dimecres, 30 de novembre de 2016

CHELSEA HOTEL.

No ha sigut Bob Dylan el primer cantautor premiat pel seu valor literari. Primer fou el recent traspassat Leonard Cohen premiat amb el Premi Astúries de les Lletres l'any 2011.
Els dos m'agraden com poetes, dels dos en tinc sengles llibres de poemes en versió bilingüe angles/castellà de la primera meitat de la dècada dels setanta.
Leonard Cohen és un dels ídols de la meva generació i em sedueix la seva veu, greu, quasi recitativa, de les seves cançons. Ha rebut el sobrenom de "depressiu no químic" però no ho és per a mi, és quasi sedant.
No ho he llegit enlloc, ni sóc foniatra, ni tampoc expert en cançó. És conegut el poder eròtic que han fomentat i aprofitat les companyies Tabaqueres de les actrius i actors de cinema fumant, com Lauren Bacall o bé Humpfrey.
Però en canvi no se n'ha parlat del poder eròtic, associat segurament a masculinitat, de les veus masculines dels cantants amb veu ronca, de tonalitat greu, en molts casos resultat de les cigarretes. Els papers ocults de les tabaqueres en son conscients?
Segurament.
Altres cantants notables, Tom Waits, Johnny Cash o bé Sabina en serien exemple. Han sigut propagandistes, gratis, innocents de les tabaqueres. Probablement.
Leonard Cohen ha viscut 82 anys fèrtils, i han corregut per la xarxa les humils paraules rebent el Premi Principe de Astúrias 2011, al·ludint d'altra banda al tema colpidor del suïcidi 

Leonard Cohen - Discurs pel premi Príncipe de Asturias 


Hem sabut sobre un període d’aproximació budista i també d’una instantània sionista, amb la guitarra al costat d'Ariel Sharon a la guerra del Yon Kippur.
Ronc, pel tabac potser, el seguiré escoltant, com un dels meus preferits.
Evitaré la cançó Chelsea Hotel, referit a Janis Joplin, una dels principals que formen el tràgic grup de "viure ràpid, morir jove, tenir un cadàver bell”. Es mereixia uns versos millors.

dilluns, 28 de novembre de 2016

MIAU.

Hi ha misèria?
No em refereixo a la maldat de les persones que fa que els hi diguem miserables. Aquesta existeix.
Tampoc em refereixo a la misèria dels països sobretot africans i asiàtics, que també definitivament existeix, i especialment  ara que les guerres enlloc de finalitzar sembla que s'enardeixen. 
Fins i tot a països com a Índia, on sembla que l'avenç tecnològic es exponencial, una amiga meva que em vaig trobar fa poc que havia visitat recentment  la Fundació Vicens Ferrer, de la que va parlar molt elogiosament, em deia, no Josep, no et facis il·lusions, la riquesa no es mai per a la casta dels "Intocables".
Em refereixo a la misèria econòmica dels nostres conciutadans. Existeix?
Les noticies cada vegada de forma mes alarmant ens parlen d'increments de l’índex de pobresa, i la Fundació Arrels acaba de comptabilitzar 1.500 persones "sense sostre" a Catalunya. Picketty i altres economistes estan recuperant un llenguatge que recorda Marx.
El meu pare m'explicà una vegada, que de tant en tant anava a visitar una velleta malalta, que vivia sola i que s’aixecava escassament del llit, confinada per la malaltia.
Vivia a unes golfes on hi havien rates i  que a vegades s'enfilaven al peus del seu llit. L'enginy d'aquella dona i l'instint li havia desenvolupat l'habilitat d'imitar a la perfecció el miolar dels gats. 
-"Miau, miau, miau..."-

Ens ha de semblar increïble aquesta historia dels anys cinquanta?
Doncs sí, però el meu pare n’havia estat testimoni.
No ens hauria de semblar més increïble l’incendi i mort, a Reus, d'una anciana de 81 anys fa menys de dues setmanes per misèria energètica?





dimarts, 22 de novembre de 2016

EL RELLOTGE.

