dimarts, 24 de maig de 2016

LI HAN PORTAT ENGANYAT.

La seva presencia no passava desapercebuda a la sala d'espera petita del meu despatx, a la Clínica Tres Torres. D'uns vuitanta anys, prima, amb molta més presencia que alçada, elegant, amb un capell amb personalitat, un bastó sense necessitat de recolzar-se-hi, va entrar a veure'm, a visitar-se.
Quant es va asseure, jo ja intuïa que era una artista.
-"Professió?"-
-"Pintura, escultura, tot."-
-"L'hauria de conèixer? "- 
-"Si, em coneixeria si jo fos home. Jo he sigut la primera artista "informalista" de Catalunya."-

Me la remetia un cardiòleg amic meu. No tenia un problema respiratori important. Vaig pactar amb ella les exploracions a fer. No volia que la maregéssim els metges. Vam acordar una simple radiografia de tòrax. La pulsioximetria, normal.
Es notava que volia mantenir la independència. Se li notava que estava orgullosa de ser pionera en art, feminisme i defensa dels drets humans.
Vam parlar d'alguns corrents artístics dels 60. Els havia conegut tots. 
-"Jo vaig ser la primera que a l’època de Franco em vaig oposar a la pena de mort. Vaig col·locar al centre d'una exposició, una cadira elèctrica, amb el lema: Li han portat enganyat. Vaig estar a totes les protestes."-
-"Sap que al Palau de la Virreina, en una retrospectiva d’en Brossa hi posava o un garrot vil o una cadira elèctrica, no ho puc precisar."-
-"No, no ho sabia, es deuria inspirar en mi, erem amics."-

La vaig citar per la setmana vinent. La radiografia de tòrax era normal. Em duia dedicat un llibre catàleg seu. Coqueta, ni el basto ni el capell eren els mateixos.
-"Haig de tornar per control?"-
-"Com vostè vulgui, o si no passi a fer una enraonada."-

Avui está a la contraportada de la Vanguardia amb motiu del premi cultura 2015. Merescut.
Explica, la seva fixació infantil amb els taüts. Com jo, buf.! Els quadres els pinta sempre a partir d'una tela prèviament pintada de negre.
Es l'Amelia Riera. 
En podeu veure també a Google, una vídeo-entrevista de la periodista Laura Sangrà.

dimarts, 17 de maig de 2016

TARDA A BILBAO.

Cap de setmana. Cap obligació, vaig d'acompanyant a un l'hotel confortable. 
He comprat a l'aeroport a Barcelona, just abans d'embarcar, és un èxit, "Primero no hacer daño", de Henry Marsh,neurocirurgià, una mena de memòries, pel meu gust, massa tècniques, estan com estan adreçades al públic profà. Quasi tot, tumors cerebrals.
En parlaré d'un cas, per desgracia no és l’únic que he viscut.

Just havia acabat la carrera. Un pacient ingressat al meu càrrec. Llit 2, sala d'homes, càtedra de Patologia General, pacient que ingressa per un mal de cap progressiu, i desviació al caminar cap una banda. Vòmits. Aleshores no hi havien pràcticament mitjans diagnòstics. 1966. Potser fons d'ull, per a fer el diagnòstic d’hipertensió endocraneana.
No hi havia neuròleg a patologia general. El vaig presentar a sessió clínica de neurocirurgia. Vaig defensar el diagnòstic de hemangioblastoma cerebelletós.

