divendres, 21 d’abril de 2017

ELOGI DELS MOTIVATS.

L'altre dia vaig dinar amb dues amigues, de la meva especialitat, o sigui que a més a més d’amigues, també eren col·legues, ambdues Piscis, de l’època que de seguida et preguntaven de quin signe del Zodíac eres.
Una d'elles feia temps que no ens trobàvem fora de congressos. 
No n’anàvem sobrats de temps. 
Bones professionals, el seus pacients estan de sort de tenir-les com metge.
Durant el dinar es va mencionar l'anecdotari.
Una d'elles va dir: 
-"és com si volguessis fer un testimoni de la medicina del passat."-

No, no, no és exacte, en realitat la clau, no m'importa ensenyar les cartes, està en la cita que vaig incloure en el llibre, no en el blog, dels dos darrers versos del Sonet Ajedrez II. de Borges. Son fàcils de trobar.
Però si que és veritat també, en part, que descric la medicina d’aquells anys.
L'adjectiu Motivat, que semblaria un elogi, els joves l'utilitzen un pèl pejorativament. 
Provaré de fer de testimoni del PASSAT:
En Dr. GP., el company i amic del qui més he après, superdotat, potser no premiat com es mereixia, sovint m'explicava anècdotes d'un resident seu, que jo per un any no vaig arribar a conèixer, però del qui recordo el cognom, i que designarem com Dr. Mt.
Era un motivat !
Estant de  guàrdia un vespre, el Dr. GP tenia que anar perseguint al Dr Mt., exagerant, podríem dir que seguint-ne el rastre de sang, de planta en planta, perquè a malalt que li consultaven, els hi practicava una sagnia. 
Estic parlant de l’Hospital Valle Hebron 1968, aproximadament.
Per telèfon: 
-"Dr.GP no et preocupis, el de la 715, ja l'he sagnat!!"-

I així un parell més de vegades.
Crec que a la quarta, la va arribar a aturar. 
Haig de dir, que en aquells anys encara no estava introduïda la Furosemida ni altres tractaments.
La meva darrera sagnia, la deuria practicar al 1971 a un pacient amb un edema pulmonar terrible, a quatre mans, junt amb el cardiòleg Dr. V. i amb molt bons resultats.
Però la proesa més gran del Dr.Mt. va ser, que a la desesperada, amb la millor de les intencions, i amb el fracàs, d'antuvi assegurat, va practicar el boca a boca a un pobre pacient que s'havia tirat de la desena planta, i que “de facto” estava decapitat (crani separat de la columna). Patètic o heroic? 
Si, un motivat, quasi com tret d'un conte, potser de Txèkhov.

Ara és el temps del “burn-out”, dels desmotivats.
No tots, per cert.

dilluns, 17 d’abril de 2017

divendres, 14 d’abril de 2017

EL MAL DE LES GUIXES.

-"Veus aquell senyor?"-
-"Si, papà."-
-"Doncs té el mal de les guixes."-

Era un home d'uns quaranta anys, vestit humilment, amb negre predominant, pujant amb molta dificultat la petita costeta que feia el carrer Nou, per arribar a la placeta de la Creu, a Igualada.
Jo deuria tenir uns set o vuit anys, època de vacances, a les set de la tarda, a la vorera del Dispensari Municipal, fent companyia al meu pare. 
Me'n recordo del primer dia que el vaig veure.
A la mateixa hora més o menys passava cada dia aquell home, plegant de la feina potser, creuant lentament les cames, primer una després l'altra dibuixant unes tisores imaginaries amb la cintura inclinada, millor diria torçada cap en darrera i ajudant-se amb un “remar” desordenat dels braços, lent també com si lluitessin contra un obstacle també imaginari. 
Després en vaig veure més de persones a Igualada caminant d'aquella manera inconfusible, generalment homes, però també n'hi havia alguna dona.
Son persones que pateixen aquesta malaltia, perquè només han estat menjant guixes, degut a la fam que es passava a la guerra, em deia el meu pare. 
A començaments del cinquanta, encara la guerra es vivia com pròxima.
Si, aquell altre senyor també té el mal de les guixes, confirmava el meu pare, d’altres persones que jo ja havia intuït que patien el mal, degut a una marxa idèntica.
 Jo encara havia menjat guixes de nen. Ara fa temps que estan prohibides per raons sanitàries.
Ben fregides, eren prou bones, amb un sabor molt semblant al del cigró i que nosaltres compràvem al llegumaire, a Cal Llorach, que fa poc vaig comprovar que ja no existeix.
Sembla que a Igualada i comarca va seu una de les àrees on més casos n'hi van haver. 
El primer malalt  que es va diagnosticar a Catalunya de “latirisme”, que és així com s’anomena la malaltia, provenia d'Esparraguera i se'n van començar a veure més en poc temps.
Una labor detectivesca iniciada pels neuròlegs Oliveras i Ley, van identificar la malaltia com a secundària a la menja quasi exclusiva de guixes durant la guerra i la postguerra. 
No era per carència, era per intoxicació, avui sabem que la substancia "culpable" era l’aminoàcid beta-N-oxalyl-L-alpha-beta-diaminopropiònic (també conegut per les sigles ODAP), substancia neurotòxica que inhibeix l’acció del neurotransmissor àcid glutàmic. 
Després n'hi va haver més casos  a Biscaia i a La Mancha, i prestigiosos metges com Jiménez-Diaz, hi van dedicar interès. 
Les guixes en castellà es diuen “almortas”, i no hi ha que confondre-les amb els tramussos, que també son molt rics amb proteïna vegetal, no tòxics, i  molt semblants d’aspecte.
Vull fugir de tecnicismes, és una malaltia per dany irreversible de la medul.la espinal, que ja Hipòcrates havia observat. 
També la varen descriure metges anglesos, a les Colònies, especialment a la Índia. I Goya ja la va reflectir en un dibuix titulat "A causa de las almortas" de la col·lecció los "Desastres de la Guerra".
Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=630692

Per acabar, se m'acudeixen varies reflexions.

La primera: 
S'ha eradicat aquesta malaltia?
Ni de bon tros, és freqüent a zones de fam com la Índia i Etiòpia, afectant fins i tot a nens i adolescents, de la mateixa manera que no s'han eradicat ni la fam ni les guerres.

Una altra:
Advertència, no tots el productes "naturals", vegetals, són inofensius pel fet de ser naturals.

Per últim:
Quina part alíquota ens correspon de responsabilitat, a cadascú de nosaltres, que no patim fam?!

divendres, 7 d’abril de 2017

VINGA C.…NS!