Uns 10 anys abans del desenllaç, una telefonada:
-"el Sr. N pregunta per vostè."-

 M'hi poso. 
-"Hola, soy el Sr.N, me gustaría que me visitara. Mi despacho y mi domicilio están cerca de donde vd. visita. "-

Vaig tenir una breu premonició, el seu cognom m’havia evocat la mort. 
No tenia per que ser així.
Era el meu primer període de privada, a la Clínica Tres Torres. 
El vaig veure aquella mateixa tarda, estic parlant de començaments del 80. Havia fet una hemoptisi, sang amb tos.
La Radiografia era normal. Es va practicar broncofibroscopia. Fou normal. Diversos controls posteriors als 2 ò 3 anys varen ser normals.
Ara ja havien passat més de deu anys.
-"El Sr N diu si es pot posar al telèfon."-

 El presagi fou fins i tot més intens.
-"Hola, cuanto tiempo."-
-"Si, estoy grave, tengo un cáncer de pulmón con metástasis y me han deshauciado."-
-"En que puedo ayudarle?"-
-"Le agradeceré que me venga a ver. Le recordaré mi dirección."-

Era notari. Pis de més de 300 m2 de la part alta.
Amb batin elegant, alt, color trencat, potser una mica més prim de com el recordava. No li deurien faltar massa pels setanta. El diagnòstic li havien fet a un hospital públic.
-"Me han ofrecido entrar en un ensayo clínico, con pocas probabilidades. No tengo las mutaciones que me alargarían. He rehusado."-

Vaig repetir la frase del mati.
-"Y en que puedo ayudarle?"-
-"Durante el tiempo que no nos hemos visto mi esposa falleció. Mis tres hijos me quieren y son solventes. Simplemente no quiero sufrir. "-
-"Bueno, ahora usted ya sabe que..."-
-"Si. Pero le pediría que de vez en cuando me visitara. Podemos conversar."-

No era fàcil tenir conversa, era bona persona, pero políticament era de dretes, sabia més de lleis que d'altres matèries. Encara enyorava la dona.
Era creient i sovint repetia:
-"No me importa morir, tengo la conciencia tranquila."-

Un dia, la seva filla em va telefonar:
-"Mi padre quiere verle."-
-"Ok, paso esta tarde. "-

Em va rebre dret, recolzat  a la lleixa d'una llar de foc que centrava l'ample sala. 
Sempre tenia un tò solemne. No estava especialment malament.
-"Le he llamado porque no quisiera morirme sin dejarle en testamento uno de los objetos que mas aprecio."-
-"Por favor, no me debe nada."-
-"Tenga, mi reloj, yo aún lo llevo."-

Era un rellotge antic, de cadena, dels que es penjaven a la butxaca de l'armilla, de plata, d'un valor artístic que jo no sabia apreciar prou.
-"Ah, me quiero despedir de Ud."-
-"Pero..."-
-"Usted me ha hecho compañía estas últimas semanas."-
-"Pero..."-
-"Este reloj hará que se acuerde de mi."-

A l'endema, a les 12 del migdia, em va telefonar la filla.
-"Esta noche mi padre ha muerto."-
-"Oh, cuanto lo siento. Transmita mi pésame a sus hermanos."-
-"Asi lo haré."-

Guardo el rellotge, a un calaix de la calaixera de la meva habitació. Esta parat. Ningú li dona corda....

divendres, 18 de novembre de 2016

M’HO HAVIES D’HAVER DIT.

Estàvem de guàrdia. Encara me'n recordo. Segurament s’havia  canviat el dia, jo era de la guàrdia dels divendres i crec que ella era dels dimarts, de l’Hospital Vall d’Hebron. 
Deuria ser a començaments del seu 2º any de resident de pneumologia.
Fort accent català occidental, de les terres de l'Ebre. 
-"Josep, em vols mirar aquests anàlisis?"-

I una mica tremolosa em va passar unes dues o tres pagines d’analítiques.
-"Són meus."-
-"Val, a veure."-

Impossible no arrugar el front. 14.5 mg de calci.
-"Per que t'has fet aquesta analítica C.?"-
-"Estava cansada."-

