dimecres, 20 de juliol de 2016

LA SENYORA G...

És un tòpic. El despatx d'un metge té alguna característica de confessionari. El lloc on els pacients aboquen les seves desgràcies, frustracions, a vegades tragèdies.
La senyora G..., força fumadora, d'uns cinquanta, nòdul dens que no arriba a 10 mm. Tinc el seu PET-TAC a la mà. 
No ho esperava. Ganglis captant al costat contrari. 
Això implicava un pitjor pronòstic. 
Enèrgica, immediatament es va fer un escenari de màxim dos anys. 
Dues filles post-adolescents, una mare gran, del marit no en parlava, separada segur, tots els diners depenien d'ella, a comissió d'una asseguradora, cartera de clients acumulada, automàticament deixaria de guanyar. 
No va plorar, dels que no ploren, però si que gesticula com un personatge de tragèdia grega. Òbviament els déus li eren desfavorables.
Resumiré diagnòstic: pas a oncòloga, rebuig de la primera oncòloga, segona oncòloga, quimio, radio, més maquillatge,... Mai, ni un dia va deixar de treballar..
L'he anat veient, o bé quant em comunica els resultats dels seus controls o quant li faig controls de la seva funció respiratòria. 
Un dia, passant per Ronda de Sant Antoni, se'm va posar al meu costat, com a presentació, ...
- "Dr Morera, encara estic viva."-

Mantenia el meu pas ràpid i vaig tenir la sensació d'un certa coqueteria femenina.
-"Ja saps, G...., que estic content de veure’t, tens un aspecte magnífic."-
-"Si, jo també estic contenta de veure't."-
-"On vas?"-
-"He quedat amb la meva dona."-
-"Jo vaig a casa la meva tia."-
-"Quant tens que tornar?"-
-"En un mes i mig."-

Ens vàrem acomiadar. Fins aviat.
La següent visita, la faig passar. Estava més ansiosa. 
-"Vas acompanyada?"-
-"Si, es el meu germà petit."-
-"Li passa alguna cosa?"-
-"Doncs si, és terrible, està boig. M'haig de cuidar d'ell."-
-"Vols fer-lo passar? Igual et puc ajudar."-

Uns quaranta cinc. Deuria haver estat atractiu. Barba d'un setmana, mal vestit, mossegant-se les ungles continuadament, monosíl·labs, medicat, una mica catatònic,..
-"Ves, torna a la sala d'espera..."-

Va sortir. 
-"Ja ho veu, doctor, la seva dona l'ha deixat, què penses?"-
-"Pot ser un brot esquizofrènic."-

Li vaig recomanar un centre.
La seguen visita, fa menys d'una setmana. 
-"Com estàs?"- 
-"Estic viva, l’oncòloga em diu que estic curada. Quatre anys i mig que vaig començar el tractament."-
-"Com esta el teu germà?"-
-"Com vols que estigui? Fatal. Mira, jo m'havia de morir, però mentrestant s'ha mort la meva mare, de vella. La vaig cuidar. La meva germana, també ha fet una leucèmia i s'ha mort. També l'he cuidat. I el meu germà, molt intel·ligent, diuen que es un Asperger que s'ha disparat."-
Buf!
-"I la feina?"-
-"He conservat els clients."-
-"Els controls com van? "-
-"Bé. Et faré un SMS quan em donin l'alta."-
-" Saps que escric un bloc?"-
-"Sobre?"-
-"La meva feina. Et faré sortir."-
-"Que tinc d'especial?"-
-"Ets molt valenta. Per cert, i les teves filles?"-
-"Ja tinc un net de cada una d'elles"-
-"Fins la pròxima."-

Va sortir del despatx, petjada amb talons i elegant, vestit jaqueta per a la seva feina. Deu...!

Ja he rebut el seu SMS.


La dona de blau, Acrílic sobre fusta, 2010, 100×70 cm  
Guillermo Marti Ceballos 
http://www.gmarticeballosart.com/portfolio-item/la-mujer-de-azul/ 



divendres, 15 de juliol de 2016

XATS.