Fa poc. Una pacient, en tractament oncològic. La vaig diagnosticar jo, però la malalta està tractada actualment per un equip oncològic.
No ha fet baixa, intel·ligent, activa, empàtica (som els metges qui tenim l’obligació de ser-ho), alegre, mai es queixa, segueix totes les instruccions mèdiques.
Actualment tinc un paper relativament secundari en el seu procés, però m'informa regularment, té el meu telèfon, i normalment es comunica per WhatsApp amb mi.
No fa gaire, es va plantejar algun dubte en les imatges de seguiment de TAC i em vaig comprometre que al dia següent després de fer una consulta li donaria la meva opinió.
Més o menys li vaig dir:        
-"Demà tinc la tarda molt plena, però et trucaré aproximadament a les sis de la tarda."-
-"Ah, molt bé, espero la teva trucada."-

L’endemà jo estava força desbordat i encara que ja tenia la meva opinió, no trobava el moment de trucar-la.
Tot de cop m'entra un WhatsApp d’ella:
-"Vinga, c.…ns!"-

Vaig començar a suar, no havia complert la meva promesa.
Acabo la visita que estava fent i precipitadament la truco.
-"Hola F..., disculpa, que estàs disgustada amb mi? Estic tenint molta feina."-
-"Per que haig d'estar empipada?"-
-"M'acabes d'enviar un WhatsApp dient-me: vinga, c.…ns!"-
-"Què?"-
-"Si, fa molt poc."-
-"Ah, deu ser un error, és que jo i el meu marit som molt “culers”, i estem anant cap al camp i ens fèiem missatges animant-nos pel Barça, per la remuntada que precisa!"-
-"Buf! quin pes em treus de sobre..."-
-"Res, res, no et preocupis, truquem-nos demà."-

El Barça va remuntar.

Vinga, c.…ns!


divendres, 31 de març de 2017

LA SENYORA A.


Fa temps que no escric anècdotes dominades per l'atzar. 
Si ho recorden, la primera que vaig escriure en aquest sentit, va ser “El Somni”  i els que no la van llegir, els animo a que la recuperin en aquest blog o en el meu llibre. De fet “El Somni” em va encoratjar a continuar escrivint, va ser la primera (8 d’abril del 2015).
Ara deu fer un any, durant tota una nit vaig somiar repetidament en el cognom A. amb alguna sensació d'angoixa, havia de visitar-lo, segurament era un malalt. 
Sovint somio en pacients, ficticis o reals, de l’hospital, de consultes externes del servei d’urgència...
Són molts anys dedicats a l'ofici de metge.
No era un cognom comú, però probablement alguna altra vegada n’hauré vist algun/a pacient amb aquest cognom.
Començo la consulta, 9h del mati.
-"Té una primera visita "- , em diu la Montse.
-"Que passi."-


Uns 60 anys, menuda, prima, parla en castellà, cara d’espantada, 
tímida, olor a sabó comú.
-"Hola buenos dias."-
-"Hola buenos dias."-
-"¿Como se llama?"-
-"Me llamo A."-

(Glups) dissimulant,...
-"¿De dónde viene el apellido A.?"-
-"Creo que de Pontevedra."-
-"Vale. ¿Que edad tiene?"-
-"58 años, el próximo mes cumpliré 59"-
-"¿En qué trabaja?"-
-"De dependienta en una tienda de ropa."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno, de 34 años."-
-"¿Fuma?"-
-"Si, mucho. Y por esto vengo."-
-"¿Tiene algun síntoma?"-
-"Me empiezo a ahogar."-
-"La vamos  a hacer un estudio de función respiratoria."
-"Montse!, incluida DLCO"-
-"Ok."-

En total uns 20’ minuts. 
Una mica perplexa, passo una segona visita, un control sense importància.
Tinc que comentar, que el segon cognom que tampoc puc desvetllar, és un cognom d'origen valencià, amb significat per ell mateix.
M'acomiado de la segona visita. 
-"Passi-ho be."-

Torna a entrar la Sra. A.
Dono una ullada als resultats. 
-"Hola, no es importante, pero tienes que pensar en dejar de fumar. Ya tienes un enfisema, no avanzado."-

I aleshores ella, tota exaltada, fent un gest com tapant-se els ulls.
-"!Oh, no me diga eso!"-
-"¿Por qué?, ya le he dicho que no es grave."-
-"Es que toda la noche he soñado que venía a verle y me decía que tenia enfisema."-

Sense immutar-me.
-"Es natural, usted tiene mala conciencia por ser fumadora."-
-"Si y mi padre murió de enfisema."-
-"Ya, pero usted no, porque dejará de fumar."-
-"Si claro, se lo juro."-
-"A ver si es verdad!"-
-"¿Cuando vuelvo?"-
-"En dos semanas, y me trae un TAC de tórax."-
-"Gracias, encantada."-
-"Igualmente."-

A Catalunya, amb el seu cognom com a primer, n’hi ha aproximadament uns 230, i a la província de Barcelona, uns 175 segons dades del Idescat i de l’INE (que representa un 0.035 per mil de tots els cognoms).

Freud va estar interessat  per la telepatia, a partir dels somnis dels seus pacients. El 1922 va publicar un article a la revista “Imago” titulat “Traum und Telepathie”(Somnis i telepatia).
Alguns deixebles seus li van aconsellar que abandonés el tema.
Jung va tornar a insistir altre vegada sobre la telepatia als somnis  i va parlar “de transferència onírica”.
Jo no hi crec, la historia meva em sembla curiosa, fruit de l'atzar.
.............................................................

Aquesta anècdota, aquest “post”, l’he modificat.
Inicialment el vaig escriure amb el cognom real de la pacient, però hem pensat que podia vulnerar la confidencialitat de dades.

divendres, 24 de març de 2017

SHAPIRO.

House va fer famosa la frase de "tots els malalts menteixen o no diuen la veritat".
El meu mestre més impactant, el Dr.  Joan Vivancos, sempre deia una frase molt més respectuosa i justa: 
- Com Shapiro diu en el seu llibre, “els malalts, moltes vegades a l’acomiadar-se, amb la darrera frase, et diuen la veritat o et donen la veritable pista".-



Fa poc, no gaire més d'una setmana, em va venir d'una ciutat de llevant per una segona opinió, una pacient de 61 anys, fumadora fins feia poc, infermera que ja no exercia. Recentment, arrel de d'un ofec que augmentava a l'esforç, - és senderista -, li havien diagnosticat una Fibrosi Pulmonar. 
Estava en una fase en que li havien proposat una biòpsia pulmonar amb vídeo-toracoscòpia. La malalta, d’altre banda estava diagnosticada prèviament d’hipotiroïdisme.
Aportava molts resultat d’analítiques, proves d'imatge i proves funcionals.
Anava acompanyada de dues amigues més, solidaries, de la mateixa edat, no infermeres, alegres.
Havien reservat hotel per dues nits (com s'ho varen fer, coincidint en dies de Mobile?).
Vaig repetir exploracions, la saturació d'oxigen era molt bona, 98%, i vaig fer interrogatori exhaustiu (anamnesi). Ni exposicions ambientals fora del treball ni antecedents d’altres malalties: de pell, d’articulacions, oftalmològiques, etc.
Varen quedar de repetir el TAC i que la veuria l’endemà passat.
-"Sobretot, no “cremeu” les vises."-
-"A reveure."-
-"A reveure."-

Dos dies després, vénen les tres amigues, la pacient al mig amb un nou TAC, informat pel meu expert amic Dr. Tomas F.
Li exposo la meva proposta, de moment conservadora, em repasso amb atenció la documentació prèvia.
-"I aquesta IgE que sempre tinc alta?"-, em pregunta la malalta.
-"En la meva opinió és coincident, sense relació. Em cridem una mica més l’atenció els anticossos antinuclears positius, encara que baixos."-

