divendres, 26 de maig de 2017

CONVERSA.


Sortia del restaurant, al migdia.
Hi vaig relativament sovint per que esta a prop de la consulta. Generalment no disposo de massa temps, vaig ràpid, ja que tinc uns 30-40' entre la consulta del mati i la de la tarda.
No fa massa, al final de l'estiu passat, em quedaven uns 30 minuts per a reprendre la consulta. 
Unes poques cadires a fora al jardí que té el restaurant, i un sol agradable. Em vaig asseure, eren uns minuts relaxats.
No havien passat un parell de minuts i a la taula del costat se m'asseu un senyor que també acabava de dinar.
Es treu una cigarreta, em mira, i em pregunta educadament:
-"L'importa que fumi una cigarreta?"-
(Hi tenia dret, aquelles tauletes estan concebudes per això).

-"No, no, faci, tot i que soc especialista d'aparell respiratori, i un gran enemic del tabac."-
-"Gràcies."-
-"No s'ho prengui malament. Però jo ja sé del que m'haig de morir."-
-"Si?"-
-"Si, arrossego de fa un parell d'anys un càncer de fetge. Els metges, fan cara pessimista quant em veuen."-
-"El veig serè"-
-"Si, si. He passat dels setanta, els meus dos fills ja son grans i estan ben situats, he viscut, no em puc queixar."-

Jo no sabia massa que dir davant d'aquesta revelació espontània.
-"Això vol dir que te la consciencia tranquil·la."-
-"Com ho sap?"-

Em vaig encongir d'espatlles
-"Si te raó, he treballat tota la meva vida, i no he fet putades a ningú. Una cosa em sap greu, la meva dona, que és aragonesa, no m’entén. No es fa càrrec de la meva resignació."-

En aquells moments va sortir del restaurant, una senyora, més o menys de la mateixa edat.
-"Oye, que piensas hacer?"-
-"Nada, estoy conversando con este señor."-
-"Asi no te vienes?"-
-"Tardo un poco, ya sabes que el coche lo tenemos en la esquina." --"Yo me vendré andando."-
-"Pues adios."-
-"Vivim a prop. Després hi vaig caminant. És agradable. S'ha fixat? Ja va de negre, ja va de dol per a mi."-
-"Potser no es això."-
-"Si, si, les dones son així."-
-"Ha menjat de gust? Canviant de tema."-
-"Si, conservo la gana. Jo em dic S. I vostè."-
-"Em dic Morera."-
-"L’importaria donar-me el telèfon."
-"No ( li dono). Però soc pneumòleg, no oncòleg."-
-"Ja ho sé, és per si un dia vol dinar amb mi."
-"Ah, be, truqui’m."-
-M’acomiado d’ell, -"ja em toca anar a la consulta."-
-"A reveure. Ha sigut un plaer."-
-"Igualment."-

Al cap de pocs dies el vaig veure assegut, cara de fatigat, a una jardinera, molt a prop de l’estàtua de Rafael Casanova, el dia onze de setembre, minuts abans de la concentració. 
Em va sembla que anava sol. No em vaig atrevir a dir-li res.
El seu segon cognom és especial, té un doble sentit, els dos significats li escauen.
Qualsevol dia ens tornarem a trobar

divendres, 19 de maig de 2017

L'ACOMODADOR.


La sífilis, si féssim una enquesta, probablement la població del nostra país la consideraria una malaltia del passat, i en cert sentit tindrien una part de raó.
Disposem d'un tractament eficaç, mètodes de prevenció,( malgrat que l'estricta doctrina vaticana no permet l’ús del preservatiu), i mètodes sofisticats de diagnòstic.
No obstant una publicació a “The Lancet”, d’ahir 16 d'abril, concloïa que se'n diagnostiquen 5 milions de nous casos a nivell mundial/any.
Quan vaig començar a trepitjar les Sales d’Hospitalització de Medicina de l’Hospital Clínic i del Servei d’Urgències, al 1962, en vaig veure bastants  casos i de totes les formes clíniques possibles, tot i que la penicil·lina ja feia dies que corria.
No pateixin, no faré un monogràfic d'aquest tema.
1969, ambulatori del carrer Manso, 
Agost, començament de la tarda.
Inicio la consulta. Entra un senyor, alt, d'uns cinquanta i escaig, endreçat, educat, aspecte preocupat.
-"Bona tarda."-
-"Bona tarda."-
-"Assegui's, assegui's."-
-"Com es diu?"- 
( impossible recordar-ho).

-"Fuma?"-
-"Si, “Ideales”-
-"Quants?"-
-"No massa, uns deu al dia."-
-"Quina professió?"-
-"Acomodador."-
-"De cinema?"-
-"Si, si, treballo de tarda al cinema..."-
-"Va mencionar un cinema no massa lluny de l'ambulatori."
-"Va fer la mili?"-
-"Si, si, a Melilla."-
-"Quines malalties ha tingut."-
-"Les normals."-
-"Alguna important."-
-"Ah, si, el fel sobreeixit."-
-"Es va curar?"-
-"Si, si."-
-"Se'n recorda d'alguna més."-
-"Doncs no, no."-
-"I per que ve?"-
-"Doncs perquè d’ençà d'un temps a la feina, quant apaguem els llums, caic. Ho estic arreglant una mica, amb la lot, me n'he tingut que comprar una de més potent( baixant la veu) d'amagatotis del meu " jefe"."-

Jo ja ho havia observat en el seu caminar, en els deu metres que deurien haver-hi de la porta a la cadira. Caminava com aixecant molt els peus, i llançant-los cap endavant.
Tenia el diagnòstic.
-"Havia anat de p...abans de casar-se?"-
-"Si clar, com tothom."-
-"I a la mili?"-
-"Si, clar."-
-"Li havien encomanat mai alguna malaltia?"-
-"No mai."-

Vaig passar a explorar-lo. Reflexes rotulians absent
Llanterna: No contracció de les pupil·les 
Li poso el diapasó als tendons d’Aquil·les.
-"Nota alguna cosa?"-
-"Una mica de fred."-

Dret. Amb els braços estesos i els ulls tancats: el vaig tenir que sostenir,   hagués caigut abans de deu segons. 
Fons d'ull, res de particular.
-"Ja hem acabat."-
-"Com em troba?"-
-"Em sap greu, la seva malaltia es una mala coincidència.  Probablement té una Tabes, Tabes Dorsalis,
 (vostès ja saben que els metges ens agrada dir paraules en llatí).
Això es deu a que té una malaltia crònica que afecta a la medul.la espinal , per on passen els cables que transporten la informació de la posició sobretot del peus i les cames. Pet sort no sembla que li afecti el cervell."-
-"Es pot curar?"-
-"A la fase que està farem tots els possibles per aturar-ho."-
-"I de que em ve?"-
-"D'una malaltia venèria."-
-"Però, si jo..."-
-"Li va passar desapercebuda. Ara té el que en diem un terciarisme.  Li importaria ingressar un parell de dies al Clínic?"-
-"Per quin motiu?"-
-"Li traurem líquid de l'esquena per analitzar."-
-"Si no hi ha més remei. Hauré de demanar la baixa?"-
-"Depèn, si aconsegueix dissimular..."-
-"No ho se, ja m'he donat varies testarrades....I com ho explico a casa?"-
-"Això és una cosa seva, ara vostè no ho encomana."-
-"Haurem de mirar a la meva senyora?"-
-"Li farem un anàlisi de sang, si és negatiu, no la molestarem més."-

Ironies del destí. La malaltia més incòmoda per un acomodador.
Els acomodadors quasi s’han eradicat.
La sífilis, encara no.


divendres, 12 de maig de 2017

EL MERCAT DE L'ESTRELLA.

Fa unes poques  setmanes, dues morts fulminants per meningitis meningocòccica en dos cuidadors d'un centre de discapacitats, van crear una certa alarma social. 
En els darrers setanta-cinc anys, encara que  la batalla amb els bacteris hagi fet progressos extraordinaris, no s’ha obtingut una victòria total, i potser , paradoxalment, no s'ha obtenir de forma absoluta, ja que en els més recents  descobriments científic, s’ha vist la importància per la nostra salut, del microbioma intestinal, (bacteris de la flora intestinal),i s’està parlant de que en alguns casos, gràcies a un determinat microbioma, podrem arribar a centenaris (no hi confieu).

La noticia del dos casos m'han remuntat a les guàrdies de l’Hospital Valle d’Hebron. 
Dissabte tarda, primera hora, als voltants del 72, arriba una malalta molt greu, quasi en aturada cardíaca. 
Grassa, diria que encara en bon color, la roba estripada amb tisores per infermeria, una acompanyant entre esgarrifada i plorosa, temps per quatre preguntes, braços i pit i abdomen ple de taques violàcies disseminades d'uns dos centímetres amb tendència a confluir.
Corredisses, parada, intents de reanimació, massatge cardíac, electro sense activitat.
-"Adrenalina si us plau!!, amb agulla de punció lumbar, si us plau, guants no cal, prepareu el desfibril·lador, esta morta!!."-

A la primera, agulla perpendicular, a l'esquerre de l’estèrnum, estic travessant el cor, entra sang a la xeringa, adrenalina endins, el ulls mirant el paper de l'electro que es mou com una serp, no hi ha senyal. 
Pala del desfibril·lador a l’esquena , sisplau, un segon intent, va probe m’ho, algú amb fàstic li està fent el boca a boca intercalant un gruix de gasses, i algú altre continua fent massatge.
Aprofito la segona intracardiaca i n'extrec uns 10 cc de sang.
-"A bacteriologia, si un plau."-

Han passat 20' i abandonem. 
L'acompanyant, mig ocultada l'escena per una cortina de plàstic, color crema, xiscla i plora. 
El Gatopardo de Visconti comença així, amb una línia recta. 
Tots vivim fins la línia recte, electrocardiograma pla.
Calmem a l'acompanyant, amb prou feines.



-"I vostè, és familiar?"-
-"No, no, soc una dependenta."-
-"Una dependenta?"-
-"Si, - mig plorant -, del Mercat de l'Estrella."-
-"Com ha sigut?"-
-"Aquesta senyora estava comprant, i a mitja compra, ha dit:
Uy que no me encuentro bien, que me mareo! 
L'hem estirada al terra. Un taxi, por favor que me voy a desmayar.
Entre unes tres o quatre persones l'hem entrat al taxi, arrossegant-la, amb les cames ja sense força. Jo davant amb el mocador fora la finestreta i el taxi, tocant la botzina. 
Haurem tardat uns deu minuts."-

Fer de metge, amb el cadàver, serveix de poc.
-"Deu haver estat un Waterhouse –Friderichsen"-, dic jo.
-"Mai no n’he vist un cas tan ràpid"-, diu un col·lega.
-"Jo tampoc"-, un altre.

Del cultiu, a la nit ja en teníem el resultat.
Confirmat, és un Meningococ, múltiples colònies.

Efectivament una sèpsia meningocòccica, ultragressiva, una Síndrome de Waterhouse -Friderichsen.
Ara no en diríem així. L’intent de reanimació seria més coordinat, potser ja no faríem una injecció intracardíaca, la tira de paper seria una corba en un monitor, però la malalta segurament també s’hagués mort.
30 minuts en total, des del mercat de l'Estrella, tot massa ràpid. 
Vaig calcular mentalment el temps del trasllat, jo vivia al carrer Ventalló, a 200 m dels Mercat de l’Estrella.

I ara tampoc en diríem Waterhouse- Friderichsen.
I això que el nom no sona malament, podria ser el  nom d'un pintor romàntic o d'una multinacional.

divendres, 5 de maig de 2017

LEMIÈRRE.

Fa un parell de setmanes, estàvem dinant, dinar nostàlgic, em nego a dir-ne crepuscular i tenia al meu costat un ex company no solament de carrera, sinó també de sala de l’Hospital Clínic.
Jo l'havia seguit poc durant aquests any i comprovo per la conversa que durant aquests anys s’ha  dedicat amb entrega a la professió, i que conserva un bon olfacte clínic.
Va explicar-me  d'un diagnòstic recent d’apendicitis que havia fet per mòbil i de les possibilitats d’una bona historia clínica. 
Això em va fer recordar d'un cas, donat que estem a un anecdotari, d'una anècdota.
Can Ruti. Despatx, repassant documents. La Sandra, la meva secretària,  em truca pel telèfon interior:
-"Hola, el Sr. F.... del Lab. X. Sembla que és urgent."-

Me'l vaig imaginar immediatament, baixet, prim, educat, presumit, bona persona però que sempre em deia el nom malament, cosa que em molestava, però mai havia gosat dir-li.
-"Passi-me'l."-
-"Hola, Josep Maria, estic molt espantat, m'estic morint."-
-"Com pot ser?. Fa poc et vaig veure i tenies bon aspecte."-
-"Si, però estic ingressat a l'hospital X, i m'han dit que tinc metàstasi pulmonars múltiples."-
-"D'on?"-
-"No ho saben. Ah, i tinc molta febre."-
-"Molta febre? "- 
(vaig tenir una inspiració).


-"Has tingut angines recentment?"-
-"Si, molt fortes, fa tres setmanes."-
-"Vas prendre antibiòtics?"-
-"Si, vaig prendre X durant una setmana."-
-"Et feia mal el coll al girar-lo?"-
-"Si, si."-
-"Se't va inflar el coll per fora?"-
-"Si, una mica, sobretot el costat dret."-
-"Ah, doncs amb una mica de sort, no et moriràs.".
-"Que penses que tinc?"-
-"Un Lemierre amb múltiples èmbols sèptics."-
-"Que haig de fer?"-
-"Qui et porta?"-
-"El Dr. B."-
-"Doncs dona-li pistes, ara mateix."-

Al cap d'unes tres o quatre setmanes em va venir a saludar.
Ens donem la ma, ell somrient, arrufant el seu bigotet ros.
-"Gracies Josep Maria (altra vegada!), tenies raó."-
-"Els hi vaig insinuar i de seguida es va posar en marxa el tractament adequat. Josep Maria, Com ho vas saber?"-
-"Jo sempre actuo com un advocat defensor. Nego que algú sigui l’assassí, ni que l'hagin enxampat amb l'arma a la mà. Ah, i a més a més, no m'agradava que et morissis."-
-"Oh, doncs sort vaig tenir de tu!"-
-"No, els metges que et portaven són bons i t'haguessin fet també el diagnòstic."-
-"Si, però tu..."-
-"Quedem per dinar i ho celebrem."-

La Síndrome de Lemièrre és actualment rara, (un amic, molt bon infectòleg d'un gran hospital diu que en sol veure una per any), però abans havia sigut una causa de mortalitat sobretot en nens, fins que va arribar la Penicil·lina.
El mecanisme de la síndrome es produeix per flebitis de la vena jugular, per proximitat amb les amígdales, i producció d’èmbols pulmonars sèptics que van als pulmons. 


Casualment, la Síndrome de Lemièrre està a la primera pàgina d'una web Pneumowiki que vàrem inaugurar fa uns set anys, amb App inclosa conjuntament amb el Dr Juan Roldan. http://es.pneumowiki.org/mediawiki/index.php/P%C3%A1gina_principal 
Aleshores era la segona a la xarxa de webs d’especialitats mèdiques. Actualment n'hi han centenars! Tot i que a la nostre pàgina haguem tingut  menys col·laboradors dels desitjables, i que no es renova com caldria, ja hem arribat al milió de visites.

Lemierre, per telèfon!!!!
Que no se n’assabentin les autoritats sanitàries, aviat acabarien les llistes d'espera...

dissabte, 29 d’abril de 2017

JOCS PROHIBITS.

El títol està agafat d'una pel·lícula entendridora i trista de René Clément, “Jeux Interdits”, que va obtenir el Lleo d'Or a Venècia  al 52, i que com es diu ara, s'hauria de “revisitar”, i obligadament.
Haig de confessar que la memòria m'estava traint per què em pensava que es basava en una petita novel·la de Jean Cocteau, i no és així, em confonia amb “Enfants Terribles”, també protagonitzada per nens, de la que n'havia llegit la versió catalana un estiu a pagès, als meus 13 anys, i de la pel que sembla només en recordo de les magnifiques cobertes  color carabassa brillant d'Edicions Proa.
Ja no m’allargaré més en aquesta divagació sobre el títol, més que en mencionar que la música simple i contagiosa  del film de Renè Clément està interpretada per Narciso Yepes, i  composta pel compositor català, Ferran Sor i que no sé per quin motiu s'escamoteja.
Dir que “Enfants Terribles” de Cocteau,  també va tenir el seu film, d' Henri Melville. Tot cineclub, carrer Mercaders, quant era jove.

La anècdota  té en comú amb les obres que he mencionat, que els protagonistes del meu “post” eren nens, els joc eren prohibits i que estaven niuant  una tragèdia.
1974, sala de medicina, planta segona, a la Vall d’Hebron, un noi de 15 anys, ascites, petit basament pleural. 
Per laparotomia, el primer cas que n’hagi vist, n'he vist pocs, es va diagnosticar d’un mesotelioma del peritoneu.
És una malaltia neoplàsica, molt maligna d'origen en el peritoneu, la capa de “cel·lofana” que embolica els budells i les vísceres abdominals. 
És molt rar, potser menys 1 per milió d'habitants i any,  amb tendència a disminuir des de la prohibició de l'amiant.
Com s'havia exposat a l'amiant?
I com és que tant jove.?
No va ser fàcil esbrinar-ho.
De molt petits, dels 4 als 7 anys, els nens d'una classe d'un col·legi de l’extraradi, havien descobert  que a un descampat hi havien una pila de sacs. 
Era una superfície flonja, i si es despullaven i es rebolcaven, la fibra de l'amiant els produïa una mena de frisança o picor agradable, i s’hi estaven hores, jugant, fent tombarelles, barallant-se, i així cada dia. 
Que el mesotelioma fos peritoneal i no pleural, com son els més comuns en els treballadors, estava probablement relacionat amb el joc infantil. Mai ho sabrem, però quasi segur.
La malaltia era, de fet encara és, indeturable i els jocs prohibits acabaren en tragèdia.
Una altra vegada, “Eren els sacs”.

Escolteu per YouTube a Yepes, es com un conjunt de cercles que no es clou i quan es clou et sap greu que no sigui infinit. Ferran Soro i Montané, (1978-1839) no va ser profeta a la seva terra i descansa al Cementiri de Montmartre. 
Li han dit el Beethoven de la guitarra.

divendres, 21 d’abril de 2017

ELOGI DELS MOTIVATS.

L'altre dia vaig dinar amb dues amigues, de la meva especialitat, o sigui que a més a més d’amigues, també eren col·legues, ambdues Piscis, de l’època que de seguida et preguntaven de quin signe del Zodíac eres.
Una d'elles feia temps que no ens trobàvem fora de congressos. 
No n’anàvem sobrats de temps. 
Bones professionals, el seus pacients estan de sort de tenir-les com metge.
Durant el dinar es va mencionar l'anecdotari.
Una d'elles va dir: 
-"és com si volguessis fer un testimoni de la medicina del passat."-

No, no, no és exacte, en realitat la clau, no m'importa ensenyar les cartes, està en la cita que vaig incloure en el llibre, no en el blog, dels dos darrers versos del Sonet Ajedrez II. de Borges. Son fàcils de trobar.
Però si que és veritat també, en part, que descric la medicina d’aquells anys.
L'adjectiu Motivat, que semblaria un elogi, els joves l'utilitzen un pèl pejorativament. 
Provaré de fer de testimoni del PASSAT:
En Dr. GP., el company i amic del qui més he après, superdotat, potser no premiat com es mereixia, sovint m'explicava anècdotes d'un resident seu, que jo per un any no vaig arribar a conèixer, però del qui recordo el cognom, i que designarem com Dr. Mt.
Era un motivat !
Estant de  guàrdia un vespre, el Dr. GP tenia que anar perseguint al Dr Mt., exagerant, podríem dir que seguint-ne el rastre de sang, de planta en planta, perquè a malalt que li consultaven, els hi practicava una sagnia. 
Estic parlant de l’Hospital Valle Hebron 1968, aproximadament.
Per telèfon: 
-"Dr.GP no et preocupis, el de la 715, ja l'he sagnat!!"-

I així un parell més de vegades.
Crec que a la quarta, la va arribar a aturar. 
Haig de dir, que en aquells anys encara no estava introduïda la Furosemida ni altres tractaments.
La meva darrera sagnia, la deuria practicar al 1971 a un pacient amb un edema pulmonar terrible, a quatre mans, junt amb el cardiòleg Dr. V. i amb molt bons resultats.
Però la proesa més gran del Dr.Mt. va ser, que a la desesperada, amb la millor de les intencions, i amb el fracàs, d'antuvi assegurat, va practicar el boca a boca a un pobre pacient que s'havia tirat de la desena planta, i que “de facto” estava decapitat (crani separat de la columna). Patètic o heroic? 
Si, un motivat, quasi com tret d'un conte, potser de Txèkhov.

Ara és el temps del “burn-out”, dels desmotivats.
No tots, per cert.

dilluns, 17 d’abril de 2017

divendres, 14 d’abril de 2017

EL MAL DE LES GUIXES.

-"Veus aquell senyor?"-
-"Si, papà."-
-"Doncs té el mal de les guixes."-

Era un home d'uns quaranta anys, vestit humilment, amb negre predominant, pujant amb molta dificultat la petita costeta que feia el carrer Nou, per arribar a la placeta de la Creu, a Igualada.
Jo deuria tenir uns set o vuit anys, època de vacances, a les set de la tarda, a la vorera del Dispensari Municipal, fent companyia al meu pare. 
Me'n recordo del primer dia que el vaig veure.
A la mateixa hora més o menys passava cada dia aquell home, plegant de la feina potser, creuant lentament les cames, primer una després l'altra dibuixant unes tisores imaginaries amb la cintura inclinada, millor diria torçada cap en darrera i ajudant-se amb un “remar” desordenat dels braços, lent també com si lluitessin contra un obstacle també imaginari. 
Després en vaig veure més de persones a Igualada caminant d'aquella manera inconfusible, generalment homes, però també n'hi havia alguna dona.
Son persones que pateixen aquesta malaltia, perquè només han estat menjant guixes, degut a la fam que es passava a la guerra, em deia el meu pare. 
A començaments del cinquanta, encara la guerra es vivia com pròxima.
Si, aquell altre senyor també té el mal de les guixes, confirmava el meu pare, d’altres persones que jo ja havia intuït que patien el mal, degut a una marxa idèntica.
 Jo encara havia menjat guixes de nen. Ara fa temps que estan prohibides per raons sanitàries.
Ben fregides, eren prou bones, amb un sabor molt semblant al del cigró i que nosaltres compràvem al llegumaire, a Cal Llorach, que fa poc vaig comprovar que ja no existeix.
Sembla que a Igualada i comarca va seu una de les àrees on més casos n'hi van haver. 
El primer malalt  que es va diagnosticar a Catalunya de “latirisme”, que és així com s’anomena la malaltia, provenia d'Esparraguera i se'n van començar a veure més en poc temps.
Una labor detectivesca iniciada pels neuròlegs Oliveras i Ley, van identificar la malaltia com a secundària a la menja quasi exclusiva de guixes durant la guerra i la postguerra. 
No era per carència, era per intoxicació, avui sabem que la substancia "culpable" era l’aminoàcid beta-N-oxalyl-L-alpha-beta-diaminopropiònic (també conegut per les sigles ODAP), substancia neurotòxica que inhibeix l’acció del neurotransmissor àcid glutàmic. 
Després n'hi va haver més casos  a Biscaia i a La Mancha, i prestigiosos metges com Jiménez-Diaz, hi van dedicar interès. 
Les guixes en castellà es diuen “almortas”, i no hi ha que confondre-les amb els tramussos, que també son molt rics amb proteïna vegetal, no tòxics, i  molt semblants d’aspecte.
Vull fugir de tecnicismes, és una malaltia per dany irreversible de la medul.la espinal, que ja Hipòcrates havia observat. 
També la varen descriure metges anglesos, a les Colònies, especialment a la Índia. I Goya ja la va reflectir en un dibuix titulat "A causa de las almortas" de la col·lecció los "Desastres de la Guerra".
Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=630692

Per acabar, se m'acudeixen varies reflexions.

La primera: 
S'ha eradicat aquesta malaltia?
Ni de bon tros, és freqüent a zones de fam com la Índia i Etiòpia, afectant fins i tot a nens i adolescents, de la mateixa manera que no s'han eradicat ni la fam ni les guerres.

Una altra:
Advertència, no tots el productes "naturals", vegetals, són inofensius pel fet de ser naturals.

Per últim:
Quina part alíquota ens correspon de responsabilitat, a cadascú de nosaltres, que no patim fam?!

divendres, 7 d’abril de 2017

VINGA C.…NS!

Fa poc. Una pacient, en tractament oncològic. La vaig diagnosticar jo, però la malalta està tractada actualment per un equip oncològic.
No ha fet baixa, intel·ligent, activa, empàtica (som els metges qui tenim l’obligació de ser-ho), alegre, mai es queixa, segueix totes les instruccions mèdiques.
Actualment tinc un paper relativament secundari en el seu procés, però m'informa regularment, té el meu telèfon, i normalment es comunica per WhatsApp amb mi.
No fa gaire, es va plantejar algun dubte en les imatges de seguiment de TAC i em vaig comprometre que al dia següent després de fer una consulta li donaria la meva opinió.
Més o menys li vaig dir:        
-"Demà tinc la tarda molt plena, però et trucaré aproximadament a les sis de la tarda."-
-"Ah, molt bé, espero la teva trucada."-

L’endemà jo estava força desbordat i encara que ja tenia la meva opinió, no trobava el moment de trucar-la.
Tot de cop m'entra un WhatsApp d’ella:
-"Vinga, c.…ns!"-

Vaig començar a suar, no havia complert la meva promesa.
Acabo la visita que estava fent i precipitadament la truco.
-"Hola F..., disculpa, que estàs disgustada amb mi? Estic tenint molta feina."-
-"Per que haig d'estar empipada?"-
-"M'acabes d'enviar un WhatsApp dient-me: vinga, c.…ns!"-
-"Què?"-
-"Si, fa molt poc."-
-"Ah, deu ser un error, és que jo i el meu marit som molt “culers”, i estem anant cap al camp i ens fèiem missatges animant-nos pel Barça, per la remuntada que precisa!"-
-"Buf! quin pes em treus de sobre..."-
-"Res, res, no et preocupis, truquem-nos demà."-

El Barça va remuntar.

Vinga, c.…ns!


divendres, 31 de març de 2017

LA SENYORA A.


Fa temps que no escric anècdotes dominades per l'atzar. 
Si ho recorden, la primera que vaig escriure en aquest sentit, va ser “El Somni”  i els que no la van llegir, els animo a que la recuperin en aquest blog o en el meu llibre. De fet “El Somni” em va encoratjar a continuar escrivint, va ser la primera (8 d’abril del 2015).
Ara deu fer un any, durant tota una nit vaig somiar repetidament en el cognom A. amb alguna sensació d'angoixa, havia de visitar-lo, segurament era un malalt. 
Sovint somio en pacients, ficticis o reals, de l’hospital, de consultes externes del servei d’urgència...
Són molts anys dedicats a l'ofici de metge.
No era un cognom comú, però probablement alguna altra vegada n’hauré vist algun/a pacient amb aquest cognom.
Començo la consulta, 9h del mati.
-"Té una primera visita "- , em diu la Montse.
-"Que passi."-


Uns 60 anys, menuda, prima, parla en castellà, cara d’espantada, 
tímida, olor a sabó comú.
-"Hola buenos dias."-
-"Hola buenos dias."-
-"¿Como se llama?"-
-"Me llamo A."-

(Glups) dissimulant,...
-"¿De dónde viene el apellido A.?"-
-"Creo que de Pontevedra."-
-"Vale. ¿Que edad tiene?"-
-"58 años, el próximo mes cumpliré 59"-
-"¿En qué trabaja?"-
-"De dependienta en una tienda de ropa."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno, de 34 años."-
-"¿Fuma?"-
-"Si, mucho. Y por esto vengo."-
-"¿Tiene algun síntoma?"-
-"Me empiezo a ahogar."-
-"La vamos  a hacer un estudio de función respiratoria."
-"Montse!, incluida DLCO"-
-"Ok."-

En total uns 20’ minuts. 
Una mica perplexa, passo una segona visita, un control sense importància.
Tinc que comentar, que el segon cognom que tampoc puc desvetllar, és un cognom d'origen valencià, amb significat per ell mateix.
M'acomiado de la segona visita. 
-"Passi-ho be."-

Torna a entrar la Sra. A.
Dono una ullada als resultats. 
-"Hola, no es importante, pero tienes que pensar en dejar de fumar. Ya tienes un enfisema, no avanzado."-

I aleshores ella, tota exaltada, fent un gest com tapant-se els ulls.
-"!Oh, no me diga eso!"-
-"¿Por qué?, ya le he dicho que no es grave."-
-"Es que toda la noche he soñado que venía a verle y me decía que tenia enfisema."-

Sense immutar-me.
-"Es natural, usted tiene mala conciencia por ser fumadora."-
-"Si y mi padre murió de enfisema."-
-"Ya, pero usted no, porque dejará de fumar."-
-"Si claro, se lo juro."-
-"A ver si es verdad!"-
-"¿Cuando vuelvo?"-
-"En dos semanas, y me trae un TAC de tórax."-
-"Gracias, encantada."-
-"Igualmente."-

A Catalunya, amb el seu cognom com a primer, n’hi ha aproximadament uns 230, i a la província de Barcelona, uns 175 segons dades del Idescat i de l’INE (que representa un 0.035 per mil de tots els cognoms).

Freud va estar interessat  per la telepatia, a partir dels somnis dels seus pacients. El 1922 va publicar un article a la revista “Imago” titulat “Traum und Telepathie”(Somnis i telepatia).
Alguns deixebles seus li van aconsellar que abandonés el tema.
Jung va tornar a insistir altre vegada sobre la telepatia als somnis  i va parlar “de transferència onírica”.
Jo no hi crec, la historia meva em sembla curiosa, fruit de l'atzar.
.............................................................

Aquesta anècdota, aquest “post”, l’he modificat.
Inicialment el vaig escriure amb el cognom real de la pacient, però hem pensat que podia vulnerar la confidencialitat de dades.

divendres, 24 de març de 2017

SHAPIRO.

House va fer famosa la frase de "tots els malalts menteixen o no diuen la veritat".
El meu mestre més impactant, el Dr.  Joan Vivancos, sempre deia una frase molt més respectuosa i justa: 
- Com Shapiro diu en el seu llibre, “els malalts, moltes vegades a l’acomiadar-se, amb la darrera frase, et diuen la veritat o et donen la veritable pista".-



Fa poc, no gaire més d'una setmana, em va venir d'una ciutat de llevant per una segona opinió, una pacient de 61 anys, fumadora fins feia poc, infermera que ja no exercia. Recentment, arrel de d'un ofec que augmentava a l'esforç, - és senderista -, li havien diagnosticat una Fibrosi Pulmonar. 
Estava en una fase en que li havien proposat una biòpsia pulmonar amb vídeo-toracoscòpia. La malalta, d’altre banda estava diagnosticada prèviament d’hipotiroïdisme.
Aportava molts resultat d’analítiques, proves d'imatge i proves funcionals.
Anava acompanyada de dues amigues més, solidaries, de la mateixa edat, no infermeres, alegres.
Havien reservat hotel per dues nits (com s'ho varen fer, coincidint en dies de Mobile?).
Vaig repetir exploracions, la saturació d'oxigen era molt bona, 98%, i vaig fer interrogatori exhaustiu (anamnesi). Ni exposicions ambientals fora del treball ni antecedents d’altres malalties: de pell, d’articulacions, oftalmològiques, etc.
Varen quedar de repetir el TAC i que la veuria l’endemà passat.
-"Sobretot, no “cremeu” les vises."-
-"A reveure."-
-"A reveure."-

Dos dies després, vénen les tres amigues, la pacient al mig amb un nou TAC, informat pel meu expert amic Dr. Tomas F.
Li exposo la meva proposta, de moment conservadora, em repasso amb atenció la documentació prèvia.
-"I aquesta IgE que sempre tinc alta?"-, em pregunta la malalta.
-"En la meva opinió és coincident, sense relació. Em cridem una mica més l’atenció els anticossos antinuclears positius, encara que baixos."-

Inicio un tractament per un mes, li dono el meu telèfon personal, la cito a 4 setmanes. I més tranquil·la, amb somriures de les amigues, confessen que han “cremat” les vises.
Mentre m'acomiado, insisteixo: 
-"Segur que mai has tingut malalties de la pell, o de les articulacions?"-
-"No, no, ja li vaig dir que no."-

I aleshores, dretes les tres, una de les dues amigues diu:
-"Però, no havies tingut una taca a la cara?"-
-"Ah, si, quasi fa vint anys. El dermatòleg em va dir que era un Lupus, em va fer la biòpsia."-
-"Tens l'informe de la biòpsia?"-
-"Si, el dec tenir per casa."-
-"Ah, pot tenir relació. Envia-me’l de seguida per mail."-

Li vaig fer una mica de "bronca".
-"Vostè m'ho havia preguntat abans?"-, em va dir. Aleshores, l'amiga va intervenir. 
-"Si és el primer que et va preguntar."-
-"Val, ens veiem en 4 setmanes."-
-"D'acord."-

Acomiadats ja, anoto a la història clínica: hi han al menys dues classes de Lupus de pell que podrien tenir relació amb la seva malaltia actual. Segurament ja tinc diagnòstic
Vaig pensar en la frase de Shapiro que citava Vivancos. Els malalts, en aquest cas l'amiga, et donen la pista a l'acomiadar-se

Shapiro, al 1969 va descriure una malaltia molt rara (menys de 100 casos a la historia de la Medicina.)
La Síndrome de Shapiro, hipotèrmia intermitent, que ara se sap que és genètica i per absència del "cos callós cerebral".

divendres, 17 de març de 2017

NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA.

En un altre anècdota, ja havia parlat del mateix personatge, el Dr. BG. Catedràtic, Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, alt, ample d’espatlles.
Ara penso que si no hagués sigut pel seu conegut celibat hauria pogut ser  considerat un Gary Cooper local, mix amb Cristopher Lee per uns ullals prominents i una certa pal·lidesa, però amb les galtes més plenes.
Cabell semi canós, ben clenxat, perfectament, ara encaixaria a la tribuna del Real Madrid pel seu aspecte capil·lar.
Crec que m'apreciava. No havíem coincidit massa temps al seu Servei, però ens respectàvem.
Li vaig comunicar que me'n anava al Servei de Medicina de l’Hospital Valle Hebron, aleshores “Residencia Francisco Franco”. 
M'havien temptat, ja que aniria al Servei del prestigiós professor Pedro Pons, però encara hi havia una raó més potent, es cobrava quasi tres vegades més.
Ho va acceptar. Em va proposar un acomiadament "solemne". 
Una sessió clínica especial, podia triar els temes. 
Vaig presentar dos casos clínics que vaig preparar acuradament:
el primer cas, una glomerulonefritis focal, potser encara en tindria les diapos, amb una artesana tinció de plata, dels glomèruls.
El segon cas, un pacient amb una mielopatia cervical. 
El Dr BG, al final, va fer un breu discurs elogiós, jo tot just tenia uns 25 anys.

M'agradaria fer-li justícia. Tots tenim clarobscurs. Era de la promoció dels López-Rodo, també amb clarobscurs. 
A mi, ell, em va salvar literalment dels "grisos" el dia que es va cremar un Dodge al Clínic, en una revolta estudiantil, en que les llambordes volaven.

Ara ja es pot dir qui va calar foc al cotxe. Era un amic meu, metge, un clínic excel·lent, segur que ara ell no ho aprovaria, entusiasta de l’acció, efecte cinema, i que just després va emigrar per força als EEUU.
Recentment, m’ha comunicat la seva jubilació i el nou correu, i a la primera oportunitat  que vagi a New York, penso abraçar-lo.

Tornant a aquell episodi, els grisos se m’enduien sense que jo hi hagués participat. El Dr. BG va sortir com una fletxa de la Sala de Patologia General i va deturar-los instantàniament. Es va presentar com a Cap de Servei, i sobre tot amb el seu càrrec de “Procurador de las Cortes Españolas”. Em va salvar la pell!!

Ja ho havia mencionat en un altre anècdota, el Dr BG va proposar per primera vegada a les Corts Franquistes, que el Servei Militar no fos obligatori. I encara de més mèrit i poc conegut, de forma altruista va fer de metge a les barraques de Somorrostro durant un parell d'anys.

Tornant al dia del meu acomiadament de l’Hospital Clínic, quant es va acabar la sessió clínica, arribat ja al seu despatx, tot traient-se la seva blanca i impol·luta bata, va comentar a la seva secretaria:
-“Adela me sabe mal que nos deje, pero quien sabe, tal vez no hay mal que por bien no venga."-

Que deuria voler dir?



divendres, 10 de març de 2017

LA VIE EST BELLE.


No es el títol d'una cançó francesa de Charles Trenet ni d'un film de Truffaut.
Fa pocs mesos em va venir a la consulta una pacient jove, d'uns trenta i escaig, elegant, no de marca, discretament maquillada.

-"Hola."-
-"Hola"-
-"Edat?"-
-"34 anys."
-"Fumes?"-
-"Si, uns 10 més o menys."-
-"Professió?"-
-"Comercial."-
-"Fills?"-
-"Una filla, de 5 anys."-
-"Prens medicaments?"-
-"Ansiolítics a la nit, amb poc efecte."-
-"Practiques algun esport?"-
-“Gim”, un parell de vegades a la setmana."-
-"Malalties prèvies?"-
-"Poques, les pròpies de la infància."-
-"I per quina causa vens?"-
-"Tinc insomni, m'envia el neuròleg."-

Quant m'arriba un pacient que consulta per insomni, sempre li dic el mateix:
-"Jo no soc expert en insomni, soc expert en apnees de la son, que no és el mateix. Et remeten aquí perquè a la nostre consulta fem estudis de polisomnografia que poden ser d'ajuda al metge que t'envia. Després burocràcia, algunes instruccions, la data adient per al pacient i data per entrega i comentari del resultat.
Bé, ens veiem en unes sis setmanes."-
-"D'acord, fins aleshores."-
-"Molt de gust."-
-"Encantada."-
-"T'acompanyo al mostrador."-

Mai m’acomiado estant assegut, estàtic. 
Unes sis setmanes després.
-"Hola, vinc a buscar el resultat."-
-"Si, ara te'l busco."-

De  vegades, les persones que acudeixen a fer-se la prova de son, i que han de passar la nit dormint a una habitació habilitada per aquesta finalitat, sorprenentment, dormen millor que mai.
No va ser el cas

-"Hola, mira, t’explico, et vas prendre l’ansiolític de sempre com et vaig recomanar?"-
-"Si, si."-
-"Et vàrem gravar 420'. Vares tardar uns 210' en conciliar la son, et vares despertar moltes vegades i el teu son va ser superficial.  Resumint, si, tens un insomni important."-

I aleshores vaig afegir:
-"Tothom sabem per quin motiu tenim insomni."-
-"Si, sé per que tinc insomni."-

Escabrós, no m’estendré, em va explicar: 
-"De petita el meu pare em violava amb freqüència."-

Em va sortir de l'anima, després d'una confessió, amb la naturalitat que m'ho deia, vaig dir:
-"No m'ho puc creure!!"-

Fredament, 
-"Vol dir que li menteixo?"-
-"No, no, volia dir que em sembla impossible que un pare..."-

Va continuar.
-"La meva mare és alcohòlica. Quant vaig arribar a major d'edat vaig denunciar el meu pare. Era estranger i va fugir."-

Uf, crec que poques vegades m'havien fet confidències, confessions tan corprenedores.
-"I ara estàs be?"-
-"Si, si, he anat a psicòlegs i psiquiatres, tinc feina, m'he casat, tinc una filla."-
-"Si clar..."-
-"Fa poc, el meu marit s'ha separat de mi. Suposo que no ha pogut suportar el meu passat."-

I aleshores, canviant el seu to contingut, que havia mantingut des del primer dia, somrient, canviant el vostè pel tu:
-"Però no et creguis, no sóc una persona trista, la vida val la pena viure-la. Tinc una filla de cinc anys, és el meu futur."-

I aleshores, inesperadament, es va inclinar una mica cap a mi, va aixecar el braç dret, va obrir els cinc dits, vàrem fer "give me five”, i aleshores va sentenciar:
-"I malgrat tot, " La vie est belle".-

Jo glaçat. 
-"Be, portaré el resultat al meu psiquiatra."-

Simultàniament ens vàrem aixecar i acomiadar, vaig obrir-li la porta.
-"Adéu."-
-"Adéu."-

Vaig tardar uns quants minuts a cridar el següent malalt. M'havia de refer.

divendres, 3 de març de 2017

DELFI ABELLA.

Vaig conèixer Delfí Abella abans que fos un personatge relativament públic. Venia a visitar al meu pare, els anys 57 i 58, quant el meu pare que era metge, estava en plena decadència física després d'un accident, i arrastrava una depressió. 
Ja especialista en psiquiatra quan venia per casa, Abella havia nascut el 27, i s'havia instal·lat a un despatx on visitava cada dimecres, casualment situat a un edifici pràcticament en front d'on nosaltres vivíem. 
Venia al menys una vegada al mes, gratuïtament (era inconcebible aleshores que un metge cobres a un col·lega o a un familiar directe), sense mostrar cap pressa i conversava  una hora al menys amb el meu pare. 
Aprenia alguna cosa en Delfí de l’experiència del meu pare? 
Per que ho feia amb tanta periodicitat?
Psicoanàlisi?, no ho crec, no era d'aquella escola. 
Antidepressius?, no existien, deuria fer algun tipus de conductisme.
Jo l’admirava des de la meva infància, encara no era adolescent, i li estava agraït.
Segurament no va triomfar a Igualada i deuria deixar el seu consultori.
Vaig tornar a trobar-me a l’Abella, al 61 o al 62, com a membre dels Setze Jutges. 
Els setze jutges havien estat fundats al 1961, primer per en Miquel Porter i Josep Maria Espinàs, i de seguida s'hi van afegir Delfí Abella i Pi de la Serra, no amb esperit de cantants sinó de defensors de la Llengua Catalana. 

Amb la mateixa finalitat, Antoni Pous, el meu germà Pius, jo mateix i alguns amics, al 1960 havíem fundat el Grup Lacetània, d’agitació cultural, uns mesos abans. https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_Lacet%C3%A0nia 
Vàrem portar els Setze Jutges a Igualada, i vàrem tenir molt èxit d'assistents. 
No se com ho vàrem aconseguir. 
Cartells magnífics amb una tipografia negre sobre un roig fort, dissenyats pel gran impressor Bas (impressor d'Ariel, en plena postguerra) i enganxats amb “celo” a una pila de botigues cèntriques, i també gràcies a un esperit que començava a despertar. 

Tot gratis, ningú no va cobrar ni un duro, ni impressió ni transport ni actuació. 
No teníem fons i érem post-adolescents.
Varen actuar a un local de la Rambla Sant Isidre, Club Natació, quasi nou de trinca. 
Les versions de Brassens, l’Espinàs. “L’Home del Carrer”, Pi de la Serra.
“Cap al Futbol”, Delfí Abella. “Tots són Homes no hi han Dones”, tavernària d’en Porter i “El Poema de la Rosa als Llavis” de Salvat Papasseit (no ho recordo bé, potser , s’hi va afegir Serrahima?,) i moltes altres del repertori del començament dels Setze Jutges.

Deuríem dinar al mateix Cub Natació, i després vam anar a prendre cafè a casa de l'amic Castelltort de "Cal Truco" que en aquella època filmava curts influït per Melies i Keaton. 
Varen ser unes tres o quatre bones hores en que intercanviarem els nostres idearis ( moltes coses en comú) i es va fer una mica el que en Jazz en diuen una “Jam Session”.
Tot Brassens traduït i Salvat- Papasseit musicat.
Quina tarda! No en recordo tots els detalls però va ser genial, mai ho oblidaré.

Uns anys més tard, dos o tres, els vaig invitar a l’Hospital Clínic. 
Ja s’hi havia afegit Gillermina Mota, i el "Remena nena” va seduir a la tropa dels estudiants de Medicina.

El grup Lacetania es va dissoldre al 66 i els Setze Jutges al 69. 
Abella era el més gran, i els seus "copains" li deien l'avi. Però "Cap al futbol", busqueu-la al you tube, https://youtu.be/Q5F81Mi97Yg , és tant vigent com avui mateix o encara més. 

Posteriorment va ser cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Va escriure diversos llibres entre ells un tractat de Psiquiatria. 
Jo li vaig llegir un llibre, breu manual, potser ara es consideraria massa esquemàtic, " El nostre Caràcter" ( 1961).
"Quant érem Infants" la seva cançó més coneguda, va ser versionada per  Serrat.
Va tenir també participació política, que no m'interessa especialment destacar ara en aquest moment.

El meus records  de Delfí Abella, és d’un home bo, que mol sovint venia a enraonar i fer companyia al meu pare. Per les seves venes circulava la sang ancestral del Pallars, d'on eren els seus pares.

El nom de “Setze Jutges” provenia d’un embarbussament popular. 
Però aviat hi hauran més de setze jutges empaitant-nos....

divendres, 24 de febrer de 2017

Doctor Arrieta.

15 d’octubre de 2015, 19'00 h. 
Un lloc privilegiat, la sala d’actes de la Casa de Convalescència, annexa a l’Hospital de Sant Pau. 
Per a mi, un cert honor, inauguro el curs Hermes de Formació de Residents de Pneumologia de Catalunya, en el sí de la SOCAP (Societat Catalana de Pneumologia de Catalunya). 
El títol de la meva ponència: "La Pneumologia, mig plena, mig buida". Però això és el menys important.
Després de la meva conferència, s'invitava a una personalitat de l’àrea d'humanitats. 
En aquest cas l'invitat era el Professor de filosofia  Joan Carles Mèlich. El títol escollit de la seva exposició: “La cura de l'altre. Entre la moral i l’ètica".
Tinc que reconèixer que em va eclipsar, i també va seduir als assistents.
Una única diapo pantalla: una reproducció d’una famosa pintura de Goya: "Autoretrat amb el Dr.Arrieta".



S'hi va estendre amb detalls. 
Sobre tot destacant l'empatia amb que una mà del Dr.Arrieta quasi abraça a l’agònic pintor i amb l'altra mà li administra aigua i segurament algun medicament, potser quinina.
Goya sembla que estava patint un tifus, una febre tifoide. 
Malgrat l'aspecte moribund de Goya, es va guarir. Això va ocórrer el 1819.
El quadre el va pintar al 1820, i s'ha interpretat que equival a un ex-vot laic de gratitud. 
Alguns han dit que al fons de la pintura s’hi poden distingir amb dificultat, com dues figures fosques, desdibuixades, quasi negres, les Parques.
La conferència de Mèlich fou magistral. Mai hagués comprès per mi mateix, i menys pel que fa a l'exercici mèdic, la diferència entre moral i ètica. 
La moral, no ho sabré explicar prou bé, és l’aplicació general de les normes, l'ètica va més enllà, és un exercici individual amb un malalt concret, i com si fos una mena de compromís de tu a tu amb el pacient. 
I encara va anar més lluny, estava una mica en contra de que els comitès d’ètica s'anomenessin així. Opinava que era més adequat  anomenar-los “comitès morals”.
A mi, amb la seva no fàcil conferència, em va captivar, i al públic el va seduir. 
Ara, potser per un atzar, exactament un any després, J.C Mèlich acaba de publicar "La prosa de la Vida" segon volum de  “Fragments Filosòfics". A la primera pagina del llibre hi ha inclòs la reproducció de la pintura de Goya. 
D’en Mèlich en tinc dos llibres més, "Filosofía de la Finitud" i " Etica de la Compasión". 
Alguna vegada, per casualitat coincidim a la mateixa cafeteria i prenem cafè junts. No agafo apunts però en tinc ganes.
Quasi sempre vesteix de negra, homenatge als començaments del seixanta? Des de Sartre, a Vian o Juliette Greco? 
Li he notat una elegància i una coqueteria en el vestir.
A "Cultures" de La Vanguardia, ha sortit en el ranking del filòsofs de la "nova" filosofia contemporània nostra més influents.
De la mateixa manera que ens va explicar en aquella conferencia la diferència entre ètica i moral, també l’he escoltat fer-ho per distingir els conceptes de legalitat i legitimitat. 
Les seves reflexions filosòfiques, principalment estan adreçades a la contingència, la finitud, la mort i la compassió per l'altre.
En alguna conversa jo li he confessat que soc de "pensament determinista" Se'n deu riure de mi interiorment però no em rebat, benèvol.

Goya encara va sobreviure fins el 1828. 
Ironies del destí, Arrieta és poc probable que arribes a contemplar el quadre, va morir quan va ser enviat pel govern espanyol per estudiar “La peste de Levante” a les costes d’Àfrica.

Tornant al principi, reflexionem, doncs si no ho vaig entendre malament, en medicina la moral seria una categoria superior a l’ètica

Hauré de tornar a esmorzar amb en Mèlich...

dimarts, 21 de febrer de 2017

CONTAINER.

Visc, per sort, a el Masnou, a una casa gran, 1905. O sigui que tinc espai. 
Tot i que ara actualment, a la pràctica, tota la bibliografia es troba fàcilment a la web pub.med o bé accedint a les revistes per internet, jo mantinc una mena de fetitxisme “mèdic” i guardo un munt de carpetes de “separates” i fotocòpies, que m’ha costat hores i anys d’arxivar.
-"Josep, tens piles de maletes i carpetes amb articles. No en podries tirar?"-

La Rosa portava un setmana dient-m’ho, a un promig de deu vegades per dia.
Una nit dic, molt bé, demà et tiraré deu carpetes de Vasculitis Pulmonar, ningú no em demanarà mai més una conferència sobre aquest tema.
Probablement ningú tenia tant material sobre aquest tema, com el que jo havia arribat a aconseguir, per exemple guardava la decebedora publicació de Churg i Strauss, (que tothom cita i que ningú ha llegit), també la publicació de Harveky, i les de la Dra.Zeek, el primer article sobre vasculitis  de Liebow, o un article de Fauci que co-signa un company meu de curs, i cent mes. 
Me'n recordo que fa molts anys el Dr.Coll Colomé em trucava desesperat: si us plau, afanya’t  i envia l'article de revisió de “Vasculitis Pulmonar” que et vaig encarregar aquesta setmana, per publicar a “Archivos de Bronconeumologia”.

