dijous, 23 de juny de 2016

LA CLAVE DE LOS SUEÑOS.

Nit del 16 de maig del 1999. 
TV2, 24 h, programa “Redes”. 
Sempre m'ha fet por sortir per la TV, però a la vegada és el medi que dóna més visibilitat. 
Un parell o tres de setmanes abans, m'havien contactat, concretament una col·laboradora del gran periodista i divulgador Eduard Punset. Em proposaven participar-hi a un programa que havia de tractar sobre el son i sobre els somnis. Jo em podia considerar, i nomes relativament, com un expert en problemes respiratoris de la son, no sobre somnis.
Malgrat l’interès divulgador del programa i la seva qualitat, mai l'havia vist prèviament, segurament per l'hora a que es passava.
Vaig acceptar, i amb una certa vergonya haig de confessar que vaig modificar l'horari de viatges per a assistir al congres Nord-Americà de la ATS (Societat Americana de Respiratori), que crec era a Chicago, (es podria verificar), per a poder gravar.
No recordo cap dels noms dels altres convidats, però sí de les branques d'expertesa. 
Quant vaig conèixer el nom de la resta de participants, i em vaig adonar que la seva expertesa era més de l’àrea "psicològica" que no la pròpiament mèdica, em va crear un cert prejudici d’acceptar, però els organitzadors del programa em van insistir, i potser estarà malament dir-ho, però em van comentar que ningú  de la meva àrea havia acceptat. Val, doncs.
Vaig veure el programa previ. Per a situar-me. 
Buf, hi participava el gran Stephen Jay Gould, paleontòleg de fama mundial.
Jo mai podria estar a l'altura. L'estructura del programa era variada i aquell dia hi participava la Judith Mascó, intel·ligent però no experta. 
Això em va consolar, segons com vagi el programa, seràs la Judith, vaig pensar.
El dia de la gravació em varen ensenyar una part del programa.
Començava amb un vídeo a una Unitat de Polisomnografia i una explicació d'un neurofisioleg francés. Això era un terreny més pròxim. 
Després van haver-hi força intervencions d'altres participants, més o menys encertades, sobre la interpretació dels somnis, on alguna cullerada d'amateur hi deuria posar jo.
Amb el meu diàleg amb l' Eduard Punset es va produir una mínima situació difícil:
-"Be, Dr. Morera, és conegut que fins i tot els peixos somien, tenen fase REM."-
-"Be, si, els dofins, mamífers, estan molt ben estudiats."-

Tot va transcórrer perfecte. El programa es gravava, era diferit,  no es passava en directe.
La nit que sortia en antena el programa, no em vaig atrevir a veure'm, ho he fet sempre però en aquest cas mes.
Li vaig demanar a la Rosa que el veies i el gravés. 
No havien canviat res. 
Quina solidesa, seguretat, noblesa per part del Punset. 
De fet és d’una gran dificultat fer un programa setmanal de divulgació científica, de qualsevol tema. No oblidem que Punset és professor d'economia, evidentment s’ajuda amb assessors.
Ja havia passat. 
Vergonyós i tímid, em deia a mi mateix, dissabte i a la una de la nit, pocs deuen haver vist el programa.
No havia passat un mes, que em va venir  a saludar la primera secretària que vaig tenir a Can Ruti, ja jubilada aleshores.
-"Hola De Morera, li tinc que explicar, jo i el meu marit ens vam regalar un viatge a Cuba, arribem a l'hotel a l' Havana, engeguem la Tele, i a qui veiem? al Dr Morera amb el Sr. Punset!"-

Bé, el programa també es difonia a Cuba.
Jo mai el vaig veure. Deu estar en alguna cinta de les d'abans, en alguna pila a casa. Seria inútil buscar-la, però es deu poder recuperar. Passats els anys, ja he perdut la vergonya.

diumenge, 19 de juny de 2016

BARTLETT.

