divendres, 31 de març de 2017

LA SENYORA A.


Fa temps que no escric anècdotes dominades per l'atzar. 
Si ho recorden, la primera que vaig escriure en aquest sentit, va ser “El Somni”  i els que no la van llegir, els animo a que la recuperin en aquest blog o en el meu llibre. De fet “El Somni” em va encoratjar a continuar escrivint, va ser la primera (8 d’abril del 2015).
Ara deu fer un any, durant tota una nit vaig somiar repetidament en el cognom A. amb alguna sensació d'angoixa, havia de visitar-lo, segurament era un malalt. 
Sovint somio en pacients, ficticis o reals, de l’hospital, de consultes externes del servei d’urgència...
Són molts anys dedicats a l'ofici de metge.
No era un cognom comú, però probablement alguna altra vegada n’hauré vist algun/a pacient amb aquest cognom.
Començo la consulta, 9h del mati.
-"Té una primera visita "- , em diu la Montse.
-"Que passi."-


Uns 60 anys, menuda, prima, parla en castellà, cara d’espantada, 
tímida, olor a sabó comú.
-"Hola buenos dias."-
-"Hola buenos dias."-
-"¿Como se llama?"-
-"Me llamo A."-

(Glups) dissimulant,...
-"¿De dónde viene el apellido A.?"-
-"Creo que de Pontevedra."-
-"Vale. ¿Que edad tiene?"-
-"58 años, el próximo mes cumpliré 59"-
-"¿En qué trabaja?"-
-"De dependienta en una tienda de ropa."-
-"¿Tiene hijos?"-
-"Uno, de 34 años."-
-"¿Fuma?"-
-"Si, mucho. Y por esto vengo."-
-"¿Tiene algun síntoma?"-
-"Me empiezo a ahogar."-
-"La vamos  a hacer un estudio de función respiratoria."
-"Montse!, incluida DLCO"-
-"Ok."-

En total uns 20’ minuts. 
Una mica perplexa, passo una segona visita, un control sense importància.
Tinc que comentar, que el segon cognom que tampoc puc desvetllar, és un cognom d'origen valencià, amb significat per ell mateix.
M'acomiado de la segona visita. 
-"Passi-ho be."-

Torna a entrar la Sra. A.
Dono una ullada als resultats. 
-"Hola, no es importante, pero tienes que pensar en dejar de fumar. Ya tienes un enfisema, no avanzado."-

I aleshores ella, tota exaltada, fent un gest com tapant-se els ulls.
-"!Oh, no me diga eso!"-
-"¿Por qué?, ya le he dicho que no es grave."-
-"Es que toda la noche he soñado que venía a verle y me decía que tenia enfisema."-

Sense immutar-me.
-"Es natural, usted tiene mala conciencia por ser fumadora."-
-"Si y mi padre murió de enfisema."-
-"Ya, pero usted no, porque dejará de fumar."-
-"Si claro, se lo juro."-
-"A ver si es verdad!"-
-"¿Cuando vuelvo?"-
-"En dos semanas, y me trae un TAC de tórax."-
-"Gracias, encantada."-
-"Igualmente."-

A Catalunya, amb el seu cognom com a primer, n’hi ha aproximadament uns 230, i a la província de Barcelona, uns 175 segons dades del Idescat i de l’INE (que representa un 0.035 per mil de tots els cognoms).

Freud va estar interessat  per la telepatia, a partir dels somnis dels seus pacients. El 1922 va publicar un article a la revista “Imago” titulat “Traum und Telepathie”(Somnis i telepatia).
Alguns deixebles seus li van aconsellar que abandonés el tema.
Jung va tornar a insistir altre vegada sobre la telepatia als somnis  i va parlar “de transferència onírica”.
Jo no hi crec, la historia meva em sembla curiosa, fruit de l'atzar.
.............................................................

Aquesta anècdota, aquest “post”, l’he modificat.
Inicialment el vaig escriure amb el cognom real de la pacient, però hem pensat que podia vulnerar la confidencialitat de dades.

divendres, 24 de març de 2017

SHAPIRO.

