divendres, 15 de setembre de 2017

PROJECTE 523.

Algú de vostès sap de que es tracta?
Algun dels meus col·legues ho sap?
És probable que no. 
La informació que els hi donaré, no només té un interès mèdic, sinó que també de caràcter general.

Creuen possible que un mandat o un edicte ordenat o proclamat per un dictador, pot arribar a generar un fàrmac efectiu per a un tractament d'una malaltia important? 
Les nostres conviccions democràtiques ens farien pensar que no.
Al 1967 Mao-Ze-Dong ordena el Projecte 523, amb la finalitat de trobar un fàrmac per tractar el paludisme, que assolava l'exèrcit del Vietnam del Nord. 
Com a conseqüència, tots els científics xinesos es van centrar en aquesta línia de recerca.
Finalment, la Dra Tu Youyou va descubrir l’eficàcia d'un extracte d'una planta ( artemisia annua qīnghāo) al 1970, després d’experimentar amb 500 plantes xineses.  

Era efectivament l’Artemisina, un fàrmac extremadament actiu en front el paludisme, que posteriorment ha estat considerat el descobriment mèdic més important per l’Africa i altres països, de tot el segle XX.
De Jorge Ferreira - Original work by Jorge Ferreira, Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=5533626

Les primeres publicacions occidentals daten dels 80 (encara puc recordar l’esquema de l'enunciat i la pagina del Lancet quan es va publicar), i avui buscant-ho, he confirmat que va ser el 1982. 
De fet al 1596, Li Shizem, un metge xines, ja n'havia recomanat les infusions i també s’han trobat referències en textos antics de més de dos mil anys. 
Es repetia la història similar a la de la quinina a Amèrica.

Actualment l’Artemisina se’l considera un fàrmac fonamental sobretot per el paludisme falciparum, i es recomana en combinació amb un o més fàrmacs per evitar els problemes de resistència.

La planta d’artemísia és molt ubiqua, no exclusiva de Xina.
Els analistes creuen, que donades les posicions cada vegada més expansives dels xinesos a l'Africa, seran ells els qui eradicaran el paludisme abans que ho faci la Fundació Bill i Melinda Gates.

La Dra.Tu Youyou va néixer el 1930, metge, farmacèutica i química, va rebre el premi Albert Lasker al 2011, i el 2015 el premi Nobel de medecina pel descobriment de l'Artemisina, sent la vuitena dona en obtindré el Nobel de medecina.

L'Artemisina podria tenir algun efecte antiasmàtic i també s’està investigant en el tractament del càncer.

Que ningú es pensi que aquest post és una nostàlgia de les dictadures suposadament d'esquerres que la història una a una els hi ha passat factura demolidora i incontestable.

Malgrat tot, como si de moda es tractés, les fascinacions nostàlgiques semblen larves en creixement i he de dir que amb el perill de ser titllat d'antic, em va alarmar la gran estàtua de Lenin que decorava el carrer del Progrés a la Festa Major de Gràcia d’enguany.

A finals d’abril, i haig de dir que a contracor, vaig fer turisme a Xina. I entre altres visites, vàrem anar a una suposada Universitat de Medicina Xinesa Tradicional. 
La majoria de nosaltres érem escèptics de les meravelles que ens explicava un metge, ja gran, però en molt bona forma. 

Irònicament, no havien passat ni dos dies de la nostre tornada, 
que s’anunciava el projecte d'un gran Centre Europeu de Medicina Tradicional Xina ubicat a l’Hospitalet, veurem... 

Ja he dit que l’artemísia no és exclusiva de Xina, quasi ubiqua. En català s’anomena donzell i en castellà “ajenjo”, i l'absenta és la beguda alcohòlica fabricada a partir d’aquesta planta.
L’absenta ha estat vinculada a pintors com ara Degas, Van Gogh o Picasso, o a poetes com Baudelaire o Verlaine.
L’únic que va estar exposat  a paludisme fou Rimbaud, que emmalaltir a l'Africa i era bevedor d'absenta. Se li deuria acabar.

Però alguna lliçó hauríem de treure del Projecte 523. 
La concentració d'esforços sens dubte fa possible obtenir resultats a més curt termini. 
Així també va succeir amb el descobriments dels primers tractaments del Sida

A Barcelona, a prop de la plaça Maragall hi ha el carrer Àrtemis, de la deessa Àrtemis i d'on deriva el nom d’artemísia. 

Igual m'hi refugio, mai es pot dir..

divendres, 8 de setembre de 2017

LA VIDA SENSE MONTAIGNE.

Deu tenir uns setanta. És alta i prima, no és presumida, se la veu intel·ligent, molt franca.
La primera vegada que va venir a la consulta encara feia poc de la seva viudetat. El seu home era metge i en alguns aspectes de la seva especialitat era un referent. Era antic company de promoció meva. Té un llibre traduït a l’anglès. Era un bona persona.
La meva malalta, que li direm Sra M, constantment li guarda la memòria i té la seva fotografia en el perfil del seu smartphone. Sempre acudia a la consulta  amb un llibre a la mà.
Li va recomanar que vingués a veurem una malalta amiga seva,  que té una malaltia similar i que també és pacient meva. Crec que són excursionistes i coneixen bé la serra de Collserola.
Utilitzant el terme d’una forma una mica  lliberal, a la seva malaltia se la denomina amb un nom molt literari, Síndrome de Lady Windermere, de l’obra d’Oscar Wilde, nom molt exagerat que m'ha obligat a veure la representació de l'obra i a llegir-ne el text.
El nom tindria a veure amb l’ús del ventall que feien servir les dames victorianes per dissimular-ne l’expectoració.

Durant aquests dos o tres anys que l’he a anat visitant, s'ha creat un corrent d'amistat i en diferents moments m'ha regalat llibres.
Un d'ells és "Como vivir o una vida con Montaigne” de Sarah Bakewell, quasi 500 pàgines denses i erudites.
M'ho he passat molt be llegint-me’l.


