divendres, 21 de juliol de 2017

THE SOUND OF SILENCE.

L'altre vespre vaig anar al Festival d’estiu de Pedralbes, refugi dels nostàlgics i dels "camps".
Cantava Art Garfunkel, una vella i mítica figura del folk-rock, que juntament amb Simon varen obtenir nombrosos èxits a final dels 60 i durant els 70.
Els dos, Newyorkers, de Forest Hills.
En el seu llançament va influir-hi el sound-track de la pel·lícula “El Graduado” amb cançons com ara a “Mrs. Robinson” i els “Sounds of Silence”.


La veu, després de cinquanta anys ja no podia ser la mateixa, però ho va compensar cantant les cançons favorites i emblemàtiques i amb un enginyós diàleg també nostàlgic i poètic, amb el públic.
Jo esperava que cantés "Sound of Silence" i ho va fer, tot dient que havia sigut la cançó que va canviar la seva vida.
La lletra, em fascina, com moltes altres del Rock i té uns elements visionaris, psicodèlics, i onírics.
En algun moment sembla que descriguin fenòmens hipnagògics i altres estrofes somnis vívids.

I a la nua llum vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A molestar el so del silenci

Però parlo d'aquesta cançó per un dels seus versos: "silence like a cancer grows" (el silenci creix com el càncer). Efectivament el càncer té un creixement silenciós.
En general, les malalties al llarg de la història han estimulat la literatura. Durant els segles XIII, XIX i primera mitat del XX, fou la tuberculosi.
Marius Torres, digestóleg mort prematurament de tuberculosi, "dolç àngel de la mort si has de venir / més val que vinguis ara"
Vençuda la tuberculosi, ara toca el càncer.
Susan Sontag escriu l’assaig "La malaltia com a metàfora” ( 1988). I el terrible vers de la malaguanyada Maria Mercè Marçal: "Covava l'ou de la mort blanca".


Contra tot això hem de lluitar els metges, i encara que el silenci sigui agradable, no ens hi enamorem.

divendres, 14 de juliol de 2017

HANSEN HANSEN HANSEN.

Un dels meus professors de Facultat era molt i molt  histriònic, probablement era el seu tarannà, però podria haver sigut una mimesis d’algun antic professor seu.
Les seves classes eren molt espectaculars, teatrals, i alguna de elles, com ara quan explicava l'agonia, era mítica i adquiria cotes per obtindré un premi Goya. 
Haig de confessar, que les seves eren una de les poques classes a les que jo assistia amb regularitat durant la meva estada a la facultat, i sempre feia tot el possible per assentar-me a la primera fila.
En aquella època, els passos de visita dels professors a les sales d’hospitalització,  tenien també un caràcter cerimoniós i magistral, i el teatre podia sorgir en qualsevol moment.


El metge del pacient explica la història clínica. 
Es tractava d'un pacient d'uns 45 anys. 
Havia ingressat perquè tenia febre des de feia un mes, i recentment li havien aparegut unes lesions eritematoses extenses a les cames i cuixes. 
No hi havia encara cap dada de laboratori.
El professor, com si fos un mag o un prestidigitador davant del públic, només li  faltava la vareta màgica i el barret negre de copa, d’una revolada amb rapidesa destapa els llençols del llit del pacient.
Com era molt aprensiu, immediatament amb un avantbraç es va cobrir els ulls, i tot seguit  es va desplaçar cap el següent llit del costat, i alçant la veu, que quasi va fer ressonar les parets del Clínic, va cridar-invocar : Hansen, Hansen, Hansen!!, tot fugint.

Això significava que el diagnòstic que sospitava era el de lepra, també anomenada malaltia de Hansen, per un metge noruec que es va dedicar a estudiar aquesta infecció, però que té una antiguitat de 5000 anys i múltiples referències bíbliques.
Posteriorment, els resultats del laboratori van demostrar que no es tractava d’una malaltia de lepra, sinó d’un secundarisme luètic, sifilític. 
Però el teló havia caigut tres dies abans

divendres, 7 de juliol de 2017

CAP AL SUD.

Passen dels vuitanta. No massa més. Parella gran, ben avinguda, ara mateix no sé si tenen fills, suposo que si. 
A ella la controlo de fa temps, des del seus setanta i escaig. 
Els dos estan prou bé. No obstant ella té infeccions bronquials recurrents, degut a una anomalia congènita d'un bronqui.
S'acostava l'hivern, final de la tardor, i vénen a consultar-me:
-"Hola com et trobes E...?"-
-"Bé, de moment no m'he refredat, ja tenim dia per vacunar-nos, però li tinc molta por a l'hivern, cada any  em poso fatal, vostè ja ho sap."-
-"Si, però ja saps que normalment et controles bé."-
-"Si, si, però el meu marit i jo, ho hem pensat i ens ho podem permetre, llogaríem un apartament o aniríem a algun hotel durant un parell de mesos."-

El marit va intervenir.
-"On creu que la meva senyora trobaria el millor clima?"-
-"Home, no sé, cap al sud."-
-"I del sud?"-
-"Home, potser la costa, Alacant o Almeria."-
-"Si, nosaltres també ho havíem pensat."-
-"I si té una recaiguda?"-
-"Em truqueu, i us deixo feta per si de cas, la recepta d’antibiòtic que prens en aquests casos."-
-"Ah!molt bé."-
-"I com hi anireu, amb tren o avió?"-

Mig ofès, el marit.
-"No, no, que jo encara condueixo, tota la vida he conduit. Ah i encara que no els sobrepasso, em sento perfectament a 120 per hora. Un passeig."-
-"Ah, molt bé. Quant torneu passeu per la consulta."-
-"Així ho farem."-

Varen passar uns dies i em truquen.
-"Hola, em reconeix? Soc la E..."-
-"Si clar. Que feu?"-
-"El meu marit i jo estem ingressats a l'Hospital..."-

El cor se'm va accelerar. Em vaig sentir culpable immediatament.
-"I per quin motiu?"-
-"Per diarrees."-

Em vaig sentir molt alleugerat.
-"Esteu molt fotuts?"-
-"No, estem aguantant."-
-"Per quant en teniu?"-
-"Els metges diuen que ens donaran l'alta aviat."-
-"Ah! perfecte."-
-"Si, però sap que, no ens hi quedarem. Ara ja preferim tornar al Vallès. Jo el vindré a veure, que no fos que se m'hagin espatllat els bronquis."-
-"D’acord, com vulgueu."-

Al cap d'uns dies, els tenia a la consulta.
-"Com us trobeu?"-
-"Ara bé, però quant vam ingressar, estàvem molt fotuts."-
-"Si, heu estat de molt mala sort."-
-"Si, clar. Però sap una cosa, em diu ella, mentre vam estar ingressats, a vostè no ens el podíem treure del cap."-

Vaig pensar que em feien un retret per aconsellar-los viatjar.
-"Home, potser no n'hi ha per tant."-
-"Sap com es deia el metge que ens va atendre a urgències?"-
-"Com es deia?"-
-"Morera, es deia Morera."-
-"Si, ostres, quina casualitat."-
-"Si, però no ho sap tot. Sap com es deia la infermera que teníem a l’habitació?"-
-"Doncs no ho sé,  no es diria Prat?"-
-"No, no, també es deia Morera..."
-"Caram! Quantes casualitats."-

Han continuat confiant, i de tant en tant vénen a visitar-se.
Però jo, mai més he aconsellat a cap pacient que vagi cap al sud.

divendres, 30 de juny de 2017

PÀNIC AL MENJADOR.

Un dia, al post “Metges”, vaig escriure que la maniobra de Heimlich, en un cas, no havia sigut exitosa, i també vaig comentar que entre alguns sectors de la comunitat mèdica l'havien qüestionada.
Un amic meu que em segueix i que el tenia present mentre escrivia el post, Jordi Roig, em va trucar.
-"Hola Josep, he llegit el teu post..."-
-"Si, sé el que em diràs i ho tinc present."-
-"Ah!, te'n recordes?"-
-"Si clar, tens tota la raó, te'n dec un."-


Era al menjador de l'hospital Germans Trias i Pujol, can Ruti. La cap de servei de farmàcia, la Dra Lorente, havia invitat a dinar a un col·lega seu, també farmacèutic.
Jo no hi era al menjador, però em van explicar l'escena.
De cop i volta la Dra. Lorente demana auxili.
Davant seu, el col·lega convidat, amb les mans el coll comença a fer escarafalls de que s’està ofegant. Alguns ni se n’adonen, estan conversant. Altres comencen a fer senyals cap a la taula.
Al convidat anònim se li comencen a posar els llavis blaus.
El meu amic Jordi s'aixeca d’una revolada, va corrent cap a ell, es col·loca darrera i l'agafa per la cintura i amb un braços que el seu dia havien practicat rem, realitza in extremis la maniobra de Heimlich, fins que el semi-moribund expulsa el tros de carn que li obstruïa la tràquea.
Com la balena va escopir al Jonàs.
La Dra Lorente, no sabia com agrair-li, i el farmacèutic no ho deu haver oblidat mai.
Deure complert, Jordi.

A estones estic llegint "El metodo japones para vivir cien años", de la periodista Junko Takahashi, en que troba com una constant en tots centenaris entrevistats, el mastegar moltes vegades els aliments,  ja que a més dels avantatges obvis, propicia la secreció de la Parotina, una hormona protectora de l’envelliment.
Estan proliferant els llibres de divulgació sobre les "zones blaves” japoneses, o àrees geogràfiques amb elevada concentració de centenaris.
Una pacient, i també amiga, m'ha regalat "Ikigai", sobre el mateix tema.

De moment quedem-nos amb Heimlich

divendres, 23 de juny de 2017

AL·LUCINACIONS.

Estic llegint "Alucinaciones" d'Oliver Sacks. En castellà, 2ona edició, ja pòstuma. 
Encara que tinc altres obres d’aquest autor a la biblioteca, mai les havia llegit per que em posen una mica neuròtic les patologies neurològiques, tot i que contínuament en veig, o bé com a metge, o com a comorbiditat de les malalties respiratòries o fins i tot en les relacions socials.
Oliver Sacks em va convèncer fins a l’admiració, amb el llibre "En movimiento", escrit quant ja estava sentenciat per un melanoma de retina, equivalent a un tumor cerebral.
En una mena d'autobiografia, no vull fer de “spoiler”, però per a mi un dels "Streep-tease" literaris més sincers que s'han escrit, en la meva opinió.
 A partir d'aquest llibre, confesso que en sóc un “fan”, encara que és polièdric i ha estat controvertit, per algunes societats científiques i per profans de la medicina.
A "Alucinaciones" descriu prolixament casos d’al·lucinacions no especialment vinculades a esquizofrènia, sinó causades o bé per medicaments, o per malalties orgàniques o per drogues.
Només en el primer capítol parla de nombrosos casos diagnosticats i observats  de la Síndrome de Charles Bonnet, al·lucinacions en pacients amb ceguesa. 
Llibre més que aconsellable per a professionals i lectors curiosos.

Fa unes setmanes, a la consulta. Un pacient que acudia per tos.
-"Hola, quina edat?"-
-"27 anys."-
-"Professió?"-
-"Enginyer."-
(de fet està treballant en una feina que exigeix una gran competència i en àmbit internacional).
-"Fumes?"-
-"No, no."-
-"Practiques esport?"-
-"Running."-
-"Prens medicaments?"-
-"No."-
-"Malalties importants que hagis patit?"-
-"Esquizofrènia"-, sense immutar-se.
-"Estàs curat?"-
-"Si, si, varen ser uns 12 mesos."-
-"En que va consistir?".
-"Un pastís de "maria" als vint anys. No n'havia provat mai. Vaig quedar penjat."-
-"Que et va passar? Al·lucinacions?"-
-"Si."-
-"Alguna especial?"-
-"Si, veia el meu cap separat del cos, i espectres a les parets."-
-"Et felicito, estàs molt bé, t'has curat."-



Vaig continuar fent la història clínica. 
Era una tos sense importància, refredats comuns per excés de viatges i de feina.

Sé que serè polèmic: No és la societat massa benèvola amb el cànnabis?
Mentre menjo, sol, la meva hamburguesa preferida, “wagú” amb Stilton, sona una cançó reggae.
Faig, Shazam
“Legalize it”, de Peter Tosh, menys conegut, però company de  Bob Marley.

divendres, 16 de juny de 2017

MORT SOBTADA.

Sabia prèviament que vindria, i una mica superficialment coneixia la responsabilitat del seu càrrec. Tenia també motius, extra ideològics per tenir-li simpatia. En ocasions anteriors havia visitat algun familiar seu. 
Tarda, despatx 26 de Teknon. El faig passar ràpid, la meva secretària em diu que ve amb escolta.
Entra, educat, una mica distant, preocupat.
-"Quin es el motiu de la consulta?"-
-"Estic molt preocupat, des de fa poc, al final de la tos intensa, he perdut breument el coneixement vàries vegades."-
-"Algú se n'ha donat compte?"-
-"No, afortunadament ningú."-
-"Quantes vegades?"-
-"Unes tres o quatre"-
-"Ha caigut?"-
-"No, sempre m'ha agafat assegut a la taula, a prop l'ordinador."-


Uns 45 anys, aspecte més juvenil, atlètic però amb una mica de sobrepès. No fumador, hàbits sans, no hipertens, poques malalties. Workholic, feia horaris de feina extenuants.
Li vaig explicar que segurament eren episodis de Síncope de Charcot. Amb la tos intensa augmenta la pressió intratoràcica i s’interromp el flux de sang de les venes jugulars. El cor es queda sense suficient volum de sang i es produeix el síncope, la pèrdua de coneixement, i per sort degut al breu desmai, es torna a recuperar el retorn venós. 
Vaig afegir, amb èmfasi:
-"Per això, ningú no es mor mai d’aquest síncope. El perill rau en si condueixes o tens una mala caiguda."-

Vaig recomanar-li que voluntàriament atenues la intensitat de la tos. Li vaig receptar un antitussigen i li vaig demanar un TAC.
El vaig tornar a veure en un parell de setmanes. 
El radiòleg m’informava d'una tràquea que a l’espiració s'estrenyia.
Li vaig comentar, podria haver-hi una traqueomalàcia, o algun altre problema. Li hauríem de fer una broncoscòpia. 
-"No, no, estic sà i no vull més probes. Gràcies per tot."-

A posteriori crec que no em vaig saber guanyar la seva confiança.
Varen transcórrer unes 10 o 12 setmanes.
Els tele-diaris i els diaris digitals n'anaven plens. El càrrec “tal” havia sofert una mort sobtada, a un aeroport fent escala d'un viatge llarg.
El metge de l'aeroport es va negar a signar l'acta de defunció en absència d’autòpsia. 
Es va acceptar mort de causa natural per infart de miocardi.
A l’endemà totes les cròniques comentaven que havia mort d'infart i eren més que elogioses envers la seva persona, com mai, i també els obituaris sobre tot per les seves capacitats.
A les xarxes van haver-hi comentaris en direcció a la teoria de la conspiració.
Jo estic segur que es va morir per un síncope de Charcot potser agreujat per una traqueomalàcia.
Definitivament,  no em vaig saber guanyar la seva confiança o li vaig transmetre un missatge massa optimista.
...Ningú mai es mora d'un síncope de Charcot...

Tot el que diem i fem els metges, pólvora.

divendres, 9 de juny de 2017

OUROBOROS O EL SOMNI DE KEKULÉ.

Ouroboros és un símbol mitològic que es repeteix en múltiples cultures, els egipcis, els grecs, els nòrdics, i altres i se'l podria considerar una imatge arquetípica. 
És la imatge d'una serp enroscada que es mossega la cua. 
Podria representar els cicles de la vida, circulars, l'infinit, el mite de Sísif, o bé més poètic, "la mer, la mer, toujours recomencée" de Paul Valéry. 
D'altre banda la serp és un somni comú que en psicoanàlisi han interpretat com fàl·lic, però que popularment s'interpreta com un mal averany. “La bicha". 
Recordo que si la meva mare somiava una serp durant més d'una setmana podia estar ansiosa. 
imatge: By Haltopub [CC BY-SA 3.0 (http://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0)], via Wikimedia Commons

Kekulé, August Kekulé von Stradonitz(1829-1896) fou un químic, alemany, un dels fundadors de la teoria de l'estructura química, que el 1865 va descriure la formula del benzè amb una figura d'enllaços químics similar a un hexàgon. 
El 1890 en un discurs va comentar que la idea de l'estructura del benzè li va venir inspirada per un somni, una serp enroscada, un ouroboros.
Jo, això, per primera vegada ho vaig llegir en un llibre "Eureka" en que descrivia els avenços científics, fruits en part de la “serendipity", un dels quals, potser el més important de tots, la Penicil·lina. 
És obvi que aquestes màgiques serendípies només les poden obtenir els savis experts.

Un company d'hospital, es va instal·lar un terrari al seu despatx, amb varies serps. Era una extravagància.
Setembre, torno de vacances i ens creuem pel passadís. 

-"Hola, quina enveja, com t'ho fas per mantenir la línia? "-

(vaig vulnerar una regla no escrita, entre professionals mai ens hem de fer comentaris sobre el pes).
Pocs mesos després va patir un càncer fulminant.
De seguida vaig pensar en “la bicha”.
Però a Kekulé, li va portar sort.

Mentre reviso aquest post, me n’adono que d’aquí a dues hores en el Masnou, a Ca n’Humet, es fa la primera representació de Adam i Eva, a partir de les pintures de Dürer, dirigida per Yago Pericot i basada en un text de la meva amiga Dra. Olga Parra.
Veurem quin paper hi tindrà la serp....

dimarts, 6 de juny de 2017

LA DONA QUE SOMRIU.

No pretenc ser oportunista en un esdeveniment trist, a bastament tractat per la premsa, per l’exemplaritat del personatge. 
Tot i que era conegut prèviament, vaig començar a saber d'ell a partir de la fundació del diari ARA. Li llegia les editorials amb regularitat. 

Em va sorprendre la seva substitució a la Direcció, però les males noticies corren ràpid i més en l’àmbit mèdic. 

Com el seu fill Aniol, madur prematurament, diu: ”El que més greu en sap és que quan sigui gran s’haurà descobert el remei pel el càncer”, desitjant  que aviat es curi “l'emperador de tots els mals”. 

Com jo ho també ho espero des del 1950, que després d'una conversa infantil amb el meu pare, em deia que el drac estava a punt de ser vençut,  a partir de les notícies de l’èxit amb el tiroides i el Iode Radioactiu.

Després l'he continuat llegint, ha escrit cròniques magnifiques, com "Diguem-nos coses boniques", http://www.ara.cat/opinio/Diguem-nos-coses-boniques_0_1804019643.html , finalment el seu testament.

A mi m'han colpit especialment dues columnes que d'alguna forma haurien de ser reflexió per a tots el que exercim de metge:
“Mira’m al ulls, he dit als ulls” http://www.ara.cat/opinio/Miram-als-ulls-he-dit_0_1585641464.html   i “La dona que somriu”,  http://www.ara.cat/opinio/Carles-Capdevila-dona-que-somriu_0_1757224281.html ,  aquesta darrera, el millor elogi que mai s'ha escrit dels personatges anònims dels hospitals.


Rellegiu-los, si us plau, sobretot, els que sou col·legues.
Ahir la Rosa em va regalar  “LA VIDA QUE APRENC”


divendres, 2 de juny de 2017

Si vols córrer, córre una milla, si vols canviar la vida, córrer una Marató.


L'autor d'aquesta frase fou Emil Zatopek, ( 1922-2000), la "locomotora humana", una llegenda de les curses de fons, de nacionalitat txeca, l’únic en guanyar a unes mateixes olimpíades, Helsinki al 1952,  les medalles d’or dels 5 i 10.000m i la Marató. Es va retirar de la competició al 58, i formant part de l’exercit comunista txec, era considerat un heroi comunista.
No soc mitòman i no guardo fotografies. Però em sap greu no haver guardat aquesta, per que ara ja ho dic, jo em vaig fer una fotografia al costat de Zatopek. 
Érem un petit grup de metges, a punt de córrer la marató a Frankfurt, i la trobada fou propiciada pel laboratori farmacèutic que finançava el nostre viatge. No la vaig guardar i alguns que també varen posar, ja no hi són. 
Podria tenir un petit recurs per recuperar-ne una còpia, satisfer un fetitxisme que quasi no reconec en mi.
Deuria ser el 81. 
Zatopek, gràcies a la seva mítica carrera, deuria estar remuntant la misèria en que va caure per haver recolzat a Dubcek a la primavera de Praga, i ser expulsat de l'exercit i del partit.
Tinc molts records de l’època en que corria, i no podria resumir-los, nomes en un post.
Dir que la primera marató que vaig córrer fou la de Barcelona, mai diré el temps, mediocre i que malgrat tot ho dec a nou mesos d'entrenament intensos, i a un amic molt superior, alumne meu, mes jove, que la corria amb 2 h 30’ i que em feia d’espàrring.
I també a una amiga, també alumna, creient de la bondat de l'esforç físic, que fins i tot el dia de Nadal, al parc de la Ciutadella nevat, em va obligar a entrenar. 
De la meva foto “finish”, vaig fer un tímid sprint a l'estadi, d'uns cent metres finals, en tinc foto però mai l’ensenyaria per pudor.
Mils de records...
El més trist. A Frankfurt, una conversa a la tarda, reposant de l'esforç, llegint un assaig de l'Aliança editorial sobre la pintura romàntica alemanya, quan va entrar a la meva habitació un col·lega, quin amic, quin company, i que pocs anys després se'n va anar, confirmant el mite de que els millors tenen morts prematures. 
Un record alegre, recent, un guasap fa poc d'una pacient, d’uns 35 anys.
La història comença el 15 de Març 2016. Despatx 26 de Teknon. Cap a les 19 h. Jo ja fatigat.
-"Doctor, no sé el que em passa. Sóc corredora de fons, aficionada. Faig regularment força entrenament, entre 10 i 20 kilòmetres. Vull córrer la marató del 17. Ara no puc córrer ni mig km."-
-"T'ha vist el cardiòleg?"-
-"Si, m'acaba de veure. M'ha dit que tinc el cor perfecte. Saturació d'oxigen 98 %."-

Li faig espirometria: FVC de 115 % i FEV1 del 112 %
Jo li dic: 
-"Em deixes que et llegeixi les línies de la mà?"-
-"M'ho diu seriosament? No em pren el pèl? "-
-"No, no."-
-"Doncs clar que si."-
-"Tens bon color de cara, però les línies de la mà molt pàl·lides. Les regles abundants?"-
-"Si potser massa."-
-"Menges carn?"-
-"Em cuido molt."-
-"Tens anèmia. Punxat aquesta analítica urgent i demà divendres, - li dono el telèfon -, em cantes els resultats."-
-"Anèmia?, no pot ser. Sempre he tingut analítiques normals."-
-"Entrenes molt, vols fer la marató del 17. A vegades els hematies, els glòbuls rojos, es destrueixen a les plantes dels peus, i tens a més a més regles abundants i fas dietes dubtoses."-
-"No sé si acabar-m’ho de creure."-
-"Truca'm dema quant tinguis els resultats."-

Em truca a l’endemà a les 19.47
-"Sigues ràpida, estic al Liceu i l'òpera està a punt de començar. Canta’m."-
-"Aquí posa 2.000.000 d'hematies i una hemoglobina de 7.5 g."-
-"Ostres, quasi estàs a punt de transfusió!!". Demana hora urgent per l’hematòleg, començat a prendre X i sopa avui una hamburguesa de 300g. Demà et truco."-
-"Em trucaràs?"-
-"Si clar, ara ja et tinc el telèfon."-

Uf, just per a seure'm el seient i posar en silenci el mòbil, comença Thaïs de Massanet.
Em va costar concentrar-me
A l’endemà la truco i li dono instruccions, i confirmo que té hora
Durant uns mesos m'anava passant per guasap els anàlisis.
Fa poc, 22 abril 2017, a les 14.07 h. Un guasap
-"Hola."-
-"Hola."-
-"Saps k?"-
-"Digues?"-
-"He acabat la Marató!!"-
-"Amb quin temps?"-
-"3 h. 48¨. El meu home amb molt menys."-
-"Et felicito i amb una mica d'enveja."-
-"Fins aviat."-
-"Fins aviat."-

La Marató ens canvía la vida.
Alguns escriptors han escrit sobre l’experiència de la marató.
Fa poc l’Empar Moliné en una breu columna a l’Ara.cat, “la meva marató” i el Murakami  “De que parlo quan parlo de córrer”.

divendres, 26 de maig de 2017

CONVERSA.


Sortia del restaurant, al migdia.
Hi vaig relativament sovint per que esta a prop de la consulta. Generalment no disposo de massa temps, vaig ràpid, ja que tinc uns 30-40' entre la consulta del mati i la de la tarda.
No fa massa, al final de l'estiu passat, em quedaven uns 30 minuts per a reprendre la consulta. 
Unes poques cadires a fora al jardí que té el restaurant, i un sol agradable. Em vaig asseure, eren uns minuts relaxats.
No havien passat un parell de minuts i a la taula del costat se m'asseu un senyor que també acabava de dinar.
Es treu una cigarreta, em mira, i em pregunta educadament:
-"L'importa que fumi una cigarreta?"-
(Hi tenia dret, aquelles tauletes estan concebudes per això).

-"No, no, faci, tot i que soc especialista d'aparell respiratori, i un gran enemic del tabac."-
-"Gràcies."-
-"No s'ho prengui malament. Però jo ja sé del que m'haig de morir."-
-"Si?"-
-"Si, arrossego de fa un parell d'anys un càncer de fetge. Els metges, fan cara pessimista quant em veuen."-
-"El veig serè"-
-"Si, si. He passat dels setanta, els meus dos fills ja son grans i estan ben situats, he viscut, no em puc queixar."-

Jo no sabia massa que dir davant d'aquesta revelació espontània.
-"Això vol dir que te la consciencia tranquil·la."-
-"Com ho sap?"-

Em vaig encongir d'espatlles
-"Si te raó, he treballat tota la meva vida, i no he fet putades a ningú. Una cosa em sap greu, la meva dona, que és aragonesa, no m’entén. No es fa càrrec de la meva resignació."-

En aquells moments va sortir del restaurant, una senyora, més o menys de la mateixa edat.
-"Oye, que piensas hacer?"-
-"Nada, estoy conversando con este señor."-
-"Asi no te vienes?"-
-"Tardo un poco, ya sabes que el coche lo tenemos en la esquina." --"Yo me vendré andando."-
-"Pues adios."-
-"Vivim a prop. Després hi vaig caminant. És agradable. S'ha fixat? Ja va de negre, ja va de dol per a mi."-
-"Potser no es això."-
-"Si, si, les dones son així."-
-"Ha menjat de gust? Canviant de tema."-
-"Si, conservo la gana. Jo em dic S. I vostè."-
-"Em dic Morera."-
-"L’importaria donar-me el telèfon."
-"No ( li dono). Però soc pneumòleg, no oncòleg."-
-"Ja ho sé, és per si un dia vol dinar amb mi."
-"Ah, be, truqui’m."-
-M’acomiado d’ell, -"ja em toca anar a la consulta."-
-"A reveure. Ha sigut un plaer."-
-"Igualment."-

Al cap de pocs dies el vaig veure assegut, cara de fatigat, a una jardinera, molt a prop de l’estàtua de Rafael Casanova, el dia onze de setembre, minuts abans de la concentració. 
Em va sembla que anava sol. No em vaig atrevir a dir-li res.
El seu segon cognom és especial, té un doble sentit, els dos significats li escauen.
Qualsevol dia ens tornarem a trobar

divendres, 19 de maig de 2017

L'ACOMODADOR.


La sífilis, si féssim una enquesta, probablement la població del nostra país la consideraria una malaltia del passat, i en cert sentit tindrien una part de raó.
Disposem d'un tractament eficaç, mètodes de prevenció,( malgrat que l'estricta doctrina vaticana no permet l’ús del preservatiu), i mètodes sofisticats de diagnòstic.
No obstant una publicació a “The Lancet”, d’ahir 16 d'abril, concloïa que se'n diagnostiquen 5 milions de nous casos a nivell mundial/any.
Quan vaig començar a trepitjar les Sales d’Hospitalització de Medicina de l’Hospital Clínic i del Servei d’Urgències, al 1962, en vaig veure bastants  casos i de totes les formes clíniques possibles, tot i que la penicil·lina ja feia dies que corria.
No pateixin, no faré un monogràfic d'aquest tema.
1969, ambulatori del carrer Manso, 
Agost, començament de la tarda.
Inicio la consulta. Entra un senyor, alt, d'uns cinquanta i escaig, endreçat, educat, aspecte preocupat.
-"Bona tarda."-
-"Bona tarda."-
-"Assegui's, assegui's."-
-"Com es diu?"- 
( impossible recordar-ho).

-"Fuma?"-
-"Si, “Ideales”-
-"Quants?"-
-"No massa, uns deu al dia."-
-"Quina professió?"-
-"Acomodador."-
-"De cinema?"-
-"Si, si, treballo de tarda al cinema..."-
-"Va mencionar un cinema no massa lluny de l'ambulatori."
-"Va fer la mili?"-
-"Si, si, a Melilla."-
-"Quines malalties ha tingut."-
-"Les normals."-
-"Alguna important."-
-"Ah, si, el fel sobreeixit."-
-"Es va curar?"-
-"Si, si."-
-"Se'n recorda d'alguna més."-
-"Doncs no, no."-
-"I per que ve?"-
-"Doncs perquè d’ençà d'un temps a la feina, quant apaguem els llums, caic. Ho estic arreglant una mica, amb la lot, me n'he tingut que comprar una de més potent( baixant la veu) d'amagatotis del meu " jefe"."-

Jo ja ho havia observat en el seu caminar, en els deu metres que deurien haver-hi de la porta a la cadira. Caminava com aixecant molt els peus, i llançant-los cap endavant.
Tenia el diagnòstic.
-"Havia anat de p...abans de casar-se?"-
-"Si clar, com tothom."-
-"I a la mili?"-
-"Si, clar."-
-"Li havien encomanat mai alguna malaltia?"-
-"No mai."-

Vaig passar a explorar-lo. Reflexes rotulians absent
Llanterna: No contracció de les pupil·les 
Li poso el diapasó als tendons d’Aquil·les.
-"Nota alguna cosa?"-
-"Una mica de fred."-

Dret. Amb els braços estesos i els ulls tancats: el vaig tenir que sostenir,   hagués caigut abans de deu segons. 
Fons d'ull, res de particular.
-"Ja hem acabat."-
-"Com em troba?"-
-"Em sap greu, la seva malaltia es una mala coincidència.  Probablement té una Tabes, Tabes Dorsalis,
 (vostès ja saben que els metges ens agrada dir paraules en llatí).
Això es deu a que té una malaltia crònica que afecta a la medul.la espinal , per on passen els cables que transporten la informació de la posició sobretot del peus i les cames. Pet sort no sembla que li afecti el cervell."-
-"Es pot curar?"-
-"A la fase que està farem tots els possibles per aturar-ho."-
-"I de que em ve?"-
-"D'una malaltia venèria."-
-"Però, si jo..."-
-"Li va passar desapercebuda. Ara té el que en diem un terciarisme.  Li importaria ingressar un parell de dies al Clínic?"-
-"Per quin motiu?"-
-"Li traurem líquid de l'esquena per analitzar."-
-"Si no hi ha més remei. Hauré de demanar la baixa?"-
-"Depèn, si aconsegueix dissimular..."-
-"No ho se, ja m'he donat varies testarrades....I com ho explico a casa?"-
-"Això és una cosa seva, ara vostè no ho encomana."-
-"Haurem de mirar a la meva senyora?"-
-"Li farem un anàlisi de sang, si és negatiu, no la molestarem més."-

Ironies del destí. La malaltia més incòmoda per un acomodador.
Els acomodadors quasi s’han eradicat.
La sífilis, encara no.


divendres, 12 de maig de 2017

EL MERCAT DE L'ESTRELLA.

Fa unes poques  setmanes, dues morts fulminants per meningitis meningocòccica en dos cuidadors d'un centre de discapacitats, van crear una certa alarma social. 
En els darrers setanta-cinc anys, encara que  la batalla amb els bacteris hagi fet progressos extraordinaris, no s’ha obtingut una victòria total, i potser , paradoxalment, no s'ha obtenir de forma absoluta, ja que en els més recents  descobriments científic, s’ha vist la importància per la nostra salut, del microbioma intestinal, (bacteris de la flora intestinal),i s’està parlant de que en alguns casos, gràcies a un determinat microbioma, podrem arribar a centenaris (no hi confieu).

La noticia del dos casos m'han remuntat a les guàrdies de l’Hospital Valle d’Hebron. 
Dissabte tarda, primera hora, als voltants del 72, arriba una malalta molt greu, quasi en aturada cardíaca. 
Grassa, diria que encara en bon color, la roba estripada amb tisores per infermeria, una acompanyant entre esgarrifada i plorosa, temps per quatre preguntes, braços i pit i abdomen ple de taques violàcies disseminades d'uns dos centímetres amb tendència a confluir.
Corredisses, parada, intents de reanimació, massatge cardíac, electro sense activitat.
-"Adrenalina si us plau!!, amb agulla de punció lumbar, si us plau, guants no cal, prepareu el desfibril·lador, esta morta!!."-

A la primera, agulla perpendicular, a l'esquerre de l’estèrnum, estic travessant el cor, entra sang a la xeringa, adrenalina endins, el ulls mirant el paper de l'electro que es mou com una serp, no hi ha senyal. 
Pala del desfibril·lador a l’esquena , sisplau, un segon intent, va probe m’ho, algú amb fàstic li està fent el boca a boca intercalant un gruix de gasses, i algú altre continua fent massatge.
Aprofito la segona intracardiaca i n'extrec uns 10 cc de sang.
-"A bacteriologia, si un plau."-

Han passat 20' i abandonem. 
L'acompanyant, mig ocultada l'escena per una cortina de plàstic, color crema, xiscla i plora. 
El Gatopardo de Visconti comença així, amb una línia recta. 
Tots vivim fins la línia recte, electrocardiograma pla.
Calmem a l'acompanyant, amb prou feines.



-"I vostè, és familiar?"-
-"No, no, soc una dependenta."-
-"Una dependenta?"-
-"Si, - mig plorant -, del Mercat de l'Estrella."-
-"Com ha sigut?"-
-"Aquesta senyora estava comprant, i a mitja compra, ha dit:
Uy que no me encuentro bien, que me mareo! 
L'hem estirada al terra. Un taxi, por favor que me voy a desmayar.
Entre unes tres o quatre persones l'hem entrat al taxi, arrossegant-la, amb les cames ja sense força. Jo davant amb el mocador fora la finestreta i el taxi, tocant la botzina. 
Haurem tardat uns deu minuts."-

Fer de metge, amb el cadàver, serveix de poc.
-"Deu haver estat un Waterhouse –Friderichsen"-, dic jo.
-"Mai no n’he vist un cas tan ràpid"-, diu un col·lega.
-"Jo tampoc"-, un altre.

Del cultiu, a la nit ja en teníem el resultat.
Confirmat, és un Meningococ, múltiples colònies.

Efectivament una sèpsia meningocòccica, ultragressiva, una Síndrome de Waterhouse -Friderichsen.
Ara no en diríem així. L’intent de reanimació seria més coordinat, potser ja no faríem una injecció intracardíaca, la tira de paper seria una corba en un monitor, però la malalta segurament també s’hagués mort.
30 minuts en total, des del mercat de l'Estrella, tot massa ràpid. 
Vaig calcular mentalment el temps del trasllat, jo vivia al carrer Ventalló, a 200 m dels Mercat de l’Estrella.

I ara tampoc en diríem Waterhouse- Friderichsen.
I això que el nom no sona malament, podria ser el  nom d'un pintor romàntic o d'una multinacional.

divendres, 5 de maig de 2017

LEMIÈRRE.

Fa un parell de setmanes, estàvem dinant, dinar nostàlgic, em nego a dir-ne crepuscular i tenia al meu costat un ex company no solament de carrera, sinó també de sala de l’Hospital Clínic.
Jo l'havia seguit poc durant aquests any i comprovo per la conversa que durant aquests anys s’ha  dedicat amb entrega a la professió, i que conserva un bon olfacte clínic.
Va explicar-me  d'un diagnòstic recent d’apendicitis que havia fet per mòbil i de les possibilitats d’una bona historia clínica. 
Això em va fer recordar d'un cas, donat que estem a un anecdotari, d'una anècdota.
Can Ruti. Despatx, repassant documents. La Sandra, la meva secretària,  em truca pel telèfon interior:
-"Hola, el Sr. F.... del Lab. X. Sembla que és urgent."-

Me'l vaig imaginar immediatament, baixet, prim, educat, presumit, bona persona però que sempre em deia el nom malament, cosa que em molestava, però mai havia gosat dir-li.
-"Passi-me'l."-
-"Hola, Josep Maria, estic molt espantat, m'estic morint."-
-"Com pot ser?. Fa poc et vaig veure i tenies bon aspecte."-
-"Si, però estic ingressat a l'hospital X, i m'han dit que tinc metàstasi pulmonars múltiples."-
-"D'on?"-
-"No ho saben. Ah, i tinc molta febre."-
-"Molta febre? "- 
(vaig tenir una inspiració).


-"Has tingut angines recentment?"-
-"Si, molt fortes, fa tres setmanes."-
-"Vas prendre antibiòtics?"-
-"Si, vaig prendre X durant una setmana."-
-"Et feia mal el coll al girar-lo?"-
-"Si, si."-
-"Se't va inflar el coll per fora?"-
-"Si, una mica, sobretot el costat dret."-
-"Ah, doncs amb una mica de sort, no et moriràs.".
-"Que penses que tinc?"-
-"Un Lemierre amb múltiples èmbols sèptics."-
-"Que haig de fer?"-
-"Qui et porta?"-
-"El Dr. B."-
-"Doncs dona-li pistes, ara mateix."-

Al cap d'unes tres o quatre setmanes em va venir a saludar.
Ens donem la ma, ell somrient, arrufant el seu bigotet ros.
-"Gracies Josep Maria (altra vegada!), tenies raó."-
-"Els hi vaig insinuar i de seguida es va posar en marxa el tractament adequat. Josep Maria, Com ho vas saber?"-
-"Jo sempre actuo com un advocat defensor. Nego que algú sigui l’assassí, ni que l'hagin enxampat amb l'arma a la mà. Ah, i a més a més, no m'agradava que et morissis."-
-"Oh, doncs sort vaig tenir de tu!"-
-"No, els metges que et portaven són bons i t'haguessin fet també el diagnòstic."-
-"Si, però tu..."-
-"Quedem per dinar i ho celebrem."-

La Síndrome de Lemièrre és actualment rara, (un amic, molt bon infectòleg d'un gran hospital diu que en sol veure una per any), però abans havia sigut una causa de mortalitat sobretot en nens, fins que va arribar la Penicil·lina.
El mecanisme de la síndrome es produeix per flebitis de la vena jugular, per proximitat amb les amígdales, i producció d’èmbols pulmonars sèptics que van als pulmons. 


Casualment, la Síndrome de Lemièrre està a la primera pàgina d'una web Pneumowiki que vàrem inaugurar fa uns set anys, amb App inclosa conjuntament amb el Dr Juan Roldan. http://es.pneumowiki.org/mediawiki/index.php/P%C3%A1gina_principal 
Aleshores era la segona a la xarxa de webs d’especialitats mèdiques. Actualment n'hi han centenars! Tot i que a la nostre pàgina haguem tingut  menys col·laboradors dels desitjables, i que no es renova com caldria, ja hem arribat al milió de visites.

Lemierre, per telèfon!!!!
Que no se n’assabentin les autoritats sanitàries, aviat acabarien les llistes d'espera...

dissabte, 29 d’abril de 2017

JOCS PROHIBITS.

El títol està agafat d'una pel·lícula entendridora i trista de René Clément, “Jeux Interdits”, que va obtenir el Lleo d'Or a Venècia  al 52, i que com es diu ara, s'hauria de “revisitar”, i obligadament.
Haig de confessar que la memòria m'estava traint per què em pensava que es basava en una petita novel·la de Jean Cocteau, i no és així, em confonia amb “Enfants Terribles”, també protagonitzada per nens, de la que n'havia llegit la versió catalana un estiu a pagès, als meus 13 anys, i de la pel que sembla només en recordo de les magnifiques cobertes  color carabassa brillant d'Edicions Proa.
Ja no m’allargaré més en aquesta divagació sobre el títol, més que en mencionar que la música simple i contagiosa  del film de Renè Clément està interpretada per Narciso Yepes, i  composta pel compositor català, Ferran Sor i que no sé per quin motiu s'escamoteja.
Dir que “Enfants Terribles” de Cocteau,  també va tenir el seu film, d' Henri Melville. Tot cineclub, carrer Mercaders, quant era jove.

La anècdota  té en comú amb les obres que he mencionat, que els protagonistes del meu “post” eren nens, els joc eren prohibits i que estaven niuant  una tragèdia.
1974, sala de medicina, planta segona, a la Vall d’Hebron, un noi de 15 anys, ascites, petit basament pleural. 
Per laparotomia, el primer cas que n’hagi vist, n'he vist pocs, es va diagnosticar d’un mesotelioma del peritoneu.
És una malaltia neoplàsica, molt maligna d'origen en el peritoneu, la capa de “cel·lofana” que embolica els budells i les vísceres abdominals. 
És molt rar, potser menys 1 per milió d'habitants i any,  amb tendència a disminuir des de la prohibició de l'amiant.
Com s'havia exposat a l'amiant?
I com és que tant jove.?
No va ser fàcil esbrinar-ho.
De molt petits, dels 4 als 7 anys, els nens d'una classe d'un col·legi de l’extraradi, havien descobert  que a un descampat hi havien una pila de sacs. 
Era una superfície flonja, i si es despullaven i es rebolcaven, la fibra de l'amiant els produïa una mena de frisança o picor agradable, i s’hi estaven hores, jugant, fent tombarelles, barallant-se, i així cada dia. 
Que el mesotelioma fos peritoneal i no pleural, com son els més comuns en els treballadors, estava probablement relacionat amb el joc infantil. Mai ho sabrem, però quasi segur.
La malaltia era, de fet encara és, indeturable i els jocs prohibits acabaren en tragèdia.
Una altra vegada, “Eren els sacs”.

Escolteu per YouTube a Yepes, es com un conjunt de cercles que no es clou i quan es clou et sap greu que no sigui infinit. Ferran Soro i Montané, (1978-1839) no va ser profeta a la seva terra i descansa al Cementiri de Montmartre. 
Li han dit el Beethoven de la guitarra.

divendres, 21 d’abril de 2017

ELOGI DELS MOTIVATS.

L'altre dia vaig dinar amb dues amigues, de la meva especialitat, o sigui que a més a més d’amigues, també eren col·legues, ambdues Piscis, de l’època que de seguida et preguntaven de quin signe del Zodíac eres.
Una d'elles feia temps que no ens trobàvem fora de congressos. 
No n’anàvem sobrats de temps. 
Bones professionals, el seus pacients estan de sort de tenir-les com metge.
Durant el dinar es va mencionar l'anecdotari.
Una d'elles va dir: 
-"és com si volguessis fer un testimoni de la medicina del passat."-

No, no, no és exacte, en realitat la clau, no m'importa ensenyar les cartes, està en la cita que vaig incloure en el llibre, no en el blog, dels dos darrers versos del Sonet Ajedrez II. de Borges. Son fàcils de trobar.
Però si que és veritat també, en part, que descric la medicina d’aquells anys.
L'adjectiu Motivat, que semblaria un elogi, els joves l'utilitzen un pèl pejorativament. 
Provaré de fer de testimoni del PASSAT:
En Dr. GP., el company i amic del qui més he après, superdotat, potser no premiat com es mereixia, sovint m'explicava anècdotes d'un resident seu, que jo per un any no vaig arribar a conèixer, però del qui recordo el cognom, i que designarem com Dr. Mt.
Era un motivat !
Estant de  guàrdia un vespre, el Dr. GP tenia que anar perseguint al Dr Mt., exagerant, podríem dir que seguint-ne el rastre de sang, de planta en planta, perquè a malalt que li consultaven, els hi practicava una sagnia. 
Estic parlant de l’Hospital Valle Hebron 1968, aproximadament.
Per telèfon: 
-"Dr.GP no et preocupis, el de la 715, ja l'he sagnat!!"-

I així un parell més de vegades.
Crec que a la quarta, la va arribar a aturar. 
Haig de dir, que en aquells anys encara no estava introduïda la Furosemida ni altres tractaments.
La meva darrera sagnia, la deuria practicar al 1971 a un pacient amb un edema pulmonar terrible, a quatre mans, junt amb el cardiòleg Dr. V. i amb molt bons resultats.
Però la proesa més gran del Dr.Mt. va ser, que a la desesperada, amb la millor de les intencions, i amb el fracàs, d'antuvi assegurat, va practicar el boca a boca a un pobre pacient que s'havia tirat de la desena planta, i que “de facto” estava decapitat (crani separat de la columna). Patètic o heroic? 
Si, un motivat, quasi com tret d'un conte, potser de Txèkhov.

Ara és el temps del “burn-out”, dels desmotivats.
No tots, per cert.

dilluns, 17 d’abril de 2017

divendres, 14 d’abril de 2017

EL MAL DE LES GUIXES.

-"Veus aquell senyor?"-
-"Si, papà."-
-"Doncs té el mal de les guixes."-

Era un home d'uns quaranta anys, vestit humilment, amb negre predominant, pujant amb molta dificultat la petita costeta que feia el carrer Nou, per arribar a la placeta de la Creu, a Igualada.
Jo deuria tenir uns set o vuit anys, època de vacances, a les set de la tarda, a la vorera del Dispensari Municipal, fent companyia al meu pare. 
Me'n recordo del primer dia que el vaig veure.
A la mateixa hora més o menys passava cada dia aquell home, plegant de la feina potser, creuant lentament les cames, primer una després l'altra dibuixant unes tisores imaginaries amb la cintura inclinada, millor diria torçada cap en darrera i ajudant-se amb un “remar” desordenat dels braços, lent també com si lluitessin contra un obstacle també imaginari. 
Després en vaig veure més de persones a Igualada caminant d'aquella manera inconfusible, generalment homes, però també n'hi havia alguna dona.
Son persones que pateixen aquesta malaltia, perquè només han estat menjant guixes, degut a la fam que es passava a la guerra, em deia el meu pare. 
A començaments del cinquanta, encara la guerra es vivia com pròxima.
Si, aquell altre senyor també té el mal de les guixes, confirmava el meu pare, d’altres persones que jo ja havia intuït que patien el mal, degut a una marxa idèntica.
 Jo encara havia menjat guixes de nen. Ara fa temps que estan prohibides per raons sanitàries.
Ben fregides, eren prou bones, amb un sabor molt semblant al del cigró i que nosaltres compràvem al llegumaire, a Cal Llorach, que fa poc vaig comprovar que ja no existeix.
Sembla que a Igualada i comarca va seu una de les àrees on més casos n'hi van haver. 
El primer malalt  que es va diagnosticar a Catalunya de “latirisme”, que és així com s’anomena la malaltia, provenia d'Esparraguera i se'n van començar a veure més en poc temps.
Una labor detectivesca iniciada pels neuròlegs Oliveras i Ley, van identificar la malaltia com a secundària a la menja quasi exclusiva de guixes durant la guerra i la postguerra. 
No era per carència, era per intoxicació, avui sabem que la substancia "culpable" era l’aminoàcid beta-N-oxalyl-L-alpha-beta-diaminopropiònic (també conegut per les sigles ODAP), substancia neurotòxica que inhibeix l’acció del neurotransmissor àcid glutàmic. 
Després n'hi va haver més casos  a Biscaia i a La Mancha, i prestigiosos metges com Jiménez-Diaz, hi van dedicar interès. 
Les guixes en castellà es diuen “almortas”, i no hi ha que confondre-les amb els tramussos, que també son molt rics amb proteïna vegetal, no tòxics, i  molt semblants d’aspecte.
Vull fugir de tecnicismes, és una malaltia per dany irreversible de la medul.la espinal, que ja Hipòcrates havia observat. 
També la varen descriure metges anglesos, a les Colònies, especialment a la Índia. I Goya ja la va reflectir en un dibuix titulat "A causa de las almortas" de la col·lecció los "Desastres de la Guerra".
Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=630692

Per acabar, se m'acudeixen varies reflexions.

La primera: 
S'ha eradicat aquesta malaltia?
Ni de bon tros, és freqüent a zones de fam com la Índia i Etiòpia, afectant fins i tot a nens i adolescents, de la mateixa manera que no s'han eradicat ni la fam ni les guerres.

Una altra:
Advertència, no tots el productes "naturals", vegetals, són inofensius pel fet de ser naturals.

Per últim:
Quina part alíquota ens correspon de responsabilitat, a cadascú de nosaltres, que no patim fam?!

divendres, 7 d’abril de 2017

VINGA C.…NS!

Fa poc. Una pacient, en tractament oncològic. La vaig diagnosticar jo, però la malalta està tractada actualment per un equip oncològic.
No ha fet baixa, intel·ligent, activa, empàtica (som els metges qui tenim l’obligació de ser-ho), alegre, mai es queixa, segueix totes les instruccions mèdiques.
Actualment tinc un paper relativament secundari en el seu procés, però m'informa regularment, té el meu telèfon, i normalment es comunica per WhatsApp amb mi.
No fa gaire, es va plantejar algun dubte en les imatges de seguiment de TAC i em vaig comprometre que al dia següent després de fer una consulta li donaria la meva opinió.
Més o menys li vaig dir:        
-"Demà tinc la tarda molt plena, però et trucaré aproximadament a les sis de la tarda."-
-"Ah, molt bé, espero la teva trucada."-

L’endemà jo estava força desbordat i encara que ja tenia la meva opinió, no trobava el moment de trucar-la.
Tot de cop m'entra un WhatsApp d’ella:
-"Vinga, c.…ns!"-

Vaig començar a suar, no havia complert la meva promesa.
Acabo la visita que estava fent i precipitadament la truco.
-"Hola F..., disculpa, que estàs disgustada amb mi? Estic tenint molta feina."-
-"Per que haig d'estar empipada?"-
-"M'acabes d'enviar un WhatsApp dient-me: vinga, c.…ns!"-
-"Què?"-
-"Si, fa molt poc."-
-"Ah, deu ser un error, és que jo i el meu marit som molt “culers”, i estem anant cap al camp i ens fèiem missatges animant-nos pel Barça, per la remuntada que precisa!"-
-"Buf! quin pes em treus de sobre..."-
-"Res, res, no et preocupis, truquem-nos demà."-

El Barça va remuntar.

Vinga, c.…ns!


divendres, 31 de març de 2017

LA SENYORA A.


Fa temps que no escric anècdotes dominades per l'atzar. 
Si ho recorden, la primera que vaig escriure en aquest sentit, va ser “El Somni”  i els que no la van llegir, els animo a que la recuperin en aquest blog o en el meu llibre. De fet “El Somni” em va encoratjar a continuar escrivint, va ser la primera (8 d’abril del 2015).
Ara deu fer un any, durant tota una nit vaig somiar repetidament en el cognom A. amb alguna sensació d'angoixa, havia de visitar-lo, segurament era un malalt. 
Sovint somio en pacients, ficticis o reals, de l’hospital, de consultes externes del servei d’urgència...
Són molts anys dedicats a l'ofici de metge.
No era un cognom comú, però probablement alguna altra vegada n’hauré vist algun/a pacient amb aquest cognom.
Començo la consulta, 9h del mati.
-"Té una primera visita "- , em diu la Montse.
-"Que passi."-


Uns 60 anys, menuda, prima, parla en castellà, cara d’espantada, 
tímida, olor a sabó comú.
-"Hola buenos dias."-
-"Hola buenos dias."-
-"¿Como se llama?"-
-"Me llamo A."-

(Glups) dissimulant,...
-"¿De dónde viene el apellido A.?"-
-"Creo que de Pontevedra."-
-"Vale. ¿Que edad tiene?"-
-"58 años, el próximo mes cumpliré 59"-
-"¿En qué trabaja?"-
-"De dependienta en una tienda de ropa."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno, de 34 años."-
-"¿Fuma?"-
-"Si, mucho. Y por esto vengo."-
-"¿Tiene algun síntoma?"-
-"Me empiezo a ahogar."-
-"La vamos  a hacer un estudio de función respiratoria."
-"Montse!, incluida DLCO"-
-"Ok."-

En total uns 20’ minuts. 
Una mica perplexa, passo una segona visita, un control sense importància.
Tinc que comentar, que el segon cognom que tampoc puc desvetllar, és un cognom d'origen valencià, amb significat per ell mateix.
M'acomiado de la segona visita. 
-"Passi-ho be."-

Torna a entrar la Sra. A.
Dono una ullada als resultats. 
-"Hola, no es importante, pero tienes que pensar en dejar de fumar. Ya tienes un enfisema, no avanzado."-

I aleshores ella, tota exaltada, fent un gest com tapant-se els ulls.
-"!Oh, no me diga eso!"-
-"¿Por qué?, ya le he dicho que no es grave."-
-"Es que toda la noche he soñado que venía a verle y me decía que tenia enfisema."-

Sense immutar-me.
-"Es natural, usted tiene mala conciencia por ser fumadora."-
-"Si y mi padre murió de enfisema."-
-"Ya, pero usted no, porque dejará de fumar."-
-"Si claro, se lo juro."-
-"A ver si es verdad!"-
-"¿Cuando vuelvo?"-
-"En dos semanas, y me trae un TAC de tórax."-
-"Gracias, encantada."-
-"Igualmente."-

A Catalunya, amb el seu cognom com a primer, n’hi ha aproximadament uns 230, i a la província de Barcelona, uns 175 segons dades del Idescat i de l’INE (que representa un 0.035 per mil de tots els cognoms).

Freud va estar interessat  per la telepatia, a partir dels somnis dels seus pacients. El 1922 va publicar un article a la revista “Imago” titulat “Traum und Telepathie”(Somnis i telepatia).
Alguns deixebles seus li van aconsellar que abandonés el tema.
Jung va tornar a insistir altre vegada sobre la telepatia als somnis  i va parlar “de transferència onírica”.
Jo no hi crec, la historia meva em sembla curiosa, fruit de l'atzar.
.............................................................

Aquesta anècdota, aquest “post”, l’he modificat.
Inicialment el vaig escriure amb el cognom real de la pacient, però hem pensat que podia vulnerar la confidencialitat de dades.