House va fer famosa la frase de "tots els malalts menteixen o no diuen la veritat".
El meu mestre més impactant, el Dr.  Joan Vivancos, sempre deia una frase molt més respectuosa i justa: 
- Com Shapiro diu en el seu llibre, “els malalts, moltes vegades a l’acomiadar-se, amb la darrera frase, et diuen la veritat o et donen la veritable pista".-



Fa poc, no gaire més d'una setmana, em va venir d'una ciutat de llevant per una segona opinió, una pacient de 61 anys, fumadora fins feia poc, infermera que ja no exercia. Recentment, arrel de d'un ofec que augmentava a l'esforç, - és senderista -, li havien diagnosticat una Fibrosi Pulmonar. 
Estava en una fase en que li havien proposat una biòpsia pulmonar amb vídeo-toracoscòpia. La malalta, d’altre banda estava diagnosticada prèviament d’hipotiroïdisme.
Aportava molts resultat d’analítiques, proves d'imatge i proves funcionals.
Anava acompanyada de dues amigues més, solidaries, de la mateixa edat, no infermeres, alegres.
Havien reservat hotel per dues nits (com s'ho varen fer, coincidint en dies de Mobile?).
Vaig repetir exploracions, la saturació d'oxigen era molt bona, 98%, i vaig fer interrogatori exhaustiu (anamnesi). Ni exposicions ambientals fora del treball ni antecedents d’altres malalties: de pell, d’articulacions, oftalmològiques, etc.
Varen quedar de repetir el TAC i que la veuria l’endemà passat.
-"Sobretot, no “cremeu” les vises."-
-"A reveure."-
-"A reveure."-

Dos dies després, vénen les tres amigues, la pacient al mig amb un nou TAC, informat pel meu expert amic Dr. Tomas F.
Li exposo la meva proposta, de moment conservadora, em repasso amb atenció la documentació prèvia.
-"I aquesta IgE que sempre tinc alta?"-, em pregunta la malalta.
-"En la meva opinió és coincident, sense relació. Em cridem una mica més l’atenció els anticossos antinuclears positius, encara que baixos."-

Inicio un tractament per un mes, li dono el meu telèfon personal, la cito a 4 setmanes. I més tranquil·la, amb somriures de les amigues, confessen que han “cremat” les vises.
Mentre m'acomiado, insisteixo: 
-"Segur que mai has tingut malalties de la pell, o de les articulacions?"-
-"No, no, ja li vaig dir que no."-

I aleshores, dretes les tres, una de les dues amigues diu:
-"Però, no havies tingut una taca a la cara?"-
-"Ah, si, quasi fa vint anys. El dermatòleg em va dir que era un Lupus, em va fer la biòpsia."-
-"Tens l'informe de la biòpsia?"-
-"Si, el dec tenir per casa."-
-"Ah, pot tenir relació. Envia-me’l de seguida per mail."-

Li vaig fer una mica de "bronca".
-"Vostè m'ho havia preguntat abans?"-, em va dir. Aleshores, l'amiga va intervenir. 
-"Si és el primer que et va preguntar."-
-"Val, ens veiem en 4 setmanes."-
-"D'acord."-

Acomiadats ja, anoto a la història clínica: hi han al menys dues classes de Lupus de pell que podrien tenir relació amb la seva malaltia actual. Segurament ja tinc diagnòstic
Vaig pensar en la frase de Shapiro que citava Vivancos. Els malalts, en aquest cas l'amiga, et donen la pista a l'acomiadar-se

Shapiro, al 1969 va descriure una malaltia molt rara (menys de 100 casos a la historia de la Medicina.)
La Síndrome de Shapiro, hipotèrmia intermitent, que ara se sap que és genètica i per absència del "cos callós cerebral".

divendres, 17 de març de 2017

NO HAY MAL QUE POR BIEN NO VENGA.

