ASCÓ.
Taulell d'anuncis al Clínic. Es demana substitució per a metge de poble. On? Ascó, no en tenia ni idea.
Desembre del 66. Havia acabat feia uns mesos. No tenia feina fixa. Es demanaven 15 dies. Per la convalescència del titular. Viuria a la mateixa casa. Una experiència, però amb regust de malson.
Tothom parlava de la Central Nuclear que s'estava construint, uns a favor, altres en desacord.
El sol sortia de tres a tres i cinc de la tarda. La boira era la mestressa del poble. La neu glaçada, un hivern dur, facilitava les caigudes.
L'Ebre es creuava amb balses de troncs, com a les pel·lícules.
No sé si l'asma té que veure amb la humitat, però la meitat del poble xiulava. Jo vaig agafar una grip, una de les pitjors de la meva vida. Alguna nit m'havia llevat per malalts que estaven millor que jo. Formava part de la professió.
La mortalitat que vaig tenir aquells dies, amb xifres crues, de continuar al mateix ritme, ja no existiria Ascó.
No va ser culpa meva, o això crec.
La primera, una senyora gran, amb un retard mental de tota la vida, no identificat, va tenir un ictus amb coma. No s'hi podia fer res.
La segona, aquesta sí que em dol, una senyora entre 70-75 anys, família rural que semblava treta de “Terra trema” de Visconti, amb dolor abdominal agut, vòmits, amb oclusió intestinal segur, i dic segur malgrat mai es va comprovar. Vaig aconsellar l’ingrés, i la família es va negar. Van cridar, després de la meva insistència, a consulta, al metge de Mora d'Ebre, que va venir amb barcassa. Covardament va dir que no calia, que no s'hi podia fer res.
No cal dir la meva impotència davant de la ignorància. No tenia ni morfina.
Ah, però el tercer, va tenir un aire més misteriós.
Una tarda, em varen venir a buscar les autoritats locals, sempre passant pel vist i plau del metge titular que manava a l'ombra.
Feia dies que no es veia a un veí i calia entrar al seu domicili.
Podia haver-li passat alguna cosa. Deurien ser el batlle, potser el jutge de pau, i alguns veïns tafaners vàrem formar una petita comitiva.
El manyà deuria obrir la porta i encara me'n recordo de l'escena.
La casa era una casa gran, una antiga casa pairal al mig del poble. La primera visió va ser una estança gran, potser 200 metres quadrats, en que el moble principal era una taula rústica, allargada, d’uns 20 metres. Però, quina cosa més estranya, tota la superfície estava ocupada per petites piles de bitllets de tren, ordenats per mesos i anys. Bitllets de Mora a Tortosa? No me'n recordo. Però allí sobre, hi havia tota una vida, una vida de rutina de viatges en tren. Es podia veure, a la darrera pila el darrer bitllet de feia pocs dies.
Això no ens va fer bona espina. Vàrem pujar per l'escala que pujava a les estances. La llum estava encesa. Cap olor.
Haveu anat mai a un museu de cera? Aquesta era la visió. Una figura humana rígida, asseguda, agenollada però erecta, cara inexpressiva, amb els braços cap endavant. Ni restes de violència, ni de vòmit..., en fi, jo no havia estudiat per a forense..
Me'n vaig donar compte de seguida.
De la part inferior del llit, al canto oposat al capçal penjava un tros de corda amb un nus corredor.
Jo havia estudiat l'assignatura de Legal amb una sola nit, - ès el que dedicava a les assignatures que no m’interessaven -, just per aprovar.
I estava allí, intent de suïcidi amb corda penjant del llit. Ho havia intentat i després es va emmetzinar? No vull continuar.
Vaig dir que aixequessin el cadàver. Es diu així?
A casa del metge titular, ell em va dir que signes mort natural. Vaig dir que no, que no.
-"Hauràs de fer l’autòpsia i no hi tens practica."-
-"Ja li explicaré el jutge."-
-"No et compliquis la vida, no veus que era un llop solitari, un sonat. A estat un suïcidi. Que hi guanyes?"-
-"Però..., jo no el coneixia."-
-"Ja saps que tu no estàs col·legiat a la província de Tarragona, t’estalviaré problemes. Ja te la signo jo, mort natural."-
La Central, les comunicacions, l'escalfament de la terra, haurà canviat Ascó. Jo no hi he tornat mai mes.
Avui, diumenge, aquesta nit veure Montalbano per la 2.
Desembre del 66. Havia acabat feia uns mesos. No tenia feina fixa. Es demanaven 15 dies. Per la convalescència del titular. Viuria a la mateixa casa. Una experiència, però amb regust de malson.
Tothom parlava de la Central Nuclear que s'estava construint, uns a favor, altres en desacord.
El sol sortia de tres a tres i cinc de la tarda. La boira era la mestressa del poble. La neu glaçada, un hivern dur, facilitava les caigudes.
L'Ebre es creuava amb balses de troncs, com a les pel·lícules.
No sé si l'asma té que veure amb la humitat, però la meitat del poble xiulava. Jo vaig agafar una grip, una de les pitjors de la meva vida. Alguna nit m'havia llevat per malalts que estaven millor que jo. Formava part de la professió.
La mortalitat que vaig tenir aquells dies, amb xifres crues, de continuar al mateix ritme, ja no existiria Ascó.
No va ser culpa meva, o això crec.
La primera, una senyora gran, amb un retard mental de tota la vida, no identificat, va tenir un ictus amb coma. No s'hi podia fer res.
La segona, aquesta sí que em dol, una senyora entre 70-75 anys, família rural que semblava treta de “Terra trema” de Visconti, amb dolor abdominal agut, vòmits, amb oclusió intestinal segur, i dic segur malgrat mai es va comprovar. Vaig aconsellar l’ingrés, i la família es va negar. Van cridar, després de la meva insistència, a consulta, al metge de Mora d'Ebre, que va venir amb barcassa. Covardament va dir que no calia, que no s'hi podia fer res.
No cal dir la meva impotència davant de la ignorància. No tenia ni morfina.
Ah, però el tercer, va tenir un aire més misteriós.
Una tarda, em varen venir a buscar les autoritats locals, sempre passant pel vist i plau del metge titular que manava a l'ombra.
Feia dies que no es veia a un veí i calia entrar al seu domicili.
Podia haver-li passat alguna cosa. Deurien ser el batlle, potser el jutge de pau, i alguns veïns tafaners vàrem formar una petita comitiva.
El manyà deuria obrir la porta i encara me'n recordo de l'escena.
La casa era una casa gran, una antiga casa pairal al mig del poble. La primera visió va ser una estança gran, potser 200 metres quadrats, en que el moble principal era una taula rústica, allargada, d’uns 20 metres. Però, quina cosa més estranya, tota la superfície estava ocupada per petites piles de bitllets de tren, ordenats per mesos i anys. Bitllets de Mora a Tortosa? No me'n recordo. Però allí sobre, hi havia tota una vida, una vida de rutina de viatges en tren. Es podia veure, a la darrera pila el darrer bitllet de feia pocs dies.
Això no ens va fer bona espina. Vàrem pujar per l'escala que pujava a les estances. La llum estava encesa. Cap olor.
Haveu anat mai a un museu de cera? Aquesta era la visió. Una figura humana rígida, asseguda, agenollada però erecta, cara inexpressiva, amb els braços cap endavant. Ni restes de violència, ni de vòmit..., en fi, jo no havia estudiat per a forense..
Me'n vaig donar compte de seguida.
De la part inferior del llit, al canto oposat al capçal penjava un tros de corda amb un nus corredor.
Jo havia estudiat l'assignatura de Legal amb una sola nit, - ès el que dedicava a les assignatures que no m’interessaven -, just per aprovar.
I estava allí, intent de suïcidi amb corda penjant del llit. Ho havia intentat i després es va emmetzinar? No vull continuar.
Vaig dir que aixequessin el cadàver. Es diu així?
A casa del metge titular, ell em va dir que signes mort natural. Vaig dir que no, que no.
-"Hauràs de fer l’autòpsia i no hi tens practica."-
-"Ja li explicaré el jutge."-
-"No et compliquis la vida, no veus que era un llop solitari, un sonat. A estat un suïcidi. Que hi guanyes?"-
-"Però..., jo no el coneixia."-
-"Ja saps que tu no estàs col·legiat a la província de Tarragona, t’estalviaré problemes. Ja te la signo jo, mort natural."-
La Central, les comunicacions, l'escalfament de la terra, haurà canviat Ascó. Jo no hi he tornat mai mes.
Avui, diumenge, aquesta nit veure Montalbano per la 2.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada