LA VIDA SENSE MONTAIGNE.
Deu
tenir uns setanta. És alta i prima, no és presumida, se la veu intel·ligent,
molt franca.
La
primera vegada que va venir a la consulta encara feia poc de la seva viudetat.
El seu home era metge i en alguns aspectes de la seva especialitat era un
referent. Era antic company de promoció meva. Té un llibre traduït a l’anglès.
Era un bona persona.
La
meva malalta, que li direm Sra M, constantment li guarda la memòria i té la
seva fotografia en el perfil del seu smartphone. Sempre acudia a la consulta amb un llibre a la mà.
Li
va recomanar que vingués a veurem una malalta amiga seva, que té una
malaltia similar i que també és pacient meva. Crec que són excursionistes i
coneixen bé la serra de Collserola.
Utilitzant
el terme d’una forma una mica lliberal,
a la seva malaltia se la denomina amb un nom molt literari, Síndrome de Lady Windermere,
de l’obra d’Oscar Wilde, nom molt exagerat que m'ha obligat a veure la representació
de l'obra i a llegir-ne el text.
El
nom tindria a veure amb l’ús del ventall que feien servir les dames victorianes
per dissimular-ne l’expectoració.
Durant
aquests dos o tres anys que l’he a anat visitant, s'ha creat un corrent d'amistat
i en diferents moments m'ha regalat llibres.
Un
d'ells és "Como vivir o una vida con Montaigne” de Sarah Bakewell,
quasi 500 pàgines denses i erudites.
M'ho
he passat molt be llegint-me’l.
Amb
alts i baixos, la seva malaltia evolucionava. Havíem identificat el
germen responsable, i li controlava amb
molta freqüència la funció respiratòria. Havíem pactat no tractar amb intenció d’eradicar
el germen i fèiem tractaments puntual amb bons resultats.
Però
començava a empitjorar la funció respiratòria i vàrem decidir fer tractament
definitiu, que representa entre 18 a 24 mesos amb fàrmacs de diferent
toxicitat. Li vaig donar instruccions sobre els efectes secundaris i les formes
de detectar-les.
Son
moltes instruccions, una d'elles control de la visió.
Un
setembre la pacient em diu:
-"A la clínica X (una clínica oftalmològica molt competent)
m'han dit que m’hauré d'operar de cataractes."-
Jo
deuria tenir la guàrdia baixa aquell dia. No vaig insistir en que es busques
una segona opinió.
Novembre
, dos mesos més tard, em truca:
-"Josep,
estic perdent molta vista."-
Em
volia fondre, li vaig dir que suspengués immediatament el tractament i
consultes a un altra oftalmòleg.
Es
va confirmar que tenia una neuritis del
nervi òptic com un efecte secundari a la medicació.
-"Només
puc llegir amb lupa i encara amb dificultat."-
- ("Déu
meu! com he pogut ser tant burro?") -, va ser el meu pensament.
Jo
li havia advertit sobre aquest efecte:
-" El primer símptoma és no distingir bé els
colors, fes-te veure periòdicament per un oftalmòleg, però és una complicació
poc freqüent."-
Realment
mai m'havia passat. Però no es pot dir mai, ara m’estava passant!
Normalment
és reversible, però no en el 100%. I si no es recupera?.
Quasi
no gosava a telefonar-la i quant ho feia em temia males noticies.
Vaig
pensar, quina ironia, ella, tan lectora no podrà llegir.
Era
un avis?: “Como
vivir o una Vida con Montaigne”!
Cap
retret, a cada progrés em telefonava.
-"Ja
puc llegir els subtítols de la tele!"-
-"Ja
puc llegir els llibres electrònics!"-
Ara,
ja quasi s'ha recuperat .
D’aquí
uns mesos s’operarà de cataractes i acabarà recuperada del tot.
Però
jo cents de vegades em repetia:
-"Com
podrà viure sense Montaigne?"-
Síndrome
de Lady Windermere, Montaigne, massa literari tot plegat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada