dijous, 24 de març de 2016

EL CEMENTIRI DE MONTMARTRE.


Ho tinc que confessar. Potser no era culpa meva, potser era culpa de les guies turístiques perquè malgrat la paüra que em fa la mort, va haver-hi un temps que quant visitava una ciutat anava a veure els cementiris, en general per les obres escultòriques que hi contenen, però també per la mitomania cap els personatges històrics que hi reposen. (En general no sóc mitòman, crec)
Al 1976, em sorprenc a mi mateix, però és veritat, vaig depositar durant la meva primera visita a Londres, a les afores, a Highgate, una rosa roja a la tomba de Marx. 
Haig de dir que el cementiri més plàcid, no bell, sinó més quotidià, és el de Savannah, a EEUU, representat a una pel·lícula de Clint Eastwood, "Mitjanit en el jardí del bé i del mal", magnífic film, amb protagonisme del cementiri, malgrat està insuficientment mostrat , (filmat de nit). Està magníficament integrat en el parc més gran, entre tots els múltiples parcs d'aquesta ciutat “surenya”, “atmosfèrica” i ignorada. 
O el de Gènova, amb escultures de Miquel Àngel.
Doncs bé, entre els més "glamurosos" està el de Montmartre.
Eren els finals dels setanta. Tombes que recordi, per exemple, la de Berlioz. Però també la de la dama que va inspirar a Dumas, “La dama de les camèlies”, símbol de totes les víctimes de la tuberculosi, responsable, en part, creuria, de l'esperit del romanticisme.
Però me'n interessava una tomba especialment, la de Charcot, professor de medicina i metge mític del Segle XIX a la Salpetrière. M'hi vaig deturar. Jo no estava sol. Suposo que per avorriment, se'm va acostar el guarda del cementiri. Era la tarda, no faltava massa per a fer-se fosc però encara amb la claror imprescindible. No massa alt, grassonet, vermell de cara. Em va preguntar.
-"Vostè sap qui era Charcot?"-
-"Si, si, sóc metge."-
-"Se n'expliquen meravelles."-
-"Si en aquell temps era un gran metge."-
-"Jo, sap, tinc un problema mèdic que ningú no em soluciona."-
-"Si, vostè és un gotós, té gota."-

Era fàcil deduir-ho
Vaig pensar que s'agenollava, com a una pel·lícula d’indígenes i exploradors.
Li vaig explicar que no era res de particular la meva deducció. Però va insistir, que li donés l'adreça. Em va dir
-"Si passo per Barcelona, vinc a visitar-lo."-
-"Com vulgui, però no cal, a Paris hi han excel·lents metges."-

Amb la conversa ja era fosc. Ja ho havia vist tot.

A Barcelona també hi han cementiris amb bellesa, com Montjuïc, decantat a la muntanya. Al del Poble Nou, diuen que amb grups escultòrics modernistes, he evitat visitar-lo. Sé que hi està enterrat el Salvador Puig Antich. 
N'hi han amb vistes al mar, com el d’El Masnou mateix, i el de Cadaqués, anant cap a Port Lligat, que la primera vegada que el vaig veure, en va esborronar, no puc dir perquè.
I el d'Igualada, on vaig néixer, amb una famosa ampliació de Miralles, no hi vull anar.

dimarts, 22 de març de 2016

LA DAMA Y LA LIEBRE.

Igualada, menjador de casa, 20 metres quadrats, dividit en tres parts, una taula camil·la on s’hi menjava normalment, una taula central, on s'hi menjava si hi havien convidats o en festes especials, i en un racó de la paret, un moble llibreria, no massa alt, d'estil decó senzill i a damunt una radio, una Telefunken, on hi escoltàvem els programes, des de Taxi Key a La Ferida Lluminosa. El meu pare, en nits d'insomni intentava  sintonitzar radio Pirenaica.

El meu pare, la biblioteca principal de llibres la tenia al despatx, més ampli, en una llibreria de tres cossos, d’estil alfonsí.
Recordo alguns llibres de les estanteries del menjador.
Tres llibres em seduïen i que vaig llegir de petit abans dels vuit anys: "La lncógnita del Hombre” d'Alexis Carrel, que després va ser Nobel de medicina, “La Història de San Michele” d’Axel Munthe, i “La Dama y la Liebre”, que després he sabut que era de John Layard. 
Es curiós perquè el dos primers els menciona Gabriel Marquez a la biblioteca del patriarca de “100 Años de Soledad”. Probablement van ser el que ara en diríem best- sellers. Els dos els he recuperat i he rellegit sense gran emoció.
També hi havien altres llibres, textos d'anatomia, de fisiologia, de mèdiques. Crec que un d'ells era tenia tres toms i estava dirigit per un tal Bergman. Els fullejava.
Em deuria impactar molt, ja que me'n recordo amb gran detall i precisió, un d’ells, “La Dama y la Libre”. Descrivia minuciosament a partir de la interpretació dels somnis d’una pacient, un nou arquetip, la llebre, símbol de l'auto sacrifici de la mare, esplèndidament il·lustrat i recolzat per obres artístiques i textos antics. 
Durant un temps vaig pensar que el llibre era de Jung. Doncs no, l’autor era John Layard, seguidor de Jung i que s'havia psicoanalitzat amb ell,  antropòleg, nord-americà.

M'agradaria tornar lo a llegir. Entraré a internet a buscar-lo.

diumenge, 20 de març de 2016

EL CAS DE L´EMPAQUETADORA DE GALETES.

El cap de cardiologia em va cridar. 
-"Hola Morera, tinc un cas per tu, és contradictori. El Dr. P... l'ha vist a consultes externes. Es una dona jove de 22 anys, amb hipertensió arterial pulmonar, com a mínim de 100 mm. de Hg. per electrocardiograma. Li hem fet un cateterisme i estranyament ha sortit una tensió arterial pulmonar de 30 mm. Hg., quasi normal.-"


Era el 1970 i moltes coses que sabem ara, aleshores les ignoràvem.
La noia estava ingressada i vaig anar-la a veure. Vint anys, dolça, educada. Catalunya central, ni grassa ni prima, però la cara no era normal. Asimètrica, petita, i quasi sense mandíbula. 
Vaig fer la l’historia clínica detallada, segur que fins aquell moment ningú no hi havia dedicat tant de temps.
-"Per que estàs aquí?"-
-"Perquè se m'inflen les cames i m'ofego i m'han dit que tinc el cor gros."-
-"En que treballes Maria?"-
-"Empaqueto galetes. Els meus pares m'han dit que no puc fer cap més treball. No he pogut estudiar, sempre suspenia. 
A la feina sempre m'han de cridar l’atenció perquè m'adormo."-
-"I aquesta boca, des de quant la tens així?"-
-"Ui, de molt petita. Els meus pares m'han dit que amb 19 mesos se’m va fer una bossa de  pus a aquesta juntura "-, 
senyalant-se l’articulació temporo-mandibular dreta.

Mentre jo parlava amb ella, la noia se'm va adormir més d’una vegada. Jo la despertava.
-"Hola, hola."-
-"Ai, crec que m'havia adormit. Que em perdona?"-
-"Clar que si."-

Vaig sortir de l’habitació i vaig pensar: ¡ja ho tinc, això és un Pickwick sense Pickwick!

La meva hipòtesi era obvia. Hipertensió arterial pulmonar que va i ve, la deformació de la mandíbula i la hipersomnolència no podien ser casualitat. Per força estaven relacionades.
La hipersomnoléncia aguda en obesos va ser primer descrita per un novel·lista, Charles Dickens, abans que no per un metge, a la seva novel·la, “Els papers pòstums del Club Pickwick”.
Durant els anys seixanta, especialment els Neurofisiòlegs, havien fet importants avenços sobre l'apnea i les seves conseqüències; la relació durant la nit del oxigen i el cor, començaven a conèixer-se.
La noia no era obesa, o sigui que la causa per força havia de ser la seva anomalia anatòmica mandíbular. Probablement la llengua de nit, no la deixava respirar, tapant-li el pas de l’aire. Ja ho teníem tot per interpretar el cas.
Vam col·laborar els serveis de Cardiologia, Pneumologia, Neurofisiologia i sobretot Cures Intensives. L’Hospital del Valle d’Hebron era un bon lloc per a aquesta petita tempesta científica. 
Teníem el primer i únic laboratori de Neurofisiologia a España amb la Dra. Segales. 
Vàrem ingressar la pacient, cap al tard, a un llit d’Intensius, li vam col·locar un catèter de Swan-Ganz per monitoritzar la pressió de l’arteria pulmonar i un catèter radial per la pressió arterial sistèmica. Els sensors de respiració, la pulsioximetria, els elèctrodes cerebrals, els electromiografics i els electrocardiografics. 
Afortunadament cap problema, cap complicació, funcionament ben sincronitzat.
El resultat més sorprenent fou que al començament de la nit tenia una tensió arterial pulmonar normal i al final de la nit molt alta, de 120 mm hg.
Jo vaig emprar la “metàfora” de que es comportava  com un feocromocitoma del cercle menor, - circulació pulmonar - , però sense èxit, ningú l'ha repetida.

