divendres, 28 d’octubre de 2016

HENNA.

Joan Vivancos, Lleida, bon clínic, ja he parlat d'ell, mestre de molts, bona persona, histriònic explicant, periquito, amant del Jazz, d’esquerres no definides, generós, ràpid diagnosticant, estudiós, heterodoxa, iconoclasta, nascut a Murcia, a Calasparra, deuria conservar un esperit “anarco” del llevant, una testa notable de buldog, parcialment calb, puro a la mà, aparentment masclista, podia ser seductor, tendre, sentimental, tou com la mantega. Els deixebles l’adoràvem. Per un Hospital Clínic jeràrquic, era incòmode.
Pare tramviaire, jubilat, orígens humils. Boig pels pares i els fills, arrossegava un parell de tragèdies terribles: la primera, la seva dona atropellada pel tramvia pel carrer Muntaner i la segona, un fill malalt.
Presumit, no orgullós, esperit hedonista, amant de les comèdies americanes. Elegant, roba sempre a mida, la millor, un pel dandi.
Clientela abundant, fidel, no tenia problemes econòmics però era més ric d’ànima que de butxaca.
Tinc tantes històries...
Un cas difícil. Un marit ric, preocupat perquè any rere any arribant maig la seva dona patia uns exantemes generalitzats.
Els millor dermatòlegs s'havien rendit, s'havia a fer sessions clíniques del cas.
La pobre dona se'n anava a Galicia, d'on provenia, i el marit home de negocis pròspers als pocs dies rebia una trucada: 
-"Oye Juan, que ya estoy curada. Las aguas de Galicia me curan."-
-"Ay, Manolita, que alegria me das. No vuelves?"-
-"Que va!, hasta Septiembre no puedo."-
-"Uy, me sentiré muy solo."-

Al final es va diagnosticar. Crec que en Vivancos va malfiar de que les aigües gallegues ho curessin tot.
I a l’any següent ,va provar amb diversos dissolvents, aconseguint “el miracle” de curar el misteriós exantema.

No és difícil d’imaginar la continuació.


Una “meiga” casolana,(haberlas haylas), sí a Barcelona, una artista, ajudava a paisanes amb “morriña” de connotacions infidels.
En Vivancos, extremava al màxim el seu histrionisme, amb els ulls esbatanats, cada cop que ens ho explicava.
El marit la volia matar. No per les banyes, pels diners gastats amb tots els metges que l'havien vista.
El pigment estava, molt aconseguit, saviesa secular de “meigas”.
Henna? No, no, la Henna encara no es coneixia.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

CIBERBULLING.

L’he vista per primera vegada fa poc, menys de mig any.
Divuit anys, "pneumònia" al lòbul inferior pulmó esquerra.
Portada per un col·lega amic de la família, encara no resolta desprès de 4 mesos.
El col·lega me l'envia, prefereix declinar la responsabilitat de portar el cas de la filla d'un amic.
Tot s'havia fet correctament i portava molta documentació.
L'historia clínica no és senzilla, a la infància havia patit una malaltia hematològica, tractable però d’evolució incerta.
Filla única, sobreprotegida per un pare molt correcte, hipermeticulos, amb la càrrega de la malaltia de nena i haver enviudat feia poc després de la lluita de la seva esposa amb un càncer, i algun altre tema que la pacient taxativament va dir que no se'n havia de parlar.
Vaig repassar el material. Haig de dir que vaig estar de sort en el diagnòstic. Va sortir de la consulta amb una petició d’anàlisi d'esput, moltes vegades la mostra no es bona, però al cap de 72 hores tenia una comunicació urgent de probable tuberculosi i, ràpidament confirmada per estudi molecular.
La família també va rebre avis i jo la vaig tornar a veure immediatament.
 Vaig desdramatitzar, porto més de cinquanta anys veient-ne, i he viscut quasi totes les etapes de la malaltia, menys la pre-antibiotica.
La tuberculosi no estava cavitada, no tossia, havia estat atenuada per altres antibiòtics per la suposada pneumònia.
No era un error del primer metge, donada la localització i els  símptomes atípics, i per tant, probablement era poc contagiosa, però s'havien de fer controls a l'entorn, el “noviet”, les amigues...,s'havia de comunicar a Sanitat i això sempre es un rebombori amb tendència a hiperalarma perquè es una malaltia històricament estigmatitzada i la informació no sempre es prou matisada.
A més s'havia d'intentar salvar el curs, faltaven un dos mesos.
El tractament standard podia tenir alguna possible interferència amb la malaltia hematològica de la infància.
Tot es tindria en compte. Forma part del meu ofici.
Jo ho comunicava a Sanitat i el pare també ho comunicava a la Universitat (privada) per preservar-ne el curs.
La noia, vàrem fer broma. Aquells dies havia llegit alguna cosa sobre un conjunt o una cançó, " Los malditos dieciocho".
Pràcticament, ara està curada, tot i problemes de toxicitat del tractament.
Ha pogut salvar una part del curs.
El “noviet” ha desaparegut. Les amigues li fan el vuit.
Ha rebut molts correus de ciberbullig: " ens volies contagiar", " no ens havies dit res", i no solament de les amigues sinó també de les mares de les companyes de classe.
No hi ha hagut cap cas de contagi.
Ella, dissimula, però està més trista.
L'altre dia vaig rebre un whasap d'ella: -"Acabo de complir 19 anys."-

Vaig captar el missatge. Ja ha deixat enrere, " Los malditos dieciocho".


dijous, 20 d’octubre de 2016

OLAF ULVESTAD.

Potser mai he explicat que el segon curs de medicina el vaig fer al bar de la facultat, no pensin malament, sóc aiguader absolut, el cafè aleshores no m'agradava, l'aigua mineral existia? I a més no tenia diners per pagar-me-la. El bar estava situat, a prop del pati central i freqüentment estava ple com un ou. 
Hi havia uns sofàs a la paret en forma de L, l’entapissat era de color verd envellit, de vellut de mala qualitat. A segons quines hores havia que batallar per poder- se asseure o fins i tot per acostar-se a la barra. 
No recordo si hi havia més d'un tauler d’escacs. 
Era de tipus reglamentari i les peces també. 
Recordo tres contrincants, érem quatre els que sempre jugàvem alternant-nos. Només d'un d’ells no he perdut la pista. No crec que es molestin si en dic els noms. Un d'ells, neuròleg, Dr Miquel, especialitzat en patologia extrapiramidal, havia guanyat algun torneig de rápides, estava federat, potser jugava amb el Sant Andreu, discret, de poques paraules, lleial, de color trencat, tímid. 
Fa molt poc me'l vaig trobar, ell anava acompanyat i jo també. Sempre que me'l trobo m'intenta convèncer de jugar per correu, i retornar. 
El segon es deia Coromina o Corominas, extravertit, molt ràpid també, molt competitiu, agressiu jugant i de paraula, sense malicia, també federat i de categoria preferent. L'he perdut de vista. Els dos clarament superiors a mi. L'altre es deia Colomé, més reflexiu, menys brillant, rocós, poc expressiu. 
No es pensin que no estudiava, simplement no anava a classe, vaig inaugurar la meva dosi d’heterodòxia. 
A l'any següent el meu esport era llençar octavetes.
On havia començat a jugar a escacs?.
El meu pare me'n va ensenyar de petit, suposo que també per estimular-me. El meu oncle Joan, pagès, pagès, havia tallat un joc d'escacs magnífic, amb fusta de boix, desertor, amagat al Bages, i segurament rodejat d'altres que van ensenyar-li. No jugava malament i les nits de vacances a la masia propiciaven alguna partida d’última hora amb la llum de carburo. 
A Igualada hi havia molta afició. Als 12, 13, 14 anys el meu germà Pius i jo, a l'estiu anàvem a la Granja Pla, tampoc consumíem, era la seu de l'equip d'Igualada de primera divisió.
Tants taulers com contrincants com mestres que volguéssim.
Allí vaig veure per primera vegada a Olaf Ulvestad

Es troba a wikipedia la seva biografia, i a internet hi ha un post signat el 17 de Març del 2013, que intenta fer-li justícia. 
El meu germà Pius el coneixia molt millor que jo. 
D’origen noruec, de família humil immigrant a Estats Units,  va néixer al 1912 i va morir  2000.
Havia guanyat tornejos importants, havia jugat amb l’equip d'Estats Units i havia editat revista d'escacs, i sobretot se'l coneix per la variant Ulvestad, de l'apertura de quatre cavalls. A més era especialista en partides simultànies a cegues.
Com havia anat a parar a Igualada?. No ho sé.
Va arribar a Europa amb les tropes americanes a la segona guerra mundial i va formar part de comandos especials antitancs. Va estar a l'Africa contra les tropes del general Rommel, i al meu germà li va explicar l’estratègia d'aquests comandos antitancs, formats per cinc combatents, on no com als escacs existeixen les taules (els empats), nomes existia guanyar o perdre.
No com amb el gran mestre Berstein en que va empatar fer 1-1, aquí totes les partides estava obligat a guanyar-les, però amb ferides a l'ànima de les que segurament fugia.
De físic imponent, 1.95, trets nòrdics, ja calbejant, admirador de Gershwin, baríton no professional, cantava les melodies de Cole Porter, i també Gospel. Era difícil distingir la frontera entre esperit bohemi i l’estrès posttraumàtic. Mentre vivia a Igualada, jugava, professional a l'equip de l’Espanyol, campió de lliga d'escacs, sempre de primer tauler.
El meu germà va intimar, venia a casa nostre i varen pactar que el meu germà li donava classes de català i ell d'escacs. Un intercanvi.
Va cantar, al Cercle Mercantil d'Igualada, al si de l’organització Lacetania.
No cal dir que el meu germà sempre em guanya a escacs. 

*: una referència experta trobada a internet sobre el pas del mestre Ulvestad per Espanya: http://www.ajedrez365.com/2013/04/olaf-ivan-ulvestad-primer-neo-profesional-del-ajedrez-en-espana.html

dijous, 13 d’octubre de 2016

PRESENTIMENT.

Érem amics. Prefereixo pensar que ell diria que molt amics. 
La seves qualitats principals, la generositat i l’apreciï a l 'amistat. 
Amb bigoti, cabell arrissat, estatura mitjana, apassionat al discutir, tossut, havia après la seva especialitat començant com a tècnic.
Molts records d'un període de la meva vida estan vinculats a persones estimades del seu entorn, sempre rodejat d'amics. 
No ho recordo amb precisió, però el seu ADN era d'haver estat escolta, versió catalana dels "boy scout", i des del punt de vista d'una escola mèdica, compacta, holística, molt centrada en la persona malalta.
Va estar intern amb mi durant un any, a l’hospital Vall d’Hebron, però no era estrictament deixeble perquè era d'una altre especialitat. 
Sent bondadós, també podia ser colèric.
Un dia em va trucar alarmat:
-"Hola, no t'ho he comentat mai, però jo estic predestinat a morir abans de complir quaranta. He fet una mica de sang a l'expectorar."-

Vaig fer una mica de broma:
-" XX quants en tens ara?"-
-"Trenta cinc."-
-"Doncs no t'has de preocupar."-
-"Va, Pep, no te me'n fotis."-
-"Fes-te una placa de tòrax i et veig en una hora."-

No recordo on el vaig veure. Vaig fer-li historia clínica, però no la vaig escriure. Deuria ser a casa seva.
Estava agitat. La seva mirada estava angoixada. No em va costar tranquil·litzar-lo. El seu pressentiment no tenia cap base. L`hi vaig dir:
-"Però deixa de fumar."-

Ja en aquell moment, era cap de servei de la seva especialitat d'un hospital de 2º nivell. El director del centre era un antic deixeble meu, bon amic, bon internista. Li direm CR.
Entre ells dos s'havien fet amics. Suficient com per que un d'ells era el padrí d'un fill de l'altre.
Però ja se sap, els directors, els gerents sempre estan obsessionats per la productivitat i la despesa. 
I aleshores, encara que això nomes ho sabia per tercers, van discutir-se i després barallar-se. Va prevaldre el principi de l'autoritat i CR va acomiadar a XX.
Per atzar, pocs dies després en un sopar solemne, ple d'autoritats sanitàries per un recanvi de conseller, en CR es va asseure al meu costat.
Hi vaig anar directe.
-"Hola, et veig bé. Es cert que has acomiadat a XX? No ho pots fer això."-
-"Ja esta fet. M'ha buscat molt les pessigolles."-
-"Però éreu amics, si us plau."-
-"No puc fer marxa enrere."-
-"Si vols faig de negociador."-
-"No, no, el que està fet, fet està ."-