Inicio un tractament per un mes, li dono el meu telèfon personal, la cito a 4 setmanes. I més tranquil·la, amb somriures de les amigues, confessen que han “cremat” les vises.
Mentre m'acomiado, insisteixo: 
-"Segur que mai has tingut malalties de la pell, o de les articulacions?"-
-"No, no, ja li vaig dir que no."-

I aleshores, dretes les tres, una de les dues amigues diu:
-"Però, no havies tingut una taca a la cara?"-
-"Ah, si, quasi fa vint anys. El dermatòleg em va dir que era un Lupus, em va fer la biòpsia."-
-"Tens l'informe de la biòpsia?"-
-"Si, el dec tenir per casa."-
-"Ah, pot tenir relació. Envia-me’l de seguida per mail."-

Li vaig fer una mica de "bronca".
-"Vostè m'ho havia preguntat abans?"-, em va dir. Aleshores, l'amiga va intervenir. 
-"Si és el primer que et va preguntar."-
-"Val, ens veiem en 4 setmanes."-
-"D'acord."-

Acomiadats ja, anoto a la història clínica: hi han al menys dues classes de Lupus de pell que podrien tenir relació amb la seva malaltia actual. Segurament ja tinc diagnòstic
Vaig pensar en la frase de Shapiro que citava Vivancos. Els malalts, en aquest cas l'amiga, et donen la pista a l'acomiadar-se

Shapiro, al 1969 va descriure una malaltia molt rara (menys de 100 casos a la historia de la Medicina.)
La Síndrome de Shapiro, hipotèrmia intermitent, que ara se sap que és genètica i per absència del "cos callós cerebral".

divendres, 17 de març de 2017

NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA.

En un altre anècdota, ja havia parlat del mateix personatge, el Dr. BG. Catedràtic, Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, alt, ample d’espatlles.
Ara penso que si no hagués sigut pel seu conegut celibat hauria pogut ser  considerat un Gary Cooper local, mix amb Cristopher Lee per uns ullals prominents i una certa pal·lidesa, però amb les galtes més plenes.
Cabell semi canós, ben clenxat, perfectament, ara encaixaria a la tribuna del Real Madrid pel seu aspecte capil·lar.
Crec que m'apreciava. No havíem coincidit massa temps al seu Servei, però ens respectàvem.
Li vaig comunicar que me'n anava al Servei de Medicina de l’Hospital Valle Hebron, aleshores “Residencia Francisco Franco”. 
M'havien temptat, ja que aniria al Servei del prestigiós professor Pedro Pons, però encara hi havia una raó més potent, es cobrava quasi tres vegades més.
Ho va acceptar. Em va proposar un acomiadament "solemne". 
Una sessió clínica especial, podia triar els temes. 
Vaig presentar dos casos clínics que vaig preparar acuradament:
el primer cas, una glomerulonefritis focal, potser encara en tindria les diapos, amb una artesana tinció de plata, dels glomèruls.
El segon cas, un pacient amb una mielopatia cervical. 
El Dr BG, al final, va fer un breu discurs elogiós, jo tot just tenia uns 25 anys.

M'agradaria fer-li justícia. Tots tenim clarobscurs. Era de la promoció dels López-Rodo, també amb clarobscurs. 
A mi, ell, em va salvar literalment dels "grisos" el dia que es va cremar un Dodge al Clínic, en una revolta estudiantil, en que les llambordes volaven.

Ara ja es pot dir qui va calar foc al cotxe. Era un amic meu, metge, un clínic excel·lent, segur que ara ell no ho aprovaria, entusiasta de l’acció, efecte cinema, i que just després va emigrar per força als EEUU.
Recentment, m’ha comunicat la seva jubilació i el nou correu, i a la primera oportunitat  que vagi a New York, penso abraçar-lo.

Tornant a aquell episodi, els grisos se m’enduien sense que jo hi hagués participat. El Dr. BG va sortir com una fletxa de la Sala de Patologia General i va deturar-los instantàniament. Es va presentar com a Cap de Servei, i sobre tot amb el seu càrrec de “Procurador de las Cortes Españolas”. Em va salvar la pell!!

Ja ho havia mencionat en un altre anècdota, el Dr BG va proposar per primera vegada a les Corts Franquistes, que el Servei Militar no fos obligatori. I encara de més mèrit i poc conegut, de forma altruista va fer de metge a les barraques de Somorrostro durant un parell d'anys.

Tornant al dia del meu acomiadament de l’Hospital Clínic, quant es va acabar la sessió clínica, arribat ja al seu despatx, tot traient-se la seva blanca i impol·luta bata, va comentar a la seva secretaria:
-“Adela me sabe mal que nos deje, pero quien sabe, tal vez no hay mal que por bien no venga."-

Que deuria voler dir?



divendres, 10 de març de 2017

LA VIE EST BELLE.


No es el títol d'una cançó francesa de Charles Trenet ni d'un film de Truffaut.
Fa pocs mesos em va venir a la consulta una pacient jove, d'uns trenta i escaig, elegant, no de marca, discretament maquillada.

-"Hola."-
-"Hola"-
-"Edat?"-
-"34 anys."
-"Fumes?"-
-"Si, uns 10 més o menys."-
-"Professió?"-
-"Comercial."-
-"Fills?"-
-"Una filla, de 5 anys."-
-"Prens medicaments?"-
-"Ansiolítics a la nit, amb poc efecte."-
-"Practiques algun esport?"-
-“Gim”, un parell de vegades a la setmana."-
-"Malalties prèvies?"-
-"Poques, les pròpies de la infància."-
-"I per quina causa vens?"-
-"Tinc insomni, m'envia el neuròleg."-

Quant m'arriba un pacient que consulta per insomni, sempre li dic el mateix:
-"Jo no soc expert en insomni, soc expert en apnees de la son, que no és el mateix. Et remeten aquí perquè a la nostre consulta fem estudis de polisomnografia que poden ser d'ajuda al metge que t'envia. Després burocràcia, algunes instruccions, la data adient per al pacient i data per entrega i comentari del resultat.
Bé, ens veiem en unes sis setmanes."-
-"D'acord, fins aleshores."-
-"Molt de gust."-
-"Encantada."-
-"T'acompanyo al mostrador."-

Mai m’acomiado estant assegut, estàtic. 
Unes sis setmanes després.
-"Hola, vinc a buscar el resultat."-
-"Si, ara te'l busco."-

De  vegades, les persones que acudeixen a fer-se la prova de son, i que han de passar la nit dormint a una habitació habilitada per aquesta finalitat, sorprenentment, dormen millor que mai.
No va ser el cas

-"Hola, mira, t’explico, et vas prendre l’ansiolític de sempre com et vaig recomanar?"-
-"Si, si."-
-"Et vàrem gravar 420'. Vares tardar uns 210' en conciliar la son, et vares despertar moltes vegades i el teu son va ser superficial.  Resumint, si, tens un insomni important."-

I aleshores vaig afegir:
-"Tothom sabem per quin motiu tenim insomni."-
-"Si, sé per que tinc insomni."-

Escabrós, no m’estendré, em va explicar: 
-"De petita el meu pare em violava amb freqüència."-

Em va sortir de l'anima, després d'una confessió, amb la naturalitat que m'ho deia, vaig dir:
-"No m'ho puc creure!!"-

Fredament, 
-"Vol dir que li menteixo?"-
-"No, no, volia dir que em sembla impossible que un pare..."-

Va continuar.
-"La meva mare és alcohòlica. Quant vaig arribar a major d'edat vaig denunciar el meu pare. Era estranger i va fugir."-

Uf, crec que poques vegades m'havien fet confidències, confessions tan corprenedores.
-"I ara estàs be?"-
-"Si, si, he anat a psicòlegs i psiquiatres, tinc feina, m'he casat, tinc una filla."-
-"Si clar..."-
-"Fa poc, el meu marit s'ha separat de mi. Suposo que no ha pogut suportar el meu passat."-

I aleshores, canviant el seu to contingut, que havia mantingut des del primer dia, somrient, canviant el vostè pel tu:
-"Però no et creguis, no sóc una persona trista, la vida val la pena viure-la. Tinc una filla de cinc anys, és el meu futur."-

I aleshores, inesperadament, es va inclinar una mica cap a mi, va aixecar el braç dret, va obrir els cinc dits, vàrem fer "give me five”, i aleshores va sentenciar:
-"I malgrat tot, " La vie est belle".-

Jo glaçat. 
-"Be, portaré el resultat al meu psiquiatra."-

Simultàniament ens vàrem aixecar i acomiadar, vaig obrir-li la porta.
-"Adéu."-
-"Adéu."-

Vaig tardar uns quants minuts a cridar el següent malalt. M'havia de refer.

divendres, 3 de març de 2017

DELFI ABELLA.

Vaig conèixer Delfí Abella abans que fos un personatge relativament públic. Venia a visitar al meu pare, els anys 57 i 58, quant el meu pare que era metge, estava en plena decadència física després d'un accident, i arrastrava una depressió. 
Ja especialista en psiquiatra quan venia per casa, Abella havia nascut el 27, i s'havia instal·lat a un despatx on visitava cada dimecres, casualment situat a un edifici pràcticament en front d'on nosaltres vivíem. 
Venia al menys una vegada al mes, gratuïtament (era inconcebible aleshores que un metge cobres a un col·lega o a un familiar directe), sense mostrar cap pressa i conversava  una hora al menys amb el meu pare. 
Aprenia alguna cosa en Delfí de l’experiència del meu pare? 
Per que ho feia amb tanta periodicitat?
Psicoanàlisi?, no ho crec, no era d'aquella escola. 
Antidepressius?, no existien, deuria fer algun tipus de conductisme.
Jo l’admirava des de la meva infància, encara no era adolescent, i li estava agraït.
Segurament no va triomfar a Igualada i deuria deixar el seu consultori.
Vaig tornar a trobar-me a l’Abella, al 61 o al 62, com a membre dels Setze Jutges. 
Els setze jutges havien estat fundats al 1961, primer per en Miquel Porter i Josep Maria Espinàs, i de seguida s'hi van afegir Delfí Abella i Pi de la Serra, no amb esperit de cantants sinó de defensors de la Llengua Catalana. 

Amb la mateixa finalitat, Antoni Pous, el meu germà Pius, jo mateix i alguns amics, al 1960 havíem fundat el Grup Lacetània, d’agitació cultural, uns mesos abans. https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_Lacet%C3%A0nia 
Vàrem portar els Setze Jutges a Igualada, i vàrem tenir molt èxit d'assistents. 
No se com ho vàrem aconseguir. 
Cartells magnífics amb una tipografia negre sobre un roig fort, dissenyats pel gran impressor Bas (impressor d'Ariel, en plena postguerra) i enganxats amb “celo” a una pila de botigues cèntriques, i també gràcies a un esperit que començava a despertar. 

Tot gratis, ningú no va cobrar ni un duro, ni impressió ni transport ni actuació. 
No teníem fons i érem post-adolescents.
Varen actuar a un local de la Rambla Sant Isidre, Club Natació, quasi nou de trinca. 
Les versions de Brassens, l’Espinàs. “L’Home del Carrer”, Pi de la Serra.
“Cap al Futbol”, Delfí Abella. “Tots són Homes no hi han Dones”, tavernària d’en Porter i “El Poema de la Rosa als Llavis” de Salvat Papasseit (no ho recordo bé, potser , s’hi va afegir Serrahima?,) i moltes altres del repertori del començament dels Setze Jutges.

Deuríem dinar al mateix Cub Natació, i després vam anar a prendre cafè a casa de l'amic Castelltort de "Cal Truco" que en aquella època filmava curts influït per Melies i Keaton. 
Varen ser unes tres o quatre bones hores en que intercanviarem els nostres idearis ( moltes coses en comú) i es va fer una mica el que en Jazz en diuen una “Jam Session”.
Tot Brassens traduït i Salvat- Papasseit musicat.
Quina tarda! No en recordo tots els detalls però va ser genial, mai ho oblidaré.

Uns anys més tard, dos o tres, els vaig invitar a l’Hospital Clínic. 
Ja s’hi havia afegit Gillermina Mota, i el "Remena nena” va seduir a la tropa dels estudiants de Medicina.

El grup Lacetania es va dissoldre al 66 i els Setze Jutges al 69. 
Abella era el més gran, i els seus "copains" li deien l'avi. Però "Cap al futbol", busqueu-la al you tube, https://youtu.be/Q5F81Mi97Yg , és tant vigent com avui mateix o encara més. 

Posteriorment va ser cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Va escriure diversos llibres entre ells un tractat de Psiquiatria. 
Jo li vaig llegir un llibre, breu manual, potser ara es consideraria massa esquemàtic, " El nostre Caràcter" ( 1961).
"Quant érem Infants" la seva cançó més coneguda, va ser versionada per  Serrat.
Va tenir també participació política, que no m'interessa especialment destacar ara en aquest moment.

El meus records  de Delfí Abella, és d’un home bo, que mol sovint venia a enraonar i fer companyia al meu pare. Per les seves venes circulava la sang ancestral del Pallars, d'on eren els seus pares.

El nom de “Setze Jutges” provenia d’un embarbussament popular. 
Però aviat hi hauran més de setze jutges empaitant-nos....

divendres, 24 de febrer de 2017

Doctor Arrieta.

15 d’octubre de 2015, 19'00 h. 
Un lloc privilegiat, la sala d’actes de la Casa de Convalescència, annexa a l’Hospital de Sant Pau. 
Per a mi, un cert honor, inauguro el curs Hermes de Formació de Residents de Pneumologia de Catalunya, en el sí de la SOCAP (Societat Catalana de Pneumologia de Catalunya). 
El títol de la meva ponència: "La Pneumologia, mig plena, mig buida". Però això és el menys important.
Després de la meva conferència, s'invitava a una personalitat de l’àrea d'humanitats. 
En aquest cas l'invitat era el Professor de filosofia  Joan Carles Mèlich. El títol escollit de la seva exposició: “La cura de l'altre. Entre la moral i l’ètica".
Tinc que reconèixer que em va eclipsar, i també va seduir als assistents.
Una única diapo pantalla: una reproducció d’una famosa pintura de Goya: "Autoretrat amb el Dr.Arrieta".



S'hi va estendre amb detalls. 
Sobre tot destacant l'empatia amb que una mà del Dr.Arrieta quasi abraça a l’agònic pintor i amb l'altra mà li administra aigua i segurament algun medicament, potser quinina.
Goya sembla que estava patint un tifus, una febre tifoide. 
Malgrat l'aspecte moribund de Goya, es va guarir. Això va ocórrer el 1819.
El quadre el va pintar al 1820, i s'ha interpretat que equival a un ex-vot laic de gratitud. 
Alguns han dit que al fons de la pintura s’hi poden distingir amb dificultat, com dues figures fosques, desdibuixades, quasi negres, les Parques.
La conferència de Mèlich fou magistral. Mai hagués comprès per mi mateix, i menys pel que fa a l'exercici mèdic, la diferència entre moral i ètica. 
La moral, no ho sabré explicar prou bé, és l’aplicació general de les normes, l'ètica va més enllà, és un exercici individual amb un malalt concret, i com si fos una mena de compromís de tu a tu amb el pacient. 
I encara va anar més lluny, estava una mica en contra de que els comitès d’ètica s'anomenessin així. Opinava que era més adequat  anomenar-los “comitès morals”.
A mi, amb la seva no fàcil conferència, em va captivar, i al públic el va seduir. 
Ara, potser per un atzar, exactament un any després, J.C Mèlich acaba de publicar "La prosa de la Vida" segon volum de  “Fragments Filosòfics". A la primera pagina del llibre hi ha inclòs la reproducció de la pintura de Goya. 
D’en Mèlich en tinc dos llibres més, "Filosofía de la Finitud" i " Etica de la Compasión". 
Alguna vegada, per casualitat coincidim a la mateixa cafeteria i prenem cafè junts. No agafo apunts però en tinc ganes.
Quasi sempre vesteix de negra, homenatge als començaments del seixanta? Des de Sartre, a Vian o Juliette Greco? 
Li he notat una elegància i una coqueteria en el vestir.
A "Cultures" de La Vanguardia, ha sortit en el ranking del filòsofs de la "nova" filosofia contemporània nostra més influents.
De la mateixa manera que ens va explicar en aquella conferencia la diferència entre ètica i moral, també l’he escoltat fer-ho per distingir els conceptes de legalitat i legitimitat. 
Les seves reflexions filosòfiques, principalment estan adreçades a la contingència, la finitud, la mort i la compassió per l'altre.
En alguna conversa jo li he confessat que soc de "pensament determinista" Se'n deu riure de mi interiorment però no em rebat, benèvol.

Goya encara va sobreviure fins el 1828. 
Ironies del destí, Arrieta és poc probable que arribes a contemplar el quadre, va morir quan va ser enviat pel govern espanyol per estudiar “La peste de Levante” a les costes d’Àfrica.

Tornant al principi, reflexionem, doncs si no ho vaig entendre malament, en medicina la moral seria una categoria superior a l’ètica

Hauré de tornar a esmorzar amb en Mèlich...

dimarts, 21 de febrer de 2017

CONTAINER.

Visc, per sort, a el Masnou, a una casa gran, 1905. O sigui que tinc espai. 
Tot i que ara actualment, a la pràctica, tota la bibliografia es troba fàcilment a la web pub.med o bé accedint a les revistes per internet, jo mantinc una mena de fetitxisme “mèdic” i guardo un munt de carpetes de “separates” i fotocòpies, que m’ha costat hores i anys d’arxivar.
-"Josep, tens piles de maletes i carpetes amb articles. No en podries tirar?"-

La Rosa portava un setmana dient-m’ho, a un promig de deu vegades per dia.
Una nit dic, molt bé, demà et tiraré deu carpetes de Vasculitis Pulmonar, ningú no em demanarà mai més una conferència sobre aquest tema.
Probablement ningú tenia tant material sobre aquest tema, com el que jo havia arribat a aconseguir, per exemple guardava la decebedora publicació de Churg i Strauss, (que tothom cita i que ningú ha llegit), també la publicació de Harveky, i les de la Dra.Zeek, el primer article sobre vasculitis  de Liebow, o un article de Fauci que co-signa un company meu de curs, i cent mes. 
Me'n recordo que fa molts anys el Dr.Coll Colomé em trucava desesperat: si us plau, afanya’t  i envia l'article de revisió de “Vasculitis Pulmonar” que et vaig encarregar aquesta setmana, per publicar a “Archivos de Bronconeumologia”.

Un vespre a les 22h vam començar a traginar les carpetes cap el container.
Al cap d’una setmana rebo de Madrid la trucada del professor Jose Luis Alvarez Sala:
-"Hola Morera, que tal estáis por aquí."-
-"Ya sabes, haciendo ver que trabajo."-
-"Me han encargado que te pidiera una conferencia para la pròxima reunión de “Siglo XXI”, sobre la “Vasculitis Pulmonares”.-
-"Oh, encantado, como me gusta tu encargo."-,vaig dir hipòcritament.

Sense comentaris. Va ser com refer una casa. La conferència per sort, va sortir be. La podeu veure a slide-share “Vasculitis Pulmonares”. ” 
http://es.slideshare.net/josepmorera/vasculitis-pulmonares-16223352 .
A la meva primera diapo de la conferència, que sense so ni pistes es inintel·ligible, s'hi veu un container i un text encriptat.
El container era fàcil d'explicar als assistents.
El text encriptat que l’acompanyava, vaig dir que el desvetllaria al final.


Jo enraonava després del Dr. Paolo Macchiarini, cirurgià toràcic de l’Hospital Clínic, un home brillant i molt atractiu, actualment controvertit, i que llegendes urbanes afirmaven que s’havien triplicat el nombre d’infermeres que demanaven de destí al seu Servei.
Exposar la conferència després d’ell, era un petit desavantatge, i per contrarestar-la i fer més simpàtica la meva xerrada, vaig idear una broma innocent. 

Jo calculava que a mitja xerrada meva, per agenda, Paolo hauria abandonat la sala, com així va ser, i per tant em vaig atrevir a passar la darrera diapositiva que desencriptava la primera, es tractava d’un carta publicada al BMJ, del Dr Trilla, “Phenotypic differences between male physicians, surgeons, and film stars: comparative study” (1)

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1761168/pdf/bmj-333-7582-res-01291.pdf, 

Era un carta divertida, sobre els resultats d’un estudi que afirmava que els metges cirurgians són més alts i més atractius que no els metges d’especialitat mèdiques.
I tornant al començament, sobre llençar o no carpetes amb bibliografia antiga, ara ja ho sé, quan desitgi que em convidin a donar una confe d'un tema concret, tiraré la bibliografia històrica que tingui sobre aquell tema, al container. 
Però alguns intents que he fet, m’han fallat.

I ara el pitjor, la Rosa s’ha comprat el llibre “La Magia del Orden” de Marie Kondo...

(1) Diferencias fenotípicas entre cirujanos y estrellas de cine. Estudio comparativo.


divendres, 17 de febrer de 2017

THOMAS L. PETTY

Estic, estem preparant el XVI Sympòsium d’Epoc, bianual. 
Si algun dia, jo o algú altra es dediqués a fer-ne la historia, hi ha molt material. 
Representen més de 30 anys per a contribuir a donar visibilitat a una malaltia poc divulgada aleshores, probablement per que és secundaria al tabaquisme i la història de protecció a les tabaqueres no l’acabaríem mai d'explicar. 
Durant molt de temps va ser l’única reunió internacional monogràfica sobre el tema.
N'hi havia hagut un parell més, una dècada abans, i un Sympòsium Ciba. 

Ara, les reunions sobre Epoc son molt freqüents. 
Hem tingut la sort de que al llarg dels anys hi desfilessin en el nostre Symposium tots els millors experts, fins i tot el professor Sir Richard Doll, que al 1950 havia donat el primer crit d'alerta sobre la relació de tabac i càncer de pulmó.
Va donar la conferencia, a Barcelona, amb més de vuitanta anys, i recordo l'esmorzar a una terrassa de l’hotel Arts, conversant amb el meu col·lega Josep M Antò i amb mi.

Però si alguna generositat extrema haig de recordar i homenatjar, és la del professor Thomas L.Petty (1932-2009). 
Acabava d’arribar d’un vol transoceànic des d’Estats Units per participar al congrés.
Es va inscriure a l’hotel, va reposar unes hores a l’habitació i pràcticament no es va comunicar amb ningú.
Va donar la conferencia, magnífic. 
Ens va felicitar per l’organització i se'n va anar directament cap a l'aeroport. 
A l’arribar a Denver, ambulància cap al seu hospital, i by-pass coronari.
Durant la seva curta estança amb nosaltres en cap moment es va queixar. Professional i estoic.
Afortunadament va sobreviure vint anys més.

En el seu obituari signat per Marvin I. Schwarz a la revista AJRCM, es diu que era “workoholic”. Va publicar 800 articles i 30 llibres. Va descriure a la dècada dels 60 la síndrome del Distress Respiratori (ARDS). 
Va posar ordre a l’oxigenoteràpia del EPOC, mundialment, i va situar la rehabilitació en el tractament d’aquests malalts.
Va fomentar les organitzacions de pacients.
Té escrit un llibre, avui me’l baixaré, de les seves experiències amb els malats, que es diu “From Both Ends of the Stethoscope”.
Va dirigir la majoria de les famoses reunions d’Aspen.
A l’obituari comenta que textualment havia dit: ”After you die you are quickly forgotten”(1).

També tinc anècdotes de menys generositat d’altres convidats.
Una vegada, un o dos mesos més tard d’un dels symposiums, vam rebre una carta des de Canadà, d’un professor, a cobrament revertit, reclamant-nos 13 pessetes d’una conferència telefònica amb Canada, que per error no li havíem cobert.
.
El cognom, si caiguéssim en estereotips, i que no diré, ho deia tot. Això, o Calvinisme.

(1) Desprès de que et mors, ets ràpidament oblidat

dimarts, 14 de febrer de 2017

SEGONS LA NOVA TÈCNICA.

Tinc el seu permís per explicar-ho. Recentment arrel de la publicació del meu anecdotari, me'l vaig retrobar, perquè després de jubilar-se ha restringit molt la seva activitat científica.
En el moment de jubilar-se, era el millor en el tema que dominava. 
Hem esmorzat junts, m'ha criticat algunes coses de meu llibre, ha detectat algun error i hem parlat de moments comuns, i també ens hem repetit les respectives nits dels 23-F.
Hem rigut, es seriós, no ha perdut l'accent del Pallars, i m’ha explicat algunes de les seves noves activitats.
És honest, d'una peça. Senderista, està en forma.
-"Doncs mira R., entre les anècdotes en tinc una de teva, poc important, però que te una punta d'humor."´-
-"Quina?"-

Li explico
-"Ah, no m'importa que l’escriguis."-

Durant un temps en el Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall d’Hebron, ell era el responsable de les biòpsies pleurals, que aleshores es feia amb l'agulla d'Abrams, prou gruixuda i a cegues. 
Per a que el lector ho entengui, en un basament pleural dret, la pleura i el fetge nomes estan separats pel diafragma.
Va practicar la biòpsia pleural a un malalt amb embassament pleural dret, probablement tuberculós. 
Rebem l'informe de la biòpsia: “Biópsia hepática con granulomas con necrosis, probablemente tuberculosos”
Be, l'agulla s'havia desviat. Però havíem obtingut el diagnòstic també.
En el curs de la història clínica, vaig anotar: "la biòpsia hepàtica practicada amb la nova tècnica del Dr. R ha sigut diagnosticada de malaltia tuberculosa."

Si algú ho llegís ara, pensaria, quina va ser aquesta nova tècnica, i perquè van preferir biopsiar el fetge?

divendres, 10 de febrer de 2017

EFECTE WERTHER.

Son moltes les malalties que tenen un nom relacionat amb la literatura. 
Potser per a mi, la Síndrome de Pickwick, derivat de Joe, un personatge de "Els papers del Club de Pickwik" on Dickens s'anticipa en cent anys a la descripció mèdica de la Síndrome de Pickwick, terminologia que poc a poc es va abandonant per denominacions mèdiques neutres. 
També en patologia respiratòria tenim la "Síndrome de Lady Windermere" en referència a la protagonista de l'obra d'Oscar Wilde, “El ventall de Lady Windermere"  i també amb base pneumològica. 
Alguns altres són de l’àmbit  psiquiàtric- psicològic, com la “Síndrome de Munchausen”, la “Síndrome de Peter Pan” i la “Síndrome de Stendhal”.



El passat 2 de febrer vaig assistir a la representació de “Werther” de Massenet, amb la famosa ària "Pourquois me rèveiller?" interpretada en aquest cas per Piotr Beczala,  que per la llargada dels aplaudiments va merèixer un "bis".
Versió francesa relativament lliure del llibre de Goethe, "Les desventures del jove Werther". La frase inicial de l’ària, resumeix a la perfecció l'esperit de l'obra de joventut de l'autor alemany, l’esperit del romanticisme.
Malauradament la publicació de la novel·la juvenil de Goethe al 1744 , va provocar una onada d'imitacions del final del protagonista, que ha sigut  anomenat efecte Werther o "Síndrome de Werther", relacionat  amb la malenconia extrema, a causa del desamor adolescent. 
De forma anàloga, el mateix Neruda, a la seva autobiografia "Confieso que he vivido" menciona haver se assabentat de que s’havia trobat algun cos surant al Sena amb seu llibre a la butxaca, " Veinte Poemas de Amor y una Canción desesperada" .
Encara a mi em posen melangiós les cançons de Paco Ibañez dels poemes de Neruda o bé recitats pel mateix Neruda, que es poden trobar a la xarxa. 
Ho hem dit altres vegades, res és neutre, ni la mirada del metge, ni les seves paraules, ni l'art, i menys la cançó o la literatura.
Com Celaya va escriure, "la poesia es una arma cargada de futuro...."
Encara menys conegut que l'efecte Werther, és l'efecte Papageno, d’aquest personatge ocellaire i  críptic de “La Flauta Màgica”, (tota l'obra es críptica), en la que uns essers "màgics" salven a Papageno de la fatalitat.

