EXILI.

Aquests mesos, desgraciadament no és la primera vegada que en soc testimoni, un testimoni poc involucrat en realitat, a traves dels reportatges de la tele sobre els exilis massius procedents de Síria, naufragant a les costes de Lesbos, Sicília, Turquia......, m'ha vingut al cap la següent historia, que mai no m'atreviria a dir-ne anècdota. 
Potser també, ara que és proper l'onze de setembre, se m’ha creuat el record de la mort d' Allende, que per l’impacte encara de forma precisa, evoco que vaig assabentar-me, en dies de lleure, assegut, esmorzant, en front del mar, a un hotel a la Platja de Port-Lligat, titulars de diaris.
Jo aleshores a més a més de la meva tasca a l’hospital Valle d’Hebron, tenia una plaça de metge d'Ajuntament, a un dispensari de Sant-Andreu. 
Sovint, durant uns mesos, quan necessitàvem recórrer a un substitut, mai ens fallava el Dr. M...., fugit de Xile, extremadament bona persona, aire trist. Una vegada no va venir durant un mes.
Quant el vaig tornar a veure, mig l'abraço.
-"¡Como me alegro de verte!"-
-"Es que no he estado muy bien."-
-"Ya,...¿y la familia?"-
 (tenia un fill d'uns vuit anys).
-"Bien, vamos tirando."-

I aleshores, al girar-se, li vaig veure una ferida al clatell.
-"¿Y ésto?"-, senyalant-li.
-"Ah, Morera, no es nada."-
-"¿Te puedo ayudar?"-
-"No, gracias, ya me lo curan."-

Molts de vostès, sobretot sinó son de l'ofici, no ho hauran entès.
Era una ulcera de decúbit a un lloc insòlit. 
Segurament durant un mes sencer, amb profunda depressió, havia estat immòbil al llit, sense moure's fins a llagar-se.
Déu!!... això no és just.
L'exili.


Comentaris