En un altre anècdota, ja havia parlat del mateix personatge, el Dr. BG. Catedràtic, Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic, alt, ample d’espatlles.
Ara penso que si no hagués sigut pel seu conegut celibat hauria pogut ser  considerat un Gary Cooper local, mix amb Cristopher Lee per uns ullals prominents i una certa pal·lidesa, però amb les galtes més plenes.
Cabell semi canós, ben clenxat, perfectament, ara encaixaria a la tribuna del Real Madrid pel seu aspecte capil·lar.
Crec que m'apreciava. No havíem coincidit massa temps al seu Servei, però ens respectàvem.
Li vaig comunicar que me'n anava al Servei de Medicina de l’Hospital Valle Hebron, aleshores “Residencia Francisco Franco”. 
M'havien temptat, ja que aniria al Servei del prestigiós professor Pedro Pons, però encara hi havia una raó més potent, es cobrava quasi tres vegades més.
Ho va acceptar. Em va proposar un acomiadament "solemne". 
Una sessió clínica especial, podia triar els temes. 
Vaig presentar dos casos clínics que vaig preparar acuradament:
el primer cas, una glomerulonefritis focal, potser encara en tindria les diapos, amb una artesana tinció de plata, dels glomèruls.
El segon cas, un pacient amb una mielopatia cervical. 
El Dr BG, al final, va fer un breu discurs elogiós, jo tot just tenia uns 25 anys.

M'agradaria fer-li justícia. Tots tenim clarobscurs. Era de la promoció dels López-Rodo, també amb clarobscurs. 
A mi, ell, em va salvar literalment dels "grisos" el dia que es va cremar un Dodge al Clínic, en una revolta estudiantil, en que les llambordes volaven.

Ara ja es pot dir qui va calar foc al cotxe. Era un amic meu, metge, un clínic excel·lent, segur que ara ell no ho aprovaria, entusiasta de l’acció, efecte cinema, i que just després va emigrar per força als EEUU.
Recentment, m’ha comunicat la seva jubilació i el nou correu, i a la primera oportunitat  que vagi a New York, penso abraçar-lo.

Tornant a aquell episodi, els grisos se m’enduien sense que jo hi hagués participat. El Dr. BG va sortir com una fletxa de la Sala de Patologia General i va deturar-los instantàniament. Es va presentar com a Cap de Servei, i sobre tot amb el seu càrrec de “Procurador de las Cortes Españolas”. Em va salvar la pell!!

Ja ho havia mencionat en un altre anècdota, el Dr BG va proposar per primera vegada a les Corts Franquistes, que el Servei Militar no fos obligatori. I encara de més mèrit i poc conegut, de forma altruista va fer de metge a les barraques de Somorrostro durant un parell d'anys.

Tornant al dia del meu acomiadament de l’Hospital Clínic, quant es va acabar la sessió clínica, arribat ja al seu despatx, tot traient-se la seva blanca i impol·luta bata, va comentar a la seva secretaria:
-“Adela me sabe mal que nos deje, pero quien sabe, tal vez no hay mal que por bien no venga."-

Que deuria voler dir?



divendres, 10 de març de 2017

LA VIE EST BELLE.


No es el títol d'una cançó francesa de Charles Trenet ni d'un film de Truffaut.
Fa pocs mesos em va venir a la consulta una pacient jove, d'uns trenta i escaig, elegant, no de marca, discretament maquillada.

-"Hola."-
-"Hola"-
-"Edat?"-
-"34 anys."
-"Fumes?"-
-"Si, uns 10 més o menys."-
-"Professió?"-
-"Comercial."-
-"Fills?"-
-"Una filla, de 5 anys."-
-"Prens medicaments?"-
-"Ansiolítics a la nit, amb poc efecte."-
-"Practiques algun esport?"-
-“Gim”, un parell de vegades a la setmana."-
-"Malalties prèvies?"-
-"Poques, les pròpies de la infància."-
-"I per quina causa vens?"-
-"Tinc insomni, m'envia el neuròleg."-

Quant m'arriba un pacient que consulta per insomni, sempre li dic el mateix:
-"Jo no soc expert en insomni, soc expert en apnees de la son, que no és el mateix. Et remeten aquí perquè a la nostre consulta fem estudis de polisomnografia que poden ser d'ajuda al metge que t'envia. Després burocràcia, algunes instruccions, la data adient per al pacient i data per entrega i comentari del resultat.
Bé, ens veiem en unes sis setmanes."-
-"D'acord, fins aleshores."-
-"Molt de gust."-
-"Encantada."-
-"T'acompanyo al mostrador."-

Mai m’acomiado estant assegut, estàtic. 
Unes sis setmanes després.
-"Hola, vinc a buscar el resultat."-
-"Si, ara te'l busco."-

De  vegades, les persones que acudeixen a fer-se la prova de son, i que han de passar la nit dormint a una habitació habilitada per aquesta finalitat, sorprenentment, dormen millor que mai.
No va ser el cas

-"Hola, mira, t’explico, et vas prendre l’ansiolític de sempre com et vaig recomanar?"-
-"Si, si."-
-"Et vàrem gravar 420'. Vares tardar uns 210' en conciliar la son, et vares despertar moltes vegades i el teu son va ser superficial.  Resumint, si, tens un insomni important."-

I aleshores vaig afegir:
-"Tothom sabem per quin motiu tenim insomni."-
-"Si, sé per que tinc insomni."-

Escabrós, no m’estendré, em va explicar: 
-"De petita el meu pare em violava amb freqüència."-

Em va sortir de l'anima, després d'una confessió, amb la naturalitat que m'ho deia, vaig dir:
-"No m'ho puc creure!!"-

Fredament, 
-"Vol dir que li menteixo?"-
-"No, no, volia dir que em sembla impossible que un pare..."-

Va continuar.
-"La meva mare és alcohòlica. Quant vaig arribar a major d'edat vaig denunciar el meu pare. Era estranger i va fugir."-

Uf, crec que poques vegades m'havien fet confidències, confessions tan corprenedores.
-"I ara estàs be?"-
-"Si, si, he anat a psicòlegs i psiquiatres, tinc feina, m'he casat, tinc una filla."-
-"Si clar..."-
-"Fa poc, el meu marit s'ha separat de mi. Suposo que no ha pogut suportar el meu passat."-

I aleshores, canviant el seu to contingut, que havia mantingut des del primer dia, somrient, canviant el vostè pel tu:
-"Però no et creguis, no sóc una persona trista, la vida val la pena viure-la. Tinc una filla de cinc anys, és el meu futur."-

I aleshores, inesperadament, es va inclinar una mica cap a mi, va aixecar el braç dret, va obrir els cinc dits, vàrem fer "give me five”, i aleshores va sentenciar:
-"I malgrat tot, " La vie est belle".-

Jo glaçat. 
-"Be, portaré el resultat al meu psiquiatra."-

Simultàniament ens vàrem aixecar i acomiadar, vaig obrir-li la porta.
-"Adéu."-
-"Adéu."-

Vaig tardar uns quants minuts a cridar el següent malalt. M'havia de refer.

divendres, 3 de març de 2017

DELFI ABELLA.

Vaig conèixer Delfí Abella abans que fos un personatge relativament públic. Venia a visitar al meu pare, els anys 57 i 58, quant el meu pare que era metge, estava en plena decadència física després d'un accident, i arrastrava una depressió. 
Ja especialista en psiquiatra quan venia per casa, Abella havia nascut el 27, i s'havia instal·lat a un despatx on visitava cada dimecres, casualment situat a un edifici pràcticament en front d'on nosaltres vivíem. 
Venia al menys una vegada al mes, gratuïtament (era inconcebible aleshores que un metge cobres a un col·lega o a un familiar directe), sense mostrar cap pressa i conversava  una hora al menys amb el meu pare. 
Aprenia alguna cosa en Delfí de l’experiència del meu pare? 
Per que ho feia amb tanta periodicitat?
Psicoanàlisi?, no ho crec, no era d'aquella escola. 
Antidepressius?, no existien, deuria fer algun tipus de conductisme.
Jo l’admirava des de la meva infància, encara no era adolescent, i li estava agraït.
Segurament no va triomfar a Igualada i deuria deixar el seu consultori.
Vaig tornar a trobar-me a l’Abella, al 61 o al 62, com a membre dels Setze Jutges. 
Els setze jutges havien estat fundats al 1961, primer per en Miquel Porter i Josep Maria Espinàs, i de seguida s'hi van afegir Delfí Abella i Pi de la Serra, no amb esperit de cantants sinó de defensors de la Llengua Catalana. 

Amb la mateixa finalitat, Antoni Pous, el meu germà Pius, jo mateix i alguns amics, al 1960 havíem fundat el Grup Lacetània, d’agitació cultural, uns mesos abans. https://ca.wikipedia.org/wiki/Grup_Lacet%C3%A0nia 
Vàrem portar els Setze Jutges a Igualada, i vàrem tenir molt èxit d'assistents. 
No se com ho vàrem aconseguir. 
Cartells magnífics amb una tipografia negre sobre un roig fort, dissenyats pel gran impressor Bas (impressor d'Ariel, en plena postguerra) i enganxats amb “celo” a una pila de botigues cèntriques, i també gràcies a un esperit que començava a despertar. 

Tot gratis, ningú no va cobrar ni un duro, ni impressió ni transport ni actuació. 
No teníem fons i érem post-adolescents.
Varen actuar a un local de la Rambla Sant Isidre, Club Natació, quasi nou de trinca. 
Les versions de Brassens, l’Espinàs. “L’Home del Carrer”, Pi de la Serra.
“Cap al Futbol”, Delfí Abella. “Tots són Homes no hi han Dones”, tavernària d’en Porter i “El Poema de la Rosa als Llavis” de Salvat Papasseit (no ho recordo bé, potser , s’hi va afegir Serrahima?,) i moltes altres del repertori del començament dels Setze Jutges.

Deuríem dinar al mateix Cub Natació, i després vam anar a prendre cafè a casa de l'amic Castelltort de "Cal Truco" que en aquella època filmava curts influït per Melies i Keaton. 
Varen ser unes tres o quatre bones hores en que intercanviarem els nostres idearis ( moltes coses en comú) i es va fer una mica el que en Jazz en diuen una “Jam Session”.
Tot Brassens traduït i Salvat- Papasseit musicat.
Quina tarda! No en recordo tots els detalls però va ser genial, mai ho oblidaré.

Uns anys més tard, dos o tres, els vaig invitar a l’Hospital Clínic. 
Ja s’hi havia afegit Gillermina Mota, i el "Remena nena” va seduir a la tropa dels estudiants de Medicina.

El grup Lacetania es va dissoldre al 66 i els Setze Jutges al 69. 
Abella era el més gran, i els seus "copains" li deien l'avi. Però "Cap al futbol", busqueu-la al you tube, https://youtu.be/Q5F81Mi97Yg , és tant vigent com avui mateix o encara més. 

Posteriorment va ser cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau. Va escriure diversos llibres entre ells un tractat de Psiquiatria. 
Jo li vaig llegir un llibre, breu manual, potser ara es consideraria massa esquemàtic, " El nostre Caràcter" ( 1961).
"Quant érem Infants" la seva cançó més coneguda, va ser versionada per  Serrat.
Va tenir també participació política, que no m'interessa especialment destacar ara en aquest moment.

El meus records  de Delfí Abella, és d’un home bo, que mol sovint venia a enraonar i fer companyia al meu pare. Per les seves venes circulava la sang ancestral del Pallars, d'on eren els seus pares.

El nom de “Setze Jutges” provenia d’un embarbussament popular. 
Però aviat hi hauran més de setze jutges empaitant-nos....