On s’aprèn això de ser màgic, a les Universitats?

dimarts, 7 de febrer de 2017

URATE MILK.



Expliquen que el gran Dr. Farreras Valentí, deixeble del Dr. Pedro Pons, fundador d'una fecunda Escola d'Hematogia, i clínic brillant, sovint deia que feia diagnòstics difícils de malalties que casualment  havia estudiat poc temps abans.
Ho atribuïa modestament a la sort, tot i que segurament era el resultat de l’amplia extensió dels seus coneixements.
Ja sabeu que en les meves anècdotes sempre n'hi destaco aquelles en que les piruetes de l'atzar hi participen. 
Fa uns quants dies, a la secció d’imatges de la revista NEJM, el que és la més fàcil llegir i assimilar, hi havia una fotografia de l'extrem d'un dit on es veia una mena de supuració que la denominaven Urate Milk, "llet d'urat"
Jo mai l'havia vist.
No havien passat més de dos o tres dies que m'arriba una pacient remesa per un metge internista, per l’estudi d’una acropàquia, que és una deformitat de les puntes dels dits i de les ungles, i que pot ser o bé hereditària, sense cap importància, o bé ser secundaria a malalties respiratòries, que en aquest cas segurament no patia la pacient.
Doncs be, a més a més de l’acropàquia, la senyora  tenia una lesió idèntica a la del NEJM.
-"Ah, i això que és? "-

Li vaig dir senyalant aquella mena de supuració.
-"Ah, ja fa temps que ho tinc."-
-"Consulti-ho al reumatòleg, és possible que sigui àcid úric."-
-"Ah ja pot ser, tinc l’àcid úric molt alt."-

Una setmana abans jo no hagués sapigut que era.
M'ha passat altres vegades. 
En un text de dos toms, Miatello crec que és deia l’autor, molt clínic, mencionava de passada que en els pacients cirròtics amb ascites, líquid a l'abdomen, una perforació gàstrica podia passar desapercebuda perquè quedaven abolits els signes de peritonitis per la dilució de l’àcid de l’estómac.
Pocs dies després, va acudir a urgències de l’Hospital Clínic, jo era estudiant encara, 1962 potser, un malalt cirròtic amb ascites, que havia tingut un dolor sobtat a la boca de l'estomac, molt intens que ràpidament  s'havia apaivagat.
Palpació de l'abdomen: ascites, sense resistència.
Vaig ordenar una radiografia simple d'abdomen, i efectivament hi havia gas a l'abdomen. Una perforació de l'estomac, sense dolor, ja.
Xamba, estudi, perspicàcia, triïn. 
Però, i ara ho dic pels estudiants, amb apunts no n'hi ha prou.

Per cert, la mor prematura del professor Farreras Valentí em va privar de veure’l en acció, quina llàstima!

divendres, 3 de febrer de 2017

CASTLEMAN.

Dit així, Castleman podria ser el títol d'una pel·lícula de terror. No va d’això.

M'havien invitat a un del principals hospitals de Barcelona, a una discussió clinicopatològica. Per a mi, qualsevol invitació a discutir un cas i la seva litúrgia acompanyant, sense conèixer el diagnòstic, era un repte exquisit.
Em posava adrenalínic i taquicàrdic, al rebre el dossier clínic.
Em puc imaginar que les sensacions que em provocava podien ser semblants a les que sent un lladre davant d'una caixa forta per obrir. Per cert, a les pel·lícules amb l’ajuda d’una eina mèdica, un “fonendo”, que no sé de que deu servir.
Vaig rebre el text del cas a discutir, en divendres. Just, ho juro, aquell cap de setmana que el passava a la costa, amb amics, una d'elles era una  hematòloga del mateix hospital que em feia la invitació.
Vaig callar, no fos que em deixés anar alguna pista,  però no vaig deixar de pensar en el cas durant tot el cap de setmana.

Deuria tenir tres o quatre setmanes per preparar-lo. Això em produïa tempestat de moviments, consultant llibres, bibliografia...
No recordo massa detalls, han passat més de 30 anys.
Esquemàticament es tractava d’un home d'uns 55 anys a qui se li detectava una anèmia i una tumoració en el mediastí i una petita lesió al pulmó.
Per descomptat no podia ser un cas fàcil, ni freqüent.
De la descripció del cas, em cridava l’atenció com estava redactat.
En un punt determinat anomenava correlativament els resultats d’una sèrie de marcadors d’inflamació, que normalment no es descriuen, entre ells la ceruloplasmina.
Buscant pistes vaig llegir la revisió més extensa que aleshores  hi havia de la malaltia de Castleman, una subclasse de Limfoma Mediastínic, no necessàriament maligne, i quan descrivien les anomalies analítiques ho feien idènticament a com estaven escrites en el meu cas problema.

Vaig intuir-ho, el cas me l'havien donat quan ja estava tot a punt per enviar-lo a publicar  a una revista científica, i qui ho havia redactat, això és comú entre nosaltres, ho havia fet seguint idènticament el patró de l’article principal, que jo també havia llegit.

Aquesta mena de “desencriptaciò” va ser força casual, una mena de  serendipia. Ja tenia el diagnòstic!!!.

Dia de la discussió, al menys dos cents assistents, aula magna, i començo fent llista de les malalties que cursen amb massa mediastínica i al final m'inclino per la Malaltia de Castleman.
Jo mateix, amb “fair play” ho vaig reforçar, posant de relleu el format de la redacció.
Vaig dir, qui ha redactat aquest cas, m'ha donat la pista de forma encriptada.
Darrera meu tenia un internista, que sempre havia considerar molt amic, molt amic meu, de més edat, i que malauradament va morir prematurament. Vaig sentir que deia:
-"No l'ha encertada!"-

En un to satisfet, tot i sent amic va tenir aquesta satisfacció que ens dona l'enveja inclús als millors.
A continuació el patòleg surt al faristol, i projecta primer les diapos macroscòpiques, és a dir, de la  peca quirúrgica i seguidament les microscòpiques, en aquell moment ja vaig saber que l'havia encertat, era la imatge típica de un Castleman Hialinovascular.
L'anatomia patològica no és fàcil, sinó tot el contrari, difícil i d'una gran responsabilitat.
Però hi ha imatges que per procediment analògic, per un profà com jo, són fàcils d'identificar, de la mateixa manera que un pot dir això sembla un Bosco i és un Bosco, això sembla un Goya i és un Goya.
Per tant, ho havia endevinat.
Però no, no ho havia encertat del tot, el pacient tenia una altre cosa més, un petit adenocarcinoma de pulmó.
D’aquí l'alegria del meu amic de darrera, era un encert parcial, però que jo i la majoria dels assistents consideraven un encert.
Van haver-hi intervencions, i una d'elles del que havia redactat el cas.
Va confirmar que havia seguit el patró de redacció que jo havia mencionat.
Menys de vuit setmanes, per atzar, en un NEJM va sortir un cas similar, Castleman més adenocarcinoma de pulmó.
Aquesta coincidència es podria comprovar, ja que la meva discussió es va publicar a “Medicina Clínica (Barcelona)”.

