dimecres, 27 d’abril de 2016

ENURESI NOCTURNA.

L'enuresi nocturna es produeix quant un nen d'uns tres anys continua mullant els llençols. No és preocupant, i és relativament freqüent i pot tenir conseqüències en les relacions socials durant la infancia, per exemple a les colònies d’estiu.
Una vegada vaig atendre un noi d’uns 23 anys jove, atractiu, que la seva mare l'acompanyava. Era de Menorca.
-"Venim a vostè perquè estem molt preocupats perquè el meu fill aviat s'ha de casar, va a la universitat y te aquesta gran pega de que de nit s'orina."-

Vaig fer algunes preguntes. No era un estudiant brillant. Però tenia una conversa agradable.
Pregunto: 
-"S'adorm de dia?"-
-"Si, aquest nin s’adorm per tot atreu."´-
-"Ronca?"-
-"Pens que no, però vivim a s'altre part del pis."-

El vaig explorar. Tenia les amígdales més grans que mai havia vist,
-"Sempre les té així?"-
-"A voltes més grans."-

Aleshores els vaig explicar que les amígdales podien obstruir-li les vies respiratòries mentre dormia i ser causa d'apnea, i això produir una alteració de la son.
-"I do"?-
-"Seria necessari fer-li una amigdalectomia."-
-"Llevar-li les glàndules"?-
-"Si clar."-
-"I és perillós?"-
-"No, si ho fan bones mans."-

Al cap d'un mes van tornar a la consulta. Exultants. No s'havia orinat més.
Li vam repetir la polisomnografia.
Havia passat de 80 apnees per hora a només 1 apnea per hora.
Ja no s'adormia de dia i tenia molt millors notes a la facultat.


dimecres, 20 d’abril de 2016

NO ERA LA SOLVAY.

Fa una setmana a les noticies de la TV varen dir que la Solvay, a Martorell, tancava. Deixarà més treballadors a l'atur.
M'ha fet recordar un cas interessant que vaig veure ja fa anys.
Era un home de 75 anys, amb bon aspecte per l'edat, senzill. L'acompanyaven els seus dos fills.
Li havien detectat a una radiografia de tòrax unes lesions que no
li havien sabut explicar. Venien preocupats i indignats.
-"Doctor, el que te el meu pare es per culpa de la Solvay. Tots estem intoxicats per la Solvay. Vivim a Martorell, a prop de les fàbriques."-

Vaig revisar les radiografies. He vist lesions similars moltes vegades, però mai n'havia vist ni n'he tornat a veure de tan extenses.
Tenia unes enormes calcificacions pleurals, a la pleura diafragmàtica, a la mediastínica i fins i tot a la pleura pericárdica, bilaterals, amb seguretat secundaries a una exposició massiva a l’asbest. 
Això excloïa sens dubte la Solvay. Per dues coses, la Solvay era una empresa química, (pol·luïa molt, però no desprenia asbest), i d’altre banda l’exposició a l’asbest del pacient havia de ser molt antiga, probablement prèvia a l’existència de la Solvay.
-"No, no, això no és secundari a la Solvay, és per amiant(asbest).
En quines feines ha treballat vostè?"-
-"De peó de paleta, de vigilant, de conductor i finalment a la Solvay."-
-"On ha viscut?"-
-"A Martorell."-
-"Sempre?"-
-"No, no. A Lleida, a Agramunt i ara Martorell."-
-"Sap el que es l'amiant?"-
-"Si, si, però això no pot ser, tenia tot just 7 anys."
-"El que?"-
-"El meu pare treballava a una mina d'amiant."
-"A una mina d'amiant?"-

 Vaig preguntar-li sorprès
En aquell moment jo ignorava que hi haguessin mines d'amiant a Catalunya.
-"Però vostè no hi treballava, clar."-
-"No, jo els estius, de vacances, feia sis kilòmetres cada dia per portar-li al dinar al meu pare a la mina."-
-"Ah, doncs és això. El cas del seu pare és excepcional."-

Ho vaig comprovar aleshores, a l’àrea de la Seu d'Urgell a una alçada aproximada d’uns 1500 m, hi havien hagut unes mines d'amiant. S'havien tancat abans del 1930.
-"No es preocupin, els hi vaig dir, això no evolucionarà, en tot cas, un control cada any."-

La Radiografia, espectacular, la tinc reproduïda en algun dels meus llibres. 
L’existència de la mina, ara l’he buscada superficialment a Internet, no ho he trobat. Tindria que fer una recerca més intensa.
Però el cas és aquest. Fou la única mina d’amiant a Catalunya i també a l’estat espanyol.
Pocs ho deuen saber a l'actualitat.

dimecres, 13 d’abril de 2016

EXPIACIÓ.

Ahir vàrem finalitzar conjuntament amb en Marc Miravitlles, el XV Symposium sobre EPOC que fins fa poc organitzava jo sol cada dos anys.

Han passat trenta anys. Haguéssim volgut més assistents, però jo no soc qui per jutjar fins on ha sigut un èxit o no.
Pocs minuts, abans de començar la sessió de la tarda de divendres, amb el Dr G... un col·lega amic, vaig fer-li una mena de confessió, davant de la seva pregunta:
- "Com se't va acudir fer periòdicament reunions monogràfiques de EPOC ?"-
-"Ah, la veritat, veritat, no l'he dita mai."-
-" I...?"-
-"Fou un sopar...."-
.............................................................................................

Fou un sopar a un restaurant del carrer Berlinés, - no deu pas existir encara -, era un  restaurant de barri, no massa lluny de on ell vivia.
M'invitava. Senyal d'amistat, ell ja estava consolidat, cap de Servei de Pneumologia, Raimon Cornudella, i jo era cap de d’Unitat de Pneumologia de l'Hospital de Vall Hebron.
Ell era sobri menjant, jo em vaig adaptar. Prim, no massa alt, celles  prominents, una barbeta retallada tenia una tirada a Lincoln, i quant fumava en pipa a Bertrand Russell. No se si era deliberat. 
Dic era, però és viu, retirat a la masia que havien ocupat abans els masovers de la finca de la  família i que ell havia preferit, en lloc de triar la casa pairal, probablement amb una tendència  ascètica.
El seu pare havia estat tisiòleg de prestigi.
Cultura amplia, bon lector, versàtil, crec que poc ambiciós, va ser el primer a regular l'oxigenoteràpia a  Barcelona
Arribats els postres, em va baixar els fums que jo duia per la invitació.
-" Morera, potser si que ets bo, però nomes et dediques a les malalties rares?"-
-"Que vols dir?"-
-"No ho se, però la bronquitis crònica, l’emfisema, les malalties produïdes pel tabac, no t'hi dediques, no en saps un borrall."-

No era de broma, m’ho estava dient molt seriosament,  tenia la sinceritat de dir-m’ho a la cara.
Vàrem sortir del restaurant, jo el vaig acompanyar a casa, potser 400 metres, ell va canviar de tema, em  va perdonar.
Vàrem parlar de poesia, vàrem mencionar E. A. Poe, una versió bilingüe en català  de “The Raven”, a la  col•lecció del Mall. En recordo el disseny de la coberta.
Ens acomiadarem. En Raimon tenia, encara ho deu tenir, mentre t'encaixava la mà, fort, amb l'altre ma t'estrenyia el colze.
Va murmurar alguna cosa sobre la lluna plena i crípticament, va parlar de senyals i que a vegades, tens que fer- lis  cas.
Passats uns tres o quatre anys, a Can Ruti, jo ja organitzava el primer Symposium d’EPOC.
En Raimon Cornudella va parlar d'oxigenoteràpia.
En Daniel Rodenstein, un altre dels conferenciants,  em va preguntar:
-"El segundo  Symposium  a que tema lo vas a dedicar?"-
-"A EPOC."-
-"Dará para tanto?"-
-"Espero que si."-

Un dia va aparèixer una esquela d'un familiar de Raimon a la Vanguardia: "muerto victima del tabaco", fent palès el compromís del Raimon envers la lluita contra el tabac.
Tinc molts bons records d’en Raimon, sempre desprès  va ser càlid i afable amb mi.
Vaig conèixer la masia on vivia durant  les vacances. Ell tenia tot l'aire d'un camperol.
Per fortuna, té antecedents de notable longevitat a la seva família.

Una de les ultimes vegades que vam coincidir, potser fa dos o tres anys, va ser a  la magnífica celebració que cada any es fa a Sant Vicenç de Montalt, de la jornada de “El dia de la Poesia”.

...............................................................................................................

-"Un sopar, amb qui?"- 

Em va preguntar sorprès el Dr G...., després de la meva absència d’uns segons.
-"Amb en Cornudella, que per cert, em va esbroncar de valent aquell dia."-

I a continuació li vaig resumir el sopar.
-"Ah, aleshores el Symposium és com una mena d'expiació !!"-
Si, una expiació.



divendres, 8 d’abril de 2016

Lesh-Nihan.

