dijous, 29 de setembre de 2016

EL PASTÍS A LA GUÀRDIA.

No em queden clares les dates, hauria hagut de ser al voltant de l’abril del 1975. Aquesta és més o menys la època del final de la guerra del Vietnam. Era la guàrdia de medicina de l’hospital Valle Hebron, un divendres, això segur.
Els que creiem amb l’internacionalisme, estàvem eufòrics per la derrota dels Estats Units al Vietnam. Més de 3.000.000 de morts, imatges d'horror com les cremades de la noia per Napalm, protestes a Berkeley, algun “graffiti" “yankis go home" a les parets de Barcelona, no érem neutrals, però tampoc ho podíem ser.
Cap a les cinc de la tarda, a la guàrdia sempre hi havia una atmosfera d’excitació, l'adrenalina, un ingrés difícil, els nous residents.....
No sé si va ser idea meva, vàrem voler celebrar la victòria del Vietcong. Potser una petita col·lecta, una telefonada a una de les pastisseries de més prestigi de Barcelona. La botiga en concret ja va plegar fa temps, no la marca.
-"Escolti, voldríem fer un encàrrec."-
-"Ah, diguin."-
-"Un encàrrec per a la guàrdia d’urgències de l'hospital Vall d’Hebron."-
-"Encantats, cap problema. De que es tracta."-
-"Un pastis de xocolata, una selva negre."-
-"Per a quants?"-
-"Som una dotzena."-
-"Cap problema. Tardarem més o menys una hora."-
-"Be, els volíem demanar un favor."-
-"Diguin."-
-"Que vagi amb un escrit: " visca Ho Chi Minh"._
-"Oh, això no ho podrem servir."-
-"Les guàrdies son dures. Ens faria il·lusió."-


Es possible que qui estava a l'altra banda hagués estat atès al Valle d’Hebron.
Un silenci, un fons de xiuxiuejos i finalment...
-"Be, podríem trobar-hi una solució."-
-"Si?"-
-"Si, si, nosaltres portarem el pastis, i vindrà personalment un pastisser que ho escriurà."-
-"Ah, per nosaltres perfecte."-
-"Doncs tardarem una hora."-

Va venir un encarregat amb un pastis. 
Cabells que començaven a ser canosos, baixet i corpulent, amable. Es va treure d'on no se on, un tub de pastisser.
Ho va escriure amb cal·ligrafia gran: ¡Visca Ho Chi Minh !. 
Vàrem pagar.
El pastis es deuria menjar mica a mica, metges, infermeres, auxiliars i algun zelador...
Ens van delatar, la supervisora d'infermeria va trucar a Laietana. Varen venir un parell de "secretes"
No van interrogar a ningú de nosaltres. Es van limitar a agafar noms i deurien fer un informe.
Eren altres temps, actualment nosaltres ja estem invadits pel pessimisme o bé per l'escepticisme, el món no ha après res. Genocidi a Camboia, foto Profident de Bush, Blair i Aznar, Síria...
Ara, ja no sabríem que escriure en un pastis.

divendres, 23 de setembre de 2016

DUEL A LA PRIMERA.

Es una historia antiga. Qui se'n recorda? Probablement ningú.
Era l’època de transició de l'ull clínic a l'era actual, a on predomina, en general, les exploracions complementaries especialment d’imatge.
Jo en vaig ser testimoni. 
Aquestes escenes, encara que no clavades, en vaig viure moltíssimes, de fet una mica, alguns dels guions de la sèrie de House li han fet homenatge.
Era un resident de medicina interna de l’hospital Vall d’Hebron, jove, intel·ligent, esportista, amb cert aire seductor, una mica iconoclasta, estudiós i amb un ull clínic immens, sobretot tenint present que deuria ser només un resident de segon any.
Va, i veient a un dels seus caps de servei, ja canós, que presumia d'ull clínic, li diu:
-"Dr. V..., aquí al llit 108-b ha ingressat un malalt interessant. Vostè segur que el diagnostica nomes veure'l."-

El Dr. V ... Ho va prendre com un elogi i va entrar a l’habitació. Al cap d'uns cinc minuts, va sortir, i li diu:
-"Malaltia d'Addison."-


El meu resident, que una altre de les qualitats que tenia, era la flegma, quasi britànica, lentament aixeca l’avantbraç esquerre, el mira, i li diu:
-"Si , però vostè ha tardat 5' i jo nomes 3'."-

Això no era una broma, era una humiliació deliberada, li deuria tornar alguna de prèvia. 
No ho va dir-ho, era bon tenista, segur que deuria pensar, ara estem 1-1.

dijous, 15 de setembre de 2016

PLATKO.

Aquell pacient havia ingressat a Cirurgia i estava convalescent d'una extensa ferida infectada al braç que s’havia produït en una feina agrícola, any1970 aproximadament. 
Jo era el consultor mèdic d'aquella planta i estava visitant a un altre pacient del costat. Tot de cop vaig veure que aquell home, el de la ferida, a l'aixecar-se de cop es tirava a terra com un porter de futbol per parar una pilota.
Tot i que no era el pacient per qui em consultaven, no vaig poder evitar preguntar per ell.
-"Si, des de fa unes hores, fa coses rares. Ja ha passat el metge resident aquest mati i ha dit que li donéssim Valium, perquè creu que el pacient vol cridar l’atenció."-

No em va convèncer.
Més de setanta anys, braç embenat, pagès, conversador, despert, espavilat.
-"I doncs, que li passa?"-
-"Que no em puc dominar, que de vegades quant estic dret, , sembla que em donin una empenta, i m’haig de llençar a terra.  Em dura uns segons i després ja em puc aixecar. Sort que soc fort perquè sinó ja m’hagués trencat algun os."-

Vaig fer una hipòtesi, ja que era poc probable que el quadre clínic, tenint en compte les característiques del malalt, fos un histèric i menys un simulador. 
Vaig mirar si li costava obrir la boca, és a dir si tenia trisme, un símptoma típic que jo estava sospitant. No, al menys no clar.
El que el pacient descrivia, eren espasmes episòdics. No era epilèpsia, no perdia el coneixement. Per a mi allò era un tètanus, relacionat amb la ferida.
Els espasmes del tètanus normalment són al contrari, en extensió, cap enredera, no cap endavant, opistòtons. El tètanus no té una prova diagnostica, un test, una biòpsia..., és purament un diagnòstic clínic.
Vaig fer avisar a cirurgians adjunts. No s'acabaven de creure el diagnòstic. Mentrestant ho comentàvem, el pacient va fer dos o tres més parades de penals virtuals.
És una malaltia rara, manifestació atípica, i ningú dels presents  n'havia vist mai cap. 
Jo sabia el que havia estudiat, i a més a més, els casos que el meu pare m'havia explicat, sempre amb pagesos. N'estava segur, és tractava d’un estrany cas de tètanus crònic o subagut.
El van traslladar a intensius, l’evolució va ser bona, i compatible amb el diagnòstic de tètanus.
No sempre en medicina, es diu, que dos i dos son quatre. 
Ara, en l’època quàntica encara menys.
Posats a batejar amb noms propis a les malalties, aquell pacient tenia la Síndrome de Platko.



dijous, 8 de setembre de 2016

AVEC LE TEMPS.

