EXILI.
Aquests mesos, desgraciadament no és la primera vegada que en soc testimoni, un testimoni poc involucrat en realitat, a traves dels reportatges de la tele sobre els exilis massius procedents de Síria, naufragant a les costes de Lesbos, Sicília, Turquia......, m'ha vingut al cap la següent historia, que mai no m'atreviria a dir-ne anècdota.
Potser també, ara que és proper l'onze de setembre, se m’ha creuat el record de la mort d' Allende, que per l’impacte encara de forma precisa, evoco que vaig assabentar-me, en dies de lleure, assegut, esmorzant, en front del mar, a un hotel a la Platja de Port-Lligat, titulars de diaris.
Jo aleshores a més a més de la meva tasca a l’hospital Valle d’Hebron, tenia una plaça de metge d'Ajuntament, a un dispensari de Sant-Andreu.
Sovint, durant uns mesos, quan necessitàvem recórrer a un substitut, mai ens fallava el Dr. M...., fugit de Xile, extremadament bona persona, aire trist. Una vegada no va venir durant un mes.
Quant el vaig tornar a veure, mig l'abraço.
-"¡Como me alegro de verte!"-
-"Es que no he estado muy bien."-
-"Ya,...¿y la familia?"-
(tenia un fill d'uns vuit anys).
-"Bien, vamos tirando."-
I aleshores, al girar-se, li vaig veure una ferida al clatell.
-"¿Y ésto?"-, senyalant-li.
-"Ah, Morera, no es nada."-
-"¿Te puedo ayudar?"-
-"No, gracias, ya me lo curan."-
Molts de vostès, sobretot sinó son de l'ofici, no ho hauran entès.
Era una ulcera de decúbit a un lloc insòlit.
Segurament durant un mes sencer, amb profunda depressió, havia estat immòbil al llit, sense moure's fins a llagar-se.
Déu!!... això no és just.
L'exili.
Potser també, ara que és proper l'onze de setembre, se m’ha creuat el record de la mort d' Allende, que per l’impacte encara de forma precisa, evoco que vaig assabentar-me, en dies de lleure, assegut, esmorzant, en front del mar, a un hotel a la Platja de Port-Lligat, titulars de diaris.
Jo aleshores a més a més de la meva tasca a l’hospital Valle d’Hebron, tenia una plaça de metge d'Ajuntament, a un dispensari de Sant-Andreu.
Sovint, durant uns mesos, quan necessitàvem recórrer a un substitut, mai ens fallava el Dr. M...., fugit de Xile, extremadament bona persona, aire trist. Una vegada no va venir durant un mes.
Quant el vaig tornar a veure, mig l'abraço.
-"¡Como me alegro de verte!"-
-"Es que no he estado muy bien."-
-"Ya,...¿y la familia?"-
(tenia un fill d'uns vuit anys).
-"Bien, vamos tirando."-
I aleshores, al girar-se, li vaig veure una ferida al clatell.
-"¿Y ésto?"-, senyalant-li.
-"Ah, Morera, no es nada."-
-"¿Te puedo ayudar?"-
-"No, gracias, ya me lo curan."-
Molts de vostès, sobretot sinó son de l'ofici, no ho hauran entès.
Era una ulcera de decúbit a un lloc insòlit.
Segurament durant un mes sencer, amb profunda depressió, havia estat immòbil al llit, sense moure's fins a llagar-se.
Déu!!... això no és just.
L'exili.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada