divendres, 14 d’abril de 2017

EL MAL DE LES GUIXES.

-"Veus aquell senyor?"-
-"Si, papà."-
-"Doncs té el mal de les guixes."-

Era un home d'uns quaranta anys, vestit humilment, amb negre predominant, pujant amb molta dificultat la petita costeta que feia el carrer Nou, per arribar a la placeta de la Creu, a Igualada.
Jo deuria tenir uns set o vuit anys, època de vacances, a les set de la tarda, a la vorera del Dispensari Municipal, fent companyia al meu pare. 
Me'n recordo del primer dia que el vaig veure.
A la mateixa hora més o menys passava cada dia aquell home, plegant de la feina potser, creuant lentament les cames, primer una després l'altra dibuixant unes tisores imaginaries amb la cintura inclinada, millor diria torçada cap en darrera i ajudant-se amb un “remar” desordenat dels braços, lent també com si lluitessin contra un obstacle també imaginari. 
Després en vaig veure més de persones a Igualada caminant d'aquella manera inconfusible, generalment homes, però també n'hi havia alguna dona.
Son persones que pateixen aquesta malaltia, perquè només han estat menjant guixes, degut a la fam que es passava a la guerra, em deia el meu pare. 
A començaments del cinquanta, encara la guerra es vivia com pròxima.
Si, aquell altre senyor també té el mal de les guixes, confirmava el meu pare, d’altres persones que jo ja havia intuït que patien el mal, degut a una marxa idèntica.
 Jo encara havia menjat guixes de nen. Ara fa temps que estan prohibides per raons sanitàries.
Ben fregides, eren prou bones, amb un sabor molt semblant al del cigró i que nosaltres compràvem al llegumaire, a Cal Llorach, que fa poc vaig comprovar que ja no existeix.
Sembla que a Igualada i comarca va seu una de les àrees on més casos n'hi van haver. 
El primer malalt  que es va diagnosticar a Catalunya de “latirisme”, que és així com s’anomena la malaltia, provenia d'Esparraguera i se'n van començar a veure més en poc temps.
Una labor detectivesca iniciada pels neuròlegs Oliveras i Ley, van identificar la malaltia com a secundària a la menja quasi exclusiva de guixes durant la guerra i la postguerra. 
No era per carència, era per intoxicació, avui sabem que la substancia "culpable" era l’aminoàcid beta-N-oxalyl-L-alpha-beta-diaminopropiònic (també conegut per les sigles ODAP), substancia neurotòxica que inhibeix l’acció del neurotransmissor àcid glutàmic. 
Després n'hi va haver més casos  a Biscaia i a La Mancha, i prestigiosos metges com Jiménez-Diaz, hi van dedicar interès. 
Les guixes en castellà es diuen “almortas”, i no hi ha que confondre-les amb els tramussos, que també son molt rics amb proteïna vegetal, no tòxics, i  molt semblants d’aspecte.
Vull fugir de tecnicismes, és una malaltia per dany irreversible de la medul.la espinal, que ja Hipòcrates havia observat. 
També la varen descriure metges anglesos, a les Colònies, especialment a la Índia. I Goya ja la va reflectir en un dibuix titulat "A causa de las almortas" de la col·lecció los "Desastres de la Guerra".
Dominio público, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=630692

Per acabar, se m'acudeixen varies reflexions.

La primera: 
S'ha eradicat aquesta malaltia?
Ni de bon tros, és freqüent a zones de fam com la Índia i Etiòpia, afectant fins i tot a nens i adolescents, de la mateixa manera que no s'han eradicat ni la fam ni les guerres.

Una altra:
Advertència, no tots el productes "naturals", vegetals, són inofensius pel fet de ser naturals.

Per últim:
Quina part alíquota ens correspon de responsabilitat, a cadascú de nosaltres, que no patim fam?!

Publica un comentari a l'entrada