroïdisme secundari, i el pulmó era calci precipitat en els alvèols amb l'edema de pulmó. N'havia vist un cas igual, dolorós per cert, en una persona apreciada, i algun cas publicat que ràpidament vaig localitzar gracies al pub.med
Era l’últim cas que es discutia. El vaig plantejar com si fos una infecció oportunista, però vaig dir que aquell mati ho havia vist clar, "edema càlcic per hiperparatiroïdisme i insuficiència renal i diàlisi crònica”.
Surt el patòleg, conegut meu, que actualment estava a un hospital angles fent patologia de trasplantats.
Va presentar els slides, amb magnífics dipòsits de Van Kossa o sigui de calci. Com un nen, des del seient vaig fer el signe de la victòria. 
Suspens a la sala. Ningú m'ho havia pogut xivar.
El patòleg finalment va dir que es tractava d'una infecció i que els dipòsits de calci eren irrellevants. Vaig aixecar-me defensant el meu raonament, al fi i a la cap, ell no n'havia vist cap cas prèviament.
A l'any següent no em van convidar, que estrany sent com era un assidu i a més, donant "espectacle".

Vaig arribar a casa, i em vaig baixar " El Príncep de Maquiavel”. Peró vaig pensar que ja no hi era a temps, no el penso llegir.

dijous, 4 de febrer de 2016

FILM READING

La radiologia és una especialitat, al menys fins fa pocs anys, invisible. Amb poc contacte amb el malalt i per tant,  sense els avantatges de la gratificació que proporciona la relació directe amb el pacient, però també sense el desavantatge de tenir que donar males notícies o bé rebre les queixes directes. No obstant  cada vegada és menys distant, col·locar stents, coils, drenar abscessos, quimioteràpies directes, etz. A més a més, com tot ho deixen escrit als informes, poden ser també una bona diana de denúncies.
Cada vegada menys es donarà, com ha passat amb les sessions clinicopatològiques, l'art de l'ull clínic, de la rapidesa, del processament ràpid per analogia, de l’observació del detall, del que en una altra anècdota vaig qualificar com intel·ligència intuïtiva.
Al diguem-ne, sotmetre's al “concurs” de la lectura de radiografia en públic , se'n deia, ara menys, “Film Reading”


Els he vist a congressos internacionals de radiologia a Chicago, al menys 5.000 espectadors i acompanyat d’un  show  col·lectiu de cantar i ballar la Macarena, els he vist amb radiòlegs boníssims d'aqui, la majoria després d'haver passat per "factories" nord-americanes. 
Impressionant les lectures de Felson, el pare de la radiologia toràcica moderna (ara ja premoderna), espectacular, com si d'un presentador de la televisió americana fos. Brillant en els seus diagnòstics, però també en els seus acudits que jo no m’atreviria a transcriure pel seu to verd, i que ara ell tampoc podria explicar amb un públic majoritàriament femení com seria l'actual. 
De tots, qui m'ha deixat més bocabadat va ser Viamonte. De Miami, fugit de Cuba, un "film reading" en comitè reduït. 
Li tenien preparats els casos amb pantalles múltiples mòbils i successives. 
Dècimes de segons. Dos del casos eren meus, amb arteriografies. Un, abscessos múltiples brucel·lars hepàtics. On ho podia havia vist abans el Viamonte? A Miami no hi ha brucel·losis, Déu meu, li havien xivat?
El següent, ho juro, menys d'un segon, mentre li corrien la pantalla:
Feocrocitoma de ganglio de Zukerkland.
No li podien haver dit. Nosaltres sabíem que tenia feocromocitoma, però no la localització.
Es va comprovar posteriorment a la intervenció. 


dimarts, 2 de febrer de 2016

PER TELÈFON.


Jo alguna vegada, en conferències, sobretot quan la malaltia Sleep
Apnea era un tema menys conegut, i n'explicava algunes característiques clíniques, deia que es podia fer el diagnòstic per telèfon, per la veu. 
Era una exageració, ho explicitava que ho era, però sí que algunes modificacions anatòmiques que predisposen a la malaltia, proporcionen un to de veu especial, identificable. Per distendre l’audiència deia, que quan estava  absent la secretaria i jo em posava al telèfon, al cap de segons els deia: 
-"és per un estudi de son, oi? "-

De fet aquesta observació es va veure confirmada per un treball que posteriorment vaig llegir sobre la precisió del diagnòstic de Sleep Apnea per foniatres, i nosaltres mateixos més tard vàrem demostrar que l'estudi espectral de les vocals també en podia fer el diagnòstic.
No va d’això la historieta.
Tenia a finals dels seixanta un llibre, tapes vermelles, solides, escrit /dirigit per un neuròleg, Bodechtel, alemany crec, amb un títol més o menys"Diagnostico Diferencial de las Enfermedades Neurológicas". De gruix dissuasori, estava "farcit" de casos clínics il·lustratius. N'hi havia una, realitzat pel mateix Bodechtel, que considero el diagnòstic més brillant que he llegit o he conegut mai, fet per telèfon.
El reproduiré.
El seu pare el telefona per donar-li una mala noticia (era metge tambe): 
-"Acabo de tenir un ictus."-
-"Perquè?"-
-"M'he adonat que tinc una paràlisi facial."-

El Dr Bodechtel fill, li preguntà algunes coses i en un moment donat el seu pare li diu:
-"Fill, i perquè crides tant.?"-

Bodechtel escriu en el seu llibre: ...aleshores em vaig tranquil·litzar, vaig saber que la paràlisi facial del meu pare era perifèrica "a frigore". També tenia afectat el muscle estapedi, que es un dels muscles de l’oïda intern, que feia que li ressones la veu.

Brillant! digne de Holmes.
Avui en dia ja no caldria aquesta sagacitat, li diria: 
-"Pare, posa't el face time”.- 

Per cert, jo ja fa anys que no em miro al mirall. Sóc molt aprensiu, i si no ho creieu, pregunteu-li a la Núria, la meva perruquera.