Solució: ningú s'atrevia a ficar-se en una complexa cirurgia reparativa. Es va optar per una traqueostomia que curtcircuitava la obstrucció. Era la segona mundial que es practicava per a aquesta situació.

Resultats: la Maria era una altre. No es dormia, espavilada, tenia cura de la traqueotomia, havia reprès els estudis. El cor se li va reduir fins a la normalitat.

Vaig seguir-la al menys 10 anys. M'agradaria recuperar-la, estic segur que viu. Potser algun cirurgià maxil·lo-facial més atrevit i amb nous medis, l'ha acabat de curar. 

Vaig aprendre amb un matí i una nit, tot el que sé de patologia de l'apnea, o quasi tot.


dijous, 17 de març de 2016

ENSAÏMADES.

La primera vegada que el vaig veure deuria tenir 78 anys. Metge. D'una altra especialitat.
Fou un dels primers que es va moure a la dècada dels seixanta cap a Estats Units. Crec que va tenir èxit professional. Venia sol.
Extravertit, simpàtic.
-"Vinc, perquè he tingut un “annus horribilis.”-


De tenir bona salut havia passat a malalt crònic. Un parell de càncers resolts quirúrgicament i una fibrosi pulmonar. Venia per això.
Tenia una funció respiratòria força conservada. No li vaig pintar negre tot i que el TAC era concloent de Fibrosis Pulmonar Idiopàtica. 
L'he anat controlant amb una freqüència d'una vegada cada tres mesos i té el meu telèfon.
Als 12 mesos de control, donat que és molt vital, em va invitar a un concert de musica clàssica que ell organitzava, a la Costa Brava, en un dels molts festivals que es celebren a l'estiu. És un gran lector, escolta musica contínuament i va saber canviar el xip 360º quan es va jubilar als 72 anys.
Em regala llibres, des d'assaig, a ficció, com de gastronomia. De musica ja no me'n regala perquè ha vist que no els llegeixo. Ara no organitza el Festival, no té subvencions, hi perdia diners, però tampoc podria. 
Com vaig patir, el primer any, quant el veia frenèticament baixant i pujant escales, fent d’amfitrió a l’església on es feia el concert.
Ha empitjorat progressivament, amb tractaments empírics, poc eficaços, 
Un plaer conversar amb ell.
Des de fa poc temps ja precisa oxigen de forma continuada. S'hi ha adaptat be.
Vaig anar-lo a veure a casa. Un pis, un entresol, d'una casa rehabilitada de ciutat vella. Volia viure al cor de la ciutat, rodejat d'emigrants, igual s'imagina ser Bowles a Tanger. Vaig veure la seva neta d'un 6 anys i la seva filla preocupada per que se'n tenia que absentar de Barcelona (treballa d’intèrpret per una organització internacional). Viuen a un replà de la mateixa escala.
El seu pis, uns 60m2, piles de llibres i discs, parquet, materials nous, llit antic.
-"És el que m'he endut de la meva casa del Tibidabo."-
-"Saps? T'aniria bé una fisioterapeuta, sobretot perquè a més a més també et vetllaria per la salut durant els dies d’absència de la filla."-
-"És bona idea."-

Ara ja ha superat les grans calors.
La fisioterapeuta em té informat. Li sembla que ha empitjorat. Li diu que em truqui.
-"Hola, m'ofego molt."-
-"Vols que vingui?"-
-"No, ja vindré jo."-

Acudeix, ben arreglat. No està pitjor, si fa o no fa.
-"Et convindria rebaixar la panxeta..."-
-"Si, però es difícil, em puc moure poc."-
-"Si, és clar."-
-"A més, m'agraden molt les ensaïmades."-

Vàrem començar a discutir sobre ensaïmades.
-"Jo en sé una al carrer Girona."-
-"Jo una al carrer Camèlies."-
-"Les de la pastisseria M..., no estan gens malament."-
-"Les millors son les de S...no ho dubtis, fes que un dia t'hi vagi la teva filla, però a les 9 en punt, quant millor estan."-

Al final de la conversa, 95 % de pulsioxímetria.
-"Bé, la pròxima vegada, si us plau deixa'm que t'inviti a dinar amb temps a Can..un clàssic del centre."-
-"M’encantarà, hem d'enraonar més."-
-"I la dosis..?"-
-"Segueix igual."-

La mateixa tarda em truca la fisio, patidora.
-"Com has trobat al Dr....?"-
-"No està malament, parlar d’ensaïmades li puja l'oxigen."-

La fisio fa poc que em coneix, no sé si m’haurà entés.
Quan vagi a dinar amb ell, parlaré de coses mes transcendents. 

És creient? És ateu? Ara mateix no sé que pensar.

dimarts, 15 de març de 2016

AVINGUDA ROMA.

Relativament poc temps desprès d’acabar la carrera, feia un ambulatori dels que es deien "18 de Julio". Era una substitució, al voltant del 1966-68, però la feia tant continuadament que els pacients ja no se'n recordaven del titular. 
Tots eres jubilats o familiars de jubilats. 
La consulta es feia  en un pis a prop de l'Avinguda Roma, potser a l’alçada de Rocafort i la majoria de pacients d'aquella zona de l'eixample. 
Eren humils, no pobres, i curiosament em regalaven paquets de cigarretes. Mai he fumat i a més a més era una incongruència completa als ulls actuals, no tant aleshores. De fet Philip Morris havia buscat la complicitat mèdica posant estands als congressos, i anuncis a les revistes científiques, regalant cigarretes als metges i encara se’n conserven "affiches" amb anuncis com "los especialista "tales" prefieren Philip Morris”.

Les patologies ordinàriament eren benignes i senzilles, però això si, tothom es feia prendre la pressió, la tensió arterial. 
Una vegada, l'esposa d'un dels meus pacients va començar a presentar símptomes de depressió. Aparentment no hi havia cap causa, no tenien fills, eren autònoms, tenien pis de lloguer baix, estaven sans relativament.
No crec que l'arribés a medicar, em limitava a escoltar-la i bones paraules, potser havia començat a fer tràmits pel psiquiatra.
Una tarda, em ve el marit sol, vestit més de negre que de costum (crec que sempre hi vestia).

-"Dr Morera, sap la noticia?"-, em va dir mig plorant. 
-"La meva dona s'ha tirat al tren, a l'avinguda de Roma."-

En aquell temps l’avinguda no estava coberta, el tren hi passava per sota.
Em vaig excusar, no ho havia previst, ho sentia molt.
Al cap d'un mes va tornar. L'aspecte era trist igual.
-"Sap Dr. Morera? tinc una noticia no gaire bona, però menys dolenta."-
-"Si...?"-
-"Doncs, que el forense, a l’autòpsia, li va trobar un tumor cerebral a la part frontal esquerra del cervell. Diu que la depressió era per això. Sap, Dr Morera, m'he sentit alleugerat, encara que el forat que ha deixat a la meva vida ... Però sap, tenia remordiments."-

Vaig callar. 
No em vaig atrevir a dir que jo també.

dijous, 10 de març de 2016

CONGESTIÓ PELVIANA.

L’anècdota és senzilla, inclús diria una mica frívola. Però és també fugir del dolor físic o psíquic del que és testimoni cada dia la nostra professió.
Estava de guàrdia a l’hospital del Vall d'Hebron, començaments  dels setanta. A urgències de medicina teníem deu boxes, ampliable a 11. Moltes vegades eren insuficients. Jo era adjunt i d'alguna forma controlava molt activament la guardia. Es pot dir que en dies de cent malalts, al menys en controlava cinquanta, breus comentaris, supervisions de les altes, radiografies.
Ja coneixia  que a un dels boxes hi havia una noia d'uns 18 anys amb dolor abdominal. S'havia considerat una apendicitis, però finalment es va concloure que es tractava d’un dolor banal.
El resident que li estava donant l'alta era "tendre" i jo encara no el coneixia prou i el controlava més d'a prop. 
El resident, que després va ser un digestòleg excel·lent i ja es deu haver jubilat fa poc, ja li estava donant les explicacions finals a la pacient.
Vaig entrar al box i vaig sentir les darreres frases: "Controli la temperatura, dieta suau, i sobretot evitar la congestió pelviana".
Aquest terme jo no l'havia utilitzat mai. Em va cridar l’atenció.
Al cap de dos dies tornàvem a tenir guardià el mateix equip (era diumenge). Teníem menys feina i vaig pensar fer-li una broma al meu resident. Vaig ensinistrar a un company.
A mitja tarda, una trucada, la infermera:
-"Digui?"-
-"Ah, hola, podria parlar amb el dr. M....?"-
-"Si, qui el demana?"-
-"Miri, soc el pare d'una malalta que el Dr M... va atendre el divendres."-
-"Vaig a veure si es pot posar."-
-"Dr. M..., "-, alçant la veu. -"...demanen per vostè al telèfon."-

Jo estava a prop de l’àrea d'infermeria. No em volia perdre la situació.
-"Digui?"-
-"Hola, vostè igual no se'n recorda, el divendres passat va atendre una noia jove per un mal de panxa."-
-"Si, si que me'n recordo. Passa alguna cosa?"-
-"No, res, res , nomes una pregunta. Quant temps la meva filla ha d'estar amb repòs de la congestió pelviana? Ja comença a estar neguitosa, diu que 48 hores ja son molt."-


Va quedar uns segons sense respondre.
-"Ella es troba be?"-
-"Si, si, molt be."-
-"Doncs si vol anar amb bicicleta o fer equitació, demà mateix."-

El meu còmplice i jo vàrem riure. Segur que era una expressió prescindible.

dimarts, 8 de març de 2016

LA CAPUTXINADA.

Érem a la sala central, deuríem estar la majoria de nosaltres reunits, al voltant del migdia i el què va passar no ho havia vist mai. Un dels assistents, jove, no més de 20 anys, va volar per damunt dels nostres caps. Després ho he vist en pel·lícules d’acció: Schwarzenegger,Van Damme, Chan... 


Era l'entrada de la policia, el final del setge de la Caputxinada, 
Varen haver crits i ordres, corredisses, cops. Veig nítida la imatge del capità del grisos, un armari, el què va fer volar el company anònim i en Joan Creix, menut, amb bigotet, pistola en mà, com si volgués disparar a l'aire i després adaptant-se-la al puny i repartint cops, reforçat per la culata.
Havien sigut quasi tres dies, dues nits, n'hi ha un llibre de Creixells, del 1987, descatalogat, que va fer una crònica minuciosa.
Recentment  ha sortit un altre llibre,de Clara Fons i també  un extens article a Sapiens. I la memòria, i les hemeroteques, i sobretot un reportatge fotogràfic obtingut clandestinament a l’interior del recinte dels caputxins, per Guillem Martinez Campos
Avui dissabte 5 de marc, quant escric els records d’aquells tres dies a l’anecdotari del meu blog, veig que el diari “Ara.cat” conté una  informació detallada. 
L'acte fundacional del Sindicat Democràtic d’Estudiants, tenia una major profunditat que l'estricte Manifest. Per a mi va ser un assaig d’Assemblea Constituent, que ara els avatars polítics han fet que el terme torni a ser d'actualitat. Jo hi era com a membre de l’anterior Junta de Delegats, i altres motius. Això no importa.
Com que l'anecdotari és mèdic, nomes parlaré tangencialment de l'acte.
En acabar l’Assemblea de la primera tarda del 9 de Març, després de que es conegués el setge, sense gairebé queviures al convent, aïllats del món exterior, havien tallat les línies telefòniques i podien fer-ho amb l'aigua, algú em va demanar que donés alguns consells als reunits. No sé si hi ha document gràfic d’això, ho sabré dimecres, vaig pujar a l’escenari i agafar el micro. La veritat és que vaig dir quatre tonteries, dosificació de calories imprescindibles, poca sal, i aigua la justa.
A l’endemà em van fer veure els dos personatges mes delicats: Manolo Sacristán i Salvador Espriu. Recordo una conversa, a l'aire lliure, terrassa o balcó solejat del convent. 
Sacristán, tenia uns 40 anys, un mite," el Sartre" espanyol, havia petit tuberculosi de jove, i li havien extirpat un ronyó posteriorment pel mateix motiu. Estava preocupat per la funció renal. No vulnero cap secret professional, aquesta informació mèdica consta  en un “you tube”. 
Espriu, amb aire malaltís, també hi consta a Viquipèdia, estava molt angoixat per la seva salut, deuria tenir uns 55 anys. No hi hagueren més problemes mèdics.
Vàrem dormir de nit sobre papers de diari, menjar mínimes calories que havíem de compartir amb la comunitat que ens acollia. Sabíem que era un moment històric. Alguna parella es deuria fer en els tres dies.
Em van impressionar, Garcia Calvo, ja expulsat de la Universitat de Madrid, Rubió per l'edat i la saviesa, Joan Oliver per l'aire valent optimista i juvenil amb 67 anys( Creix però no et multipliquis...),i moltíssims d’altres. 
I entre els meus companys, Quim Boix, després torturat, Xavier Ortega, del que no en sé res ara, i alguns ídols meus, més a l'ombra aleshores, com Andreu Mas Colell i Enric Argullol, i amics com Pau Verrié o Robert Rodriguez Roisin.