Fins aquell moment la coneixia poc. El primer any deuria haver rotat per altres serveis. Era tímida i insegura, aparentment, ja que després vaig adonar-me que era molt forta. 
-"Hauràs de demanar consulta a un especialista i repetir-te els anàlisis."-

La va portar una amiga meva, endocrinòloga, bona i empàtica, molt seriosa i rigorosa. Aleshores no hi havien TACs ,però segurament per gammagrafia es va confirmar un tumor, d'una de les quatre paratiroides
Es va operar. Localment no hi havia invasió. No hi havien ganglis sospitosos. Post-operatori correcte i la millor noticia era que el calci era normal.
L'informe anatomopatològic era ambigu, i no podia descartar malignitat però sense confirmar-ho. 
Donat que la malalta no era responsabilitat directa meva, vaig confondre els desitjos amb la realitat, i vaig considerar que estava curada. Crec que la seva metge em va comentar la forma com li donarien la informació.
Si s’hagués considerat maligne crec que no se li hauria  pogut oferir cap tractament efectiu. Malgrat que era un tumor molt infreqüent, no es va fe consulta a cap centre anatomopatològic amb més experiència.
La C.Ll. era alegre, amistosa, tenia una amiga intima amb qui compartien moltes activitats i un "novio" amb qui no vivia, relativament jove, amb diàlisi, de qui parcialment vetllava. 
Crec que no estava enamorada de ningú. Molt lliure, penso que no li agradaven els vincles massa compromesos.
Deurien passar dos anys. Continuava la residencia amb normalitat. Havia anat al cinema amb ella, la seva amiga, la darrera vegada al Publi, 
"Las amargas lagrimas de Petra Von Kant", de Fassbinder, i ens fèiem confidències. 
Bona “copain”. Vivia molt independent a un dúplex petit però molt ben situat. A l'estiu de 3º a 4º any de residencia, va anar a Estats Units de viatge amb la seva amiga i l'amic de l'amiga. Tots eren metges. 
Al Sud, probablement New Orleans entre d'altres. Va començar a troba-se malament, i a la ciutat de Missouri es va confirmar una recaiguda. Els patòlegs tenien raó. Era maligne.
Suposo que la meva amiga endocrinòloga s'ho deuria passar malament al tenir que aixecar les cartes tapades.
Poc temps després, va entrar al meu despatx, amb cara severa:
-"Josep, perquè no m'ho havies dit?"-
-"Pensava, desitjava que fos benigne."-
-"Però això no és suficient excusa."-
-"Jo no era el teu metge."-
-"D'acord, però només et faré una pregunta."-
-"Si..."-
-"Tu, tu, haguessis preferit que t'ho diguessin?"-
-"Si, crec que si."-
-"Doncs com et vas atrevir a pensar que jo soc diferent a tu?"-


Silenci. No tenia resposta. 
Se'n deuria anar del despatx alleugerada d'haver vomitat la ràbia de la malaltia i la traïció dels seus amics. Una altra vegada Ivan Ilitx.
Adéu, mitja abraçada.
Tothom li va fer costat. Els dos o tres mesos es va anar complicant, i va morir a Intensius.
La cerimònia del funeral es va celebrar a la capella de l'Hospital. Recordo, especialment, el seu pare, menut, calb, desconcertat per la pèrdua prematura. 
No és veritat que els homes no ploren.

dilluns, 14 de novembre de 2016

CALÓ.

Era ja gran, envellit, potser 70, venia amb dona i fills, ètnia gitana, catalans, de fora de Barcelona. 
Encara que al llarg de la meva carrera n'he vist molts de pacients gitanos i amb diverses circumstàncies, aquest ha sigut dels més interessants.
Era una jerarquia del grup, no sé més, bona persona, com tots ells, una mica desconfiats de la medicina convencional.
Em va costar convèncer-los, a ell i sobretot a la seva família, de programar-li un TAC, en dejú, dos o tres dies després a primera hora de la tarda. Clínica Teknon.
Quan vaig arribar aquella tarda, camí del Tac, ja vaig observar que tots els espais estaven discretament ocupats, no correlativament, per membres del grup, principalment dones, fent mitja, algunes amb criatures al braç. 
Era obvi que el pacient era important. 
A mida que m'acostava n'hi havien cada vegada més d'homes llegint o parlant. Quant vaig arribar al centre del TAC, em vaig trobar amb una situació difícil entre familiars, tècnics i metges, discutint pacifica però tossudament. Volien tenir uns representants dintre de la sala. 
Això es anòmal, pel risc d’irradiació, i normes internes.
- "Hola,- vaig dir a l’arribar -, me parece que tenéis un problema". dirigint-me al cap de servei, Dr. C, aparentment menys acostumat.

-"Si, dicen que si no están dentro de la sala del TAC, no se le hace."-
-"Bueno, y qué. Son especiales, sus reglas son diferentes a las nuestras."-
-"¿Pues que sugieres?"-
-"Puente de plata."-
-"Pues te cuidas tú."-

Em vaig dirigir al pacient que estava en una cadira de rodes, com un ocellet.
-"Hola, que tal, ¿dispuesto...?"-
-"Bueno, es que no dejan que me acompañen."-
-"Todos no pueden acompañarte, ya sabes, los rayos. Aqui tienes a más de una hija preñada."-
-"No, entrarían solamente dos varones."-
-"Bueno, creo que podrá ser."-
-"Dr C. Quieren entrar un par, yo les dejaría."-
-"Bueno, que entren. Pero nosotros dos también."-
-¿Cómo...?"-
-"Nos ponemos tu y yo, protegidos por el biombo."-

Hi havia una àrea protegida de la radiació, amb la part superior, però transparent.
Va entrar la comitiva i nosaltres. Nosaltres ens vam col·locar darrera del biombo.
Per part d'ells, un guardaespatlles, un armari de 1.90 d'alt i d' ample. L'altre, petitó, un nyicris.
El meu col·lega va començar a dir improperis. 
-"Cállate, C. !,... no te has dado cuenta que el armario  da las hostias y el pequeñín es el que lee los labios."-

Acollonit.
-"¿Tú crees?"-
-"Seguro."-

Malauradament, com ja sospitava, tenia un tumor al pulmó amb líquid a la pleura. Poc a fer en aquest context.
Vaig sortir. Els vaig donar noticies breus i el vaig dir:
-"Vayan viniendo a la consulta 26. Sobretodo, no le digan nada al paciente."-
Normalment amb els pacients d’aquesta ètnia em sento còmode. 
La majoria d’ells parlen català. 
Alguna pacient m'ha arribat a fer proselitisme evangelista. 
Tenen una gran fe. Mantenen el dol de forma severa i la mort és un esdeveniment encara més terrible que per a nosaltres.
Alguna vegada a can Ruti m'han nomenat mediador, em coneixen i s'ho diuen entre ells.
Encara me’n recordo, un dia des del finestral del meu despatx de Can Ruti, la comitiva amb el taüt en braços, baixant per la carretera, el taüt de Camarón de la Isla, impactant.
Tinc un amic col·lega pneumòleg, gitano i poeta, que va està a la vetlla i em va dir: 
-"Hemos estado velando toda la noche, nos turnábamos recitando poesía."-

dijous, 10 de novembre de 2016

BUÑUEL.