Probablement érem al 1990. 
Lloc, restaurant “La Palmira”, situat a una carretera que unia l'hospital de Can Ruti amb Badalona ciutat, a la Conreria. No es pot dir que fos a la muntanya, però encara que sé poca geografia, segurament als darreres contraforts de la Serra de Marina.
La Palmira deuria ser una antiga masia restaurada, i a la vistes n'hi havia una de gran, acastellada, que es mantenia justeta, fa temps que no he tornat per aquells indrets. 
El restaurant ha canviat d'amos i d'estil i jo ja no vaig a Can Ruti. 
Seria deshonest negar que sovint hi coincidíem metges de can Ruti, però també haig de dir que hi abundaven els membres de l'ajuntament de Badalona, fossin de l'antic PSUC o del PSC. 
Tots hi "despatxàvem'".
Cuina catalana. El meu plat preferit, bacallà amb cigrons. 
La mestressa, la Palmira, tot un personatge, senzilla, intel·ligent, intuïtiva, planera, i suposo que bona cuinera.
A la nostra taula aquell dia érem uns quatre o cinc, directius d'un laboratori i jo.
Estava ja molt emparaulat que ens finançarien una recerca sobre MPOC. Tant que quasi abans de parlar de res ja es va fer un brindis, jo amb aigua, clar. 
Entre ells, n’hi havia un que no coneixia i crec que no me'l van presentar de forma explicita. Educat, assabentat, assenyat, agradable, no massa alt.
Mentre menjàvem, vaig explicar el projecte. Jo era partidari de la teoria  en el camp de la MPOC, del que se'n deia la “British Hypothesis", que ja no estava de moda. 
Compararíem el nombre / concentració de bacteris en malalts amb MPOC estable i MPOC exacerbada.
Algú pregunta:
-"Com obtindreu mostres no contaminades?"-
-"Ah, bona pregunta, degut a aquest motiu, us demanem la subvenció."-
-"Com ho fareu?"-
-"Ah, doncs haurem de fer una broncofibroscòpia introduint un catèter protegit, un catèter de Bartlett."-

Va haver uns segons de silenci, acompanyats de sorpresa. 
De seguida va prendre la paraula el sènior,  que jo no coneixia i va exclamar:
-"Es que jo me'n dic de Bartlett."-
-"Bartlett? es un cognom angles."-
-"No et pensis, a Barcelona n'hi han."-








I a més llocs de la península. Efectivament l'origen és anglès.
I es va estendre una mica més en la historia del cognom.
Aleshores, quasi a cor vàrem dir:
-"Per força ha de ser un bon presagi."-

El Dr M..., en va refinar el protocol, va se laboriós, es va començar al 91 i al 1995 es va publicar.
Va ser molt una publicació al “Blue Journal” referenciada, molt citada, amb impacte.
L'altre dia, a començaments d'abril ho vaig mirar, 665 referències. Moltíssim. Encara que ara ja es cita menys, una més que n'hi hagi, 666.

dimarts, 7 de juny de 2016

LLEI DE SUTTON.

Època relativament heroica, per a mi, passat el sedàs del temps i la memòria, completament heroica. 
Servei de Medicina Interna, érem fins un cert punt el cap de llança del que després va acabar sent la medicina publica catalana, de la que tothom n’està orgullós i de la que un gran sector de la societat, ara més, però des de fa molts anys se n'anuncia la seva privatització i el seu deteriorament.
Cada dia, a les 8 del mati hi havia, a la sala de sessions de la primera planta de l’hospital Vall d’Hebron, presentació de casos, generalment els difícils.

Hi havia molta assistència, i molta participació. 
Els residents, que molts d'ells estan ja jubilats, en tenen bon record i reconeixen que eren molt didàctiques.
Hi havien verdaderes discussions, a vegades amb rerefons de personalismes o bé per diferències entre les especialitats. 
Hi havien també confrontacions, fomentades a vegades com si es tractessin de combats de “catch”.
Un enfrontament dialèctic  clàssic  era el mantingut entre un col·lega meu que ha tingut una trajectòria professional molt brillant i jo mateix.
Nosaltres dos, probablement els "staff" més joves en aquell moment.
Rivals, mai enemics. Ell melòman, sovint ara, coincidim en concerts, estudiós, disciplinat, sempre es retirava de qualsevol acte a les 22 h. en punt.
En el transcurs d’una presentació d’un cas complexa a discutir:
-"I per que li vols practicar una biòpsia de pulmó?"- em va preguntar.
Jo vaig contestar: 
-"Aplicant la Llei de Sutton.”-
-"No conec aquesta norma" -, va replicar.
-"Ah, és d'un atracador nord-americà, que es deia Sutton. Quan li van  preguntar per que atracava bancs, va respondre: Ah, fàcil, perquè és on hi han els diners."- 