La sessió la presidia el Dr. Adolfo Ley, llegendari, de Canàries, un dels pioners en l'especialitat que s'havia format a Estats Units.
-"Si, por lo que usted cuenta probablemente tiene un tumor cerebeloso, pero ¿por qué piensa en un hemangioblastoma? Hay otros tumores más frecuentes que afectan al cerebelo."-
-"Bueno, es que el paciente tiene seis millones de glóbulos rojos, tiene una policitemia, y he leido que es muy típico de este tumor."-
-"Como se llama usted?"-
-"Me llamo Morera."-
-"Dr. Morera, es posible que tenga razon, pero mi tesis la hice sobre tumores cerebrales de origen vascular, y ademas he publicado un libro monográfico sobre el tema. Nunca lo he visto. Veremos.
De todas formas hay que intervenirlo."-

El pacient va ser operat amb èxit, d'un hemangioblastoma cerebelletós. I posteriorment el número de glòbuls rojos es va normalitzar.
D'aquesta característica en parla Henry Marsh en el capítol 3, això m'ha fet recordar-ho. On ho havia après jo, no ho recordo.
Al cap d'uns dies va venir una secretària del Dr Adolfo Ley, amb un paquet.
-"Es de parte del Dr Ley."-

Era el seu llibre, amb una dedicatòria elogiosa.
Demà, quant torni a Barcelona, pujaré a la biblioteca de casa i la tornaré a llegir. 

dimecres, 4 de maig de 2016

DIÀSPORA.

Al 1974 va haver-hi repressió a molts hospitals de l’antic INSALUT, tant a Espanya com a Catalunya,  amb acomiadaments que van afectar sobretot a metges residents però també a metges de l’staff. 
Dels residents vinculats a mi, acomiadats, que després van acabar sent pneumòlegs, i bons, un va anar a França a Clermont-Ferrand, amb el Prof. Molina, excel·lent clínic, acollidor, afable, i avantguardista. 
Tres van anar  a treballar al Sanatori Antituberculós de Terrassa, que no era de l’administració de l'INP.
En dic els noms, per reconeixement, Angel Aranda, nascut a Granada i de la primera promoció de resident de Valle Hebron, l'altre Rafel Vidal, i el tercer, Joaquin Such.
El Dr. Such crec que quan va ser readmès va continuar al Sanatori, fins que es va especialitzar més en asma. 
El Dr. Aranda i el Dr. Vidal varen tornar al Vall d’Hebron quan van ser readmesos.
El Sanatori de Terrassa segurament estava en decadència, ja no es necessitaven ingressos llargs, ja s'havia superat la transició del període Montanya Magica i s'estava a l’època de les noves combinacions de fàrmacs. Però els metges de Terrassa encara eren els que en sabien més. 
A part, per una anagnòrisi curiosa, havia anat a parar a Terrassa un savi de Tuberculosi, en Victorino Farga, xilè, que més que acomiadat, havia fugit de la repressió de Pinochet. 
Aquesta historia potser ningú no l'ha explicada, però les repressions, poden originar involuntàriament encreuaments de coneixements i de metodologies, i aquesta  barreja a un hospital monogràfic com el de Terrassa, amb metges pneumòlegs més generalistes, va ser molt fecunda. 
Quant els metges acomiadats  van tornar de Terrassa al Valle Hebron, jo vaig aprendre moltes coses d'ells, i les noves promocions de residents van aprofitar també els nous coneixements, que després es van escampar a Bellvitge.
Rafel Vidal va crear una escola molt sòlida. Ara ja fa 3 anys que s'ha jubilat, jove encara, savi, modest, deu llegir novel·la històrica i repassar cinema nord-americà. 
Àngel Aranda va marxar més tard, llavor ja sembrada, a Sòria i després a Galicia i deu continuar tenint pànic als avions.
Victorino Farga va tornar amb honors a Xile, segueix actiu, deu tenir quasi  noranta?. Va fer d’amfitrió de nosaltres ja fa anys a Santiago, i tinc noticies d'ell perquè a Barcelona visito una amable familiar seva. 
Ah, en Joaquin Such, heterodoxa, bon clínic, bon gourmet, una filla seva es diu Patricia en honor a Patricia Hearst, té una conversa magnifica, gourmet exquisit, semi retirat a Cambrils, cada vegada s'assembla més a Jack Nicholson amb el seu capell.

La repressió, gracies a aquesta diàspora, va fer un favor a la modernització del diagnòstic i del tractament de la tuberculosi a Catalunya.