Amb alts i baixos, la seva malaltia evolucionava. Havíem identificat el germen responsable,  i li controlava amb molta freqüència la funció respiratòria. Havíem pactat no tractar amb intenció d’eradicar el germen i fèiem tractaments puntual amb bons resultats.
Però començava a empitjorar la funció respiratòria i vàrem decidir fer tractament definitiu, que representa entre 18 a 24 mesos amb fàrmacs de diferent toxicitat. Li vaig donar instruccions sobre els efectes secundaris i les formes de detectar-les.
Son moltes instruccions, una d'elles control de la visió.
Un setembre la pacient em diu: 
-"A la clínica X (una clínica oftalmològica molt competent) m'han dit que m’hauré d'operar de cataractes."-

Jo deuria tenir la guàrdia baixa aquell dia. No vaig insistir en que es busques una segona opinió.
Novembre , dos mesos més tard, em truca:
-"Josep, estic perdent molta vista."-

Em volia fondre, li vaig dir que suspengués immediatament el tractament i consultes a un altra oftalmòleg.
Es va confirmar que tenia una neuritis del nervi òptic com un efecte secundari a la medicació.
-"Només puc llegir amb lupa i encara amb dificultat."-

- ("Déu meu! com he pogut ser tant burro?") -, va ser el meu pensament.
Jo li havia advertit sobre aquest efecte:
-" El primer símptoma és no distingir bé els colors, fes-te veure periòdicament per un oftalmòleg, però és una complicació poc freqüent."-

Realment mai m'havia passat. Però no es pot dir mai, ara m’estava passant!
Normalment és reversible, però no en el 100%. I si no es recupera?.
Quasi no gosava a telefonar-la i quant ho feia em temia males noticies.
Vaig pensar, quina ironia, ella, tan lectora no podrà llegir.
Era un avis?: “Como vivir o una Vida con Montaigne”!
Cap retret, a cada progrés em telefonava.
-"Ja puc llegir els subtítols de la tele!"-
-"Ja puc llegir els llibres electrònics!"-

Ara, ja quasi s'ha recuperat .
D’aquí uns mesos s’operarà de cataractes i acabarà recuperada del tot.
Però jo cents de vegades em repetia:
-"Com podrà viure sense Montaigne?"-


Síndrome de Lady Windermere, Montaigne, massa literari tot plegat.

divendres, 1 de setembre de 2017

COARTACIÓ AÒRTICA.

La coartació aòrtica és una malformació cardíaca rara, estimada en una freqüència de 1 de cada 5.000 naixements, té una severitat variable i actualment reparable gracies als avenços de la cirurgia cardíaca.
Els pneumòlegs de la meva època la coneixíem bé per que es podia diagnosticar en la radiografia de tòrax per unes típiques osques a les costelles produïdes per la circulació hipertròfica de les arteries intercostals, en un intent  per pal·liar l’obstrucció de l'aorta.

En aquell temps, podien posar-te com a trampa, una radiografia amb aquesta malaltia, i quasi mesurar els segons que tardaves en detectar-les visualment, processar-les i fer el diagnòstic. 
Les llegendes urbanes, en algun sector de la medicina, afirmen, que només els radiòlegs de més de 75 anys saben treure el màxim partit d’una radiografia simple de tòrax.

Ara ha passat tant temps de l’anècdota, que ja es pot explicar...

Estava jo ingressat a l'Hospital Militar amb la sana intenció de lliurar- me de la mili, avui no explicaré el meu cas. 
Cal dir que no era l’únic de la meva promoció que estava ingressat, i amb intencions similars a la meva, al·legant diferents malalties.
Allí vaig coincidir amb un bon amic, molt bon clínic J .O. que va al·legar depressió, amb èxit, malgrat estar con un gínjol, però que s'havia rapat al zero, cosa no freqüent aleshores.

Un dia estaven ell i jo jardí, i se'ns va acostar un company de promoció, RT, que coneixíem molt poc, i que havia mantingut més en anonimat les seves intencions.
-"Hola, que hi fas aquí?"-

No va respondre el que esperàvem, el mateix que vosaltres, sinó que va dir: 
-"Estic molt preocupat."-
-"Doncs?"-
-"Tinc una coartació aòrtica."-
-"Però que dius? Impossible, és molt poc freqüent."-
-"Si, però el cas es que he al·legat una coartació aòrtica per lliurar-me, (ho va dir avergonyit), i resulta que la tinc."-
-"Que t'empatolles?"
-"Si, si. Ja m'ho ha dit la monja:“El jueves pròximo pasa por el tribunal médico y le dan la inutilidad total. Pobre, sin pulsos en los pies y tensión cero en las femorales. Rezaré por vd."-

El meu company i jo estàvem astorats. Com s'ho podia creure?
RT, neuròtic com tots els metges recents llicenciats, i sense cap experiència de veure malalts durant la carrera, s’ho havia cregut.
-"No, home no, això se t'ho ha inventat la monja."-
-"No, no, que va,! Si m'he fet amic d’ella i m'ha ensenyat l'expedient:

  • Pulso en arterias pedias: ausente
  • TA en antebrazos: 165/ 95
  • TA en arteria femorales: 35/10

Ens va costar dissuadir-lo.
-"Deixa't d'h.., anem a la teva habitació. Estira't. Descalça't. Tens uns polsos als peus de c..."-

Ens vàrem fer amb un aparell de tensió arterial. 
No cal dir-ho, tensió arterial a les cames, normal.
-"No tens una coartació aòrtica."-
-"I doncs?"-
-"Home, has elegit una malaltia rara, i has tingut sort. T’ha tocat un cardiòleg insegur. S'ha estudiat la simptomatologia de la malaltia i ho ha copiat a la teva història clínica."-

Dels dos cardiòlegs de l’Hospital Militar, jo ja prèviament sabia per experiència pròpia, que un d’ells tenia molt bona formació. 
I ara amb el que havia passat, ja no tenia cap dubte que el segon cardiòleg era inexpert i insegur.
Amb aquesta informació tant valuosa, ja sabia que hi havia un 50% de probabilitats de lliurar-se de la mili al·legant un malaltia cardiològica poc freqüent.

Molts amics van agrair-me posteriorment  aquesta informació.

divendres, 25 d’agost de 2017

TRES CANTOS.

Majoritàriament pneumòlegs, no tots. 
Primavera? Potser si, no importa.
Visitàvem les instal·lacions d'un laboratori. 
Si haig de dir la veritat, sense gran entusiasme, aquestes activitats, resultat del màrqueting de les multinacionals són avorrides.
Un dels visitants, col·lega, no era conegut per ningú de nosaltres, però en canvi era inevitable no fixar-se amb ell. 

Era molt baix. No crec que fes més de 1.45 m. Simplement era més baix, no tenia cap tret que fes pensar amb alguna cromosomopatia.
Mes d'un vàrem preguntar, 
-"Qui és? Algú el coneix?"-

Finalment, potser algun membre del laboratori que visitàvem ens va dir:
-"és de ...., (mencionant una ciutat catalana). És metge de família, molt interessat amb la patologia respiratòria."-

Vàrem saber que alguna de les línies de recerca establertes a Tres Cantos, en aquell moment era la investigació de nous antibiòtics antifúngics, o sigui fàrmacs contra les malalties generalitzades per fongs, pròpies d’immunosupressió, on sobretot en aquell moment hi havien escletxes.
Estàvem caminant per una sala, llarga, d'aspecte estèril, com si caminéssim per una sala d'hospital, potser tan asèptica  com d'Intensius.
Ens havien fet posar bata i polaines
De sobte, el col·lega desconegut va començar a fer esses, a caminar vacil·lant, i no va tardar massa a caure.
Un company i antic resident meu, excel·lent clínic, el Dr.RO, i jo, ens vàrem acostar abans  que ningú. 
Li vam  prendre el pols, constatar que estava pàl·lid i suat, que no tenia asimetries a la cara, i en RO i jo ens vàrem mirar, sense dir-nos res, però ja sabíem que tenia.
-"Si us plau, a la infermeria teniu ampolles de sèrum glucosat.?"-

No tardaren els d'infermeria a portar-ne.
Via endovenosa i només en segons ja estava recuperat.
Després ell ho va explicar.
Des del dos anys patia diabetis juvenil. Aquest és el motiu pel qual era baix d'estatura.
S'havia injectat insulina com cada dia però no havíem esmorzat. 
L'ambient no li era favorable, no coneixia a ningú, i ai!  quant ens van fer posar la bata, es va despendre també de l'americana on hi portava el terrossos de sucre!
A l'hora de dinar tots amistosament comentàvem l’anècdota.
Ara, el tractament antidiabètic ha millorat molt les pautes. 
Tinc una pacient diabètica juvenil, prou alta i corpulenta, que no es posa les sabatilles sinó es per fer al menys 100 kilòmetres i per muntanya!.

divendres, 18 d’agost de 2017

LA SENYORA S.

Deu tenir 55 anys o escaig. Actualment, menys de 50kg. Castellanoparlant, la vaig veure per primera vegada fa més de deu anys.
De professió, segurament advocada, es dedicava cent per cent a la política, representant d'un partit de dretes a un Ajuntament català. 
Sempre l'acompanyava el marit, interessat per la salut de
l’esposa, també del mateix partit.
Venia molt preocupada per què diagnosticada d’esclerodèrmia, en un TAC de tòrax li havien trobat afectació pulmonar en forma de Pneumònia Intersticial. 
Vam tenir sort, i va respondre a un tractament parcialment  agressiu i la malaltia es va estabilitzar. 
Com tampoc tenia afectat altres orgues, com ara el cor o ronyó, vaig anticipar-li que el principal problema a la llarga li provindria dels dits de les mans. Per sort o desgràcia  els meus pronòstics s'han anat complint.
En aquell moment, em va consultar un tema de molta responsabilitat. Podia  adoptar un fill o una filla?. 
De cap manera no volia deixar un orfe massa jove. 
Li vaig dir que si repetidament, en presència del marit que estava menys entusiasmat.
L'he anat visitant amb una periodicitat d’unes 4 vegades per any. Té el número del meu mòbil i jo el seu. 

Fa uns quatre anys, un dia va venir sola. 
Estava empitjorant molt de les mans tot i que estava correctament tractada pel seu reumatòleg, no per mi, amb un tractament nou i car.
Plorosa: 
-“Sabe, mi marido se ha ido con otra y se ha quedado con mis ahorros. Estoy destrozada."-

Segueixo fent-li controls, orgues conservats, però cada vegada pitjor de les mans, sé que algun dia li hauran de fer amputacions de falanges, i per malalts similars sé que deu tenir dolors intensos que ella sofreix prenent només analgèsics comptats i suaus. És mesella al dolor.

-“Sabe, Dr. Morera, a pesar de lo que me ha hecho, aun lo quiero. Si volviera a casa, lo aceptaria.”-

Alguna vegada, a les visites , ve acompanyada d’un nebot, estudiant, jove, empàtic que és d'un partit d'esquerres.
-“A pesar de ésto, mi sobrino es muy bueno y me quiere mucho.”-

Ha anat abandonant les seves responsabilitats polítiques. 
Les darreres vegades que ha vingut, m’ha comunicat una idea que la tortura encara una mica mes.
-“Sabe Dr. Morera, yo creo que en los últimos tiempos que vivimos juntos mi marido y yo, me drogaba."-
-"¿Cómo se le puede ocurrir esto?"-
-“Si, después de la cena me hacia una infusiones. Con esto yo me dormía profundamente y el se iba con la otra.”-
-“Alguna vez entró vestido a media noche, con excusas poco creíbles, diciendo que se había dejado olvidados unos documentos en el parking o excusas similares.”-

Està deprimida, -“me siento tan sola!”-
Va al psicòleg, i no vol psicòtrops.
- “El otro dia fue el peor. Coincidimos en el juzgado. - (de testimonis en un cas de corrupció, cap dels dos estaven implicats) - No se atreviò a mirarme a los ojos. Es guapo. Aun lo quiero."-
-"¿Viviré mucho?”-
-“Si señora S..., vivirà mucho. Lo peor son los dedos.”-
-“No se si resistiré."-

Un malalt no és una xifra, ni un text en una pantalla d’ordinador, ni un cas rar, ni una papallona de la col·lecció. És un personatge d’Émile Zola, una marioneta del destí, una peça d'escacs d'una partida, no sabem si blanca o negre, i de moment els jugadors insisteixen en estar a l'anonimat.

divendres, 11 d’agost de 2017

FES FAVORS I ET PAGARAN,...