Un vespre a les 22h vam començar a traginar les carpetes cap el container.
Al cap d’una setmana rebo de Madrid la trucada del professor Jose Luis Alvarez Sala:
-"Hola Morera, que tal estáis por aquí."-
-"Ya sabes, haciendo ver que trabajo."-
-"Me han encargado que te pidiera una conferencia para la pròxima reunión de “Siglo XXI”, sobre la “Vasculitis Pulmonares”.-
-"Oh, encantado, como me gusta tu encargo."-,vaig dir hipòcritament.

Sense comentaris. Va ser com refer una casa. La conferència per sort, va sortir be. La podeu veure a slide-share “Vasculitis Pulmonares”. ” 
http://es.slideshare.net/josepmorera/vasculitis-pulmonares-16223352 .
A la meva primera diapo de la conferència, que sense so ni pistes es inintel·ligible, s'hi veu un container i un text encriptat.
El container era fàcil d'explicar als assistents.
El text encriptat que l’acompanyava, vaig dir que el desvetllaria al final.


Jo enraonava després del Dr. Paolo Macchiarini, cirurgià toràcic de l’Hospital Clínic, un home brillant i molt atractiu, actualment controvertit, i que llegendes urbanes afirmaven que s’havien triplicat el nombre d’infermeres que demanaven de destí al seu Servei.
Exposar la conferència després d’ell, era un petit desavantatge, i per contrarestar-la i fer més simpàtica la meva xerrada, vaig idear una broma innocent. 

Jo calculava que a mitja xerrada meva, per agenda, Paolo hauria abandonat la sala, com així va ser, i per tant em vaig atrevir a passar la darrera diapositiva que desencriptava la primera, es tractava d’un carta publicada al BMJ, del Dr Trilla, “Phenotypic differences between male physicians, surgeons, and film stars: comparative study” (1)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1761168/pdf/bmj-333-7582-res-01291.pdf, 

Era un carta divertida, sobre els resultats d’un estudi que afirmava que els metges cirurgians són més alts i més atractius que no els metges d’especialitat mèdiques.
I tornant al començament, sobre llençar o no carpetes amb bibliografia antiga, ara ja ho sé, quan desitgi que em convidin a donar una confe d'un tema concret, tiraré la bibliografia històrica que tingui sobre aquell tema, al container. 
Però alguns intents que he fet, m’han fallat.

I ara el pitjor, la Rosa s’ha comprat el llibre “La Magia del Orden” de Marie Kondo...

(1) Diferencias fenotípicas entre cirujanos y estrellas de cine. Estudio comparativo.


divendres, 17 de febrer de 2017

THOMAS L. PETTY

Estic, estem preparant el XVI Sympòsium d’Epoc, bianual. 
Si algun dia, jo o algú altra es dediqués a fer-ne la historia, hi ha molt material. 
Representen més de 30 anys per a contribuir a donar visibilitat a una malaltia poc divulgada aleshores, probablement per que és secundaria al tabaquisme i la història de protecció a les tabaqueres no l’acabaríem mai d'explicar. 
Durant molt de temps va ser l’única reunió internacional monogràfica sobre el tema.
N'hi havia hagut un parell més, una dècada abans, i un Sympòsium Ciba. 

Ara, les reunions sobre Epoc son molt freqüents. 
Hem tingut la sort de que al llarg dels anys hi desfilessin en el nostre Symposium tots els millors experts, fins i tot el professor Sir Richard Doll, que al 1950 havia donat el primer crit d'alerta sobre la relació de tabac i càncer de pulmó.
Va donar la conferencia, a Barcelona, amb més de vuitanta anys, i recordo l'esmorzar a una terrassa de l’hotel Arts, conversant amb el meu col·lega Josep M Antò i amb mi.

Però si alguna generositat extrema haig de recordar i homenatjar, és la del professor Thomas L.Petty (1932-2009). 
Acabava d’arribar d’un vol transoceànic des d’Estats Units per participar al congrés.
Es va inscriure a l’hotel, va reposar unes hores a l’habitació i pràcticament no es va comunicar amb ningú.
Va donar la conferencia, magnífic. 
Ens va felicitar per l’organització i se'n va anar directament cap a l'aeroport. 
A l’arribar a Denver, ambulància cap al seu hospital, i by-pass coronari.
Durant la seva curta estança amb nosaltres en cap moment es va queixar. Professional i estoic.
Afortunadament va sobreviure vint anys més.

En el seu obituari signat per Marvin I. Schwarz a la revista AJRCM, es diu que era “workoholic”. Va publicar 800 articles i 30 llibres. Va descriure a la dècada dels 60 la síndrome del Distress Respiratori (ARDS). 
Va posar ordre a l’oxigenoteràpia del EPOC, mundialment, i va situar la rehabilitació en el tractament d’aquests malalts.
Va fomentar les organitzacions de pacients.
Té escrit un llibre, avui me’l baixaré, de les seves experiències amb els malats, que es diu “From Both Ends of the Stethoscope”.
Va dirigir la majoria de les famoses reunions d’Aspen.
A l’obituari comenta que textualment havia dit: ”After you die you are quickly forgotten”(1).

També tinc anècdotes de menys generositat d’altres convidats.
Una vegada, un o dos mesos més tard d’un dels symposiums, vam rebre una carta des de Canadà, d’un professor, a cobrament revertit, reclamant-nos 13 pessetes d’una conferència telefònica amb Canada, que per error no li havíem cobert.
.
El cognom, si caiguéssim en estereotips, i que no diré, ho deia tot. Això, o Calvinisme.

(1) Desprès de que et mors, ets ràpidament oblidat

dimarts, 14 de febrer de 2017

SEGONS LA NOVA TÈCNICA.

Tinc el seu permís per explicar-ho. Recentment arrel de la publicació del meu anecdotari, me'l vaig retrobar, perquè després de jubilar-se ha restringit molt la seva activitat científica.
En el moment de jubilar-se, era el millor en el tema que dominava. 
Hem esmorzat junts, m'ha criticat algunes coses de meu llibre, ha detectat algun error i hem parlat de moments comuns, i també ens hem repetit les respectives nits dels 23-F.
Hem rigut, es seriós, no ha perdut l'accent del Pallars, i m’ha explicat algunes de les seves noves activitats.
És honest, d'una peça. Senderista, està en forma.
-"Doncs mira R., entre les anècdotes en tinc una de teva, poc important, però que te una punta d'humor."´-
-"Quina?"-

Li explico
-"Ah, no m'importa que l’escriguis."-

Durant un temps en el Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall d’Hebron, ell era el responsable de les biòpsies pleurals, que aleshores es feia amb l'agulla d'Abrams, prou gruixuda i a cegues. 
Per a que el lector ho entengui, en un basament pleural dret, la pleura i el fetge nomes estan separats pel diafragma.
Va practicar la biòpsia pleural a un malalt amb embassament pleural dret, probablement tuberculós. 
Rebem l'informe de la biòpsia: “Biópsia hepática con granulomas con necrosis, probablemente tuberculosos”
Be, l'agulla s'havia desviat. Però havíem obtingut el diagnòstic també.
En el curs de la història clínica, vaig anotar: "la biòpsia hepàtica practicada amb la nova tècnica del Dr. R ha sigut diagnosticada de malaltia tuberculosa."

Si algú ho llegís ara, pensaria, quina va ser aquesta nova tècnica, i perquè van preferir biopsiar el fetge?