XX es va prendre un canvi d'aires.
Enrolat a una ONG, se'n va anar a fer de metge de campanya a Sarajevo. Uns quatre mesos després va tornar. Volia explicar-me les seves vivències. 
Vindria a sopar a casa nostra. Feia poc temps que vivíem al Masnou. Potser va ser la primera persona que hi va sopar, menjador a mig moblar.
Estava excitat, indignat, trist, horroritzat. 
Sempre recordaré que em va explicar com es deixaven mines trampa amb forma de joguina, que amputaven les mans dels nens. 
-"I saps on es fabriquen? Son made in Spain."-

Va mencionar una coneguda fàbrica d'armes espanyola. Se'n va anar tard, abraçant-nos, tenia una abraçada forta, encara me'n recordo.

Uns dies després en CR va sofrir una mort sobtada, va caure desplomat sobre la catifa de la seva entrada de casa.
Al funeral va assistir-hi el amic- desamistat XX.
No tot acaba aquí, XX també va morir, als vuit dies, també de mort sobtada, una hemorràgia cerebral, mentre conversava amb en Josep Maria Ballarin, amic seu amb qui es refugiava de tant en tant.
Aviat havia de complir els quaranta.


Aquest cap de setmana, dinant, menjant arròs negre al Delta amb la Rosa i la Conxa, jo deia que tot ja està escrit, sóc determinista, és filosòfic, no religiós. Tot està escrit.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

PER FAVOR, CIANUR.

5 d'agost 2016. Ahir vaig rematar la re-lectura de "Som Mortals" d'Atul Gawande. Tinc a mitges “Semper Dolens” de Ramon Andrés, que no coneixia, extraordinàriament erudit, recomanable només per persones equilibrades ( és que jo ho sóc?)
No estic segur que siguin lectures per vacances. I a més, casualment, ahir, passades les 23 h, més descansat que en dia de feina, vaig llegir el darrer conte, "Sempre ho havíem dit" del darrer llibre d'Empar Moliner, èxit de vendes al dia de Sant Jordi.
"Som Mortals" hauria de ser una lectura complementària obligada pels professionals metges. No us dic més.

Fa poc, una consulta a la planta. A les clíniques que vaig no les solc fer jo, porten massa temps, que no tinc. 
No me'n podia escapar, no hi havia ningú més aquella tarda. Vaig pujar a la 4º planta. Ja havia vist la història clínica prèviament, 86 anys, segon ingrés hospitalari en poc temps, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, pròtesi de fèmur.
-"No, no és mogui. Com es troba?"-
-"Ja ho pot veure."-



La infermera li mira la saturació d'oxigen, 92% amb oxigen amb sonda nasal.
-"Té oxigen a casa?"-
-"No, no, m’han dit que encara no em fa falta."-
-"Surt de casa?"-
-"No, ja fa temps que no surto."-
-"Com ho porta això de caminar?"-
-"Per casa, puc"-, (va dir senyalant una crossa que tenia a prop).
-"Qui es cuida de vostè?"-
-"Una dona ve a casa cada dia."-
-"Té fills?"-
-"El meu marit i jo no en vam tenir."-
-"Llegeix?"-
-"Si, La Vanguardia."-
-"La pensió?"-
-"Baixa, no havia treballat, el meu marit era arquitecte."-
-"Té estalvis?"-
-"Se m'estan acabant."-
-"Podria vendre el pis?"-
-"No, que va, malgrat el meu marit havia participat en centenars de pisos, mai va comprar, era partidari de llogar."-
-"Escolti’m, vostè té que passar a la medicina pública. A vostè li convé estar adscrita a un CAP i que la visitin a casa seva."-
-"Ho pensaré."-

Va demanar si la infermera podia sortir de l’habitació. Ella va sortir discretament.
Aleshores, la pacient va adoptar un to solemne.
-"Escriuré una carta al govern, (no va dir quin, si el Govern o al “Gobierno de la Nación”), per a que en casos com jo, ens donin cianur. És una injustícia que no se'ns doni."-

No sabia que dir-li.
-"Ja veurà con tot s’arreglarà."-

Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar a veure la metge internista que feia la consulta. Era nova.
-"Hola, t'he vist la malalta del 409. Segón ingrés amb poc temps. 
Aquesta vegada se'n sortirà, però està sense companyia ni medis.
Passa-la si us plau a la pública, necessita assistència a domicili i una assistenta social."-
-"Ah, m'ha demanat cianur."-

La col·lega va emmudir.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

EL TEOREMA DE VILADÉS.