D’aquest cas vaig aprendre sobre “desencriptació”, però això si, després de moltes hores d'estudi. I vaig adonar-me que fins i tot els bons amics podem no lliurar-nos de l'enveja. Vaig continuar apreciant-lo (..., no l'ha encertat!!)
Ah i enyoro les sessions anatomopatològiques.

Per a qui sigueu metges us recomano la discussió publicada fa dos dies, el 26 de gener, cas 3-2017 del NEJM, espectacular, que fa un tal Martin A. Samuels, amb cita- homenatge  al Reverend Thomas Bayes ( 1702-1761) http://www.nejm.org/doi/pdf/10.1056/NEJMcpc1610713

Una joia.

divendres, 27 de gener de 2017

ZOMBIE.

Passat migdia. Un dilluns. Començo a estar cansat. 
Entren a la consulta tres persones, dues les conec bé. Son una parella, ambdós jubilats, ell, metge que havia treballat en anàlisi clínica i ella fou infermera molt experimentada en un hospital públic. 
Està clar que acompanyen a la tercera persona. D'uns setanta cinc, alt, fort, d’aspecte cuidat. És el germà d'ella. Es mig incorpora cap a mi, una vegada assentat, i pren de seguida la iniciativa:
-"Dr. Morera, jo sóc un Zombie."-


Vaig fer veure que no l'entenia.
-"Com vol dir?"-
-"Vol dir que és com si fos mort, tot i que parlo i em moc. Tinc un càncer de budell des de fa 6 anys operat i que se m'ha anat estenent. No s'espanti, ho tinc perfectament assumit, tinc pocs dolors i dormo vuit hores bones."-

Havia sigut un advocat d’èxit. Era vidu de feia dos anys. 
Va reprendre el diàleg el seu cunyat, metge.
-"A en J. l'apreciem molt, té un fill i una filla que també se'n cuiden, i venim per què el darrer mes s'ofega una mica més. Sabem que té líquid a la pleura esquerre i volíem saber si resolent-li el líquid pot millorar."-
-"Si, la meva germana m'estima molt, no vol acceptar que ja estic mort, que ja sóc un zombi ."- (va repetir la paraula).

-"Dr Morera", - em va dir paternalment,- "vostè em cau molt bé però no m'hi pot fer res."-
-"Mirarem si el líquid és abundant."- 
Vaig fer un intent d’exploració física que no em va aclarir.

-"L'importa que li faci una radiografia?"-
-"Ara?"-
-"Si, ara."-
-"No, no, com vostè digui."-

Tenia la placa feta abans de 15 minuts.
-"No, no té molt líquid. No serviria de massa fer-li un drenatge. A més a més, d'oxigen a la sang està bé. Té necessitat d'alguna cosa?"-
-"No, no, gràcies, estic molt bé. Tinc família que m'estima, m'estan esperant, - va aixecar els ulls cap el sostre -, encara puc llegir Montaigne, no em puc queixar. "-
-"Té algun altre metge?"-
-"Si, una metge oncòloga que ha batallat molt per mi.Un plaer haver-lo conegut."-
-"Oh, jo també clar. Vol que li doni cita?"-
-"Potser no caldrà."-
-"Adéu."-
-"Adéu."-

Els acompanyants estaven afligits.
Posteriorment he vist un parell de vegades els acompanyants. La germana té una “depre”. 
Jo ja sabia la noticia a les dues setmanes, per l'esquela al diari.

Zombie, era la primera vegada que un malalt m'ho deia amb el sentit que ho emprava. Tenia una dosi d'humor negre que li facilitava acomiadar-se.
Pocs dies després, un diumenge assolellat i un amic, em duien a Sitges coincidint amb el Zombie Walk. 

Ahir vespre, 21 de gener, vaig llegir al darrer numero del New England Journal Medicine, i un títol curiós "Zombie outbreak caused for the synthetic cannabinoid AMB-FUBINACA in New York", (1) em va cridar l’atenció. 
La microepidèmia es va veure sobretot en habitants dels blocs de Bedford-Stutvesant al barri de Brooklin, per abús d'aquesta substancia mèdica subministrada il·legalment per Internet. Els afectats els portaven a urgències amb els ulls en blanc, sense entendre ni parlar, com zombies!!

Avui he anat al cinema, matinal, a veure Toni Erdmann, una pel·lícula recomanable, d’expressionisme tardà alemany, molt premiada recentment. 
A les primeres escenes el protagonista per atzar, assisteix a una classe de nens tots ells disfressats de Zombies.
L’anècdota, per tant, era obligada. No l’hagués escrit fins mes tard.

No veig  mai pel·lícules de Zombies, no m’interessen, només a la filmoteca de Mercaders "Walking with a Zombie" del 45, del director de culte, perseguit per la caça de bruixes, Jack Tourneur. 

Vaig experimentar a una botiga del barri francès de New-Orleans, una sensació similar a la pel·lícula del Tourneur. Mestressa de rostre negra amb una llarga cabellera blanca. Parets plenes d’iconografia vudú. Molt impactant. Als 2 minuts ja estava fora.

No es coneix exactament ni l'origen ni el significat de Zombie, però sembla que procedeix de l'Africa i té una base “animista”.
Deurien els indígenes posseir alguna droga com la de NY.?

Però el meu zombie no era animista, era un heroi amb els dies contats.

(1) : http://www.nejm.org/doi/pdf/10.1056/NEJMoa1610300

divendres, 20 de gener de 2017

ESTRICNAL B1.

No m’agradarà estendre’m amb l’anècdota ni al lector que jo ho faci.
Es diu que l'home té un instint innat per la supervivència i que l'home en les religions cerca o la immortalitat o la supervivència.
Ara que en el darrer segle l'esperança de vida ha augmentat tan notablement, la biologia, la física i l'enginyeria albiren increments encara superiors.
No obstant, el cert es que seguim passant a "l'altre món", excepte els que ho fan de forma sobtada (per accidents, arítmies, o altres..) per una situació clínica, descrita ja per Hipòcrates que és l'agonia.
Jo crec que els estudiants de medicina o els metges joves, instintivament hem desitjat deturar-la, cercant el miracle, i en la meva època d'estudiant s'utilitzaven rutinàriament analèptics respiratoris per revertir l’agonia.
Ara, més realistes, els pal·liatius potser acceleren el gota gota del sedants.

Era estudiant de quart curs de medicina.
A una habitació amb quatre malalts (la pública es resisteix a posar habitacions individuals com si la malaltia fos una qüestió lúdica), un d'ells iniciava un "procés d'agonia"
El cap mèdic que passava visita, enèrgicament, dona la ordre:
-"Estricnal B1 “cada dos hores”..."-.

L’endemà el malalt ja havia traspassat. 
Però en el seu llit ja hi havia un altre pacient.
Pas de visita ràpid del professor, es detura davant del seu llit:
-“Estás mucho mejor hijo mío”. El estricnal B1 “pásenlo a cada 8 horas”-.

Ningun de nosaltres ens vam atrevir a dir-li la realitat.
Vàrem pensar, que com es diu, els savis son despistats.