M’HO HAVIES D’HAVER DIT.

Estàvem de guàrdia. Encara me'n recordo. Segurament s’havia  canviat el dia, jo era de la guàrdia dels divendres i crec que ella era dels dimarts, de l’Hospital Vall d’Hebron. 
Deuria ser a començaments del seu 2º any de resident de pneumologia.
Fort accent català occidental, de les terres de l'Ebre. 
-"Josep, em vols mirar aquests anàlisis?"-

I una mica tremolosa em va passar unes dues o tres pagines d’analítiques.
-"Són meus."-
-"Val, a veure."-

Impossible no arrugar el front. 14.5 mg de calci.
-"Per que t'has fet aquesta analítica C.?"-
-"Estava cansada."-

Fins aquell moment la coneixia poc. El primer any deuria haver rotat per altres serveis. Era tímida i insegura, aparentment, ja que després vaig adonar-me que era molt forta. 
-"Hauràs de demanar consulta a un especialista i repetir-te els anàlisis."-

La va portar una amiga meva, endocrinòloga, bona i empàtica, molt seriosa i rigorosa. Aleshores no hi havien TACs ,però segurament per gammagrafia es va confirmar un tumor, d'una de les quatre paratiroides
Es va operar. Localment no hi havia invasió. No hi havien ganglis sospitosos. Post-operatori correcte i la millor noticia era que el calci era normal.
L'informe anatomopatològic era ambigu, i no podia descartar malignitat però sense confirmar-ho. 
Donat que la malalta no era responsabilitat directa meva, vaig confondre els desitjos amb la realitat, i vaig considerar que estava curada. Crec que la seva metge em va comentar la forma com li donarien la informació.
Si s’hagués considerat maligne crec que no se li hauria  pogut oferir cap tractament efectiu. Malgrat que era un tumor molt infreqüent, no es va fe consulta a cap centre anatomopatològic amb més experiència.
La C.Ll. era alegre, amistosa, tenia una amiga intima amb qui compartien moltes activitats i un "novio" amb qui no vivia, relativament jove, amb diàlisi, de qui parcialment vetllava. 
Crec que no estava enamorada de ningú. Molt lliure, penso que no li agradaven els vincles massa compromesos.
Deurien passar dos anys. Continuava la residencia amb normalitat. Havia anat al cinema amb ella, la seva amiga, la darrera vegada al Publi, 
"Las amargas lagrimas de Petra Von Kant", de Fassbinder, i ens fèiem confidències. 
Bona “copain”. Vivia molt independent a un dúplex petit però molt ben situat. A l'estiu de 3º a 4º any de residencia, va anar a Estats Units de viatge amb la seva amiga i l'amic de l'amiga. Tots eren metges. 
Al Sud, probablement New Orleans entre d'altres. Va començar a troba-se malament, i a la ciutat de Missouri es va confirmar una recaiguda. Els patòlegs tenien raó. Era maligne.
Suposo que la meva amiga endocrinòloga s'ho deuria passar malament al tenir que aixecar les cartes tapades.
Poc temps després, va entrar al meu despatx, amb cara severa:
-"Josep, perquè no m'ho havies dit?"-
-"Pensava, desitjava que fos benigne."-
-"Però això no és suficient excusa."-
-"Jo no era el teu metge."-
-"D'acord, però només et faré una pregunta."-
-"Si..."-
-"Tu, tu, haguessis preferit que t'ho diguessin?"-
-"Si, crec que si."-
-"Doncs com et vas atrevir a pensar que jo soc diferent a tu?"-

Silenci. No tenia resposta. 
Se'n deuria anar del despatx alleugerada d'haver vomitat la ràbia de la malaltia i la traïció dels seus amics. Una altra vegada Ivan Ilitx.
Adéu, mitja abraçada.
Tothom li va fer costat. Els dos o tres mesos es va anar complicant, i va morir a Intensius.
La cerimònia del funeral es va celebrar a la capella de l'Hospital. Recordo, especialment, el seu pare, menut, calb, desconcertat per la pèrdua prematura. 
No és veritat que els homes no ploren.