Amb els pacients, no sempre, quant la malaltia no és greu i el caràcter d'ells ho permet, utilitzo el sentit de l'humor. 
Suposo, que instintivament, perquè sempre he volgut dessacralitzar la meva professió, intentar que els noranta centímetres de la taula que em separa d'ells, sigui invisible.
Per aquest motiu mai em poso bata, molt excepcionalment i encara que sigui discutible, quasi sempre tutejo, tot i que amb el màxim de respecte. I no em molesta que sigui a la recíproca.
L'humor distén l'entrevista, la visita i ajuda a conèixer millor. 
Amb les persones amb malalties greus o massa ancians o deprimits, no ho faig. 
Algunes  vegades l'humor dels pacients em supera.
Fa poc, malalta jove, acompanyada de la seva filla, mare potser de 45 anys i la filla d’uns vint.
La mare, malgrat ser jove,  ja fa uns deu anys començava a tenir obstrucció bronquial, es a dir, una MPOC lleu.
La vaig advertir seriosament i al cap d'unes visites va deixar de fumar. 
Quant són fumadors, especialment de risc, dibuixo a la historia clínica un ull d’alerta que ràpidament em situa. Quant deixen de fumar, dibuixo esquemàticament una campana.
Durant aquests anys ha vingut regularment a control, no recordo si sola o acompanyada. Suposo que la filla la deuria haver acompanyat alguna vegada.
Quant van entrar les recordava vagament. Immediatament amb una ullada a la historia coneixia el nucli del cas. 
-"Hola, com va? "-
-"Bé, vinc a control."-
-" Com s'ha fet gran la teva filla"-, (mentint, no me’n recordava).
-"Si, si, ja en té vint."-
-"No fumes oi?"-

Les dues a l'hora es van posar a riure. Van agafar els mòbils i van escriure alguna cosa.
Intrigat, vaig preguntar:
-"Passa alguna cosa?"-
-"No, no, acabem de guanyar."-

I sense deixar de somriure-riure, em varen explicar que havien muntat una aposta amb xat, amb companys respectius d'edats respectives, sobre que la primera pregunta seria de si continuava sense fumar.
I ho van reblar, House ja ho diu, els malalts mai diuen la veritat. 
Deurien ser fans de la sèrie. 
Li vaig perdonar el test de tabac.
Vam acabar rient, quasi abraçant-nos.
-"No deixis de venir l'any vinent."-
-"Ah!... i envieu-me amigues que fumin."-

dilluns, 11 de juliol de 2016

NENS.

Avui, 14 de maig, una de les notícies als diaris, potser la menys dramàtica, donada la situació econòmica i política internacional, ha sigut la de que dos nens, de cinc i quatre anys que varen, no diria fugir, simplement sortir de l'escola per a un llarg viatge, des del carrer Ataülf, del barri de Santa Caterina, cap a Valldoreix. Un viatge per la jungla barcelonina, una “aventi”.
La noticia m'ha evocat que quant jo tenia 7 anys, els pobles com Igualada eren molt més permeable a la mobilitat, també vaig fer una petita escapada. Llegint un llibres de medicina del meu pare, que tenia molt al meu abast, un tractat en dos toms, com un Harrison o un Farreras d'ara, un text germànic traduït, m'havia autodiagnosticat una Leucèmia, no recordo en base a quin símptoma o simplement, per aprensió.
Me'n vaig anar de casa, amb qualsevol excusa, quasi segur un dissabte o període de vacances. Em vaig adreçar en direcció al despatx del Dr. Sant..., que ara en diríem multitasking: anestesista, hematòleg, analista, "banc de sang". 
Sense canviar de vorera, a uns 1500m, a l'altre extrem de la ciutat, Rambles, Plaça Neptú ( del rei perquè l'estatus anava coronada), i després el llarg Passeig de la Soledat, aleshores Soledad, i quasi a la sortida o entrada d’Igualada segons d'on es vingués.
Ja estic a l’escala del Dr. Sant...
Entresol, principal, arribo al 1 er pis, i truco el timbre.
M'obre, forçosament sorprès, i em diu:
-"Hola, que hi fas aquí ?"- 
(em coneixia, jo sempre anava arrapat al meu pare).

-"Dr. Sant..., el meu pare m'envia perquè em faci un anàlisi."-
-"Un anàlisi? De sang?"-
-"Si, si."-
-"I que vol?"-
-"Una velocitat de sedimentació i un hemograma."-
-"Per quin motiu?"-
-"Tinc angines freqüents."-

Crec, que pàl·lid que era de cara i prim, el deuria convèncer.
-"Et faré una mica de mal."-
-"No importa, el papa ja m'ha advertit."-
-"Doncs estira't."-

Em va fer estirar a una llitera de cuiro marró fosc.
Al cap d'un parell de minuts em fregava l’avantbraç  amb cotó fluix ,suposo el dret, per la direcció de la llitera, em va dir que tanques fort el puny, i em va lligar una goma, un smart. Amb l'agulla i la xeringa ( jo ja havia tancat els ulls) va realitzar sense èxit diverses punxades a diferents nivells, ( no va ser una " Matanza de Texas" perquè no sortia sang). Jo no em queixava, i ell, amb veu baixa anava dient mecagunms malgrat era molt religiós.
La suor que em baixava del front, fins el coll i que ja tenia el “nicky” amarat, i el meu pàl·lid color el va deturar, just abans de la lipotímia.
-"Quin número de telèfon teniu?"-
-"El 475."-
-"Hi és el teu pare a cas?"-
-"Si, és clar."-

De l'altre banda del despatx l'escoltava.
-"Ets tu Morera?"-
-"Que passa?"-
-"Soc en Sant...."-
-"Doncs que m'has enviat el teu fill a fer un anàlisis."-
-"Qui, el Josep?"-
-"Si."-
-"I que fot a casa."-
-"El tinc estirat, a punt de perdre el sentit."-

El meu pare sempre caminava ràpid però aquell dia més
-"Hola."-
-"Hola."-

En Sant..., li va fer un resum.
El meu pare, ja cridant.
-"Es que t'has begut l'enteniment? Com pots imaginar que t'he enviat el meu fill sol? "-
-"Ja, però..., "-
(no deuria gosar a dir que jo havia estat molt convincent).