Un poble de l'Alt Empordà. Deu fer uns vint i cinc anys. No era lluny del poblet on hi teníem una petita casa pels cap de setmana, Llampaies, que ningú no coneix. Hi vàrem tenir amics, interessants, i vàrem conèixer bé els pobles i poblets de prop i molta gent de “can fanga”
Els veïns, pagesos, sobretot un d'ells que jo li deia Obelix per què estava segur que caçava els senglars a cops de puny,  però que els pares li deien delicadament “el nen”, i que criaven els millors ànecs muts que mai a la vida he menjat, foren el culpables de que abandonés la dieta vegetariana, no vegana, que estrictament havia respectat fins i tot en restaurants Michelin del sud de França.
Fou una etapa de la vida. No estàvem tampoc lluny del Pla de l'Estany i del Baix Empordà. 
La coca de pa i la coca dolça de can“la Palica”, que encara existeix a Camallera, mig forn i mig bar, eren obligades.

Un dia passejant pels voltants, vàrem topar amb una parella, d'uns 45, que la Rosa coneixia de Barcelona. Artistes, fills de la burgesia barcelonina, jo amb prou feines els coneixia, vaig adoptar una posició d'estaquirot la qual cosa em va permetre fixar-me amb la seva una nena, d'uns dos o tres  anys, mocs fins els llavis, palmes de les mans i cara plenes de lesions eritemato-papuloses i també una crosta negra a la galta dreta.
-"Hola, la vostra nena us ha tingut febre?"-
-"Si, ahir tarda va arribar a 39º. Li vàrem donar un xarop antitèrmic."-
-"L'heu fet veure pel metge?"-
-"Pel metge? No, no. Nosaltres només la portem al nostre pediatra de Barcelona . A més a més, sols és un xarampió."-
-"Escolteu, la vostra filla té una febre botonosa, per picada de 
paparra."-
-"Impossible, nosaltres no en tenim."-
-"Teniu gos?"-
-"Si, clar."-
-"Puc explorar a la nena a casa vostre?"-
-"Si, si."-, (fent-me un favor).


Només unes passes i arribàvem a la casa. A baix, un pati amb gespa i un cotxe de col·leccionista.
Unes escales i estàvem asseguts als sofàs de la sala. Un gos, una mena de retriever, ni es va immutar i jo no m'hi vaig acostar. 
Vaig explorar la nena. Estava febril i tenia una febre botonosa de llibre.
-"L’hauríeu de tractar."-
-"A la nostra filla?"-
-"Si, clar."-
-"Amb que?"-
-"Amb antibiòtics."-
-"Antibiòtics? Els antibiòtics debiliten."-
-"Potser si, però s'ha de tractar. Aneu a Barcelona o al Trueta"-
-"No, no, aquesta nit tenim una festa amb els..."-, (cognoms barcelonins de casa bona).
-"I tu no ens pots fer el tractament?"-
-"Si, clar. Un petit problema, jo no sóc pediatra i això s'ha de tractar amb Tetraciclines (Doxiciclina) que li deixaran les dents tacades i li poden créixer defectuoses, o bé amb ciprofloxacino que encara no coneixem prou i que pot afectar el creixement ossi. Jo, m'inclino per la cipro, són pocs dies i no li passarà res."-
-"Ho consultem al pediatra."-
-"Si, es bona idea. Poseu-m'hi."-

Mentre procedien a buscar el telèfon i trucar-lo, era un divendres d'agost, vaig passejar-me per l'estança. Mig amagada hi havia una porta de fusta que deuria conduir a un terrat o unes golfes.
La porta, que no sé de quin color era inicialment, ara fosca-negre. Estava tota ella coberta de paparres, com un gran rusc de paparres.
-"Ja el tenim."-
-"Ah, doncs vinc."-
-"Hola sóc Morera, metge, no pediatra. La nena té una febre botonosa i volen conèixer la teva opinió sobre quin antibiòtic."-
-"Ah! tu mateix..."-

En aquell moment no estic segur que el pediatre conegués la febre botonosa ni les quinolones.
-"Ah, molt bé, ho faré així."-
-"Quant tornin a Barcelona, fes-li a la nena la serologia per Rickèttsia."-
-"D'acord."-
-"Molt gust de conèixer-te."-
-"Igualment."-

Vaig fer- li la recepta de cipro amb xarop i dosi adaptada
No els hi vaig donar massa ocasió de que donessin les gràcies, mentre baixàvem les escales.
-"Ah! i encara que ja sé que vosaltres no teniu paparres a casa, feu-li una ullada a la casa i al gos. Si teniu cap problema, ens ho feu saber."-

L'agost ja s'acabava i la Rosa va saber que s'havia curat.
Anys següents, si me'ls creuava, feia veure que no els veia.
Jo només em fixava si la nena creixia.
Un dia li varen dir a la Rosa:
-"Per que ho va dir el teu marit, però els antibiòtics no ens agraden gens."-
-"Ja..."-
-"Podríeu venir un dia a sopar a casa?"-
-"Gràcies, però no crec que el Josep vulgui, és molt poc sociable."-

divendres, 4 d’agost de 2017

ELS ENCANTATS.

Estic passant uns dies a Espot, al Pallars Subirà, relativament al peu del llac de Sant Maurici. Hi passarem uns dies, és un bon lloc, Pirineus, per a desconnectar.  
Les nits són fresques, no els dies si fa sol. Permet fer excursions de muntanya, de senderisme. 
Estem al Saurat, un hotel que vaig conèixer gracies a les cròniques del diumenge a “La Vanguardia” d’en Joan de  Segarra, ja fa anys. 
Per casualitat al "Cultures" de “La Vanguardia” del dissabte passat, també en torna a parlar, o sigui que aquest agost també hi serà.
Un dels atractius de l'hotel és la biblioteca, confegida a base de llibres donats pel mateix Sagarra al llarg dels anys.

