dijous, 25 d’agost de 2016

EXILI.

Aquests mesos, desgraciadament no és la primera vegada que en soc testimoni, un testimoni poc involucrat en realitat, a traves dels reportatges de la tele sobre els exilis massius procedents de Síria, naufragant a les costes de Lesbos, Sicília, Turquia......, m'ha vingut al cap la següent historia, que mai no m'atreviria a dir-ne anècdota. 
Potser també, ara que és proper l'onze de setembre, se m’ha creuat el record de la mort d' Allende, que per l’impacte encara de forma precisa, evoco que vaig assabentar-me, en dies de lleure, assegut, esmorzant, en front del mar, a un hotel a la Platja de Port-Lligat, titulars de diaris.
Jo aleshores a més a més de la meva tasca a l’hospital Valle d’Hebron, tenia una plaça de metge d'Ajuntament, a un dispensari de Sant-Andreu. 
Sovint, durant uns mesos, quan necessitàvem recórrer a un substitut, mai ens fallava el Dr. M...., fugit de Xile, extremadament bona persona, aire trist. Una vegada no va venir durant un mes.
Quant el vaig tornar a veure, mig l'abraço.
-"¡Como me alegro de verte!"-
-"Es que no he estado muy bien."-
-"Ya,...¿y la familia?"-
 (tenia un fill d'uns vuit anys).
-"Bien, vamos tirando."-

I aleshores, al girar-se, li vaig veure una ferida al clatell.
-"¿Y ésto?"-, senyalant-li.
-"Ah, Morera, no es nada."-
-"¿Te puedo ayudar?"-
-"No, gracias, ya me lo curan."-

Molts de vostès, sobretot sinó son de l'ofici, no ho hauran entès.
Era una ulcera de decúbit a un lloc insòlit. 
Segurament durant un mes sencer, amb profunda depressió, havia estat immòbil al llit, sense moure's fins a llagar-se.
Déu!!... això no és just.
L'exili.


dijous, 18 d’agost de 2016

VARIACIONS GOLBERG.

Insomni, qui no ha tingut insomni?
Afortunadament, en general és un problema lleu, a no ser que estigui originat per una malaltia psiquiàtrica important o amb algun trastorn neurològic molt específic, que són rars. 
Sovint està relacionat amb mals hàbits: ordinador, televisió, etc, i amb el desig de que mai sigui de nit, ("up and down"). Però encara més amb els esdeveniments quotidians dels qui ningú no pot escapar, preocupacions pels fills, la salut de les persones estimades, problemes econòmics, laborals....

Durant molt temps, no per insomni, jo diria que instintivament em posava per anar a dormir un disc, polivinil, una versió al piano de les variacions Goldberg de Bach. Crec que la versió era d'Alfred Brendel. La veritat que era sedant.
No fa massa vaig llegir, probablement a Wikipedia, que les variacions Goldberg van ser composades per Bach, per encàrrec remunerat del Compte Goldberg, com a bàlsam del seu insomni. No anava desencaminat quant jo el "receptava" als meus pacients: 
Escolti barroc, posis Bach, les variacions Goldberg per exemple.

La versió més mitificada es la del Glenn Gould del 1981. La podeu veure per You Tube. S'ha dit que Gould patia una síndrome d’Asperger, i veient-lo interpretat, em sembla factible.

Curiós, als tres minuts i segons, la melodia canvia a més rapida, menys hipnòtica. 
Tres minuts és el que sol tardar la gent a dormir-se en moltes de les polisomnografies, proves de son que fem.


divendres, 5 d’agost de 2016

VALL DE LLÀGRIMES.

Compleix 79 anys aquest mes. Ja fa més de deu anys que la visito. Menuda, xerraire, vídua, des de que la vaig veure per primera vegada. Te un pulmó assecat, destruït. Deuria tenir una pneumònia, no crec que una tuberculosi (el pulmó dret intacte) que deuria patir als començaments dels quaranta, època preantibiotica i que la deurien tractar amb ventoses. 
Miraculosament, quasi mai es complica, i encara que expectora diàriament no es cansa i no ha tingut mai cap hemorràgia. 
Qualsevol metge que la veiés per primera vegada, l'ingressaria immediatament, però, com es diu, fa la viu-viu.
Les penes que té son de l'anima. Sempre pateix. 
Fa una dotzena d'anys havia de cuidar la mare que va arribar als 100 anys, i que segons diu la tractava despòticament.
Del marit, diu que mai varen fer un viatge ni varen fer vacances.
-"Vostè creu que això es viure? "-, m'inquiria.

Finalment la mare va morir, com he dit, a més de cent anys.
Ara té altres problemes, els fills benestants abans, progressivament s’estan  arruïnant. Un dels dos ven cotxes de segons mà, s'ha divorciat i l'ex jove no li deixa veure els néts. L'altre fill, amb un ronyo trasplantat, viu amb complicacions del ronyó sà amb una pedra immensa que l'obliga a anar amb una apertura a l'exterior del seu ronyó, amb bolquers, tractaments cars i amb una pensió escassa.
Ella té una pensió escassa de menys de 800 € i a sobre, per si fos poc,  l'assistenta social no li fa cas per què el seu domicili està a prop del Turó Parc, diu que en un pis de no més de 90 m2 , record d'antic benestar.
No té amigues, sempre vesteix igual, no m'he comprat una peça de roba des de fa mes de 20 anys...
Ve a la consulta a enraonar, primer amb la meva secretària i després amb mi.
-"Cregui’m doctor, que visc pels meus fills, sinó voldria morir-me.
I a més, doctor, ho ha vist, aquest nens que arriben a Europa, ningú no els vol, i que es moren a la platja. Si jo pogués ajudar los..."-

De petit, quant em feien resar, no se si la "salve", no entenia l’expressió: "aquesta vall de llàgrimes".

dilluns, 1 d’agost de 2016

L’OU O LA GALLINA.

Dècada dels noranta. L' Ou o la Gallina era un programa en directe, de debat, que s’emetia per TV2  dissabte vespre, una mica fora de “prime time”. 
Crec que en aquell moment s'estava a punt de publicar una normativa per a prohibir o limitar el fumar  a restaurants i a discoteques.
El programa el conduïa Ramon Miravitllas, periodista de prestigi que ha fet premsa, radio i televisió.
Durant uns 15 dies em van estar preguntant per telèfon si volia anar i vaig tenir la sensació que buscaven un "agressiu" per escalfar el debat. 
Tema del programa, o al menys el titular: Drets del Fumador.
Passar per maquillatge, presentacions, regles de joc, advertència de que qualsevol intervenció llarga, s’interrompria.....
Només coneixia a un dels assistents, a Lluis Salleras, pediatra, en aquell moment director de Salut Publica de la Generalitat.
Hauria de creure en la imparcialitat del conductor del programa, però la composició era desigual.
Hi participava el Moncho Alpuente, avesat als “media”, agitador de la “movida madrileña”, jo no el coneixia, però era respectat com músic de conjunts de rock, escriptor i lletrista.
Era president fundador d'una associació pro-drets del fumador. 
També hi participaven en el debat, un divulgador de ciència, que tenia un programa a televisió, i era expert en tertúlies televisives.
Hi havia un representant del gremi de les Tabacaleres, un representant d'Hosteleria, un pacient laringuectomitzat per càncer de laringe i no recordo si algú més.
El programa era llarg.
Després d'una introducció sobre la nova llei, va donar la paraula al Moncho Alpuente. 
Per a ell no va comptar el límit de temps: segons Alpuente, la llei restringia la llibertat personal, però a més a més es va passar del tot en la seva intervenció, ja que va donar a entendre que no estaven demostrats el perjudicis del tabac. 
Això jo no ho podia tolerar!
Molt educadament, Salleras, lògicament, defensava la nova llei.
El científic divulgador, suposadament paladí de la neutralitat, no es va mullar.
El pobre pacient amb càncer de laringe, repetia com si fos un “mantra” ben aprés, que el tabac perjudicava només quant superaves el paquet diari.
Els representants de Tabacalera i Hosteleria, anunciaven catàstrofes econòmiques. 
Alpuente i jo, agressius mútuament. Fins l'hora de descans.

Al descans del programa, tabac i whisky, i encara més tensió entre el Moncho i jo.
En Salleras se m'acosta: 
-"Per favor Morera, no siguis tant agressiu amb el Moncho."-

Segona part: el moment més tens, potser ara me'n penedeixo.
En un moment donat del debat li vaig etzibar: 
-“Tu Moncho, como escritor mediocre que eres, es lógico que te hayas buscado un sistema más fácil de ganar dinero”.-

Miravitlllas va intentar recuperar  l’arbitratge, però ja havia aconseguit al menys un dels objectius que volia, “un plató escalfat”.
Salleras, a l’acabar el programa em va dir: 
."Morera, sort n'hem tingut de tu, si no se'ns mengen."-

En Moncho ha mort ara fa un any d'un infart de miocardi, als 65 anys, i va tenir obituaris elogiosos. Per YouTube, avui el buscaré, sé que com a personatge contracultural va ser bó.
Moncho, segons un article de El País l’any 2000, va reconèixer públicament que cobrava de Philip Morris.