divendres, 30 de desembre de 2016

2017: EL GOT D'AIGUA.

Quant estudio, estudio assegut, còmode, en una butaca de cuiro, d’orelles, relativament nova, però que ja comença a estar desgastada,  i amb un McBook portàtil a la falda. Ho faig a repenjat sense incorporar-me (el meu pare estudiava estirat al llit, semi incorporat). Gens romans?
Estudio el màxim número de diumenges, dissabte i fins i tot tardes de divendres.
No és un sacrifici, és quasi un vici. Davant meu, una mica més amunt de l'horitzontal de la meva mirada, tinc un quadre, del malaguanyat Josep Berruezo, titulat "El got d'aigua".

És un dibuix dels voltants del 1990, del moviment Hiperrealisme Màgic, amb una tintada groga, suposo d’aquarel·la homogènia que li dona un certa atmosfera de "dia després”. Hom diria que la casa està abandonada, només un moble, les parets escloscades i la taula crec que d'estil eclèctic, que podria ser dels cinquanta.
El got a mig omplir amb aigua i una misteriosa capsa al costat, potser conté les cartes d'una antiga estimada?
El mosaic en damer blanc i negre, hidràulic, i al fons un gran mirall.
Un amic meu un dia crec que em va donar la pista, el reflexa no segueix les regles de l’òptica. L'ull que el pintava podia travessar les parets?
El detall "màgic del pintor era aquest?
La situació, potser per la biografia del pintor, l’Empordà, però també podria ser una torre del Maresme, a Teià, i el vas és mig ple?
Podria dir que si.

Aquesta introducció és deguda a que aquests dies de final d’any és quan se solen fer balanços del 2016 i prediccions del 2017.
No sóc mil·lenarista, però damunt de la tauleta al costat de la butaca hi tinc el darrer llibre del gran Chomsky “Quien Domina El Mundo?”, i només començar les primeres pàgines, diu que hem d'avençar el rellotge atòmic!!.
Però també tinc el llibre “l'Homo Deus” d'un altre Noah, Harari, amb un capítol tan optimista que diu, que els humans en el futur, superaran la majoria de malalties, i s’allargarà tant l'esperança de vida que tindran temor de creuar el carrer per por de ser atropellats, i morir de mort accidental.
Un amic m'ha enviat un fragment d'una sèrie de ficció on un “dron” només en segons transporta a on faci falta un desfibril·lador, i et dicten a distància les instruccions pel seu us, una idea ja exposada en un llibre magnífic de Bertalan Mesko fa uns pocs anys "The Guide To The Future Of Medicine".

A un laboratori Nord-americà, de les cèl·lules de la pell de ratolins ja se'n han "creat" òvuls fertilitzables, també anticipat per "Jugar A Ser Dios" del nostre Salvador Macip. I no parlem de nanotecnologia, busqueu Calico, empresa de recerca científica de Google.
Una terrible notícia, des del meu punt de vista, ha sortit recentment a la premsa.
Us sona Martin Schreli?
Al febrer del 2015 va fundar el Laboratori "Turing Pharmaceuticals" i va comprar a Impax Laboratories, els drets sobre un fàrmac, Daraprim, (Pirimetamina de nom químic), fora de patent. Aquest fàrmac l’havia descobert Gertrude Belle i Elion el 1952, i li va fer guanyar el premi Nobel de Medicina el 1988, conjuntament amb altres descobriments posteriors.
Martin Schreli va incrementar en un sol dia el preu de Daraprim de 3,40 $ la unitat  a 750 $, o sigui va multiplicar per 56 el seu preu.
El fàrmac és relativament minoritari aparentment, però a la realitat no és així, ja que entre altres indicacions, és un  fàrmac de segona línia de prevenció/tractament d’una de les complicacions més freqüents del SIDA, i també és un fàrmac de segona línia del tractament de la Malària.
Això no afecta a Europa, a on un altre companya comercialitza aquest fàrmac al preu antic. I ni per descomptat a la Índia, que son grans fabricants de genèrics.
Martin Schreli ja havia “experimentat“ menys escandalosament aquesta aventura, a la companyia Retrophin, amb el Thiola , tractament d’una malaltia minoritària.
Malgrat les queixes a les xarxes socials, les protestes d’associacions com "Infectious Diseaases Society Of America" o la de “HIV Medicine/Association" entre d'altres, i haver-se guanyat el títol de " l'home més odiat dels Estats Units", La seva resposta ha sigut “clarificadora”: 
-"És legal, És el capitalisme."-

No us estranyareu si us dic que és un “fan” de Donald Trump, i que cínicament feu una donació de 1.500 $ a Bernie Sanders, qui la va rebutjar!

No vull estendrem més en el personatge, a Google i a les hemeroteques https://en.wikipedia.org/wiki/Martin_Shkreli podeu trobar moltes més dades sobre les aventures especuladores d’aquest jove, 33 anys, farmacèutic, fill de pares albanesos emigrants extremadament pobres.
Però la millor resposta li han etzibat 11 estudiants adolescents a classe de pràctiques de química, que van sintetitzar la mateixa molècula amb un pressupost ridícul.
Aquestes noticies d’especuladors de la salut, albirant el futur, em deixen el got quasi buit.
No, el meu pessimisme no arriba a tant.

Estic ja cansat, me'n vaig a dormir, demà serà 31 de 2016.
Ja he saludat aquest mati al l'home dels nassos.
Pujo a l’habitació, m’aturo a mirar una pintura, és d'un pintor que vaig descobrir fa uns anys, per atzar a una fira d’artistes a la Boqueria, pels voltants de Nadal.

Després ha exposat, també casualment a la mateixa galeria on vaig comprar el Berruezo, és diu David Salvadò i sé que viu i pinta a un poble del Maresme.
El quadre és més petit, pintat a l'oli, uns 30 x 20cm, penjat molt a prop del capçal del meu llit. En aquesta pintura i ha una taula amb dos gots, del tot buits, amb una ampolla d'aigua, en aquest cas no hi ha dubte.

Vol dir alguna cosa?

divendres, 23 de desembre de 2016

MONTSERRAT (conte de Nadal).

Última hora del migdia. Un traumatòleg amic meu em demana si puc veure un pacient al que se li ha detectat una possible paràlisi del diafragma esquerre.
74 anys, una mica desendreçat, jubilat, havia sigut directiu d'una empresa, barba de tres o quatre dies. No sembla que es cuidi massa.
Fumador fins ara. Vaig de pressa a fer la història clínica, és ja molt tard. Havia tingut un càncer de bufeta urinària, aparentment curat, fa 8 anys. 
Polimedicat: hipotensors, hipoglicèmics orals, antidepressius, ansiolítics.
No sap si és roncador, dorm sol, viu sol. Tos, expectoració, ofec que darrerament ha augmentat.
SaO2 de 94%, justeta. Efectivament, dorm millor del costat esquerre.
El faig asseure a la llitera, no acostumo a explorar exhaustivament els malats. Amb camisa i samarreta apujades, intento confirmar si té paràlisi diafragmàtica. És una maniobra que faig bé, però tot i així m’és impossible confirmar-ho, massa teixit adipós i a més a més, no coordina la respiració amb facilitat.
S'arregla i s'asseu altra vegada davant meu. 
-"Viu sol? "-
-"Si, fa poc la meva dona se n'ha anat de casa."-
-"Puc preguntar-li per que?"-
-"Si, diu que soc un lladre, que li robo."-
-"I és veritat?"-
-"No, clar que no."-

Va començar a plorar. No unes llàgrimes, plor, plor. No semblava tenir pudor per fer-ho, ho necessitava, necessitava deslliurar els esfínters de l’emoció.
Va començar a explicar: 
-"Fa molts anys, el meu fill adolescent es va tancar en ell mateix,-(el seu fill ara deu tenir uns 45 anys) -, s’enclaustrava a l’habitació, faltava a l'escola, no tenia amics. Amb recança anava a la visita d'un psiquiatra famós i amic, però es comunicava poc i no volia cap tractament. El psiquiatra estava desesperat per a ell i per a mi."-

Continuava plorant mentre revivia temps tan antics i difícils.
-"Un dia, que el meu fill no hi era vaig entrar a l’habitació. Vaig remenar-li tots el papers, tenia dietaris, llibretes amb anotacions. Al final, amagat, en el fons, d'un calaix, un sobre amb una carta. Era una carta d'acomiadament d'aquest món i de nosaltres.Vaig embogir. Vaig copiar el text i me'n vaig anar a casa del psiquiatra."-

-"Porta el teu fill ara mateix a la consulta."-
-"No vindrà. Quina excusa li podem donar?"-
-"Doncs jo ara mateix us vinc a veure amb qualsevol excusa."-

-"La visita a casa nostra no va servir, no el va treure del mutisme.
Jo desesperat, me'n vaig anar a Montserrat. Vaig demanar ajuda.
Un monjo, ja gran, va estar consolant-me i preguntant-me coses  del meu fill."-

-"Tranquil·litzis, vindré a Barcelona a veure'ls."-

Haig de dir que portava mitja hora explicant entre plors la història i haig de confessar que a més de la meva compassió, havia sabut crear un clímax d'intriga. Tindria happy end.?
El pacient va continuar: 
-"Interiorment vaig fer una promesa. Si el meu fill sortia del pou, la resta de la meva vida la dedicaria a la Verge de Montserrat. El monjo va venir varies setmanes a casa i el meu fill va començar a sortir de la seva closca. Va tornar a anar a l'escola i estava més comunicatiu. Vaig veure l'arc de Sant Marti. I sap el què ara és el meu fill?"-

I aquí va esclatar a plors.
-"Disculpi, no tinc dret a fer-li perdre el temps així."-
-"No, no. El proper dia m'ho acaba d'explicar."-

Ja ràpidament i amb l'ajuda de la Montse, (sic) li vàrem demanar un TAC i unes proves funcionals respiratòries.
-"Torni d’aquí una setmana."-
-"Gracies per tot."-

-"Montse, avui no dino."-
-"No dinem. Vaig al gimnàs directe."-
-"A mi m’haurà vingut bé dejunar."-

A la setmana no va tornar. 
A la següent  va venir a les 12h.
Es va asseure en el racó de la consulta, d'esquena. Vaig estar content de veure'l.
-"Si, el TAC confirma la paràlisis diafragmàtica, però hi ha bones noticies, no tens res dolent."-

Vaig ampliar amb preguntes relacionades que no detallo.
Segurament als 30 anys ja deuria tenir la paràlisi diafragmàtica.

-"Però... m'ha d'acabar d'explicar l'historia del seu fill."-
-"Ah, actualment és una persona molt reconeguda en el seu àmbit acadèmic, (no seria adequat dir res més). S’ha casat i té un fill."-
-"I el misteri dels diners robats?"-
-"Cada any he fet diferents aportacions al Monestir, econòmiques i d'altres. Ara soc pensionista i algunes empreses les he tingut que anar tancant. Vaig treure uns diners de la llibreta. Però... la meva dona, mai m'ha entès i no va entendre el perill del seu fill.  Ella amb les seves amigues en tenia prou."-

-"M'agradaria tornar-lo a veure per fer el seguiment."-
-"A mi també, l'altre dia em va aguantar molt."-
-"Forma part del nostre ofici. Em posaré amb contacte amb el seu traumatòleg.  I vigili no extraviï  la documentació mèdica que li hem donat."-

dilluns, 19 de desembre de 2016

ALEXIS CARREL.

Ahir va tenir lloc la gala de lliurament dels Nobel a Estocolm, de Medicina i de tots els altres premis. 
El de literatura va ser el més polèmic i controvertit, i finalment es va resoldre amb la recuperació de la cançó de Bob Dylan, "A Hard Rain a Gonna Fall" amb la magnifica interpretació de la veu de Patty Smith, que va emocionar a tots els assistents  a la cerimònia, i a ella mateixa.

El primer Nobel de medicina es va donar al 1901 (Von Behring, inventor del sèrum antidiftèric).
Alexis Carrel fou un biòleg, cirurgià i escriptor francès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1912.
Alguna vegada he mencionat a Alexis Carrel, per què el seu llibre "La Incògnita del Hombre" estava en les estanteries del menjador de casa, i jo vaig llegir a la infància. S'havia editat en anglès al 1937 i la traducció al castellà deuria ser del 40, més o menys. 

Alexis Carrel actualment està més que oblidat. Havia sigut poc acceptat per la medicina francesa, facultat de Lió, i és va obrir camí científicament a Estats Units passant primer per Quebec. 
Bàsicament va treballar amb experimentació animal i va innovar en sutura vascular ( predecessor de les tècniques de By-Pass). 
Però el més rellevant del seu treball, és que va dur a terme en animals, els primers transplantament cardíacs el 1905 i el primer transplantament pulmonar en 1907.
“La Incognita del Hombre” és un llibre que es pot baixar en PDF lliure, des de Google, i a més a més d'un repàs divulgatiu de la fisiologia humana, té aspectes visionaris i futuristes avançats en el seu temps.
D'altra banda havia tingut el mèrit de ser el primer en "imaginar” i predir la substitució d’òrgans a començaments del segle XX.
A França se’l va desqualificar perquè fou testimoni "crèdul" d'un fet a Lourdes, suposadament la "curació" de Marie Bertrand, una noia malalta que patia una tuberculosi generalitzada aparentment en fase terminal. 
Essent laic prèviament, Carrel es va convertir al catolicisme, però no per això va deixar de ser científic, amb una mínima impregnació mística en alguns dels seus escrits.

Per cert, la cançó "A Heard Rain a Gonna Fall", és una cançó de protesta o bé mística?




dilluns, 12 de desembre de 2016

IKIRU.

Amb el cinema classic passa com en la bibliografia mèdica: els joves ja no la coneixen.
Per als que consulten Film-Affinity, té una alta puntuació de 8,3 i jo diria molt alta.
Està dirigida per Kurosawa i n'és coguionista. És del 1952, recorda les pel·lícules del neorealisme italià, contemporani, blanc i negre.
No la recordo fidelment però en tinc les primeres imatges a la retina de la memòria: un metge amb bata blanca, un pacient menudet, un negatoscopi, màxima llum de l'escena, i una radiografia, una "papilla" en un trànsit gàstric, imatge típica de càncer gàstric que afectava tota la curvatura menor (casualment similar a la imatge del transit digestiu del meu pare uns mesos abans de morir).
El metge li comunica al nostre personatge Sr Watanabe que li resta mig any de vida.
Vidu, vida monòtona de buròcrata a l'ajuntament de Tokio, fa temptatives d'aprofitar el temps residual. Ikiru significa "viure". Passar per un bordell on patèticament canta la cançó "La vida es curta".
Finalment, Watanabe s'incorpora a l’acció d'un grup de dones valeroses, el que actualment en diríem moviment veïnal i s'esmerça a contribuir de forma altruista, a l'objectiu de drenar i assecar una zona pantanosa i transformar-la en un parc infantil.
D’aquesta forma aconsegueix el sentit de la seva vida i es gronxa poc abans de morir en un gronxador del parc, potser enyorant la infància i tornant a cantar, ja menys patèticament, "La vida es curta".
L'hauré de tornar a veure.

S'ha dit que l'argument és un homenatge a Tolstoi, història antitètica del conte "La mort d'Ivan Ilitch". 
Un bon amic m'ha dit que la millor frase del meu llibre "Anecdotari d'una Vida Mèdica" és aquella en la que menciono que els estudiants de primer curs de medicina haurien de llegir aquest conte de Tolstoi. Doncs ho reblo dient que també haurien de veure IKIRU.
Es difícil creure que "El Gran Torino" de Clint Eastwood no s'inspira en Ikiru. També comença amb una escena mèdica, en aquest cas de la meva especialitat, una hemoptisi, que anuncia el càncer de pulmó del personatge, i a partir del qual, el caràcter agressiu es converteix en benèvol.

Ikiru, viure, la vida és curta.

dimarts, 6 de desembre de 2016

NO M’HO PODIA CREURE.