Era, millor dit, havia sigut en el passat, una camarada. Prima, alta, recordava l'Olivia del Popeye. 
De Barcelona, però es pot dir que pagesa, vivia en una de les darreres masies d'Horta. 
Els pares, els havia conegut en alguna ocasió, m'eren familiars, la mateixa saviesa popular que els pagesos de l'Anoia que coneixia.
Intel·ligent, de les primeres feministes de la facultat de medicina, admiradora de Simone de Beaovoir, amb una avidesa de viure, com si presentis que la seva no seria llarga, sensible, 
Encisada per  la cançó francesa que sempre escoltava,- Léo Ferré, Brassens i Becaud -. Devoradora de llibres, Erich Fromm rellegit cent vegades, folrat amb paper de diari, subratllades totes les línies amb llapis, anhelant una revolució total que mai arribaria, i també l'amor total que tampoc no trobaria. 
La vaig perdre, diferent especialitat, diferent hospital. Franco havia mort al llit i segurament la masia dels pares desapareguda en alguna requalificació o pla urbanístic.
Un dia, em diuen:  “...sabeu que la ML s'ha pres barbitúrics, està en coma.”
Ah, se'n va sortir. Bona noticia
No havia passat un mes, potser l'enyorament de la primera Arcàdia familiar, a una hípica, cau d'un cavall, traumatisme cranioencefàlic i els antics amics ens vam retrobar al tanatori.

Al tornar a casa, vaig posar, amb polivinil, es clar, "Avec le Temps". 
Ara ho recordo, a l'escriure, melangiós, i torno a recordar, el darrer tercet  “d'Ajedrez II de Borges”.

divendres, 2 de setembre de 2016

QUART VENTRICLE.

L’experimentació humana, sense cap finalitat científica, des del meu punt de vista, és una paranoia. 
Ha passat. 
Mai m'he dedicat a documentar-me  sobre els crims que es varen cometre en els camps de concentració alemanys, però va existir.
Per exemple en situació d’extrema inanició, se sap que  els envans alveolars s'arriben a aprimar tant, fins un punt que experimentalment es pot a produir emfisema en els pulmons. 
La investigació es sàdica i inútil, i n'existeixen documents mèdics durant el període nazi. Sembla increïble. El mateix horror que em produeix m'ha privat d'informar-me en profunditat.
Això va passar nomes en sectors mèdics reduïts.? 
Era el Mengele l’únic que acaparava aquestes directrius.?
Va ocórrer nomes en els terrenys ocupats?
Doncs no. 
No va ser així. 
A Espanya, en el període franquista, a Catalunya, a la facultat de Medicina del Hospital Clínic, varen existir aprenents  de bruixots.
A Patologia General, a una de les Càtedres Mediques, abans de la guerra civil hi havia un professor, parlo de memòria, que es deia Gironès i que feia una medicina molt avançada per el seu temps. 
Jo mateix en vaig veure histories clíniques rigoroses, detallades, escrites a maquina, amb cursos clínics perfectament descrits, equivalents als dels anys seixanta i fins i tot els actuals.
Crec que en Gironès va ser "purgat" i segurament es deuria exiliar per salvar la pell. 
Crec que en Moisès Broggi ho menciona en les seves memòries.
Al seu lloc hi varen posar un post nazi que deuria haver "après” a Alemanya.
El que diré, no m'ho invento. 
M'ho va explicar un col·lega, metge de capçalera, bon clínic, evidentment crític. 
El substitut a dit d’en Gironès era un deixeble de qualsevol Mengele. 
Estava interessat en el contingut químic del líquid cefaloraquidi del 4 art ventricle  cerebral rodejat d'estructures vitals. De fet, en el argot taurí, equival al “ descabello" és una punció exitosa.

El catedràtic “nazi” entrava a les habitacions dels pacients, no dubto que amb guants i ben esterilitzat, i començava l'intent. 
El 50% morien instantàniament, els malalts ho sabien i el metges i estudiants també. No sé el temps que va durar, segurament poc.
La memòria històrica encara és incompleta. 
El seguidor de Mengele, no sé si per turisme o per què alguns d'ells començaven a ser perseguits, va anar a la selva amazònica. 
El que m'han dit es que a mans dels indígenes va tenir una mort terrible.
No soc historiador però segur que deu estar recollit amb més rigor.
Però d’això tot just fa vuitanta anys.

Ara tenim els horror de Síria. 
Quant acabarà que Cain es passegi pel planeta, potser perfumat, amb vestit de sastre, cotxe elegant i xofer obedient?