No sé exactament perquè el meu fill no ha volgut mai veure una pel·lícula de Buñuel. Potser per considerar-ho elitista?
Molts records estan, per una cosa o altre, relacionats amb Buñuel.
La prohibició de la Projecció de Viridiana, a la Facultat d’Econòmiques, que va originar un tall del tràfic pels estudiants, d'ample a ample de la Diagonal. Un cotxe intencionadament va atropellar a un company meu, que fa poc he tornat a veure després de cinquanta anys. Absurda la prohibició.
O bé les frases inicials de la seva biografia, “Mi Último Suspiro” un any abans de morir, o bé el començament de "Le chien Andalou", o bé “Abismos de Pasión" una adaptació increïble de “Cumbres Borrascosas” amb actors mexicans.
Té descripcions de l'aracnofobia que també ell patia,  en imatges magnífiques, o bé de paranoia, perfectes, com “Ensayo de un Crimen” ( la vida de Archibaldo de la Cruz). És un personatge que tota la vida, ja des de petit, coincideix amb morts accidentals de les que se sent culpable, en part perquè les havia desitjat.
Vaig fer el Pre-universitari als Escolapis de Sarrià, professorat seglar boníssim, gratuïtament a canvi de feines administratives. Li feia de "secretari" al rector, per les tardes. Engolat, bon “vivant”, hetero i mandrós.
Poca feina em donava, cosa que em permetia estudiar. Amb mi era benèvol, però la seva benevolència era despòtica a la vegada. Puc certificar de la seva honestedat en temes econòmics. 
Una vegada, fent de correu o missatger, vaig dur al superior d'un altre comunitat, un sobre ple de bitllets de mil, com a cessió de diverses misses sufragades que la comunitat no donava abast a cobrir. 
Aquell estiu acabat el Preu, ja a Igualada, ple agost, em diuen:
-"Sabeu....?  Ha mort “fulano” de tal. "- 
El meu "amo" durant uns mesos, el Rector!.
-"Com ha sigut?"-
-"Nedant, a Sitges."-


Aleshores era rar que un sacerdot es banyés en una platja pública.
Vaig sentir, tinc que confessar-ho, una mena de sentiment de culpabilitat.
Haig de jurar que mai he desitjat la mort de ningú, ja no és una qüestió ètica, també es professional.

Filmoteca, carrer Mercaders, assidu a les tardes, Buñuel m’ho va recordar-ho uns anys després.

dijous, 3 de novembre de 2016

ALIEN.

Despatx 26 de la Clínica Teknon. Dijous mati. 
Un pacient rus. No el tipus de malalt rus, que totes les clíniques privades busquen.
Mecànic, ve acompanyat de la filla, ambdós es fan entendre prou bé, i el gendre, per si de cas fallés la comunicació i la comprensió.
Uns 55 anys, prim, no molt alt, cara de malalt, mans d’obrer manual, treballa al Baix Llobregat, sens dubte espantat.
Fa un any el van operar d'un hipernefroma, un tumor renal. Fa poc li han dit que se li ha estes al pulmó. El porta un oncòleg, ve per una segona opinió. Porta un TAC de pulmó de fa un mes. 
Porta un mocador a la ma.
-“Esta mañana he escupido eso”.-
-“A ver?”-

Desplega el mocador i ensenya el contingut. 
Sembla un tros de carn, tot ell sòlid, dur, consistent, en forma de cuc allargat, 20 per 5mm, afilat per les dues puntes. Vaig sospitar el què era. 
-"Si està d'acord repetirem el TAC."-
-"Si, si, d’acord."-,  els tres.

Al cap d'uns 45 minuts estem comparant el TAC actual amb el previ. Un nòdul d'uns 15 mm. havia passat a uns 40 mm.  amb la particularitat de que estava penetrant com les arrels d'una figuera, a l’interior dels  bronquis, fins arribar al bronqui principal esquerre.
No hi havia dubte. El fragment que portava era un tros de tumor, un Alien. 
Poques vegades els tumors son tan ràpidament invasius. Poc hi podia fer. 
Em vaig assegurar que aquell mateix dia l'atendrien a l'hospital públic que disposaven del millor assaig clínic de tractament oncològic pel seu cas.
-“Lleveles este trocito que ha expulsado, lo van a analitzar”.-
-“Doctor, dígame la verdad, ¿me estoy muriendo?”-
-“Usted ya sabe que tuvo un tumor de riñón, que ahora se ha extendido al pulmón. Esto siempre es grave. Su tumor ha crecido muy rápido, però a veces son los más sensibles al tratamiento."-

Em vaig acomiadar, repetint les instruccions per a que anessin al centre mes adequat. El pacient encara estava mes pàl·lid. Diria que tot ell estava tremolant. La filla i el gendre dissimulaven les emocions. 
Jo també i em sentia inútil.

Davant de casa dels meus avis, a un petit hort, al marge, havia crescut una figuera amb les arrels que amenaçaven. La meva avia, analfabeta, la va assecar amb 20 quilos de sal.
Quant, tindrem sal d'aquesta, pels tumors, pels Aliens?