Reblant-ho el meu pare, i agafant-li la xeringa de la mà
-"I a més  més no saps ni punxar, ja te n’ensenyaré."-
Amb 20 segons va obtindre els 10 cm3 necessaris.

-"Te, aquí ho tens."-
-"Estàs marejat?"-
-"Bé, ja no."-
-"Podràs caminar?"-
-"Si, si."-
-"Doncs anem."-
I dirigint-se al Sant...., enfadat,...:
-"Al menys fes-li l'hemograma."- 
-"Truca'm de seguida quant el tinguis."-

Pel camí, només em va dir:
-"Però com se t'ha acudit?"-

El seu interior estava content, orgullós, era la primera senyal de que acabaria sent metge.
L'hemograma va ser normal. 
La relació del meu pare amb en Sant... mai va tornar a ser la mateixa:
L'aire elegant d’en Sant...ja no ho era tant, els seus 1.80 deurien passar a 1.75, i l'angle estrictament recte, de 90 graus de la seva esquena deuria passar a 75. 
Aquesta va ser la primera exteriorització de les meves “neures” que ja feia anys que amagava.
Els infants pensen, senten, saben i tenen somnis que quasi mai és compleixen del tot.
Els nens d’Ataülf, “happy end”. I millor que no es busquin culpables. Són ells dos, que estan madurant més de pressa.

Millor perspectiva que la d’Antoine i René, al 1959 de Truffaut.



divendres, 1 de juliol de 2016

TAROT.

Entra Carmen.
-"Ya llego la paciente, ¿se la hago pasar?"-
-"Si, si."-

Entra una senyora gran, de cutis ters, elegant, una mica de sobrepès. S'asseu davant meu. Veig l'adreça, viu a Serra de Tramuntana, Mallorca, quina enveja!
-"¿Que edad tiene?"-
-"Acabo de cumplir los sesenta."-

Tè accent argentí. No els aparenta.
-"¿Que profesión?"-
-"Ahora no hago nada. Viajo mucho. Estudié empresariales."-
-"¿Fuma?"-
-"Lo dejé hace 20 años."-
-"Hijos, ¿tiene?"-
-"No, no."-
-"¿Toma algun medicamento?"-
-"Homeopatia, de vez en cuando."-
-"¿La tensión?"-
-"Normal."-
-"¿Cual es el motivo de la consulta?"-
-"El Tarot."-
-"¿Cómo?"-
-"Si, vine a Barcelona, a casa de una adivinadora. Me echó las cartas y en 6 de siete me salió el naipe de la Muerte."-
-"¡Ah!"-

Jo no se com funciona el Tarot,  però sona fatal, 6 de 7 cartes.
-"Mi padre falleció de cáncer de pulmón y empezó con ésto."-
-"¿Pero tiene algun síntoma?"-
-"No, no, me encuestro la mar de bien."-
-"¿Ronca?"-
-"Pues no se, ya hace años que mi marido y yo dormimos en habitaciones separadas."-
-"¿Se hace chequeos?"-
-"Si, si, analíticas, ...y ginecológicos. Todo normal."-
-¿Vuelve a Mallorca?-
-"Si, hoy mismo."-
-"Entonces lo mas práctico es que le pida un TAC."-
-"Vale, salga por aquella puerta, y cuando se lo hayan hecho, suba a verme."-

Una hora després està a la sala d'espera. Baixo a comentar el TAC
-"Bueno, como era de esperar, ningún fantasma, nada que nos pueda preocupar."-
-"Se lo agradezco. ¿Tengo que volver?"-
-"Me gusta seguir a los pacientes, si no le da pereza vuelva en un año."-
-"Dentro de un año fue cuando me dijo que volviera la adivinadora."-
-"¡Ah!, puede aprovechar. "-

Vaig sortir a acomiadar-me. Vaig tenir temps de sentir-la: 
-"la del Tarot es mas cara."-

Durant l'entrevista tenia la temptació de comentar-li que l'Evita Perón tenia  un bruixot de capçalera.
Rica, es deu sentir sola. Qualsevol dia es trobarà amb l'espectre de George Sand.