divendres, 21 d’abril de 2017

ELOGI DELS MOTIVATS.

L'altre dia vaig dinar amb dues amigues, de la meva especialitat, o sigui que a més a més d’amigues, també eren col·legues, ambdues Piscis, de l’època que de seguida et preguntaven de quin signe del Zodíac eres.
Una d'elles feia temps que no ens trobàvem fora de congressos. 
No n’anàvem sobrats de temps. 
Bones professionals, el seus pacients estan de sort de tenir-les com metge.
Durant el dinar es va mencionar l'anecdotari.
Una d'elles va dir: 
-"és com si volguessis fer un testimoni de la medicina del passat."-

No, no, no és exacte, en realitat la clau, no m'importa ensenyar les cartes, està en la cita que vaig incloure en el llibre, no en el blog, dels dos darrers versos del Sonet Ajedrez II. de Borges. Son fàcils de trobar.
Però si que és veritat també, en part, que descric la medicina d’aquells anys.
L'adjectiu Motivat, que semblaria un elogi, els joves l'utilitzen un pèl pejorativament. 
Provaré de fer de testimoni del PASSAT:
En Dr. GP., el company i amic del qui més he après, superdotat, potser no premiat com es mereixia, sovint m'explicava anècdotes d'un resident seu, que jo per un any no vaig arribar a conèixer, però del qui recordo el cognom, i que designarem com Dr. Mt.
Era un motivat !
Estant de  guàrdia un vespre, el Dr. GP tenia que anar perseguint al Dr Mt., exagerant, podríem dir que seguint-ne el rastre de sang, de planta en planta, perquè a malalt que li consultaven, els hi practicava una sagnia. 
Estic parlant de l’Hospital Valle Hebron 1968, aproximadament.
Per telèfon: 
-"Dr.GP no et preocupis, el de la 715, ja l'he sagnat!!"-

I així un parell més de vegades.
Crec que a la quarta, la va arribar a aturar. 
Haig de dir, que en aquells anys encara no estava introduïda la Furosemida ni altres tractaments.
La meva darrera sagnia, la deuria practicar al 1971 a un pacient amb un edema pulmonar terrible, a quatre mans, junt amb el cardiòleg Dr. V. i amb molt bons resultats.
Però la proesa més gran del Dr.Mt. va ser, que a la desesperada, amb la millor de les intencions, i amb el fracàs, d'antuvi assegurat, va practicar el boca a boca a un pobre pacient que s'havia tirat de la desena planta, i que “de facto” estava decapitat (crani separat de la columna). Patètic o heroic? 
Si, un motivat, quasi com tret d'un conte, potser de Txèkhov.

Ara és el temps del “burn-out”, dels desmotivats.
No tots, per cert.

dilluns, 17 d’abril de 2017

divendres, 14 d’abril de 2017

EL MAL DE LES GUIXES.