El llac de Sant Maurici, millor dit, Estany de Sant Maurici, forma part del Parc Natural d’Aigües Tortes i està a uns 1.900 m d’altitud. Te uns 100 m de llargada i uns 200 d, amplada i està presidit pels Encantats, dues agulles una més alta que l'altre, de 2900 m i escaig. 
L'Estany és d'una bellesa que l'ha fet mític i ha propiciat la llegenda del Encantats, en que les agulles serien dos caçadors que varen sofrir l'encanteri de quedar petrificats eternament, per algun tipus de transgressió.
N'hi ha moltes llegendes al voltant. 


https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AEls_Encantats_i_l'estany_de_Sant_Maurici.JPG - By Victor molas (Own work) [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons 


La setmana passada, dilluns, vaig visitar una pacient asmàtica crònica, ja coneguda de control difícil.
Seguint el tòpic d’aquestes dates, com cada any passa, es comenten les vacances.
-"Donde iran de vacaciones?"-
-"Nosotros vamos al pueblo?"-

Crec que van a algun poble de Galicia
-"Y vd.,¿también debe hacer vacaciones?"-
-"Si, si, los primeros quince dias los paso en Espot."-
-"Ah, Espot, es bonito."-
-"Lo conocen?"-
-"Si, si," - va contestar ella, i mirant al marit.
-"Allí, en el llac de Sant Maurici fue donde me pediste de casarnos."-

El marit, generalment molt seriós, va somriure.
-"Ah, que bien, un lugar bonito para declararse."-

El dijous de la mateixa darrera setmana, entra una nova pacient que jo no coneixia.
Cognom estranger, accent més aviat francès, però anglesa.
Venia per un problema d'insomni. Tots els sorolls la despertaven.
75 anys, extremadament prima, havia enviudat uns tres o quatre anys abans, però aquest son fràgil el tenia de més antic.
No prenia hipnòtics, ni cap fàrmac. No ho volia.
-"Honestamente no creo que le solucione el problema, la polisonografía que solicita nos proporcionará información, pero no estoy seguro que sea definitivamente su solución."-

La malalta va agrair la meva sinceritat, però estava decidida a fer-se la proba.
-"Además, -va afegir-,  me interesa tener el resultado durante el mes de agosto."-
-"Me será difícil, el martes próximo voy de vacaciones a Espot, si quiere, puedo enviarle un correo o llamarla."-

Primer se li van entelar els ulls però després va plorar obertament.
Jo no ho entenia.
-"La he ofendido?"-
-"No, no, es que mi marido me declaró su amor al pie del llac de Sant Maurici."-

Se'm va fer un nus a la gola.
-"Oh, lo siento. "-
-"No, no, es un bello recuerdo."-

Després d’això, no tinc clar que els encantats fossin dos caçadors. 
I per que no dos enamorats?

divendres, 28 de juliol de 2017

RONCS.

Va venir a veurem una parella, que viu a temps parcial a Barcelona, probablement  pels negocis del marit que l’obliguen a viatjar contínuament a altres ciutats. 
Molt educats els dos, ell d’origen germànic és enorme, colossal, immens, en estatura, amplada i també en obesitat.
Ella, molt i molt prima, nòrdica, em recordava la sèrie de la 
"Pipi Calzaslargas" que jo havia vist a la tele en blanc i negre feia  més de 40 anys.
Consulten per apnees. És un cas típic.
A la història clínica, res de no esperable.
-"Sap el seu pes?"-
-"No amb exactitud, sé que estic per sobre dels 150 kg."-
-"Expliquis, que vol dir amb això?"-
-"La bàscula que jo tenia mesurava fins el límit de 150 kg,  i ja fa mesos que la vaig trencar, per això crec que supero els 150."-
-"Hipertensió?"-
-"Controlada."-
-"S'adorm amb facilitat?"-
-"Si, per això venim. M’adormo molt sovint al volant, i ja he tingut un petit accident per aquest motiu."-
-"Ronca?"-
-"Si, clar, molt, moltíssim"-, diu l'esposa.
-"No li molesta?"-
-"No especialment."-
-"??? que dormen en habitacions separades?"-
-"No, no."-
-"Doncs, taps?"-
-"No, no. Nosaltres dormim en un llit molt gran, i tenim 5 buldogs francesos que també dormen al llit. "-
-"Els 5 buldogs junts ronquen molt més que el meu marit!!"-

No vaig saber que dir.
Quant torni a escriure una publicació sobre el tractament del ronc, afegiré la compra de buldogs francesos.

Vam estudiar el pacient i vam tractar-lo. 
És un home disciplinat i està perdent pes.
-"Han comprat una bascula?"-
-"Si, si, ara peso 138 kg."-

divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.

divendres, 14 de juliol de 2017

HANSEN HANSEN HANSEN.

Un dels meus professors de Facultat era molt i molt  histriònic, probablement era el seu tarannà, però podria haver sigut una mimesis d’algun antic professor seu.
Les seves classes eren molt espectaculars, teatrals, i alguna de elles, com ara quan explicava l'agonia, era mítica i adquiria cotes per obtindré un premi Goya. 
Haig de confessar, que les seves eren una de les poques classes a les que jo assistia amb regularitat durant la meva estada a la facultat, i sempre feia tot el possible per assentar-me a la primera fila.
En aquella època, els passos de visita dels professors a les sales d’hospitalització,  tenien també un caràcter cerimoniós i magistral, i el teatre podia sorgir en qualsevol moment.


El metge del pacient explica la història clínica. 
Es tractava d'un pacient d'uns 45 anys. 
Havia ingressat perquè tenia febre des de feia un mes, i recentment li havien aparegut unes lesions eritematoses extenses a les cames i cuixes. 
No hi havia encara cap dada de laboratori.
El professor, com si fos un mag o un prestidigitador davant del públic, només li  faltava la vareta màgica i el barret negre de copa, d’una revolada amb rapidesa destapa els llençols del llit del pacient.
Com era molt aprensiu, immediatament amb un avantbraç es va cobrir els ulls, i tot seguit  es va desplaçar cap el següent llit del costat, i alçant la veu, que quasi va fer ressonar les parets del Clínic, va cridar-invocar : Hansen, Hansen, Hansen!!, tot fugint.