Encara que això era abans, l’altre dia un empleat de banca em va confessar que a la caixa forta de la central del seu banc, pràcticament no hi havia efectiu.

dimecres, 1 de juny de 2016

TENGO PERCEBES EN LOS C......

Can Ruti. 1986 probablement. El cap de Servei d'Anatomia Patològica, em va convocar, quasi oficialment, a mi i al meu Servei, a una reunió urgent a les 12 h. 
Tot i que fèiem sessions conjuntes, ni aquell dia ni aquella hora, tocava. Mai no hauria imaginat el motiu. Podia fer aquesta convocatòria perquè també era Director de l'Hospital. 
Ens reunim amb cercle, patòlegs i pneumòlegs. 
Ell, bata blanquíssima, corbata amb nus perfecte, clenxat, rictus als llavis, contracció dels maseters.
-"Tengo percebes en los c... de ver casos como este."-

L'escena era surrealista. Mai havíem sentit aquesta expressió tan "castissa" i no sabíem a que es referia.
-"Yo no me equivoqué."-
 (Era quasi una ordre militar)

Amb encreuament de preguntes, vam arribar a saber de que parlava.
Recordo el cas, quasi en tinc la foto mental. Pacient d'uns 45 anys, espòs d'una administrativa de la casa, havia consultat per una hemoptisi, sang a l'esput. A la radiografia de tòrax, perfectament visible al lateral, col.lapse del segment 7, del pulmó dret. La broncoscòpia, tumoració endobronquial. 
En l’informe d'anatomia patològica de la biòpsia, signat pel qui ens convocava: carcinoma Oat Cell, el més maligne.
Sens dubte el signava ell, per que era familiar de personal casa. 
No cal dir que encara ara és el tumor pulmonar més maligne.
El pacient va passar a quimioteràpia, al Servei d’ Oncologia.
Deurien passar unes setmanes, i el tumor ni millorava ni empitjorava.
La  família va consultar a un altre centre.
El cirurgià toràcic de l’altre hospital va ressecar el tumor, i el resultat va ser de un Tumor Carcinoide, de comportament molt més benigne i de tractament quirúrgic.
El errors mèdics ens son difícils de pair, però aquesta  confusió i sobretot aleshores, era raonable.
 A les orelles del Cap de Servei de Patologia, deurien arribar alguns comentaris crítics, que per suposat ningú de nosaltres hauríem fet. Diferenciar els dos tipus de tumors era difícil.
A la reunió quasi ens vàrem quedar muts. Jo com a cap de Servei vaig dir:
-"Tienes que pensar que nosotros sabemos la facilidad de que se puedan confundir ambos tumores..."-
-"Repito, me han crecido percebes en los c... de ver casos asi."-

Realment era un patòleg bo, que s'havia format a Estats Units.
Una mica més jove que jo, aquell dia deuria començar una carrera autoritària. 
Ha dominat l'art de fer-se  enemics.
Un temps després, jo tenia ingressat un cap de Servei, un savi, el temps li acabarà reconeixent, molt malalt, curat afortunadament.
-"¿Por que no dejas que se muera?"- em va dir.

Sempre dictatorial, servil amb els superiors, depreciatiu amb els subalterns, ...eren així els nazis? A les pel·lícules, si.

Quant al final, després de tots els itineraris i recorreguts en el mon de la  gestió, el varen "jubilar" 24 mesos abans del que ell esperava, m'han explicat que durant el seu parlament d’acomiadament, li va caure una llagrimeta.