Ah! i efectivament, l’agent de la CIA infiltrat, també era estudiant de medicina, alt, de pares estrangers, educat, atractiu, bones notes, tot això és conegut.

Quin privilegi haver-hi estat, i poder-ho recordar, 50 anys després, és a dir mig segle després.

dijous, 3 de març de 2016

CATALAN SOUP.

Potser fa un any, o una mica més, que em  telefona un col·lega amic meu. 
-"Tindries inconvenient a visitar X a l'hotel M...?"-
-"És, com tu saps, un dels directors d'orquestra més famosos. Ha vingut a una petita gira, ahir va dirigir  a l'Auditori, i avui repeteix a les 20.30."-

Estava a punt d'anar a dinar amb uns amics, a un restaurant d’El Masnou, bones vistes.
Em va afalagar l’encàrrec.
-"Home, jo podria estar a les quatre a Barcelona."-
-"Es que els organitzadors pensen que pot tenir una pneumònia. Han fet una inversió important i encara ha de passar per Madrid."-
-"Val, digues-lis que a les 4 en punt estaré a l'Hotel, al vestíbul."-
-"D´acord, ells seran dos. Us reconeixereu."-

Vaig arribar en punt. Ens vam reconèixer. 
Té febre i esta dormint. Es rus, viatja 365 dies l'any, dirigeix més d'una orquestra, workholic, un geni.
Referint-se a una senyora menuda que ens seguia, quasi com un gnom o un rar àngel de la guarda, es la Sra. H..., la mecenes del director. Una venerable anciana.
Vàrem pujar a la suite, al menys 150 m. 
Al llit, amb barba de dos dies, tapat fins els ulls, sense intèrpret, anglés deficient, ens va dir que no el molestéssim, que el deixéssim dormir.
Vaig fer-li la historia clínica: d’uns seixanta anys, viatjava sense família, nomes la mecenes. Havia dirigit el dia abans amb èxit a l'Auditori. Al acabar va anar a veure un partit del Barça, nit humida, després una marisqueria famosa. Els organitzadors em van insinuar que havia begut "com un bon rus". Al torna a l'hotel va començar a tenir tos i esgarrifances.
A l'anar-lo a despertar no ho havien aconseguit.
Temperatura 38.5, expectoració groga "ma non troppo", auscultació alguns roncus, no tenia una pneumònia, una bronquitis aguda en un context de superesgotament.
Els russos son especials, li temen als antibiòtics. Vaig fer anar-ne a buscar i li vaig posar la primera capsula a la boca, com a un nen. Em mirava com si fos el seu enemic.
Vaig dir:
-"Espavileu-lo, feu-li un caldo de pollastre. Si no li doneu marxa, no hi haurà concert."-

Me'n vaig anar just al cap d'una hora. A les cinc. Vaig deixar escrita la recepta, antibiòtic, antitèrmic i "catalan soup".
A l’endemà el primer que vaig fer es mirar  la Vanguardia. Titular, més o menys: Gran èxit del director x y la orquestra xx.
La crònica descrivia que a les 20.30 h. no hi havia ningú a l'escenari. Rumors entre el públic. A les 20.40 h. havien començat a sortir alguns músics. A les 20.50 h. va aparèixer el director i va començar el concert. 
Una veu en off per altaveu, va  comunicar per disculpar l’endarreriment, que el director havia tingut una indisposició,.
Al final, segons la crònica, 10 minuts d’aplaudiments.

Fa anys va aparèixer un encreuament de cartes al director, a la revista Chest, sobre les virtuts del brou de pollastre. 

Algú en dubta? Una sopa de fideus amb pollastre, una “catalan soup”.

dimarts, 1 de març de 2016

ASCÓ.