Manuel Viladés, escolapi, professor de matemàtiques, alt, fort, dissimulat per la sotana negra com el carbó. 
La sotana els homogeneïtzava, ...portaven pantalons o faldilles?, ...anaven sense mitjons?, (... Mao els va copiar?), ...duien corbata?
Va tornar a l'escola d'Igualada on havia nascut quan ja era gran. 
Jo deuria fer 2on de batxillerat, un "crio".
Imposava, les celles gruixudes, els pels llargs que li sobresortien de les mànigues de la sotana, l’absència de somriure. 
Segons com podia recordar Nosferatu.
Nosaltres vam ser els primers alumnes del seu darrer període. 
Era quasi cec, una miopia extrema, problemes de retina afegits, ja no duia ulleres, si havia de llegir ho feia amb una lupa.
El meu pare l'havia conegut de jove, eren amics, un avantatge.
Explicava matemàtiques diferent, més avançades.
Es va tenir que crear una segona figura de “profe” de matemàtiques, més a l’abast, de reforç.  
Se n’expilaven moltes llegendes urbanes, com que havia sigut jove díscol, es deia que de petit caminava perillosament per damunt de la barana del pont de Montbui, sobre l'Anoia o que havia tingut un desengany amorós que l’havia portat al seminari. 
De més a prop era un tros de pà. 
Els diumenges sovint venia a dinar a casa i la meva mare coneixia les seves debilitats, canelons, oca rostida, perdiu a la vinagreta, paella, pastissos de Can Fidel Serra, cafè fort.
Però a classe, era colèric, amb els seus forts crits feia tremolar la paret, i el rector, una mica afeminat, crec que li tenia terror.
Ens tenia prohibit fer operacions amb números, tot algebraic.
L’anècdota més espectacular que recordo es la següent. 
S'havia incorporat a mitat de curs un alumne nou. Deuria ser a 5er curs de batxillerat. En un moment donat va escriure a la pissarra 3.14 en comptes de número Pi. 



El que va venir després, una tempesta.Va ordenar que li portessin moltes capses de guixos, d'aquell blancs, llargs, prims pels dos extrems. 
Abans he dit que era alt. Efectivament va començar a escriure des del vèrtex superior: 3.1415926535 8979323846 2643383279, ....fins el vèrtex inferior. Anava trencant guixos, com si fos un bateria de jazz en èxtasi, i obrint noves capses...quants decimals va escriure? Al menys 500 o potser més. (Per computadora, aleshores se n’havien determinat uns 3.500, ara més de dos bilions). 
Aleshores, rondinant, fatigat, va dir:
-" Si voleu escriure números, escriviu al menys aquests."-

A continuació se'n va anar aïrat, relliscant amb la pols dels guixos, cop de porta que va fer tremolar l'aula.
Jo el vaig conèixer bé, els dissabtes, voluntàriament, a mi i al meu germà, ens donava classes, bondadós, didàctic, ensenyant-nos a pensar.
Nosaltres deuríem ser quasi la darrera promoció, quasi cec del tot encara llegia revistes russes de matemàtiques,  qui sap com li arribaven, amb la lupa a un centímetre.
Entre les llegendes urbanes es deia que al 1923 quant Einstein va fer una estada a Barcelona, ambdós s'havien conegut. 
No és una llegenda que havia estat un estudiós de Hegel, i que al 36, en ple bombardeig a Barcelona, brandant uns papers a la mà i cridant a un deixeble seu: 
-" Ja ho tinc, ja ho tinc, un nou teorema, el Teorema de Viladés."- 

Tot i així, als meus pacients, sempre els hi dic: 
-"No, no, jo no soc de ciències, soc de lletres, es a dir, d'humanitats."-