Teníem nou catedràtic a la Clínica de Patologia General de l’Hospital Clínic. L'anterior se n'havia tornat a Madrid, a la Complutense. El nou era català però tornava d’una Universitat Castellana.
Se'l coneixia poc al Clínic, probablement deuria haver opositat immediatament després d'acabar la carrera. 
Encara que no desvetllaré el nom, tothom el pot identificar situant-se a l’època. 
Era alt, molta presència física, solemne, gesticulació estudiada, tot un personatge. 
Era dels primers membres de l'Opus Dei, i tenia un aspecte bondadós. No soc sectari, em va fer algun favor, evitant-me represàlies policials i per tant en tinc un bon record, al contrari que molts altres col·legues. 
Si el volgués elogiar en l'aspecte político-públic, essent ell diputat de las “Cortes Españolas” per designació directe, va fer un sonat i sorprenent discurs demanant que el Servei Militar no fos obligatori. Poca broma. Molt amic de López-Rodó.
Hi havia una certa curiositat per veure'l en directe, com a clínic, no cal dir-ho, que morbosa.
Primer dia de pas de visita. Sala de dones. Ingressada el dia anterior una pacient amb retard mental, uns moviments involuntaris a tot el cos, grans ferides a les mans. No vull estendrem a descriure malalties..., no és la meva intenció.
Parla el nou catedràtic, l’explora, fa algunes preguntes als metges que l'havien atès prèviament, i l'oracle va sentenciar:

-"És un cas de Síndrome de Lesh-Nihan, malaltia molt rara. És una alteració del metabolisme de l’àcid úric, i és hereditària. Jo en vaig veure un cas a Salamanca. Saben si té parents a Salamanca?"-


La malalta no podia contestar, però algun dels metges va dir que si.
Tocat per la sort dels triomfadors?... o protegit per la seva fe? Aneu a saber.

Quan deuria costar un bitllet en tren de Salamanca a Barcelona?
Malgrat tot, debut espectacular!!!

divendres, 1 d’abril de 2016

EXTRATERRESTRES.

No tinc una opinió sobre si existeix vida intel·ligent a altres planetes. Fa poc hi han hagut proves per primera vegada de l’existència d'aigua al planeta Mart. Filosòficament m’interessa més si existeix una intel·ligència superior que va prémer el botó del “big-bang” i com es passa del no res a la matèria.
Vaig llegir Marc Sagan i vaig veure la sèrie Cosmos i m'emociona controladament que missatges nedin o vaguin a l'espai, en la recerca d'altres intel·ligències, i em sembla bona idea incloure-hi “Imagine” dels Beatles.
Ja fa temps, un metge de poble amb molt prestigi en el seu voltant, em va enviar un pacient d'uns seixanta anys. 
Intel·ligent, culte, menut, nerviós, acostumat a manar, amb alguna activitat que no menciono per no identificar-lo, per un basament pleural pràcticament resolt.
-"Hola, que tal, l'envia el Dr C... Quina sort de tenir-lo com a metge."-
-"Si, el conec de temps."-
-"Quina edat te vostè?"-
-"Seixanta clavats."-
-"Ha fumat mai?"-
-"No, no, mai."-
-"Quina professió?"-
-"Empresari."-
-"Ah, be."-
-"Algun "hobby" amb que tingui contacte amb alguna substancia tòxica?"-
-"No, no, però li haig de dir que tinc contacte amb extraterrestres."-


No em vaig immutar, de fet quasi no vaig aixecar la vista, i amb sorpresa i enuig, el pacient va veure que jo transcrivia, literalment: " ...té contacte amb els extraterrestres".
La meva indiferència el va molestar.
Vàrem continuar la història clínica, l’exploració física, vaig revisar les radiografies, l’analítica.....
-"Li farem un ingrés de 24 hores per fer-li una extracció de líquid de la pleura. En diem toracocentesi. No té risc. Segurament és residual a una pneumònia."-

No sóc psiquiatra, però no corresponia als patrons típics d'una esquizofrènia. Els seus raonaments en tot eren normals i el seu comportament també. Alguna de les seves empreses tenia una finalitat que parcialment era filantròpica.
Breu ingrés, toracocentesi, alta i cita a la setmana. 
-"Hola, com es troba?"-
-"Bé, em trobo perfecte."-
-"S'ha controlat la temperatura?"-
-"Si, si, cap dia he tingut febre."-
-"Els resultats han sigut els previstos. Amb poques setmanes estarà completament curat."-

Havia d'acomiadar-lo, i aleshores li vaig preguntar:
-"Si us plau, de quina forma es connecta amb els extraterrestres?"-
-"Ah, fàcil, ens connectem mentalment."-
-"Interessant."-
-"A reveure."-

Al cap d'un temps  el vaig veure, tot fent zapping, a la Tele. Digne, sensat, comentava la seva connexió.