-"Veus aquell senyor?"-
-"Si, papà."-
-"Doncs té el mal de les guixes."-

Era un home d'uns quaranta anys, vestit humilment, amb negre predominant, pujant amb molta dificultat la petita costeta que feia el carrer Nou, per arribar a la placeta de la Creu, a Igualada.
Jo deuria tenir uns set o vuit anys, època de vacances, a les set de la tarda, a la vorera del Dispensari Municipal, fent companyia al meu pare. 
Me'n recordo del primer dia que el vaig veure.
A la mateixa hora més o menys passava cada dia aquell home, plegant de la feina potser, creuant lentament les cames, primer una després l'altra dibuixant unes tisores imaginaries amb la cintura inclinada, millor diria torçada cap en darrera i ajudant-se amb un “remar” desordenat dels braços, lent també com si lluitessin contra un obstacle també imaginari. 
Després en vaig veure més de persones a Igualada caminant d'aquella manera inconfusible, generalment homes, però també n'hi havia alguna dona.
Son persones que pateixen aquesta malaltia, perquè només han estat menjant guixes, degut a la fam que es passava a la guerra, em deia el meu pare. 
A començaments del cinquanta, encara la guerra es vivia com pròxima.
Si, aquell altre senyor també té el mal de les guixes, confirmava el meu pare, d’altres persones que jo ja havia intuït que patien el mal, degut a una marxa idèntica.
 Jo encara havia menjat guixes de nen. Ara fa temps que estan prohibides per raons sanitàries.
Ben fregides, eren prou bones, amb un sabor molt semblant al del cigró i que nosaltres compràvem al llegumaire, a Cal Llorach, que fa poc vaig comprovar que ja no existeix.
Sembla que a Igualada i comarca va seu una de les àrees on més casos n'hi van haver. 
El primer malalt  que es va diagnosticar a Catalunya de “latirisme”, que és així com s’anomena la malaltia, provenia d'Esparraguera i se'n van començar a veure més en poc temps.
Una labor detectivesca iniciada pels neuròlegs Oliveras i Ley, van identificar la malaltia com a secundària a la menja quasi exclusiva de guixes durant la guerra i la postguerra. 
No era per carència, era per intoxicació, avui sabem que la substancia "culpable" era l’aminoàcid beta-N-oxalyl-L-alpha-beta-diaminopropiònic (també conegut per les sigles ODAP), substancia neurotòxica que inhibeix l’acció del neurotransmissor àcid glutàmic. 
Després n'hi va haver més casos  a Biscaia i a La Mancha, i prestigiosos metges com Jiménez-Diaz, hi van dedicar interès. 
Les guixes en castellà es diuen “almortas”, i no hi ha que confondre-les amb els tramussos, que també son molt rics amb proteïna vegetal, no tòxics, i  molt semblants d’aspecte.
Vull fugir de tecnicismes, és una malaltia per dany irreversible de la medul.la espinal, que ja Hipòcrates havia observat. 
També la varen descriure metges anglesos, a les Colònies, especialment a la Índia. I Goya ja la va reflectir en un dibuix titulat "A causa de las almortas" de la col·lecció los "Desastres de la Guerra".
Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=630692

Per acabar, se m'acudeixen varies reflexions.

La primera: 
S'ha eradicat aquesta malaltia?
Ni de bon tros, és freqüent a zones de fam com la Índia i Etiòpia, afectant fins i tot a nens i adolescents, de la mateixa manera que no s'han eradicat ni la fam ni les guerres.

Una altra:
Advertència, no tots el productes "naturals", vegetals, són inofensius pel fet de ser naturals.

Per últim:
Quina part alíquota ens correspon de responsabilitat, a cadascú de nosaltres, que no patim fam?!

divendres, 7 d’abril de 2017

VINGA C.…NS!

Fa poc. Una pacient, en tractament oncològic. La vaig diagnosticar jo, però la malalta està tractada actualment per un equip oncològic.
No ha fet baixa, intel·ligent, activa, empàtica (som els metges qui tenim l’obligació de ser-ho), alegre, mai es queixa, segueix totes les instruccions mèdiques.
Actualment tinc un paper relativament secundari en el seu procés, però m'informa regularment, té el meu telèfon, i normalment es comunica per WhatsApp amb mi.
No fa gaire, es va plantejar algun dubte en les imatges de seguiment de TAC i em vaig comprometre que al dia següent després de fer una consulta li donaria la meva opinió.
Més o menys li vaig dir:        
-"Demà tinc la tarda molt plena, però et trucaré aproximadament a les sis de la tarda."-
-"Ah, molt bé, espero la teva trucada."-

L’endemà jo estava força desbordat i encara que ja tenia la meva opinió, no trobava el moment de trucar-la.
Tot de cop m'entra un WhatsApp d’ella:
-"Vinga, c.…ns!"-

Vaig començar a suar, no havia complert la meva promesa.
Acabo la visita que estava fent i precipitadament la truco.
-"Hola F..., disculpa, que estàs disgustada amb mi? Estic tenint molta feina."-
-"Per que haig d'estar empipada?"-
-"M'acabes d'enviar un WhatsApp dient-me: vinga, c.…ns!"-
-"Què?"-
-"Si, fa molt poc."-
-"Ah, deu ser un error, és que jo i el meu marit som molt “culers”, i estem anant cap al camp i ens fèiem missatges animant-nos pel Barça, per la remuntada que precisa!"-
-"Buf! quin pes em treus de sobre..."-
-"Res, res, no et preocupis, truquem-nos demà."-

El Barça va remuntar.

Vinga, c.…ns!