Taulell d'anuncis al Clínic. Es demana substitució per a metge de poble. On? Ascó, no en tenia ni idea. 
Desembre del 66. Havia acabat feia uns mesos. No tenia feina fixa. Es demanaven 15 dies. Per la convalescència del titular. Viuria a la mateixa casa. Una experiència, però amb regust de malson.
Tothom parlava de la Central Nuclear que s'estava construint, uns a favor, altres en desacord.


El sol sortia de tres a tres i cinc de la tarda. La boira era la mestressa del poble. La neu glaçada, un hivern dur, facilitava les caigudes. 
L'Ebre es creuava amb balses de troncs, com a les pel·lícules.
No sé si l'asma té que veure amb la humitat, però la meitat del poble xiulava. Jo vaig agafar una grip, una de les pitjors de la meva vida. Alguna nit m'havia llevat per malalts que estaven millor que jo. Formava part de la professió.
La mortalitat que vaig tenir aquells dies, amb xifres crues, de continuar al mateix ritme, ja no existiria Ascó. 
No va ser culpa meva, o això crec.
La primera, una senyora gran, amb un retard mental de tota la vida, no identificat, va tenir un ictus amb coma. No s'hi podia fer res. 
La segona, aquesta sí que em dol, una senyora entre 70-75 anys, família rural que semblava treta de “Terra trema” de Visconti, amb dolor abdominal agut, vòmits, amb oclusió intestinal segur, i dic segur malgrat mai es va comprovar. Vaig aconsellar l’ingrés, i la família es va negar. Van cridar, després de la meva insistència, a consulta, al metge de Mora d'Ebre, que va venir amb barcassa. Covardament va dir que no calia, que no s'hi podia fer res. 
No cal dir la meva impotència davant de la ignorància. No tenia ni morfina.
Ah, però el tercer, va tenir un aire més misteriós.
Una tarda, em varen venir a buscar les autoritats locals, sempre passant pel vist i plau del metge titular que manava a l'ombra.
Feia dies que no es veia a un veí i calia entrar al seu domicili.
Podia haver-li passat alguna cosa. Deurien ser el batlle, potser el jutge de pau, i alguns veïns tafaners vàrem formar una petita comitiva. 
El manyà deuria obrir la porta i encara me'n recordo de l'escena. 
La casa era una casa gran, una antiga casa pairal al mig del poble. La primera visió va ser una estança gran, potser 200 metres quadrats, en que el moble principal era una taula rústica, allargada, d’uns 20 metres. Però, quina cosa més estranya, tota la superfície estava ocupada per petites piles de bitllets de tren, ordenats per mesos i anys. Bitllets de Mora a Tortosa? No me'n recordo. Però allí sobre, hi havia tota una vida, una vida de rutina de viatges en tren. Es podia veure, a la darrera pila el darrer bitllet de feia pocs dies.
Això no ens va fer bona espina. Vàrem pujar per l'escala que pujava a les estances. La llum estava encesa. Cap olor. 
Haveu anat mai a un museu de cera? Aquesta era la visió. Una figura humana rígida, asseguda, agenollada però erecta, cara inexpressiva, amb els braços cap endavant. Ni restes de violència, ni de vòmit..., en fi, jo no havia estudiat per a forense..
Me'n vaig donar compte de seguida.
De la part inferior del llit, al canto oposat al capçal penjava un tros de corda amb un nus corredor. 
Jo havia estudiat l'assignatura de Legal amb una sola nit, - ès el que dedicava a les assignatures que no m’interessaven -, just per aprovar. 
I estava allí, intent de suïcidi amb corda penjant del llit. Ho havia intentat i després es va emmetzinar? No vull continuar.
Vaig dir que aixequessin el cadàver. Es diu així?
A casa del metge titular, ell em va dir que signes mort natural. Vaig dir que no, que no.
-"Hauràs de fer l’autòpsia i no hi tens practica."-
-"Ja li explicaré el jutge."-
-"No et compliquis la vida, no veus que era un llop solitari, un sonat. A estat un suïcidi. Que hi guanyes?"-
-"Però..., jo no el coneixia."-
-"Ja saps que tu no estàs col·legiat a la província de Tarragona, t’estalviaré problemes. Ja te la signo jo, mort natural."-

La Central, les comunicacions, l'escalfament de la terra, haurà canviat Ascó. Jo no hi he tornat mai mes.

Avui, diumenge, aquesta nit veure Montalbano per la 2.