Això significava que el diagnòstic que sospitava era el de lepra, també anomenada malaltia de Hansen, per un metge noruec que es va dedicar a estudiar aquesta infecció, però que té una antiguitat de 5000 anys i múltiples referències bíbliques.
Posteriorment, els resultats del laboratori van demostrar que no es tractava d’una malaltia de lepra, sinó d’un secundarisme luètic, sifilític. 
Però el teló havia caigut tres dies abans

divendres, 7 de juliol de 2017

CAP AL SUD.

Passen dels vuitanta. No massa més. Parella gran, ben avinguda, ara mateix no sé si tenen fills, suposo que si. 
A ella la controlo de fa temps, des del seus setanta i escaig. 
Els dos estan prou bé. No obstant ella té infeccions bronquials recurrents, degut a una anomalia congènita d'un bronqui.
S'acostava l'hivern, final de la tardor, i vénen a consultar-me:
-"Hola com et trobes E...?"-
-"Bé, de moment no m'he refredat, ja tenim dia per vacunar-nos, però li tinc molta por a l'hivern, cada any  em poso fatal, vostè ja ho sap."-
-"Si, però ja saps que normalment et controles bé."-
-"Si, si, però el meu marit i jo, ho hem pensat i ens ho podem permetre, llogaríem un apartament o aniríem a algun hotel durant un parell de mesos."-

El marit va intervenir.
-"On creu que la meva senyora trobaria el millor clima?"-
-"Home, no sé, cap al sud."-
-"I del sud?"-
-"Home, potser la costa, Alacant o Almeria."-
-"Si, nosaltres també ho havíem pensat."-
-"I si té una recaiguda?"-
-"Em truqueu, i us deixo feta per si de cas, la recepta d’antibiòtic que prens en aquests casos."-
-"Ah!molt bé."-
-"I com hi anireu, amb tren o avió?"-

Mig ofès, el marit.
-"No, no, que jo encara condueixo, tota la vida he conduit. Ah i encara que no els sobrepasso, em sento perfectament a 120 per hora. Un passeig."-
-"Ah, molt bé. Quant torneu passeu per la consulta."-
-"Així ho farem."-

Varen passar uns dies i em truquen.
-"Hola, em reconeix? Soc la E..."-
-"Si clar. Que feu?"-
-"El meu marit i jo estem ingressats a l'Hospital..."-

El cor se'm va accelerar. Em vaig sentir culpable immediatament.
-"I per quin motiu?"-
-"Per diarrees."-

Em vaig sentir molt alleugerat.
-"Esteu molt fotuts?"-
-"No, estem aguantant."-
-"Per quant en teniu?"-
-"Els metges diuen que ens donaran l'alta aviat."-
-"Ah! perfecte."-
-"Si, però sap que, no ens hi quedarem. Ara ja preferim tornar al Vallès. Jo el vindré a veure, que no fos que se m'hagin espatllat els bronquis."-
-"D’acord, com vulgueu."-

Al cap d'uns dies, els tenia a la consulta.
-"Com us trobeu?"-
-"Ara bé, però quant vam ingressar, estàvem molt fotuts."-
-"Si, heu estat de molt mala sort."-
-"Si, clar. Però sap una cosa, em diu ella, mentre vam estar ingressats, a vostè no ens el podíem treure del cap."-

Vaig pensar que em feien un retret per aconsellar-los viatjar.
-"Home, potser no n'hi ha per tant."-
-"Sap com es deia el metge que ens va atendre a urgències?"-
-"Com es deia?"-
-"Morera, es deia Morera."-
-"Si, ostres, quina casualitat."-
-"Si, però no ho sap tot. Sap com es deia la infermera que teníem a l’habitació?"-
-"Doncs no ho sé,  no es diria Prat?"-
-"No, no, també es deia Morera..."
-"Caram! Quantes casualitats."-

Han continuat confiant, i de tant en tant vénen a visitar-se.
Però jo, mai més he aconsellat a cap pacient que vagi cap al sud.

divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich

divendres, 23 de juny de 2017

AL·LUCINACIONS.

Estic llegint "Alucinaciones" d'Oliver Sacks. En castellà, 2ona edició, ja pòstuma. 
Encara que tinc altres obres d’aquest autor a la biblioteca, mai les havia llegit per que em posen una mica neuròtic les patologies neurològiques, tot i que contínuament en veig, o bé com a metge, o com a comorbiditat de les malalties respiratòries o fins i tot en les relacions socials.
Oliver Sacks em va convèncer fins a l’admiració, amb el llibre "En movimiento", escrit quant ja estava sentenciat per un melanoma de retina, equivalent a un tumor cerebral.
En una mena d'autobiografia, no vull fer de “spoiler”, però per a mi un dels "Streep-tease" literaris més sincers que s'han escrit, en la meva opinió.
 A partir d'aquest llibre, confesso que en sóc un “fan”, encara que és polièdric i ha estat controvertit, per algunes societats científiques i per profans de la medicina.
A "Alucinaciones" descriu prolixament casos d’al·lucinacions no especialment vinculades a esquizofrènia, sinó causades o bé per medicaments, o per malalties orgàniques o per drogues.
Només en el primer capítol parla de nombrosos casos diagnosticats i observats  de la Síndrome de Charles Bonnet, al·lucinacions en pacients amb ceguesa. 
Llibre més que aconsellable per a professionals i lectors curiosos.

Fa unes setmanes, a la consulta. Un pacient que acudia per tos.
-"Hola, quina edat?"-
-"27 anys."-
-"Professió?"-
-"Enginyer."-
(de fet està treballant en una feina que exigeix una gran competència i en àmbit internacional).
-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Practiques esport?"-
-"Running."-
-"Prens medicaments?"-
-"No."-
-"Malalties importants que hagis patit?"-
-"Esquizofrènia"-, sense immutar-se.
-"Estàs curat?"-
-"Si, si, varen ser uns 12 mesos."-
-"En que va consistir?".
-"Un pastís de "maria" als vint anys. No n'havia provat mai. Vaig quedar penjat."-
-"Que et va passar? Al·lucinacions?"-
-"Si."-
-"Alguna especial?"-
-"Si, veia el meu cap separat del cos, i espectres a les parets."-
-"Et felicito, estàs molt bé, t'has curat."-



Vaig continuar fent la història clínica. 
Era una tos sense importància, refredats comuns per excés de viatges i de feina.

Sé que serè polèmic: No és la societat massa benèvola amb el cànnabis?
Mentre menjo, sol, la meva hamburguesa preferida, “wagú” amb Stilton, sona una cançó reggae.
Faig, Shazam
“Legalize it”, de Peter Tosh, menys conegut, però company de  Bob Marley.

divendres, 16 de juny de 2017

MORT SOBTADA.

Sabia prèviament que vindria, i una mica superficialment coneixia la responsabilitat del seu càrrec. Tenia també motius, extra ideològics per tenir-li simpatia. En ocasions anteriors havia visitat algun familiar seu. 
Tarda, despatx 26 de Teknon. El faig passar ràpid, la meva secretària em diu que ve amb escolta.
Entra, educat, una mica distant, preocupat.
-"Quin es el motiu de la consulta?"-
-"Estic molt preocupat, des de fa poc, al final de la tos intensa, he perdut breument el coneixement vàries vegades."-
-"Algú se n'ha donat compte?"-
-"No, afortunadament ningú."-
-"Quantes vegades?"-
-"Unes tres o quatre"-
-"Ha caigut?"-
-"No, sempre m'ha agafat assegut a la taula, a prop l'ordinador."-


Uns 45 anys, aspecte més juvenil, atlètic però amb una mica de sobrepès. No fumador, hàbits sans, no hipertens, poques malalties. Workholic, feia horaris de feina extenuants.
Li vaig explicar que segurament eren episodis de Síncope de Charcot. Amb la tos intensa augmenta la pressió intratoràcica i s’interromp el flux de sang de les venes jugulars. El cor es queda sense suficient volum de sang i es produeix el síncope, la pèrdua de coneixement, i per sort degut al breu desmai, es torna a recuperar el retorn venós. 
Vaig afegir, amb èmfasi:
-"Per això, ningú no es mor mai d’aquest síncope. El perill rau en si condueixes o tens una mala caiguda."-

Vaig recomanar-li que voluntàriament atenues la intensitat de la tos. Li vaig receptar un antitussigen i li vaig demanar un TAC.
El vaig tornar a veure en un parell de setmanes. 
El radiòleg m’informava d'una tràquea que a l’espiració s'estrenyia.
Li vaig comentar, podria haver-hi una traqueomalàcia, o algun altre problema. Li hauríem de fer una broncoscòpia. 
-"No, no, estic sà i no vull més probes. Gràcies per tot."-

A posteriori crec que no em vaig saber guanyar la seva confiança.
Varen transcórrer unes 10 o 12 setmanes.
Els tele-diaris i els diaris digitals n'anaven plens. El càrrec “tal” havia sofert una mort sobtada, a un aeroport fent escala d'un viatge llarg.
El metge de l'aeroport es va negar a signar l'acta de defunció en absència d’autòpsia. 
Es va acceptar mort de causa natural per infart de miocardi.
A l’endemà totes les cròniques comentaven que havia mort d'infart i eren més que elogioses envers la seva persona, com mai, i també els obituaris sobre tot per les seves capacitats.
A les xarxes van haver-hi comentaris en direcció a la teoria de la conspiració.
Jo estic segur que es va morir per un síncope de Charcot potser agreujat per una traqueomalàcia.
Definitivament,  no em vaig saber guanyar la seva confiança o li vaig transmetre un missatge massa optimista.
...Ningú mai es mora d'un síncope de Charcot...

Tot el que diem i fem els metges, pólvora.

divendres, 9 de juny de 2017

OUROBOROS O EL SOMNI DE KEKULÉ.

Ouroboros és un símbol mitològic que es repeteix en múltiples cultures, els egipcis, els grecs, els nòrdics, i altres i se'l podria considerar una imatge arquetípica. 
És la imatge d'una serp enroscada que es mossega la cua. 
Podria representar els cicles de la vida, circulars, l'infinit, el mite de Sísif, o bé més poètic, "la mer, la mer, toujours recomencée" de Paul Valéry. 
D'altre banda la serp és un somni comú que en psicoanàlisi han interpretat com fàl·lic, però que popularment s'interpreta com un mal averany. “La bicha". 
Recordo que si la meva mare somiava una serp durant més d'una setmana podia estar ansiosa. 
imatge: By Haltopub [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons

Kekulé, August Kekulé von Stradonitz(1829-1896) fou un químic, alemany, un dels fundadors de la teoria de l'estructura química, que el 1865 va descriure la formula del benzè amb una figura d'enllaços químics similar a un hexàgon. 
El 1890 en un discurs va comentar que la idea de l'estructura del benzè li va venir inspirada per un somni, una serp enroscada, un ouroboros.
Jo, això, per primera vegada ho vaig llegir en un llibre "Eureka" en que descrivia els avenços científics, fruits en part de la “serendipity", un dels quals, potser el més important de tots, la Penicil·lina. 
És obvi que aquestes màgiques serendípies només les poden obtenir els savis experts.

Un company d'hospital, es va instal·lar un terrari al seu despatx, amb varies serps. Era una extravagància.
Setembre, torno de vacances i ens creuem pel passadís. 

-"Hola, quina enveja, com t'ho fas per mantenir la línia? "-

(vaig vulnerar una regla no escrita, entre professionals mai ens hem de fer comentaris sobre el pes).
Pocs mesos després va patir un càncer fulminant.
De seguida vaig pensar en “la bicha”.
Però a Kekulé, li va portar sort.

Mentre reviso aquest post, me n’adono que d’aquí a dues hores en el Masnou, a Ca n’Humet, es fa la primera representació de Adam i Eva, a partir de les pintures de Dürer, dirigida per Yago Pericot i basada en un text de la meva amiga Dra. Olga Parra.
Veurem quin paper hi tindrà la serp....

dimarts, 6 de juny de 2017

LA DONA QUE SOMRIU.

No pretenc ser oportunista en un esdeveniment trist, a bastament tractat per la premsa, per l’exemplaritat del personatge. 
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat. 

Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic. 

Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant  que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”. 

Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut,  a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.

Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.

A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html   i “La dona que somriu”,  http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html ,  aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.


Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar  “LA VIDA QUE APRENC”


divendres, 2 de juny de 2017

Si vols córrer, córre una milla, si vols canviar la vida, córrer una Marató.


L'autor d'aquesta frase fou Emil Zatopek, ( 1922-2000), la "locomotora humana", una llegenda de les curses de fons, de nacionalitat txeca, l’únic en guanyar a unes mateixes olimpíades, Helsinki al 1952,  les medalles d’or dels 5 i 10.000m i la Marató. Es va retirar de la competició al 58, i formant part de l’exercit comunista txec, era considerat un heroi comunista.
No soc mitòman i no guardo fotografies. Però em sap greu no haver guardat aquesta, per que ara ja ho dic, jo em vaig fer una fotografia al costat de Zatopek. 
Érem un petit grup de metges, a punt de córrer la marató a Frankfurt, i la trobada fou propiciada pel laboratori farmacèutic que finançava el nostre viatge. No la vaig guardar i alguns que també varen posar, ja no hi són. 
Podria tenir un petit recurs per recuperar-ne una còpia, satisfer un fetitxisme que quasi no reconec en mi.
Deuria ser el 81. 
Zatopek, gràcies a la seva mítica carrera, deuria estar remuntant la misèria en que va caure per haver recolzat a Dubcek a la primavera de Praga, i ser expulsat de l'exercit i del partit.
Tinc molts records de l’època en que corria, i no podria resumir-los, nomes en un post.
Dir que la primera marató que vaig córrer fou la de Barcelona, mai diré el temps, mediocre i que malgrat tot ho dec a nou mesos d'entrenament intensos, i a un amic molt superior, alumne meu, mes jove, que la corria amb 2 h 30’ i que em feia d’espàrring.
I també a una amiga, també alumna, creient de la bondat de l'esforç físic, que fins i tot el dia de Nadal, al parc de la Ciutadella nevat, em va obligar a entrenar. 
De la meva foto “finish”, vaig fer un tímid sprint a l'estadi, d'uns cent metres finals, en tinc foto però mai l’ensenyaria per pudor.
Mils de records...
El més trist. A Frankfurt, una conversa a la tarda, reposant de l'esforç, llegint un assaig de l'Aliança editorial sobre la pintura romàntica alemanya, quan va entrar a la meva habitació un col·lega, quin amic, quin company, i que pocs anys després se'n va anar, confirmant el mite de que els millors tenen morts prematures. 
Un record alegre, recent, un guasap fa poc d'una pacient, d’uns 35 anys.
La història comença el 15 de Març 2016. Despatx 26 de Teknon. Cap a les 19 h. Jo ja fatigat.
-"Doctor, no sé el que em passa. Sóc corredora de fons, aficionada. Faig regularment força entrenament, entre 10 i 20 kilòmetres. Vull córrer la marató del 17. Ara no puc córrer ni mig km."-
-"T'ha vist el cardiòleg?"-
-"Si, m'acaba de veure. M'ha dit que tinc el cor perfecte. Saturació d'oxigen 98 %."-

Li faig espirometria: FVC de 115 % i FEV1 del 112 %
Jo li dic: 
-"Em deixes que et llegeixi les línies de la mà?"-
-"M'ho diu seriosament? No em pren el pèl? "-
-"No, no."-
-"Doncs clar que si."-
-"Tens bon color de cara, però les línies de la mà molt pàl·lides. Les regles abundants?"-
-"Si potser massa."-
-"Menges carn?"-
-"Em cuido molt."-
-"Tens anèmia. Punxat aquesta analítica urgent i demà divendres, - li dono el telèfon -, em cantes els resultats."-
-"Anèmia?, no pot ser. Sempre he tingut analítiques normals."-
-"Entrenes molt, vols fer la marató del 17. A vegades els hematies, els glòbuls rojos, es destrueixen a les plantes dels peus, i tens a més a més regles abundants i fas dietes dubtoses."-
-"No sé si acabar-m’ho de creure."-
-"Truca'm dema quant tinguis els resultats."-

Em truca a l’endemà a les 19.47
-"Sigues ràpida, estic al Liceu i l'òpera està a punt de començar. Canta’m."-
-"Aquí posa 2.000.000 d'hematies i una hemoglobina de 7.5 g."-
-"Ostres, quasi estàs a punt de transfusió!!". Demana hora urgent per l’hematòleg, començat a prendre X i sopa avui una hamburguesa de 300g. Demà et truco."-
-"Em trucaràs?"-
-"Si clar, ara ja et tinc el telèfon."-

Uf, just per a seure'm el seient i posar en silenci el mòbil, comença Thaïs de Massanet.
Em va costar concentrar-me
A l’endemà la truco i li dono instruccions, i confirmo que té hora
Durant uns mesos m'anava passant per guasap els anàlisis.
Fa poc, 22 abril 2017, a les 14.07 h. Un guasap
-"Hola."-
-"Hola."-
-"Saps k?"-
-"Digues?"-
-"He acabat la Marató!!"-
-"Amb quin temps?"-
-"3 h. 48¨. El meu home amb molt menys."-
-"Et felicito i amb una mica d'enveja."-
-"Fins aviat."-
-"Fins aviat."-

La Marató ens canvía la vida.
Alguns escriptors han escrit sobre l’experiència de la marató.
Fa poc l’Empar Moliné en una breu columna a l’Ara.cat, “la meva marató” i el Murakami  “De que parlo quan parlo de córrer”.