No m’ho podia creure. Vostès encara menys. 
3 de Novembre, 15 h., despatx 26, Clínica Teknon. 
El primer pacient no estava prèviament citat. 
Uns set mesos abans l'havia vist per molèsties imprecises al tòrax, jubilat, mai fumador, TAC amb algun petits nodulets, s’aconsellava control als dotze mesos. 
Acudia, -li va explicar a la Mònica-, per un problema nou. 
-"No, cap inconvenient, el veuré."-

Mentre es buscava la historia del pacient, reviso el correu en el meu IPhone. Poc abans m'havia arribat el “share” del “post” publicat aquell dia en el meu blog: ALIEN, que s'havia penjat a les 13.30 h.
No tinc temps de veure com ha quedat.
-"Ja pot passar "-, li dic al pacient.

Encaixada, una ullada superficial a la història.
-"Gràcies per atendre'm sense hora. Estic preocupat."-
-"Digui'm."-
-"He tret un bitxo tossint. Crec que es una Dirofilaria Immitis."-

Un pacient informat. Havia tingut unes hores per cercar a Internet.
-"Per què ho pensa?"-

Es va treure una capseta, de plàstic amb el “cadàver” d'un cuc, d'uns 10 mm de longitud.
-"És un Nematode o una Dirofilaria."-, em va dir amb fermesa.
-"Es biòleg vostè?"-
-"No, no, però m'ho he estudiat avui. Sóc jubilat de banca."-
-"I per què pensa en una Dirofilaria?"-
-"Tinc gos, i el nòdul que em van veure fa uns mesos en el TAC  deuria ser aquest  bitxo."-
-"Ah, i no és una larva"-, va afegir amb autoritat.

Irònicament, jo vaig dir:
-"De moment podem dir que es un Alien."-
-"Si, un Alien."

Vaig raonar-li: 
-"Encara que no és freqüent que la gent expulsi cucs alguna cosa en sé. La Dirofilaria Immitis arriba al pulmó per via sanguínia, des de l'aparell digestiu. Dels pulmons  ja no se n'escapa, no pot traspassar el filtre dels capil·lars pulmonars. N'he vist un cas, en un nòdul pulmonar extirpat, la reacció pulmonar parcialment li feia de “sarcòfag”, enquistat. 
Per força aquest cuc s'ha enfilat pel tub digestiu, corrent amunt, i li ha passat a la faringe i finalment l'ha expulsat."-

El pacient mentre m'escoltava, amb el cap anava fent senyals de dubte o de negació.
-"Però i els nòduls del TAC?"-
-"No hi tenen res a veure. El més probable es que sigui un oxiür. Son els més freqüents, abans amb els nens eren quasi universals."-
-"No em convenç."-

Tot i no convèncer-lo, el vaig tranquil·litzar. 
-"Et demanaré examen en femta, anàlisi de sang per a paràsits i repetirem el TAC i ja veuràs que no ha canviat. Després et desparasitaré."-
.· Ah, per cert,- no em vaig poder aguantar-, jo tinc un bloc a internet i l’anècdota que avui acaba de sortir es diu ALIEN."-

No va semblar immutar-se.
-"Ha, però el teu, per sort per a tu, molt més innocent."-

Va tornar uns 15 dies després.
-"Ja tens resultats?"-
-"No, no. Vinc perquè avui n'he fet més d’aliens."-

Ja va utilitzar aquest terme. 
Em va portar una segona capseta. Eren una mitja dotzena de cucs, de menys de 5mm, molt més petits.
-"Veus, segur que et venen del tub digestiu. Son oxiürs i no t'has de preocupar."-
-"L'altre dia no li vaig dir, fa molts anys també en vaig fer. I em van tractar. Però com que fa poc m'havia trobat els nodulets al pulmó..."-

(Quanta raó House, els malalts mai diuen tota la veritat).
-"Bé, no tardis a portar-me els anàlisi quant els tinguis."-

I al sortir, em diu:
-"Vaig llegir Alien al seu blog. Si, una coincidència. Li he portat una foto del primer cuc, vaig pensar que vostè potser en tornaria a escriure un altre."-
-"Oh gracies, no tardis a tornar."-

No tardarà.
Però de veritat, el primer dia, no m'ho podia creure!!